MEDALLES

Vagi per davant que sóc prudent i gens amic de fer ostentacions gratuïtes davant dels altres, que no m’agrada mai posar-me en primera fila on em puguin veure, si no és estrictament necessari; en públic, més aviat tendeixo a l’anonimat. És clar que quan tinc alguna cosa important per dir, la dic, com és el cas d’aquest bloc, però evidentment no persegueixo cap afany malaltís de notorietat.

Des d’aquesta manera de ser, de la qual n’estic plenament satisfet, em desplau en gran manera la gran necessitat que veig en moltíssima gent en posar-se medalles per tot, o si més no, en fer o dir coses perquè els altres els tinguem en compte.

En els nens es pot observar molt bé aquesta necessitat de cridar l’atenció. Fan el que sigui (plorar, cridar, esvalotar, posar-se impertients....) per tal que els seus progenitors, o qualsevol altre que estigui al davant els faci cas. El problema en el cas dels nens és que per desgràcia quasi tothom els en fa, de cas, avui dia; per alguna cosa han esdevingut els reiets de la casa: Abans ens deien “Quan els grans parlen, els nens han de callar.” Avui, simplement, si dos grans parlen, el nen parla més fort i els dos adults acaben callant i li pregunten: “què vols, bonic?”

Avui m’he trobat dos adolescents que anaven cadascú amb una moto, sense casc i fent tota mena d’acrobàcies. En un barri marginal i on contínuament surten criatures travessant el carrer sense mirar mai si ve cap cotxe o cap moto. Els decibels... hehe! Què us he de dir! N’hi havia per tapar-se les orelles! He pensat: “Quina necessitat tenen de fer-se notar!”

Són els únics? Ja sabeu que no. Amor al risc? Ja! La meva amiga Reme en diria: “¡Vaya par de descerebrados!. ¿Pero tú crees que tienen algo de seso esos dos?”

Sentir-se important, ser més “xulo” que els altres, i d’aquí al pas següent: abusar de la pròpia força bruta, massacrar els que creuen que estan per sota d’ells, pegar a una pobra noia indefensa, dir “maricones de mierda” a dos nois que van pel carrer agafats de la mà, fumar des de la més tendra edat perquè això és el que fan els homes, matar-la “porque era mia”... Totes aquestes flors i d’altres, que farien inacabable aquest post d’avui constitueixen el gran i florit femer de la nostra culta, educada, refinada, sensible i exemplar societat occidental.

I el problema més greu és que totes aquestes coses es fan moltes vegades com una realització personal. “Crido perquè em dóna la gana.” “Insulto perquè em dóna la gana.” “Mato perquè em dóna la gana.” “I fent aquestes coses, em sento important, perquè parleu de mi: ja no sóc un ningú, només sóc un monstre per a vosaltres, però com a mínim sóc. Ja tinc la medalla”.

Podeu ampliar o rebatre el tema afegint algun comentari. Com sempre, serà ben rebut.