divendres, 4 de gener de 2008

LA FELICITAT

Fa dies que sento la necessitat de parlar d’aquesta paraula màgica que durant tots aquests dies de disbauxa nadalenca i de final/començament d’any hem hagut de sentir una i moltes vegades.

Resulta curiós, d’altra banda, que la meva amiga the Bookkeeper en certa manera n’hagi parlat també en la seva entrada d’ahir. Ho esmento perquè em va fer gràcia que ella també recollís la miraculosa paraula d’aquests dies. Casualitat? Fa temps que no hi crec, jo, en les casualitats.

Bé, anem per feina.

Pel que sembla, si fem cas del nostre pensament més que dels mitjans de la incomunicació, en el món hi ha tres tipus de persones: els que tenen la felicitat, els que no la tenen i els que... tant se’ls en fot.

Parlem-ne:

En primer lloc, tenim els feliços. Se suposa que hem d’entendre per feliços els que ho tenen tot: el millor rentavaixelles del mercat, els que tenen un flamant Porche descapotable (o de qualsevol altra marca), els que tenen una dona que és l’enveja de la ciutat, ( o del país, o del món sencer), els que tenen una empresa que els fa guanyar molts diners, els que tenen una casa, o dues o tres, o unes quantes, els que tenen uns fills que seran el dia de demà tan brillants i feliços com els seus pares, els que surten dia sí i dia també a les anomenades “revistes del cor”, els que el seu equip de futbol guanya la lliga i/o la copa d’Europa, els que estan vacunats contra la infelicitat dels altres perquè ells són el centre d’ells mateixos i el centre del món, els que... ja sabeu de quina subespècie humana parlo.

En segon lloc, els infeliços. Crec que en la nostra societat occidental (no puc parlar de les altres, perquè no les conec gaire) podem posar en aquest cove els del “quiero y no puedo”. I em dóna la sensació que en aquest cove, o sac, o el que vulgueu, hi podríem posar per desgràcia la majoria de la nostra societat. Vivim en un món molt ample, on tots veiem els altres. Però no ens dediquem a mirar i intentar ajudar els que tenim per sota, no. El nostre punt de mira està sempre en la primera de les categories que he esmentat, la dels “feliços”. Jo sempre he dit que el meu pare era un home feliç, perquè el seu era un món petit, un món de petites o grans conviccions, on les coses passaven perquè havien de passar, on tot tenia la seva funció i on els desastres dels humans no és que no passessin però eren desconeguts en el seu petit món.

I per últim, els que passen olímpicament d’ aquest sentit de la felicitat i de la infelicitat (els extraterrestres com jo). La Vida és un camí on hi ha de tot, varietat per tots costats, amb la seva llista interminable de contraris: salut-malaltia, naixement-mort, alegria-tristor, felicitat-infelicitat, amor-odi, jove-adult, masculí-femení, duresa de cor-sensibilitat...

La felicitat és un estat de l’ànima, no de la butxaca; igual que l’amor. Fixeu-vos bé en el que dic:”estat”. I el que és en un moment, pot ser que al moment següent hagi canviat completament. Sí que és veritat que hem de treballar per tendir a que aquest estat sigui el més extens possible, que duri, que ens amanyagui, que ens hi trobem bé. Però, com humans que som, estem sotmesos a la llei dels contraris, que tan bé coneixien els pares del nostre pensament, els filòsofs grecs. Tots a la Vida, al nostre Camí, tenim ensopegades de tots tipus: bé que hem d’aprendre i per desgràcia les lliçons tenen sempre un cost molt alt.

La felicitat, que no és perpètua, com no ho és res en aquest món d’aparences (de cop m’ha vingut nal cap la pel·lícula “Matrix”), depèn no de les possessions que cadascú tingui o desitgi sinó de la nostra pròpia actitud davant del món, davant de la Vida, davant dels altres.

O de debò creieu que els “feliços” de qui parlava abans són feliços?

“Hem nascut per ser lliures, hem nascut per ser feliços”


3 comentaris:

Nyusne de Valvencoves ha dit...

Hola ocellet! Molt acurada la teva descripció de la Felicitat, tot i que crec que t'has oblidat d'una categoria a la teva llista. És a la que jo pertanyo i el nostre lema és: No és més feliç qui té el que vol si no el que vol el que té. Jo no tinc un ral i per suposat ni sóc famosa ni ho vull ser. En canvi tinc dues estrelles brillants que il·luminen la meva vida i que m'omplen de la més meravellosa felicitat. També és cert que donen preocupacions i força ensurts, però com diria la meva estimada Bookskeeper, el balanç final és més que positiu. Podria passar (Déu no ho vulgui) que perdés la meva felicitat, però en recordar-la es dibuixaria un somriure als meus llavis. No sé si això que tinc jo és o no felicitat, però crec que seria un crim demanar més del que tinc, per què sóc prou conscient que tinc més del que la majoria demanen. Apa! no et donc més la tabarra. Un petò des del poble dels folls.

La petita Oblomov.

Tiz ha dit...

Buenas tardes, muchas gracias por el comentario, me siento alagado.
Yo también espero que nunca se me acaben las palabras, y las ideas para hacerlo.
Este post de la felicidad me ha hecho pensar, y eso me gusta.
Me seguiré pasando por tu blog, parece muy interesante, si no te molesta, claro.
Saludos.

L'ocell de vidre ha dit...

Ningún problema. Como digo en la bienvenida al blog, "puedes pasear tu mirada curiosa por todos los rincones de esta pàgina...(cito de memoria) Estaré encantado de que leas lo que he escrito y lo que seguiré escribiendo.
Por mi parte iré poniéndote algunos comentarios sobre lo que vas escribiendo/haciendo/viviendo.
Que la Estrella guie el Camino del Joven Desconocido.