He estat rellegint les últimes entrades, i trobo que potser avui cal una mica d'intranscendència. No tot ha de ser important, ja que la vida també es fa de les petites coses que ens passen cada dia. M'encanta quan els meus nens escriuen anècdotes, totes elles ben divertides, de coses que els han passat. Avui, si em permeteu, faré com ells, us explicaré una cosa que em va passar una vegada...
Jo havia agafat el carrilet que va de Sant Boi a Barcelona, crec que anava a la Universitat. Com que el tren anava prou ple, vaig optar per quedar-me dret a la plataforma. En una de les estacions intermèdies una senyora de mitjana edat, amb uns quants quilets de més, encara que no massa, també s'hi va quedar; no hi havia ningú més.
No és que jo em dediqués a mirar la pobra senyora, però hi ha coses que en un espai relativament petit com és la plataforma d'un tren de via estreta, no tens més remei, per molt despistat que siguis, com és el meu cas, d'adonar-te d'alguna cosa que trenca amb la normalitat. Bé, el cas és que es veu que a la pobra dona se li va trencar la goma que aguanta les bragues i, clar, sense fer cap mena d'avís, aquelles immenses calces blanques van obeir la imperiosa llei de la gravitació universal i van baixar directament al terra.
La senyora se'n va adonar al moment, de la mala jugada de les seves bragues. Us prometo que la seva cara era digne de veure, vermella com un tomàquet, pobre dona! Dissimuladament, es va ajupir una mica, i de la manera que va poder, va fer anar les calces cap amunt una altra vegada.
Jo us confesso que estava tant o més avergonyit que ella. Així que vaig fer el millor posat que vaig saber de "jo no he vist res" i al cap d'un parell de minuts com qui no vol la cosa, vaig entrar al compartiment, deixant sola la senyora.
Coses que passen...
Jo havia agafat el carrilet que va de Sant Boi a Barcelona, crec que anava a la Universitat. Com que el tren anava prou ple, vaig optar per quedar-me dret a la plataforma. En una de les estacions intermèdies una senyora de mitjana edat, amb uns quants quilets de més, encara que no massa, també s'hi va quedar; no hi havia ningú més.
No és que jo em dediqués a mirar la pobra senyora, però hi ha coses que en un espai relativament petit com és la plataforma d'un tren de via estreta, no tens més remei, per molt despistat que siguis, com és el meu cas, d'adonar-te d'alguna cosa que trenca amb la normalitat. Bé, el cas és que es veu que a la pobra dona se li va trencar la goma que aguanta les bragues i, clar, sense fer cap mena d'avís, aquelles immenses calces blanques van obeir la imperiosa llei de la gravitació universal i van baixar directament al terra.
La senyora se'n va adonar al moment, de la mala jugada de les seves bragues. Us prometo que la seva cara era digne de veure, vermella com un tomàquet, pobre dona! Dissimuladament, es va ajupir una mica, i de la manera que va poder, va fer anar les calces cap amunt una altra vegada.
Jo us confesso que estava tant o més avergonyit que ella. Així que vaig fer el millor posat que vaig saber de "jo no he vist res" i al cap d'un parell de minuts com qui no vol la cosa, vaig entrar al compartiment, deixant sola la senyora.
Coses que passen...
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada