dimarts, 8 de gener de 2008

MEDALLES

Vagi per davant que sóc prudent i gens amic de fer ostentacions gratuïtes davant dels altres, que no m’agrada mai posar-me en primera fila on em puguin veure, si no és estrictament necessari; en públic, més aviat tendeixo a l’anonimat. És clar que quan tinc alguna cosa important per dir, la dic, com és el cas d’aquest bloc, però evidentment no persegueixo cap afany malaltís de notorietat.

Des d’aquesta manera de ser, de la qual n’estic plenament satisfet, em desplau en gran manera la gran necessitat que veig en moltíssima gent en posar-se medalles per tot, o si més no, en fer o dir coses perquè els altres els tinguem en compte.

En els nens es pot observar molt bé aquesta necessitat de cridar l’atenció. Fan el que sigui (plorar, cridar, esvalotar, posar-se impertients....) per tal que els seus progenitors, o qualsevol altre que estigui al davant els faci cas. El problema en el cas dels nens és que per desgràcia quasi tothom els en fa, de cas, avui dia; per alguna cosa han esdevingut els reiets de la casa: Abans ens deien “Quan els grans parlen, els nens han de callar.” Avui, simplement, si dos grans parlen, el nen parla més fort i els dos adults acaben callant i li pregunten: “què vols, bonic?”

Avui m’he trobat dos adolescents que anaven cadascú amb una moto, sense casc i fent tota mena d’acrobàcies. En un barri marginal i on contínuament surten criatures travessant el carrer sense mirar mai si ve cap cotxe o cap moto. Els decibels... hehe! Què us he de dir! N’hi havia per tapar-se les orelles! He pensat: “Quina necessitat tenen de fer-se notar!”

Són els únics? Ja sabeu que no. Amor al risc? Ja! La meva amiga Reme en diria: “¡Vaya par de descerebrados!. ¿Pero tú crees que tienen algo de seso esos dos?”

Sentir-se important, ser més “xulo” que els altres, i d’aquí al pas següent: abusar de la pròpia força bruta, massacrar els que creuen que estan per sota d’ells, pegar a una pobra noia indefensa, dir “maricones de mierda” a dos nois que van pel carrer agafats de la mà, fumar des de la més tendra edat perquè això és el que fan els homes, matar-la “porque era mia”... Totes aquestes flors i d’altres, que farien inacabable aquest post d’avui constitueixen el gran i florit femer de la nostra culta, educada, refinada, sensible i exemplar societat occidental.

I el problema més greu és que totes aquestes coses es fan moltes vegades com una realització personal. “Crido perquè em dóna la gana.” “Insulto perquè em dóna la gana.” “Mato perquè em dóna la gana.” “I fent aquestes coses, em sento important, perquè parleu de mi: ja no sóc un ningú, només sóc un monstre per a vosaltres, però com a mínim sóc. Ja tinc la medalla”.

Podeu ampliar o rebatre el tema afegint algun comentari. Com sempre, serà ben rebut.

6 comentaris:

Tiz ha dit...

Yo me limitare a dar mi punto de vista de niño.

Es verdad ese tipo de gente existe, pero tambien hay mas tipos de niños. Por decir algunos que yo veo en mi vida... están las victimas de los que has nombrado en este relato, como no... Luego están ¿los opuestos?, los que intentan cambiar las cosas que no les gusta, intentando demostrar que hay mas vias que la violencia... Aunque sean jovenes, intentan dar un buen ejemplo.

Se me hace tan duro, que últimamente la gente piense en adolescente y directamente se relacione con la descripción que has dado.

No todos buscamos destacar, somos observadores hasta que tenemos que actuar, y tambien podemos ser violentos, pero no con los puños. Las palabras tambien son peligrosas. Mientras tanto nos limitamos a disfrutar de lo que nos rodea.

Me niego a pensar que la mayoría de los niños puedan ser asi.

al final me he explicado como un libro cerrado... bueno igual que has puesto algú que otro punto negativo, que tal otro con los puntos positivos? No todo está perdido... o si?

saludos y siento el lio que me he formado yo solo...

remei ha dit...

El pitjor de tot es la sensacio de complicitat amb aquest "descelebraos" quan girem la vista i fem com si no tingues cap importancia res de tot aixo, quan començen els discursos com ara "pobre la seva mare lo li feia prou cas" "ha estat un nen amb molts problemes... Ja, dons, de vegades, tambe penso que hi han moltes criatures pasant per situacions molt traumatiques, i amb poca atenció per part de la seva familia i ens mostren que es possible, lluitar i aprofitar el poc de bo que hi ha a les seves vides, per ensortir-se i donar un exemple. llastima que no cridin tant l'atenció, ni facin prou soroll...

L'ocell de vidre ha dit...

A pesar del sueño, gracias por el comentario, Tiz.
También yo me encuentro en un día espeso: neblina, mucha humedad, primer dia de clase... Por tanto, disculpa si este post no está todo lo conseguido que yo hubiera deseado. Mi primera idea ha sido hablar de la gente (así, en general) que necesita estar siempre en una posición superior a la de los demás. Y te aseguro que a lo largo de mi vida he conocido multitudes de este tipo de personas. Y yo, como buen estraterrestre (lo digo porque no soy así, ni lo entiendo), observo, intento comprender, ayudo si puedo, pero me alejo lo que puedo del "fregado" porque bofetones ya he recibido muchos. ¿Quiero decir con esto que pongo en el mismo saco a todos los humanos? Evidentemente que no. El mundo está lleno de personas con alma de niño, pero que han aprendido a ponerse una coraza para protegerse. precisamente,por eso, por la coraza, resulta a veces difícil contactar con ellos.
Después el asunto ha derivado un poco en los aspectos más brutales, más sucios de nuestra sociedad. Un salto quizás demasiado grande.
Si has leído todos mis posts te habrás dado cuenta de que yo creo, y mucho, en las personas, las que tienen en su interior esa alma de niño, esa mirada tierna y dulce que lleva dentro toda la sabiduría del mundo. Las otras... sería largo, muy largo de explicar.
Que el Joven desconocido con alma de niño pueda descansar en esta noche sin estrellas.
Un abrazo.

L'ocell de vidre ha dit...

Hola, Reme.Com estàs guapetona?
Quan escribia l'entrada recordava el teu veí, el que... bé, per què donar-li més propaganda?
No sé què pensar, la veritat. Cada cop veig la gent en general més agressiva. Tindran raó els astròlegs que diuen que l'eix de la Terra s'està movent i que està alterant la conducta humana? No ho sé, però sí que detecto que cada cop la gent està mes "desquiciada"
Bueno, sempre ens queda allò de "Som gent pacífica i no ens agrada cridar"
Besazos.

Duc Engrescador ha dit...

Vagi per davant,Lluís, que malgrat la multitud d'evidències que semblen confirmar el contrari, jo també crec, com tu, que hem nascut per ser lliures i feliços.
Les medalles però, al meu entendre, no serien sinó una de les maneres que tenim per no afrontar la nostra buidor, la nostra feblesa, la nostra solitud, el nostre absurd (siguin connsiderats aquests termes com a reals o aparents, però d'una presència indubtable a allò que en diem les nostres vides ).
Que difícil se'ns fa tot sovint olorar la humitat de l'herba, contemplar estorats el cel estelat,
jugar amb les papallones,cantar, riure, guaitar entre el panís les cuques de llum. Sense presses, sense cap desig de ser ningú més que qui som! Que difícil...!

DUC ENGRESCADOR

L'ocell de vidre ha dit...

Preciós el comentari, Toni. Gràcies.
Una abraçada.