dimecres, 16 de gener de 2008

LES DONES I LA TRADICIÓ MASCLISTA

El masclisme ha esdevingut al llarg del segle XX i començament del XXI un fenomen del qual se n'ha escrit muntanyes de pàgines i ha estat font de conversa apassionada de milers de tertúlies de tot tipus. S'han fet pel·lícules al voltant del tema, se n'han fet tesis doctorals i acudits de tota mena. I evidentment, encara tenim corda per estona, la qual cosa no és indicadora de cap bon senyal, sinó més aviat de tot el contrari.
És cert que en les nostres societats occidentals, després d'anys i anys de lluites de les dones -i també de molts homes- per aconseguir la seva plena igualtat de drets i deures amb els "mascles" hem aconseguit arribar a un punt completament inimaginable unes quantes dècades enrere.
En altres societats, on el predomini del mascle ho és d'una manera brutal, prehistòrica, tot i que s'han fet algunes cosetes, és evident que queda molt de camí encara per fer.
Les grans religons monoteistes que dominen la vida espiritual d'una gran part de les ànimes humanes, tenen una concepció absolutament masclista del món. De fet, les seves pròpies estructures ja ho deixen ben clar. En aquests credos qui decideix és el gran sacerdot. L'època de les grans sacerdotesses fa molt de temps que va passar a la història. És cert, em direu, que alguna ramificació del cristianisme, com l'anglicanisme, per exemple, deixa exercir (des de fa molt poc) el sacerdoci a la dona. Sí, aquest és un dels guanys que les dones (no totes ni arreu) de les societats més avançades econòmicament i intel·lectualment han aconseguit, però fins i tot en aquest cas, hi ha molt de camí per fer encara.
Hi hauria molt a parlar de la situació, veritablement lamentable, de les dones en el conjunt de societats que existeixen en el planeta. Se'ns posen els pèls de punta quan ens arriben per internet aquestes campanyes per intentar aconseguir que una dona no sigui assassinada pels seus conciutadans a cops de pedra, perquè -i només perquè- ha tingut relacions sexuals que la seva comunitat no acceptava. Com se'ns posa la pell de punta quan ens parlen de les oblacions de clítoris practicades a nenes innocents en nom de "cultures" seculars.
Deia abans que n'hi hauria molt a parlar, però no és aquest el motiu del meu escrit d'avui. Jo només us voldria transmetre un pensament meu sobre el masclisme, que potser és "matitzable", o fins i tot discutible. (Millor, perquè en la discussió il·luminarem sempre els clarobscurs de les nostres visions de les coses.
El masclisme crec que és una cosa que s'aprèn, des de ben petits, de la mateixa manera que aprenem a conviure amb el món que ens envolta. Una de les fonts d'aprenentatge és la visió que fem de les coses. El nen observa, el nen escolta, el nen aprèn a relacionar i finalment el nen aprèn. Però, també mama de la "cultura" que li ha tocat viure. Des de ben petit, sent petites frases, paraules, comentaris, negacions, ordres, que el posen amb contacte amb la manera de fer i d'actuar de la gent que abans d'ell i pels mateixos camins han après també les maneres "correctes" de fer i d'actuar. I qui és el transmissor de tota aquesta brossa històrica? Sento dir-ho, però dintre del cercle familiar, que és on el nen comença a aprendre els dictats imperiosos de la llei, de l'ordre, de la moralitat, del que s'ha de fer i del que no s'ha de fer, és la mare, la femella a qui la societat posa molt per sota del paper dominant del mascle, qui s'encarrega de transmetre aquests valors als fills i a les filles. Galdós paperet, el de les dones: esclavitzades i al mateix temps continuadores voluntàries d'un sistema de valors que fan d'ella aquesta víctima innocent.
Ho comentem?
Com sempre, una forta abraçada a tots els que teniu la paciència de llegir-me.

PS: Acabo de llegir al Vilaweb una notícia relacionada amb tot això. Us copio l'adreça per si voleu llegir-la.
http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2701363