diumenge, 20 de gener de 2008

AHIR VAIG PLANTAR UN AMETLLER


L’ocell vola deixant-se endur per les suaus corrents d’aire després d’haver netejat les seves ales en el forat de la font del Raig.

L’ocell està content perquè pot fruir plenament de la seva llibertat. Els seus somnis el portaran cap a països llunyans on viurà noves experiències.

L’ocell vola sol, tot i que sovint d’altres ocells es col·loquen al seu costat i l’acompanyen una bona estona.

L’ocell, tot i que està enamorat, sap que sempre ha estat sol, fins i tot quan es trobava en mig d’una bandada de germans; potser llavors més que mai.

L’ocell segueix volant i no li importa, ara ja no, saber-se sol perquè ha après que la Vida és un seguit de decisions que ha de fer sense ajuda: al final de tot, només ell decideix el camí a seguir, encara que s’equivoqui.

L’ocell dóna les gràcies a tots els déus per les seves equivocacions i errors, que l’han fet créixer.

L’ocell sent l’aire pur que el penetra, i se sent immensament feliç perquè ha comprès.

L’ocell mira el paisatge que s’extén per sota d’ell i sap que ell ha estat fet per enlairar-se, anar sempre amunt, oblidar les penúries de la vall.

L’ocell sap que és un ocell d’Amor.