dijous, 30 d’octubre de 2008

N'HI HA QUE PENSEN I TOT. I COM PENSEN!

Ostres!... Tant i tant que havíem parlat de la Ferrusola, per la seva "curiosa" manera de veure les realitats de la societat... Jo particularment, me n'havia fet un bon tip de riure, de les seves declaracions...
I ara va i ens surt... la reina de les Espanyes -sí, nois, no un qualsevol, no- que sembla ser que vol seguir els passos de la dona de l'expresident.
Abortament? I ara!!!
Anomenar matrimoni als matrimonis de gais y lesbianes? I ara!!!
Eutanàsia? Vade retro, Satanas!!!
Religió a l'escola? (Suposo que parla de la catòlica). Síííííí!

Tothom pot tenir les idees que vulgui, però quan et paguen per ser la reina de les Espanyes -i et paguen molt i molt bé, que consti- crec que has de tenir un cert tacte. És clar que com que vivim en un estat polític en què els governants diuen autèntiques burrades i la parròquia encara els riu les gràcies... Què voleu que faci o digui la reina -o el rei-?
A més, tot això encara fa més gràcia si es tenen en compte les històries que tothom sap però que davant la llei ningú no sap de la reial casa. En fi... "Apañados estamos".
Mireu, jo no sóc el rei ni la reina, però ja que ells opinen, ho posaré ben guapo aquí, i ara, en aquest modest blog, perquè jo sóc una persona humana amb el meu pensament, que val, com a mínim, el mateix que el de ells:
Jo penso que la dona és mestressa absoluta del seu cos, per tant, dóno el meu suport incondicional a l'abortament.
Jo penso que dos nois que s'estimin o que dues noies que s'estimin poden igual que els altres formar una família unida pel matrimoni (absolutament legal).
Jo penso que tothom té dret a una mort digna i decidir lliurement quan i com s'ha de produir.
Jo penso que la religió -totes les religions- no s'ha d'ensenyar a l'escola.
Oi que ha quedat bé?
Si voleu llegir el que diu El Periódico, cliqueu al link:

http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=557448&idseccio_PK=1008

Tingueu una magnífica nit. Uns dormint i somniant, altres llegint, altres estimant, altres...

dilluns, 27 d’octubre de 2008

RECORD DE LA MARIA-MERCÈ


Entre el novembre de 1976 i el juny de 1978 vaig treballar a Sant Boi fent de “mestre de català” a l’escola Marianao. Es tractava de donar dues hores de Llengua Catalana a tots els cursos de l’EGB dintre d’horari escolar. Érem contractats per Omnium Cultural, però qui de veritat pagava els diners eren els Ajuntaments. Recordo l’etapa final d’aquest període, en què ens passàvem mesos sense cobrar perquè els ajuntaments deien no tenir diners i no saber d’on treure’ls. Els mestres de Català de les escoles públiques de Sant Boi de Llobregat estàvem coordinats primer per en Ramon Pinyol, de “Llibres del Mall” i més tard, per la seva ex-xicota, la titular de Llengua Catalana de l’Institut, llicenciada en Filologia Clàsica, la Maria-Mercè Marçal.
Amb la Maria-Mercè ens vam trobar sovint, sobretot per resoldre els problemes que se’ns plantejaven en aquell moment històric en què moltes escoles estaven plenes de mestres d’ideologia molt i molt dretana, i, no cal dir-ho, absolutament anticatalana.
El temps va fer que ens anéssim veient de tant en tant. Coneixia, evidentment, els seus poemes. Me n’agradava el ritme i la musicalitat, tot i que de vegades els trobava –no tots- de difícil comprensió. Però, quina bellesa! Quin jugar amb les paraules!
Ja sabeu que fa alguns anys que aquesta excel•lent dona, poetessa i mare ens va deixar.
Avui, si em permeteu, voldria fer-vos arribar un dels seus poemes més divertits. Fa referència al rol de les dones, que ja sabeu que és un dels seus temes preferits.
Doncs va, aquí el teniu. Gaudiu-lo.

Drap de la pols, escombra, espolsadors,
plomall, raspall, fregall d’espart, camussa,
sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra,
i sabó en pols, blauet, netol, galleda.

Cossi, cubell, i picamatalassos,
esponja, pala de plegar escombraries,
gibrell i cendra, salfumant, capçanes.

Surt el guerrer vers el camp de batalla.

N’hi ha un altre que té molta relació amb aquest. També us el poso, va.

Vuit de març

Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.

Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l’estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina,
el sabó i el blauet,
els pots i les cossoles
el fregall i els bolquers.

Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cossoles,
el blauet i el sabó
i la cendra que resti
no la canviarem
ni per l’or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.

El fum dibuixarà
l’inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament.

diumenge, 26 d’octubre de 2008

MONÒLEG?/DESIG


Jo crec que l’únic monòleg que suporto és el que faig amb mi mateix. I dic “suporto” perquè no sempre parlar amb un mateix és gratificant. Si veiéssiu com discutim els dos “jo”! Clar que llavors més que un monòleg interior, hauríem de parlar d’un diàleg interior, tot i que qui pregunta i qui respon és la mateixa persona.
Tot això ve del següent: pàgina en blanc. De què carai escric, avui? Començo a donar corda al rellotge, però res. Res de res. En el fons, sé que ho faig molt malament. Ja ho deia Valle-Inclan, que no s’ha d’escriure mai per als altres. Llibertat de dir i d’escriure el que vulguis. No tenir en compte les faltes, la coherència interna, la gramàtica, o potser sí, tenir-ho tot molt present, però sabent que l’únic lector, estimat escriptor, ets tu mateix. Llegir està bé, està molt bé, alliçona l’esperit, fa pensar, fa contrastar opinions, t’obre camins cap a realitats més plenes de llum, però sempre falta allò altre: que qui llegeix allò que tu escrius, també pugui expressar el que pensa. D’aquest joc neix l’enriquiment personal i cultural.
I tant, els blogs cal que siguin alimentats, si no, moren algun dia d’inanició. És cert que l’autor pot fer molt perquè el seu blog sigui prou llegit, però la llàstima és que no pot obligar ningú a donar-li de menjar. En fi...

DESIG

Tot allò que desitges

Mor en el mateix desig
Com aquell estel volador
Que acarona la freda nit.


Tot allò que desitges

És,malgrat tu, prop de tu,

És, malgrat tu, dins de tu,

Senyor de l’Oblit.


Tot allò que desitges

Està escrit en el Llibre del Temps

Des de segles llunyans.


Trenca el pensament, bell heroi
.
Vés a la lluita i trenca

Trenca la follia, i el malcontentament

Que t’ha estat donat, ales

Tacades de sang, busca

El rierol incert on
Sadollar aquesta set incessant

I convertir el teu cos nu i jove

En Desig i Passió.

Així sigui.

dijous, 23 d’octubre de 2008

QUAN ES DESPERTEN (POEMA DE K. KAVAFIS)

Fes, poeta, un esforç per retenir-les,
per molt poques que siguin les que s'estan immòbils,
les visions del teu desig.
Posa-les, mig ocultes, dins de les teves frases.
Fes, poeta, un esforç per conservar-les,
quan es desperten dins del teu cervell
de nit, o en l'esclat del migdia.

(Traducció de Joan Ferraté)

dilluns, 20 d’octubre de 2008

I EL MEU GERMÀ PETIT, ESCOLES DE MALS MESTRES (1)

L’escola...
Qui m’havia de dir a mi que algun dia jo seria mestre! Quan de petit algú em preguntava la típica i tòpica pregunta “I de gran, què vols ser?” us ben asseguro que no sé què contestava. Del que sí estic absolutament segur és que no tenia ni la més ínfima idea del que havia de ser jo de gran. Primer de tot perquè això de ser gran, des dels ulls d’un nen és una cosa totalment inabastable, quasi situada en l’infinit. Els dies passen, els mesos i els anys també, però a tu et dóna la impressió que mai no et mous del mateix lloc. Quan ets un nen no t’adones gaire del pas del temps. O si te n’adones és per constatar que passa molt i molt lentament.
Recordo que mirava els grans i la veritat és que em semblaven molt i molt grans. Algú de trenta anys ja era un ésser situat al cantó de la prehistòria. Ja no cal dir res dels pares, que m’havien tingut quan ja eren una mica madurs.
Així doncs que jo anava fent la meva: anava cada dia a l’escola, primer a les ªHermanas”, de les quals conservo un excel•lent record. Amb elles vaig aprendre a llegir i escriure, cosa que en absolut va ser traumàtica ni conflictiva, vaig aprendre a sumar, restar i multiplicar (tot i que no tenia ni idea de les taules...)
Després van venir las “Escuelas Nacionales”. Dels set als deu anys. L’adaptació va ser una mica difícil. L’ambient era seriós, hi havien els càstigs, naturalment (encara veig el senyor Anelle dient ben clar “¡Sin patio hasta nuevo aviso!), però no vaig –ni els meus companys de classe tampoc- ser víctima de cap violència física. És cert que si algú en feia alguna de grossa el mestre repartia un parell de bufetades, però vaja, en aquell temps a totes les cases n’hi havien, de bufetades, i segurament ben merescudes. Que no érem uns angelets, precisament.
Eren aquells temps, temps de la “Enciclopedia Álvarez”, de “permanencias” perquè els pobres mestres de les “Nacionales” poguessin guanyar una mica més, ja que el seu sou era una pura misèria, de classes el dissabte al matí...
La pedagogia de l’època es basava en els següents punts: disciplina, esforç, competitivitat y memòria. I així va continuar durant uns quants anys.

dissabte, 18 d’octubre de 2008

ESPIRAL


Fa una dies, vaig rebre un powerpoint que, a part de no convidar-me a reenviar-lo a ningú, la veritat és que el vaig trobar molt bo. Potser ja el coneixeu, però si no, crec que val la pena.

Un home de negocis americà era al moll d’un petit poble mexicà quan va arribar una barca amb un sol tripulant i unes quantes tonyines de mida impressionant.
L’americà va felicitar el pescador per la qualitat del peix i li va preguntar el temps que havia esmerçat en fer la pesca.
El mexicà li va respondre:

“Oh, només una estona, senyor”.

Llavors l’americà li va preguntar per què no s’havia quedat més temps per agafar més peixos.
El mexicà li va respondre que ja en tenia prou per satisfer les necessitats de la seva família.
L’americà va tornar a preguntar:
“I llavors, què fa vostè amb la resta del seu temps?”
El mexicà va respondre:
“M’aixeco tard, pesco una mica, jugo amb els meus fills, faig la migdiada amb la dona, vaig cada tarda al poble a fer unes copes i a tocar la guitarra amb els amics. Tinc una vida plena i ocupada, senyor”.
Amb un to una mica condescendent, l’americà li va dir:
“Miri, jo sóc graduat a Harward i m’agradaria oferir-li la meva ajuda. Vostè hauria de dedicar més temps a la pesca i amb els guanys s’hauria de comprar una barca més gran. Amb els beneficis que obtindria en tenir una barca més gran, podria comprar unes quantes barques. Amb el temps, vostè arribaria a tenir una petita flota de barques de pesca. En comptes de vendre les seves captures a un intermediari, les podria vendre al majorista; fins i tot podria arribar a tenir la seva pròpia fàbrica de conserves. Controlaria el producte, el procés industrial i la comercialització. Hauria de marxar d’aquest llogarret i anar a viure a Ciutat de Mèxic, després a Los Ángeles i finalment a Nova York, on dirigiria la seva pròpia empresa en expansió”.
“Però, senyor, quant temps es necessitaria per fer tot això?”
“De quinze a vint anys”.

“I després, què?
"
L’americà es va posar a riure i li va dir que aquesta era la millor part de totes: “Quan arribi el moment oportú, pot vendre l’empresa en borsa i fer-se molt ric. Hi guanyaria milions”.
“Milions, senyor? I després, què?”
“Després es podria retirar, anar a viure a un poblet de la costa, on podria dormir fins tard, pescar una mica, jugar amb els seus néts, fer la migdiada amb la dona, i anar al poble cada tarda per fer unes copes i tocar la guitarra amb els amics”.

...
VAL LA PENA LLEGIR-LO AMB ATENCIÓ, PERQUÈ EM SEMBLA QUE HI HA ALGUNA COSA EN QUÈ ENS ESTEM EQUIVOCANT.


Espero que us hagi agradat.

dijous, 16 d’octubre de 2008

CAMINS DE LLUNA


Avui us vull transcriure un fragment de Nocturno, de D. Koontz (Ed. Grijalbo, 1998)

Realment és una sàvia estratègia per viure? Insistir que la majoria de les coses de la vida no s'han de prendre seriosament. Contemplar tot això com una broma còsmica. Tenir només quatre principis: u, fer al altres el mínim mal possible; dos, estar disponible sempre per als teus amics; tres, ser responsable de tu mateix i no demanar res als altres; quatre, apuntar-se a totes les diversions que es pugui. No et refiïs de les opinions de ningú, només de les del més propers a tu. Oblida't de deixar la teva petjada en el món. Oblida les grans qüestions de la teva època; en comptes d'això, millora la digestió. No visquis en el passat. No et preocupis del futur. Viu en el present. Confia en la finalitat de la teva existència i deixa que el seu significat vingui cap a tu en comptes d'esforçar-te en descobrir-lo. Quan la vida et fa caure amb un cop de puny, encongeix-te, però fes-ho amb un somriure. Enganxa l'onada, tio. D'aquesta manera viu en Bobby, i és la persona més feliç i equilibrada que he conegut.

Ho practiquem?

dimarts, 14 d’octubre de 2008

MALVATS


Pràcticament cada dia em quedo astorat davant de la capacitat de l'ésser humà de fer mal al altres, a ell mateix i a tot el que conforma el seu propi entorn.
Avui mateix, sense anar més lluny, escoltava a Catalunya Informació que un jove de vint-i- cinc anys havia amenaçat amb una navalla al coll un home que anava a recollir el seu cotxe a la Devesa de Girona. El pobre home, així de pressionat, no va tenir més remei que donar-li els diners que duia, les targes de crèdit i el pin d'activació d'aquestes targetes.
Però el més fort ve ara: l'obliga a entrar al portaequipatges del cotxe. L'home s'adona que el porten als afores per algun camí sense asfaltar. Al cap d'una estona el cotxe s'atura. Després de sentir la porta tancar-se, silenci. L'home intenta fer força contra els seients del darrere i sí, finalment aconsegueix sortir. Llavors s'adona que el cotxe està cremant. Dóna part dels fets als mossos, que unes hores després detenen l'energumen.
Violència extrema, la majoria de les vegades absolutament gratuïta.
El nostre món, aquest meravellós món en el que creiem viure, està podrit de violència i cada cop n'hi ha més, diguin el que diguin els que no volen veure-hi més enllà d'on posen els peus.

És greu, molt greu. D'una banda em fa reafirmar en la condició "natural" de l'ésser humà. Poc, molt poc han canviat les coses des de l'edat de Pedra.
La Cultura ha fet molt de bé en la majoria dels casos, però la bèstia segueix latent, sota les capes de refinament.
I només faltaven els actuals mitjans audiovisuals. Televisió, pel·lícules, sèries, diaris, revistes... tot, tot absolutament ple de la maleïda manera com uns éssers humans dominen, aixafen, massacren... altres éssers humans -o no humans, és igual- per satisfer unes suposades necessitats i/o interessos.
Egoistes, intolerants, agressius...
Ja ho sé, ja ho sé que no tothom és així. Que sempre els humans s'han deixat portar pels mals instints i tot això. Ja ho sé. Però crec que estareu d'acord amb mi que la situació, en comptes de millorar, està empitjorant a cada dia que passa. Mireu la premsa, germans. Penseu una mica en els nostres governants, els nostres jutges, en el que diuen i en el que no diuen, en la gent que coneixem o la que només coneixem una mica.

Jo personalment no estic gens content amb el que veig. No em venen pas bones sensacions amb tot el que m'envolta. No, gens ni mica.

Una salutació ben cordial als extraterrestres com jo. (Els "bitxus rarus").

dilluns, 13 d’octubre de 2008

VIVIM, SOM, BUSQUEM...

I de tot plegat, amos d'un destí incert,
en fem una comèdia -si podem-
i la majoria de voltes una tragèdia.

Volem sempre anar més enllà
per camins que sabem que no són els que toquen,
però no sabem escoltar els avisos
i tanquem, com els nens, els ulls
a tot allò que no volem o no comprenem.

Plorem, sí que plorem, i de quina manera!
maleint els set cels que ens portaren
la lenta agonia de l'anar morint.
Sempre hem vist l'enemic enllà
de les nostres portes, quan és amb nosaltres
que ve tothora, dient-nos
paraules entenedores a cau d'orella.

Donem voltes i voltes a totes les coses,
buscant sortides o potser entrades i tot
però en el fons la solució només
la trobarem en el silenci.




diumenge, 12 d’octubre de 2008

12 D'OCTUBRE: PRIMER ANIVERSARI.

La Cinta m'ha enviat aquest matí un e-mail per felicitar el primer any de l'Ocellet. Gràcies.
Tot un any.
Sota l'aparent facilitat, us asseguro que no ha estat fàcil.
Escriure per als altres no és altra cosa que escriure per a un mateix.
Posar en ordre els propis pensaments.
Això representa un excel·lent exercici.
Superar la pròpia tendència a la ganduleria.
Constatar que moltes vegades et mous enmig de les contradiccions.
Però també veus clar que ets una persona, i que com a tal, és normal que sigui així.
Els altres t'animen a escriure, però ells no s'apliquen les seves lliçons. (Oi, Jaume?)
En fi...

Avui us vull transcriure el poema ESTIU, de Miquel Martí i Pol. Que l'assaboriu.

Ara és el temps d'estimar pels camins,
a la vora del riu on l'herba és blana i acollidora
i a l'ombra dels vells arbres,
a les fonts mig perdudes
allí on el bosc és més íntim.

Ara és el temps de seure pels carrers
a parlar de futbol i de dones,
havent sopat,
formant grup a l'escassa voravia
i veure com les noies
travessen el carrer abans d'arribar
i passen i s'allunyen
una mica porugues.

Ara és el temps dels fusters i dels paletes,
temps de cantar tot treballant
a ple sol,
oblidant el risc de les bastides,
oblidant l'esforç
i la monotonia de la feina i del viure.

Ara és el temps de passejar amb les nenes
i la senyora que porta guants blancs
per amagar els estralls del lleixiu,
a la tarda del diumenge,
per l'ampla carretera vorejada de plàtans
dient-se adéu-siau a tothom
amb un gran gest del cap
i envejant la muller dels que passen.

Ara és el temps de les dones que cusen
a la penombra de les entrades
i s'adormen sovint damunt la feina,
i és el temps dels homes que fan la sesta
al racó més fosc de la casa
a les tardes de sol,
quan als carrers hi ha un silenci feixuc
i fa una calor despòtica.

Ara és l'estiu:
l'estiu massís i una mica absurd
però intensament bell
i que arriba sobtadament
una nit qualsevol de principi de juny
i que se'n va, també sobtadament,
una nit qualsevol de finals de setembre.


COM L'ENYORO, EL MEU ESTIU,
ARA QUE CAMINEM CAP AL FRED, ELVENT I LA FOSCA!

divendres, 10 d’octubre de 2008

TOC, TOC...!

UAAAAAAAUUUUUUU...............!
Que bé... Quin alliberament. Una altra vegada amb vosaltres...
Hola Jaume, Hola Totoro, Hola Toni, Hola Neus, Hola Tiz, Hola Pol, Hola, Hola, Hola.
La primera pregunta que crec que em fareu és més o menys així: Com va tot? Doncs... malgrat la "pertinaz" sequera (Collons, que aquest any tampoc no podré ensenyar la Cinta a caçar bolets!!!) i el cony de crisi (Oiga, y ezo qué é?) TOT VA DE CONYA. Perquè tot sempre va com volem que vagi.
Aquest estiu m'he dedicat a carregar piles. Alguns ja sabeu que vaig estar a Santander dues vegades. (Lamento no haver pogut pujar a veure't Jaume. Queda pendent).
He desconectat de tot (menys de mi mateix, clar. I de vegades no era per falta de ganes, no penseu. Ai, aquest cap meu, que sovint treballa massa... I així em van després les coses...
Bé, doncs, els que em coneixeu una micarrona, ja em torneu a tenir aquí, amb vosaltres, disposat a llegir-vos, a escoltar-vos, a escriure-us, a ajudar-vos, a veure-us... i com sempre, a donar-vos una entranyable abraçada de bon (penso) amic.
Demà vaig de casament. No, jono em caso (encara). El Miro i l'Encarna... Que segueixin compartint el camí igual de bé com ho han fet fins ara. Us estimomolt, parella.
Adéu, guapíssims i guapíssimes. Fins a un altre moment. Gaudiu de tot.

DE NOU.

Pols, teranyines, oblit... pobre blog meu!
Ja hi penso, ja... De fet hi he pensat al llarg de tot aquest bon estiu que ens acaba de deixar.
Ha estat un parèntesi molt, molt llarg. Ja ho sé. Però no em dol. Les coses són així. Perquè toca.
I aquesta vegada tocava viure un estiu "cap a dintre", més que "cap a fora"
Ha anat molt bé.
Records a tots, a totes.
Una abraçada ben cordial de L'Ocell de vidre, que a partir d'ara estarà més amb tots vosaltres.
Guai!!!