dimecres, 31 d’octubre del 2007

EL "BELLACO"

Avui, amics, per celebrar una nit màgica en les cultures nòrdiques, us faig arribar un escrit d'un escriptor colombià, Fernando Vallejo, que escriu una carta a l'alcalde del seu poble amb motiu de la, en aquell moment, propera visita del rei "de España".
Demano disculpes a qui pugui ofendre la carta, però no he pogut resistir la temptació de fer-vos-la conèixer, ara que el tema dels borbons és, gràcies als "preclaros" jutges de l'audiència i a les seves decisions, motius de tot tipus de comentaris i de preses de consciència antimonàrquiques.
Val. Aquí la teniu:

'Bienvenida' al Rey de España

El rey Juan Carlos es uno de los grandes invitados al Congreso de la Lengua en Cartagena y también estará de paso por Medellín. Sin embargo, para el escritor Fernando Vallejo su visita es todo menos un halago para Colombia. "Bienvenida" del maestro a su majestad.

Por: FERNANDO VALLEJO

El 12 de octubre del 2004 el periódico Romania Libera de Bucarest informó de la cacería en la región rumana de Covasna, al pie de los Cárpatos, en que Juan Carlos Borbón, alias Su Majestad don Juan Carlos I de Borbón y Borbón (con el "de" y la "y" que se suelen poner estos zánganos en sus nombres para significar que nacieron de la vagina de oro), mató a escopetazos a nueve osos, una osa gestante y un lobo y dejó malheridos de bala a varios otros animales que medio centenar de ojeadores le iban poniendo a su alcance de suerte que los pudiera abatir alevosamente. Varios miembros de la policía secreta rumana disfrazados de campesinos e infiltrados entre los ojeadores protegían de los osos y de cuanto peligro se pudiera presentar al señorito. La cacería o masacre tuvo lugar del viernes 8 de octubre al domingo 10 y la organizó la empresa Abies Hunting, experta en estas bellaquerías. El rey había llegado al aeropuerto Otopeni de Bucarest en su jet privado, y escoltado por diez patrullas de la policía y varios vehículos de acompañamiento protocolario se había trasladado a las cabañas que tenía en la región para sus cacerías Ceaucescu. Los lugareños de Covasna le depararon a Su Majestad un cálido recibimiento folklórico vestidos con trajes típicos y lo agasajaron con palinca, un aguardiente de ciruela que no sé si le gustó o no al borrachín. Porque han de saber que este señorito viejo además de cazador es mujeriego, buen vividor, borrachín y corrupto. Lo de mujeriego, buen vividor y borrachín es cosa suya y de su familia, que se lo tendrán que aguantar. Lo de corrupto es cosa de España, que lo alcahuetea. Y lo de cazador es cosa mía y la que me mueve a escribir este artículo para denunciar al bellaco. Dada la absoluta insensibilidad de la mayoría de los seres humanos ante el sufrimiento de los animales, pero dada también la indignación general que causan en todos lados la venalidad y los peculados de los funcionarios públicos, voy a mencionar de pasada a algunos de los amigos íntimos del rey, con quienes ha tenido negocios (ya no más porque están en la cárcel) y quienes, tramados en la más embrollada red de complicidades y llenándose de paso sus bolsillos de millones, han hinchado las arcas reales con los sobornos que han sacado de aquí y allá con su consentimiento y usando su nombre hasta el punto de convertirlo, del pobretón que era cuando llegó a la Corona en 1975, en uno de los hombres más ricos del mundo: en el 2003 la revista Forbes le atribuía una fortuna de 1.790 millones de euros. He aquí unos cuantos de sus amigos delincuentes:

Javier de la Rosa y Manuel Prado y Colón de Carvajal (otro con la "y" y el "de", nacido de la chimba de oro), condenados en diciembre del 2002 por la Audiencia Nacional de España el primero a cinco años y medio de prisión y el segundo a dos por los delitos de apropiación indebida y falsificación de documentos (75 millones de euros le transfirió De la Rosa a Prado para que éste se los repartiera con el rey). Mario Conde, "el banquero de la monarquía", que se embolsó 8.000 millones de pesetas, y que fue condenado por el Tribunal Supremo por los delitos de estafa, apropiación indebida y falsificación de documentos a 20 años de cárcel que viene purgando desde diciembre de 1994. Este Conde sin condado, un "financiero" (hampón), es el del famoso caso del banco Banesto, que presidió de 1987 a 1993 y donde el rey tenía dos cuentas, la 8317-172 y la 148963-172, vinculadas con operaciones en la Asturiana de Zinc, Sindibank y el propio Banesto. Alberto Alcocer y su primo Alberto Cortina, "los Albertos", del Banco Zaragozano y asiduos del Palacio de la Zarzuela, a quienes en marzo del 2003 el Tribunal Supremo condenó a tres años y cuatro meses de prisión por los delitos de estafa y falsificación de documento mercantil en la venta de la sociedad Urbanor, propietaria de los terrenos donde se construyeron las torres KIO de los kuwaitíes (de cuyos fondos en 1992 De la Rosa transfirió 12 millones de euros a una cuenta personal en Suiza del "administrador privado del Rey", el mencionado Manuel Prado y Colón de Carvajal). Los Albertos pidieron el indulto al Gobierno, que lo denegó, tras de lo cual recurrieron la sentencia del Tribunal Supremo ante el Constitucional, recibiendo el apoyo del rey. Obligados por la condena del Tribunal Supremo a renunciar a sus cargos en el Banco Zaragozano y a vender la participación del 40 por ciento que tenían en la empresa Barclays, se embolsaron en esta última operación 453 millones de euros. En los montes de Toledo tienen una finca de 2.000 hectáreas, Las Cuevas, donde para venderles una flota de carros de combate y cañones a los saudíes los invitaban a cazar en el mejor estilo del franquismo, cuyos jerarcas solían cerrar sus negociados y tramar sus corruptelas en el curso de las cacerías, a las que tan aficionado era el Caudillo. Impuesto por éste, Juan Carlos Borbón, el cazador, no surge pues de la nada por generación espontánea: brota de lo más corrupto e inmoral de España. Es la herencia infame que les ha dejado Franco a los españoles después de haber arrasado con su cultura.

Tres hijos oficiales y reales tiene Juan Carlos: dos infantas y un principito, casados todos y en pleno delirio reproductor. El principito anda ya por los cuarenta y se ha convertido en un principote alto y largo como una cañabrava que mandan a las tomas de posesión de cuanto presidentucho de América no alcanza a merecer rey (como Uribe) para que se destaque entre los invitados y los aborígenes por su gran altura moral. Lee bien los discursos que le escriben, a diferencia de su papá que será muy bueno para la escopeta y la rapacería pero que nos ha resultado a los de la raza hispánica bastante torpe de lengua así lo pongan a presidir los congresos de Academias de la susodicha, como el que viene a inaugurar en Medellín, la ciudad de las orquídeas en el país de los doctores (donde se le dice "doctor" a cualquier hijueputa).

Señor alcalde de Medellín: ahora que vaya el rey a mi ciudad y lo suba en su Metrocable para mostrarle desde arriba la bella villa toda despedorrada abajo por las obras de su Metroplús, muy respetuosamente le recuerdo que se debe dirigir a él como "Majestad", que es como le dijo Uribe en la última cumbre en que se vieron en el Cono Sur: "Majestad -le dijo con su vocesita, sumiso, el bajito mirando hacia arriba-, cómprenos nuestros productos pero no la coca, que nos hace mucho mal". ¡Pendejo! ¡Qué va a saber el Rey de España qué es la coca! Habrá pensado que son las Coca Colas que producimos en Colombia y no el polvito blanco que tan felices hace a muchos y que fabricamos con gran ingenio artesanal en nuestras cocinas repartidas por todo el territorio nacional como Tirofijo.

En fin, lo que el periódico rumano sacó a la luz no fue más que la punta del iceberg: la testa coronada estaba yendo a Rumania a cazar furtivamente desde hacía décadas, desde los tiempos de su compinche Ceaucescu, el tirano sanguinario de Rumania, que lo invitaba. Y a propósito de genocidas y tiranos, sabemos de una carta del 4 de julio de 1977 en que nuestro Borbón, recién encaramado al trono y en plena pobreza, le extiende la mano al sha de Persia: "Me tomo la libertad, con todo respeto, de someter a tu generosa consideración la posibilidad de conceder 10 millones de dólares como tu contribución personal para el fortalecimiento de la monarquía española". "Con todo respeto", como piden los mendigos de Bogotá. Y a la monarquía saudí le pidió un crédito de 100 millones de dólares, que la empresa kuwaití KIO le entregó a Manuel Prado y Colón de Carvajal a cambio de que durante la Tormenta del Desierto la aviación estadounidense pudiera disponer a su antojo de las bases españolas de Rota y Torrejón. Y hasta el sol de hoy. Nunca pagó.

Otros amigos y cómplices del Borbón son el georgiano Zourab Tchokotua, procesado en Mallorca en 1978 y 1992 por estafas inmobiliarias; el dueño de la FIAT Giovanni Agnelli implicado en casos de corrupción en Italia; y Marc Rich, calificado como "el delincuente más inescrupuloso de la era moderna", prófugo de la justicia norteamericana que lo perseguía por 65 delitos, enriquecido por sus suculentos negocios con la mafia rusa, Milosevic y la empresa Hallyburton de Dick Cheney y nacionalizado español.

"El rey de todos los españoles" no tiene que rendir cuentas de sus acciones, no se le pueden fincar responsabilidades, goza de inmunidad penal ante cualquier delito y está protegido por la Consitución, que lo considera inviolable. Y como si esto fuera poco, el artículo 490 del Código Penal español amenaza: "El que calumniare o injuriare al rey será castigado con la pena de prisión de seis meses a dos años si la calumnia o injuria fueran graves, y con la multa de seis a doce meses si no lo son". Y así han llevado al banquillo entre varios, acusados de injurias al rey, a Jesús Zulets por una caricatura en la revista El Cocodrilo y a Javier Madrazo por decir "ya que le pagamos policías, yates, viajes a esquiar y a montar a caballo, no habría estado de más que por una vez abandonase sus ocupaciones y compartiese con la sociedad su preocupación por la guerra de Iraq". Sin embargo cuando José María Ruiz Mateos, prófugo de la justicia española, acusó desde Londres al rey de haber aceptado "miles de millones" no sólo de su propio bolsillo sino del de diversos empresarios y el Fiscal General del Estado lo iba a procesar por el delito de injurias, lo que habría podido convertirse en un sumario contra el impúdico monarca quedó reducido a nada, le dieron carpetazo al asunto. De la secta tartufa y cazadora de herencias del Opus Dei, este Ruiz Mateos fue el artífice de Rumasa, un holding de infinidad de empresas que le expropiaron. La Audiencia Provincial de Madrid lo ha condenado recientemente a tres años de cárcel por los delitos de alzamiento de bienes y de insolvencia punible en la venta de la agencia de viajes Mundo Joven, pecata minuta frente a la inconmensurable magnitud de sus fraudes. Éstos son pues los que le untan la mano al monarca y los que lo han situado en un buen puesto en el ranking de la revista Forbes.

Pero no nos desviemos y volvamos a los osos. No bien Romania Libera destapó la cloaca los ecologistas pusieron el grito en el cielo. Pero no porque don Borbón hubiera masacrado a mansalva a unos pobres animales que nada le habían hecho, sino porque estaba violando una ley internacional ya que el Urusus arctos, la especie de los osos que "abatió", está protegida por la Convención de Berna de 2001. Yo no tengo nada que ver con los ecologistas que creen, como ese libro imbécil del Génesis, que los animales están ahí para el servicio del hombre y que para eso los hizo Dios. Dios no existe y me importa un comino que se vaya al diablo este planeta. Para mí, simplemente, los animales son mi prójimo, los quiero y considero una solemne ruindad ir a matarlos por diversión. ¡Pero qué! Educados como hemos sido los colombianos y los españoles en la infame religión de Cristo que no tuvo ni una sola palabra de compasión por ellos, ¿qué se puede esperar de nosotros? Como les dijo a los ecologistas Demetre Janos, un funcionario rumano que participó en la cacería real, en declaraciones para el periódico Crónica cuando la polémica pasó de Rumania a España: "Su Majestad estuvo de visita privada. No entiendo por qué los ecologistas montan tanto jaleo. ¿Por qué no se manifiestan cuando se mata el cerdo en Navidad, o en contra de que las sopas se elaboren con gallinas?".

No escarmentado con el revuelo que desató en España y en toda Europa, don Borbón volvió a sus andadas y en octubre pasado fue a Rusia invitado por Putin y en la región de Vologda, en el noroeste del país, mató de un disparo a Mitrofán, un oso domesticado que le soltaron habiéndolo emborrachado antes con vodka mezclado con miel. Y este hombre valeroso es al que hoy invita el alcalde de Medellín con la esperanza de que se monte en su Metrocable y suba al barrio Santo Domingo Savio, en nuestras sangrientas comunas, a ver si salimos en la prensa internacional ya no por los carteles de la droga y nuestros incontables asesinados sino como anfitriones de todo un Congreso de Academias de la Lengua, que el zángano real va a presidir. ¿Y con qué derecho? ¿Qué ha hecho él por la lengua española, si ni siquiera sabe leer los discursos que le escriben? Piénselo bien, señor alcalde, antes de decirle "Majestad" a este bellaco, ya que metió las patas invitándolo a Medellín para arrodillársele, e infórmese y aprenda historia, por si no la sabe. Este Borbón es nieto del frívolo Alfonso XIII, que tuvo que salir huyendo a Roma, y descendiente de Fernando VII, el déspota tarado que provocó la guerra de Independencia de América convirtiendo a este continente que estaba unido en una colcha de retazos de paisuchos limosneros y desgarrando a España. Y no se olvide de estos versos de Epifanio Mejía, que hoy cantamos en el Himno de Antioquia:

Nací libre como el viento

de las selvas antioqueñas,

como el cóndor de los Andes

que de monte en monte vuela.

No me vaya a salir ahora como el Cid, de quien se dice en su poema: "Qué buen vasallo sería si tuviera buen señor". ¡El héroe nacional de España soñando con ser criado! España no tiene redención y nuestra gran desgracia ha sido que nos colonizara esta raza, la más cerril de Europa y la más cruel con los animales, la de la Inquisición de Torquemada, la gran lacaya de la puta vaticana de Roma, la nación de los tiranistas que fueron capaces de gritar cuando los franceses los querían liberar de Fernando VII: "¡Vivan las cadenas!" España, capaz de tirar cabras vivas desde los campanarios de las iglesias.

En Tordesillas (provincia de Valladolid), el martes de la segunda semana de septiembre y durante las fiestas que se celebran desde hace siglos en honor de Nuestra Señora la Virgen de la Peña, se corre el famoso "toro de la vega": sueltan un toro para que una horda de católicos de a pie y de a caballo y armados de lanzas que terminan en afiladas hojas metálicas lo persigan y lo alanceen una y otra vez en cualquier parte del cuerpo, pero eso sí, sin matarlo ni usar vehículos de motor por prohibición expresa del Ayuntamiento que es muy civilizado. Al toro lo obligan a cruzar un puente que desemboca en una vega y por ella sigue la persecución hasta que el animal cae al suelo exhausto. Entonces el que llega primero lo remata acuchillándolo en la nuca, le corta los testículos que enarbola en una lanza y como premio del Ayuntamiento recibe otra lanza, ahora toda de hierro, y una insignia de oro. En cambio en las fiestas de San Juan en Coria (provincia de Cáceres), al toro no lo alancean: lo acosan por las calles durante horas bajo una lluvia de dardos que la chusma católica y borracha le lanza con cerbatanas hasta que lo matan. Y en Medinaceli (provincia de Soria), ni lo alancean ni lo asaetean: echan el toro a correr vuelto una bola de fuego. Son los "toros de fuego", de los que los hay también en las provincias de Zaragoza, Teruel y Tarragona y por toda la comunidad valenciana: la turba arrastra al toro hasta un pilar donde lo inmovilizan, le atan en los cuernos un dispositivo metálico con bolas de material inflamable (como las candilejas de nuestros globos) que encienden y sueltan al animal que huye envuelto en fuego mientras el líquido encendido le chorrea por la cabeza y por los ojos. O como los toros "ensogados" de las provincias andaluzas de Almería, Málaga, Huelva, Córdoba, Cádiz y Jaén; o los de Lodosa en Navarra; o los de Cenicero y Cabretón en La Rioja; o los de las provincias aragonesas de Zaragoza y Teruel; o los de la provincia catalana de Tarragona, o los de San Sebastián en el País Vasco, víctimas todos de la crueldad más vesánica. O como las vacas "enmaromadas" de las provincias de Zamora y de Cuenca o las que sacrifican a la vista del que pasa por las calles de los pueblos de Extremadura. O como las becerradas de El Burgo de Osma (provincia de Soria) o las de Segovia en que sacan terneros al ruedo para que la turba los golpee, les clave banderillas y los mate. Y todo ello en honor de las Vírgenes y los santos de nuestra infame Iglesia Católica, Apostólica, Carnívora y Romana, que calla y mama de la ubre grande de la vaca. Todo esto es hispanismo, cultura hispánica, de esa que tanto defiende mi taurófilo amigo Antonio Caballero, en lo cual, con todo y ser él la conciencia de Colombia, coincide con el difunto padre de nuestro reelecto Primer Mandatario, y padre asimismo del tenebroso Santiago, el de los Doce Apóstoles. Papá Uribe solía organizarles corridas de toros en sus fincas a los Ochoa, los del cartel de Medellín, nuestra inefable Medallo a la que dentro de unos días llegará el Rey entre centenares de agentes secretos españoles y un batallón de soldados colombianos, más cuidado que ni que fuera la chimba de la Virgen.

¿Juan Carlos Borbón es una vergüenza de España? No. España es una vergüenza de la humanidad. Él la representa a la perfección. España es eso: crueldad con los animales, cerrazón del alma, servilismo de lacayos. Hay que sacarla de la Unión Europea rapidito, antes de que la pudra.

Señor alcalde de Medellín, paisano: por desinformación e ignorancia de la Historia (y no quiero pensar que por bajeza moral) metió usted las patas al invitar a mi ciudad a ese bellaco. No nos vaya a salir ahora de arrodillado con zalemas uribescas, lacayunas. Nada de "Majestad", que le va a sonar muy lambón y montañero. Dígale doctor. Doctor Borbón.

Ah, y no lo suba en su Metrocable que de pronto se le descula. Mejor llévelo a La Macarena y que Santiaguito Uribe, buen hijo de su papá, le organice una corrida.

dimarts, 30 d’octubre del 2007

CAMINEM PER CAMINS DE FANG PER CONVERTIR-LOS EN CAMINS D'OR

A casa meva el televisor serveix generalment per fer bonic i per veure les pelis que puc baixar via Emule. de tant en tant també s'hi pot veure algun documental (viatges, natura, ciència...) i dibuixos dels surrealistes (coses del Sembrador). De tant en tant, i només de tant en tant, i si coincideix amb les hores de preparació dels àpats també pot ser que pugueu veure algun telenotícies, dels que fan a can tv3.
Avui, mentre em preparava el sopar m'he decidit per veure el tn. Jeje, hauríeu d'haver vist i escoltat els constants renecs i malediccions que aquest servidor anava dirigint a tots els grandiosos salvadors de la pàtria: han sortit en Montilla, l'Hereu, en Zaplana el bon vivant, i en general els de sempre. Us ben asseguro que veure els tn és una autèntica teràpia per a mi, com ho és el riure. Cada cop que surt un de diferent, jo vinga acollonir-lo i dir-li tots els malnoms haguts i per haver.
Bé, si surten els del pepé (i en especial aquell de l'opus), llavors amics meus, ho sento, però l'única teràpia possible és tancar definitivament el televisor, no fos cas que m'haguessin de portar a Figueres a urgències amb un còlic estomacal.
Sé que em direu que això només tinc pebrots de dir-ho a casa. Potser sí, però m'és ben bé igual perquè com a teràpia funciona molt bé. Si sabéssiu com de bé em queda el cos després d'haver-li dit quatre mots carinyosíssims als "sublims", "simpàtics", "democràtics", etcètera, etcètera, jutges de l'audiència fran..., espanyola (en què devia estar pensant?)
Tots aquests directors de vides, d'opinions, de com hem de...., pastors del gran ramat de xais sense opinió, han aconseguit una gran cosa: fer-me un ciutadà que els envia a tots a pren... (bé, deixem les escatologies per a altres moments.)

I per acabar, us recordo allò del malaguanyat maig francès: DEMANEU L'IMPOSSIBLE!

Salut, pau, felicitat, diners i si toca, també una bona cardada!!

dilluns, 29 d’octubre del 2007

HI HEM DE CREURE!!!

Comprovo que hi ha moments de tot. La nostra vida sembla ser una barreja de moments de tots colors. Hi ha moments de dubtes, d'alegries, de satisfaccions, de pors, de cabrejades (especialment quan llegim els diaris o se'ns acut mirar una mica els telenotícies). Fa dies, mesos, anys, que aquest conglomerat de colors en què s'ha convertit la meva vida sembla que cada cop es fa més espès. De vegades penso que l'única solució és la dels il·luminats, que es retiraven d'aquest món que, com jo, no comprenien i es refugiaven a la natura, allà dalt de la muntanya, vivint com els homes de la prehistòria. De vegades, fotent-me de mi mateix, ja ho dic "m'he buscat la retirada a Maçanet" Sí, clar, però això per molt cínic que pugui semblar, ja es veu que no deixa de ser una mala explicació d'una realitat. Maçanet m'encanta, però no deixa de ser un racó (molt bell) del món, amb totes les contradiccions que formen part de l'essència humana.
Ho dic sempre: no hem nascut per ser infeliços -el gran engany de totes les religions de merda i de tots els poderosos de merda- El Creador no ha tingut mai aquesta missió reservada per a nosaltres, sinó una de molt diferent: Viure feliçment el camí del coneixement. Per què no hem de ser feliços? Què necessitem per ser-ho? Només una cosa: creure'ns-ho de veritat. Així de fàcil (i així de difícil, clar)
Enceto aquest tema -crec que força interessant perquè tu, estimat amic hi diguis -hi escriguis- la teva. Au anima't. Espero els teus comentaris. Una abraçada.

dissabte, 27 d’octubre del 2007

TONI MIRET


Avui vull dedicar el post a una excel·lent persona i gran amic, en Toni.
Us copio el poema de J.A. Goytisolo "Palabras para Julia", que en el seu dia va popularitzar el Paco Ibáñez.


PALABRAS PARA JULIA

Tú no puedes volver atrás
porque la vida ya te empuja
con un aullido interminable,
interminable...

Te sentirás acorralada
te sentirás perdida o sola
tal vez querrás no haber nacido,
no haber nacido...

Pero tú siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti, pensando en ti,
como ahora pienso...

La vida es bella ya verás,
como a pesar de los pesares,
tendrás amigos, tendrás amor,
tendrás amigos...

Un hombre solo, una mujer,
así tomados de uno en uno,
son como polvo, no son nada,
no son nada...

Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti, pensando en ti,
como ahora pienso...

Otros esperan que resistas,
que les ayude tu alegría
que les ayude tu canción
entre tus canciones...

Nunca te entregues ni te apartes
junto al camino nunca digas
no puedo más y aquí me quedo,
y aquí me quedo...

Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti, pensando en ti,
como ahora pienso...

La vida es bella ya verás
como a pesar de los pesares
tendrás amigos, tendrás amor,
tendrás amigos...

No sé decirte nada más
pero tu debes comprender
que yo aún estoy en el camino,
en el camino...

Pero tú siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti, pensando en ti,
como ahora pienso...

dimecres, 24 d’octubre del 2007

AQUELLS ANYS DE DESAPRENENTATGE ( 4 )

Anys després he pensat en el diferent que hagués estat tot si hagués anat a fer el meu batxillerat elemental a l'institut de Mataró, que per aquell temps estava situat a la plaça de Cuba. Però ningú a casa no s'ho va arribar ni a plantejar. Potser la raó era que per anar a Mataró s'havien de considerar dues coses: que potser jo era massa petit per anar tan lluny i que el preu del transport s'incrementava d'una manera substancial. Potser no hi vaig anar per un motiu ben diferent: que a casa a ningú no se li va ocórrer aquesta possibilitat. Així que em va tocar fer els quatre anys als "Hermanos" d'Arenys de Mar, que era el lloc on alguns nens del meu poble anaven a parar (Aquells anys no recordo de ningú, absolutament de ningú, que anés a estudiar a Mataró. Més endavant sí, òbviament. Jo en vaig ser un; però això serien altres temps i una altra història.)
Aquests "Hermanos" eren germans gabrielistes, i tenien, apart del col·legi d'Arenys, un altre a Sant Adrià de Besòs. L'edifici no era precisament nou, però no es pot dir que hi estiguéssim malament. Les aules eren prou grans perquè hi cabéssim els nois de dos cursos. Si la memòria no em falla, hi havien sis aules repartides d'una manera un xic estranya entre dos pisos. A baix, un porxo donava l'accés a tres aules que de l'altre costat feien paret amb el carrer i a l'altre costat, l'obert, hi havia una aula i a continuació un petit pati, ombrejat de moreres. En el racó més allunyat hi havia una mampara de fusta que tapava uns pixadors. Imagino que al seu costat hi devia haver una o dues cabines per poder cagar en cas de necessitat, però no aconsegueixo visualitzar-les. Si des del porxo travessaves el pati, més i més petit que una pista de bàsquet, una escala amb una barana de ferro et portava a un segon pati, tot asfaltat. Si travessaves aquest pati et trobaves una altra escala que pujava a un tercer pati, de sorra, que era on els grans, els de tercer i quart jugaven sempre a futbol. Al fons del pati del mig i davant mateix de l'escala que et pujava a l'últim, hi havien tres o quatre esglaons que et portaven a una altra aula que estava situada exactament sobre la del pati de baix . És important que us digui que al costat de la paret (ben alta, per cert) que dividia el pati del mig i el de sobre hi havia com una petita feixa, allargada, de sorra i que ja us explicaré què hi feia allà durant molts patis de primer i de segon.
Al costat mateix de la gran porta d'entrada, a mà dreta, pujava una escala que anava al primer pis. D'allà només vaig conèixer el menjador i una classe que era la dels que feien comerç.
El menjador, que era una habitació gran i de sostre alt, allargada, era el lloc on els de fora d'Arenys, com era el meu cas, ens quedàvem a dinar. Però hi havia dues categories: els que podien pagar el dinar de cada dia i els que no. Aquests últims, entre els qual hi podeu comptar un servidor, portàvem la carmanyola de casa (ho sento, però a aquest estri, que era d'alumini i no de plàstic com els d'ara, en aquells anys gloriosos li dèiem "fiambrera".) No recordo el que pagàvem uns i altres, però la diferència m'imagino que era grandiosa. Els de la "fiambrera" pagàvem una quantitat molt petita, quasi simbòlica, que ens donava dret a que ens escalfessin el menjar. Els hermanos menjaven amb nosaltres, però a la seva taula, i sincerament, no recordo cap fet destacable ni desagradable. Suposo que no fèiem xivarri i que anàvem més aviat a per via. Les habitacions dels nostres mestres no sé si estaven en aquest segon pis o si n'hi havia un tercer. Mai vaig tenir l'ocasió de saber-ho. De fet, tampoc no era una cosa que em preocupés gens. (Continuarà)

dilluns, 22 d’octubre del 2007

I UN MÉS...


Avui la Neus en fa un més.
La Neus i jo estem en aquella etapa de la vida que sembla que no toca altra cosa que mirar resignadament com es van escolant els dies, les setmanes, els mesos, els anys..., i cada vegada més de pressa. Però és igual, què caranxos! L'important és Viure, sí, això, amb majúscula. Gaudir plenament de tots els moments que tenim, continuar creixent fins a fer-nos incommensurables, si pot ser. Fem un pacte tots junts perquè el temps no sigui el guanyador del combat. Volem dominar la felicitat i el temps, què carai!!! Sigues molt feliç, Neus, en aquest dia. Celebrem que tu, que jo, que tots els que coneixem i estimem hi som i hi són (en aquesta o en altra dimensió, què importa.) La coca, com sempre, molt bona. Un petonàs, guapa!

dissabte, 20 d’octubre del 2007

EN HOMENATGE ALS MEUS PARES


Fa molts anys que es va fer aquesta foto. Ell no hi és, en la nostra dimensió. Ella, encorbada per l'edat. Avui, si m'ho permeteu, vull mostrar-vos-la i compartir-la amb tots vosaltres, i que aquest compartir serveixi per fer-los arribar la meva estima, perquè malgrat les coses que de vegades no són tan boniques, sense ells jo no podria compartir res amb vosaltres.

AQUELLS ANYS DE DESAPRENENTATGE ( 3 )

Vaig tenir sort. El senyor Aelle li havia comentat més d'una vegada a la meva mare que jo servia per estudiar. El senyor Aelle era un bon mestre (per al temps que corria) i una bona persona; els nens el respectàvem, i la gent gran el tenien en molta consideració. La seva pedagogia era molt i molt clàssica (recordo que ens preguntava la lliçó de l'enciclopèdia Álvarez en rotllana. Si no et sabies la lliçó i els de darrere teu se la sabien, et passaven al davant. És a dir que els primers llocs de la fila eren per als que sempre se la sabien i de la meitat fins al final per als que no se la sabien mai.) Era coix (una bala durant la guerra) i només pegava quan algú n'havia fet una de grossa.

La meva mare ja ho veia, que jo no havia nascut per ser pagès com el meu pare. Eren uns anys en què les úniques sortides professionals (si més no al meu poble) eren anar a la fàbrica (teixits), a algun taller o fer de pagès. Estudiar en aquell temps de poca butxaca sembla que era reservat als pocs que pel que sigui podien fer tal despesa. A casa, tot i que els diners evidentment no sobraven, van decidir (de fet estic segur que ho va decidir unilateralment la meva mare) que fes el batxillerat. Els de la meva generació (fa un temps us hagués dit "els de la meva quinta") deveu recordar que a la dècada dels seixanta hi havia dos batxillerats: l'elemental i el superior. El batxillerat elemental que podies començar als deu anys, després d'un examen d'ingrés en un institut on et qualificaven amb "apto" o "no apto", durava quatre anys. Després de passar una revàlida que també havies de fer en un institut, podies fer el batxillerat superior, que durava dos anys. Al final, també havies de passar una revàlida. Si volies ser mestre, a partir d'aquí ja podies entrar directament a fer magisteri. Si volies anar a la universitat per fer coses més importants, havies de fer un curs que li deien "Curso preuniversitario" (equivalent al que després va ser el COU) (Recordeu aquella pel·lícula que es deia "Los chicos del Preu"?) Si l'aprovaves, et feien una prova de selectivitat que en deien "Prueba de aptitud de ingreso en la universidad (o "del curso preuniversitario". No ho recordo bé)


El títol que dóna nom a aquesta sèrie de entrades fa referència als meus quatre anys de batxillerat elemental. Per certes raons que no venen al cas, el vaig començar als onze anys i no als deu, però jo crec que això em va donar certs avantatges -no gaires, però- davant del repte feixuc i pseudomasoquista que tenia davant meu. Certament, la vida em feia entrar a fer un camí ben curiós, un camí que va marcar absolutament el meu esdevinador en molts aspectes. M'agrada veure aquells anys des de la perpectiva de l'edat, del coneixement, de l'experiència i també del perdó.

No puc canviar res del que va ser, amics, però sí que puc mostrar-vos retalls d'una època fosca, complicada i difícil de la meva vida i crec que també de la vida de molts de la meva generació. (Continuarà)

divendres, 19 d’octubre del 2007

MONTSE


Avui no tinc gaire temps, però no vull deixar passar el dia sense dedicar aquest post -encara que petit- a aquest entranyable munt d'humanitat que de moment ha estat companya meva durant tot un curs escolar. Filla de la Plana (de Vic), amb relacions conegudes amb el País dels Pirineus i amb un petit poblet del nord del Cap de Creus, encara que habitualment viu a Girona amb en Pius.

La Montse és d'aquestes persones amb qui aparentment no t'hi pots acostar massa (Ella ja ho diu, que, com tota la gent d'Osona, és molt "esquerpa") però això només és una aparença; de fet, es preocupa de tot i de tots. Jo l'enyoro molt, de veritat, i des d'aquí vull dir-li que per a mi ha estat un immens plaer haver pogut treballar al seu costat i que tant de bo la vida ens procuri més trobades.

"Va, Isabel que me'n vaig!"

El meu petó i la meva abraçada avui són per a tu, Montse.

dimecres, 17 d’octubre del 2007

AQUELLS ANYS DE DESAPRENENTATGE ( 2 )

El meu pare era pagès. Un pagès enamorat de la seva feina i de la seva manera de viure. Vivíem amb la meva mare en un mas a un quart d'hora caminant des del poble. La vida al camp en aquells anys era certament dura. El meu pare es llevava molt de matí: a l'estiu, a les cinc ja era dempeus. "S'havien d'aprofitar les hores de la fresca", que deia ell. Treballava de valent, el meu pare. Teníem quatre porcs, un parell de vedells, les gallines, alguns conills i una burra. No va gaudir mai de cotxe: ell enganxava el carro i apa, a la tarda a portar els sacs de patates o les caixes del que fos al transportista que duria el gènere recollit durant el dia al Born.

El mas, tenia els seus anys, però era habitable. No tenia desperfectes greus (goteres, vidres trencats...). Això sí, quan sorties de la cuina a l'hivern, on fèiem sempre vida, ja que hi teníem la llar de foc i on els gats i gossos de la casa ens feien companyia, podies quedar glaçat. Encara sento als ossos aquella sensació d'humitat que tenien els llençols blancs de cotó que es feien servir en totes les cases en aquella època. Encara avui dia em moc molt poc dins del llit. Jo crec que em ve d'aquella època, en què et feies com un forat dintre del llit, damunt del matalàs de llana (ja us explicaré més endavant la feina del baster, quan venia a practicar el seu ofici) i no et movies ni un mil·límetre en tota la nit perquè la resta estava freda com una nevera.
No teníem llum elèctrica, problema de moltes cases aïllades del país durant l'època que estic rememorant, ni els diners necessaris per fer-la portar! Us deveu preguntar quina manera teníem per fer-nos llum a la nit, per anar a les quadres a donar menjar als animals, o per pujar a les habitacions de dalt per anar a dormir. Pel que puc recordar, el sistema més antic que recordo, el dels meus primers anys de vida, a casa feien servir espelmes. Espelmes i prou. Més endavant van entrar a casa els llums de carbur de tungstè, estris ben curiosos que si me'n recordo ja us penjaré una foto algun dia. I durant l'època a la que fem referència va arribar el"camping-gas": noi, quina meravella! Feia la llum de deu o vint espelmes juntes. Recordo que el dia que els pares en van comprar un, jo estava al llit i el meu pare va entrar a l'habitació amb aquell llum damunt d'una bombona de les grosses. Us ben asseguro que no m'ho creia. Mai havia vist tanta llum de nit en aquella habitació! Per cert, també havien entrat pel aquell temps les llanternes, que si més no, a casa eren d'aquelles quadrades, de petaca, crec que se'n diuen.
Nosaltres no érem els amos de la casa, ni de la finca: érem els masovers. L'amo era un senyor de Barcelona, que quan venia, (generalment un cop l'any) anava molt "trajat", que dèiem pel meu poble. Es deia Guich, senyor Guich, o simplement "el senyor" com en feia referència el meu pare. Recordo vagament la seva dona, em sembla recordar-la prima i molt garrepa: una vegada fins i tot va tenir el gran detall de regalar-me una pesseta. Moltes gràcies senyora! Déu-n'hi-do amb els "senyors"! Anys després, sembla ser que va morir assassinada. No recordo els detalls precisos però va ser una història que els meus pares em van contar. També vaig sentir dir que el senyor Guich, ja viudo, es va engrescar amb una dona que havia contractat perquè li fes la feina de casa i sembla ser que aquesta dona va aconseguir anar-li traient tota la seva fortuna, que no devia ser petita. (Continuarà)

dimarts, 16 d’octubre del 2007

ÍTACA (VERSIÓ COMPLETA)

ÍTACA

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixença.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l'aïrat Posidó, no te n'esfereixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se't manté alt, si una
emoció escollida
et toca l'esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.

Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d'estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen,
corals i nacres, ambres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.

Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.

Ítaca t'ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.
Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

KONSTANDINOS P, KAVAFIS, 1911
Traduït per CARLES RIBA

M'ha semblat avui molt oportú fer-vos arribar la versió completa d'aquest poema que va popularitzar Lluís Llach, però que per desgràcia, no recollia la totalitat de l'escrit, traint-ne una mica el sentit total i complet. És un dels poemes que a mi sempre m'han trasbalsat. Em fa plaer poder avui compartir-lo amb tots vosaltres i tant de bo que us arribi tan endintre com a mi.

dilluns, 15 d’octubre del 2007

CAMINES, GERMÀ...

Camines, germà...

Camines endut per la teva fal·lera turmentadora,
camines descalç pels vells camins de l'oblit.

Camines, germà...

Camines endut per antics somnis d'infantesa,
camines carregat de les pors, dels dubtes
que has anat recollint pel camí.

Camines, germà...

Camines farcit d'il·lusions ja foses,
camines i camines. Però ha arribat un punt
en què ja has oblidat perquè camines.

Per què camines germà?
Potser aquest és el teu destí?
Caminar sense record?
Avançar cap al no-res?

Germà, jo t'estimo
Però no vull seguir les teves petjades.
Germà, vull seguir el meu camí
de vegades aspre, de vegades planer
Però sempre camí de somni i de troballa.

Camines, germà...

Adéu, germà...
Que els teus somnis, ara perduts, trencats,
tornin algun dia i puguis acabar en pau el teu camí.

diumenge, 14 d’octubre del 2007

AQUELLS ANYS DE DESAPRENENTATGE ( 1 )

Que devien començar a final d'estiu o començament de tardor de quan tenia onze anys; per tant, fent un ràpid càlcul, hem d'anar una mica enrere, concretament, al 64.
Al col·legi, els que érem del poble de més amunt hi havíem de baixar amb el cotxe de línia, i de tornada també, és clar. Recordo encara aquells vells autobusos amb forma ovalada i pintats de verd de l'empresa Colomer. El bitllet en aquell temps costava quatre pessetes, preu que es va mantenir durant molts anys. A més del conductor, generalment hi havia un cobrador que repartia els bitllets i guardava les monedes en una cartera de pell que duia penjada a l'esquena. Em ve a la memòria un dia en què li vaig donar les quatre pessetes en peces petites (la majoria em sembla que eren de deu cèntims) Aquell dia el cobrador era un andalús que feia un temps que havia aconseguit aquesta feina; baixet, i aparentment poca cosa, però veureu, quan li vaig lliurar el petit grapat de xavalla em va dir textualment: "Me parece que a ti te voy a dar pol culo". No cal dir que a partir d'aquell dia el vaig tenir ben entravessat.
Un bon dia, els del cafè Rovira van tenir la grandiosa idea d'instal·lar una màquina del "millon" que en dèiem nosaltres, de les primeres que van sortir a casa nostra. Era ben senzilla, comparada amb les que molts anys després vam tenir l'avinentesa de jugar. Si feies el "millon"... zas!, partida gratuïta! Deixeu-me dir, ni que sigui per reforçar la meva vanitat que la primera partida que vaig fer-hi... vaig fer "millon" i no caldrà que us digui que m'hi vaig enganxar com una "lapa".
Amb dotze o tretze anys, recordo que molts dies feia els tres quilòmetres del trajecte a peu, corrent, que llavors bé que podia i no pas com ara, que de seguida començo a esbufegar i em ressento dels genolls i a l'endemà estic cruixit de tot arreu.
Ja us he dit abans que el viatge valia quatre pessetes. Si el feia a peu, les quatre pessetes es quedaven a la butxaca (només una estoneta però. Quan podia, me n'anava a fer unes partidetes a la màquina. (Continuarà)

UNA PERLA

SÉ COMO EL RUISEÑOR, QUE CUANDO CANTA NUNCA MIRA DEBAJO DE LA RAMA EN QUE ESTÁ POSADO.
Ramón del Valle Inclán dixit.

dissabte, 13 d’octubre del 2007

CARTA OBERTA A EN SALVADOR

Van ser tres anys, amic, tres anys de tirar endavant la feina, però tres anys en què vam poder forjar una bella amistat. I això, el els temps que corren, és certament ben curiós. Et recordo un munt de petites i quotidianes anècdotes, que certament, quan em vénen a la memòria fan que em surti un somrís als llavis. Aquells dinars que fèiem de tant en tant, al final quasi sempre a Can Sabata...Aquell teu ja clàssic "Ei, noia!", que ben poca gràcia que els feia...El teu tarannà de bon jan, pendent sempre dels problemes dels teus alumnes i de l'ensenyament en general... I per sobre de tot, la teva immensa humanitat. Quin regal del cel!
El destí, o els teus consells, o algun dimoniet entremaliat van voler que de moment els nostres camins estiguin una mica separats, sobretot en l'espai. Jo, ja veus, com va dir una vegada en Manolo: "allí donde Jesús perdió las alpargatas", però en el fons absolutament meravellat de l'indret des del mateix moment que els peus (o el cotxe) m'hi van portar. La prova d'això és que m'hi he fet la casa. Per sempre? No t'ho sabria pas dir, amic meu. Sempre s'ha de deixar les portes obertes a totes les possibilitats.
Et vas casar, amic meu. I et prometo que el teu casament ha estat fins ara, de tots els que m'ha estat donat d'assistir, el que més il·lusió m'ha fet. (No és que els altres no me n'hagin fet, clar, però és que el teu era molt especial: En Salvador no es casa cada dia!)
Et desitjo amic, tota la sort i la felicitat del món i que continuïs lluitant sense defallença contra tots els molins que trobaràs pel camí.
Una abraçada.

divendres, 12 d’octubre del 2007

LA TENDRESA DINS L'OBLIT

La tendresa, absent tantes voltes...
Què n'hem fet del bell patrimoni? Perduts enmig de discussions estèrils, alimentant odis i rancúnies, pors i silencis, hem deixat que la nostra Amiga ens abandonés i, trista i callada, anés a cercar refugi al fons del llac. Ja ni tan sols recordem el seu nom i, molt menys encara, el lloc on es troba.
I ens sentim sols i perduts, infeliços, tot i que encara no ho volem veure; tampoc no ho volem acceptar. On anem? On som? Quin camí estem fent?
Cal baixar pel vell camí i seure durant uns minuts a l'ombra del gran desmai que es dreça a la riba, treure's la roba, tan plena de pols i de brutícia, i capbussar-nos de cop en les fredes aigües. Allà, al fons de tot, reviurem la nostra innocència.