dissabte, 13 d’octubre de 2007

CARTA OBERTA A EN SALVADOR

Van ser tres anys, amic, tres anys de tirar endavant la feina, però tres anys en què vam poder forjar una bella amistat. I això, el els temps que corren, és certament ben curiós. Et recordo un munt de petites i quotidianes anècdotes, que certament, quan em vénen a la memòria fan que em surti un somrís als llavis. Aquells dinars que fèiem de tant en tant, al final quasi sempre a Can Sabata...Aquell teu ja clàssic "Ei, noia!", que ben poca gràcia que els feia...El teu tarannà de bon jan, pendent sempre dels problemes dels teus alumnes i de l'ensenyament en general... I per sobre de tot, la teva immensa humanitat. Quin regal del cel!
El destí, o els teus consells, o algun dimoniet entremaliat van voler que de moment els nostres camins estiguin una mica separats, sobretot en l'espai. Jo, ja veus, com va dir una vegada en Manolo: "allí donde Jesús perdió las alpargatas", però en el fons absolutament meravellat de l'indret des del mateix moment que els peus (o el cotxe) m'hi van portar. La prova d'això és que m'hi he fet la casa. Per sempre? No t'ho sabria pas dir, amic meu. Sempre s'ha de deixar les portes obertes a totes les possibilitats.
Et vas casar, amic meu. I et prometo que el teu casament ha estat fins ara, de tots els que m'ha estat donat d'assistir, el que més il·lusió m'ha fet. (No és que els altres no me n'hagin fet, clar, però és que el teu era molt especial: En Salvador no es casa cada dia!)
Et desitjo amic, tota la sort i la felicitat del món i que continuïs lluitant sense defallença contra tots els molins que trobaràs pel camí.
Una abraçada.