dimarts, 29 d’abril del 2008

POBRE SUSPENSIÓ!

Amb el vostre permís, avui penso tallar (momentàniament) la línia temàtica que conforma aquest blog.

I és que ja fa temps que tinc al de queixar-me obertament d’un tema que tot i semblar de poca importància (la importància d’una cosa sempre ho és en funció de “amb què la comparem”), per mi sí que la té.

Els que us desplaceu amb cotxe haureu vist i patit (suposo) pels carrers dels nostres pobles i ciutats unes bandes de ciment que travessen el carrer de punta a punta, formant una petita muntanyeta. Bé, això de petita és un dir només: en algun casos sembla un element per practicar l’escalada.

No sé qui va ser el gloriós prohom que va tenir la genial idea de posar aquests obstacles enmig del carrer (Algun polític, segur. Quan després d’enganyar-nos i de robar-nos tenen alguna estona lliure, es posen a pensar noves maneres de tocar-nos els collons).

Aquest tocadallonsis, tot content d’ell mateix devia pensar que d’aquesta manera obligaria els conductors a anar a una velocitat adequada per llocs molt concorreguts de vianants.

Les males idees sempre tenen copiadors. Mare meva! En els darrers anys han sortit com bolets: N’hi ha arreu.

El límit de velocitat en nuclis urbans acostuma a ser de cinquanta quilòmetres l’hora. Pobres de vosaltres i del vostre cotxe si sou tan temeraris de pujar a aquesta velocitat a una d’aquestes muntanyes! Si voleu que la suspensió del cotxe no se’n ressenti, en la majoria de casos heu de parar el cotxe. Sí senyors i senyores, fer un stop ben fet. Cotxe parat. Immòbil. Quiet. I arrencar en primera molt i molt dolçament.

Una puta merda, de veritat.

Però a més us diré una cosa: aquests obstacles han de ser perfectament visibles. D’una banda hi ha uns metres abans una senyal vertical que ningú no veu, igual que no veu les quatre-centes mil senyals de tràfic, una darrere d’altra o al costat de l’altra que hi ha en totes les ciutats. D’altra banda, l’elevació, o pujada, o esglaó, o muntanya,o... digueu-li com vulgueu, ha d’anar pintada (sempre he vist unes marques angulars de color blanc). Els ajuntaments ens estimen tant, però tant, que només es recorden de repintar-les al cap d’unes quantes setmanes que la pintura anterior ha desaparegut totalment.

Considero que aquest sistema de fer reduir la velocitat, només pot produir més accidents dels que vol evitar. Pregunto: per què no posen bandes sonores o qualsevol altre sistema que no posi en perill la integritat del conductor i el bon estat de les peces del seu cotxe?

Sóc partidari que els cotxes respectin la velocitat establerta als carrers, on cada dia hi ha més nens que surten disparats darrere d’una pilota, i més vianants despistats que travessen per on els dona la gana. Però els que són responsables del tràfic dins dels nostres pobles i ciutats farien molt bé d’eliminar aquesta merda de sistema antivelocitat que s’han inventat perquè és absolutament perillós.

Hi ha alternatives, senyors. Pensin, pensin! A veure si els nostres calers, dels qual cobren el seu sou, serveixen per alguna cosa digna del sentit comú.

dilluns, 28 d’abril del 2008

JUSTÍCIA? (!!!)

Si us hi heu fixat, sembla que els humans en sabem un munt, sobre la justícia. “Això no és just” acostuma a ser una frase estandarditzada, se la sent arreu, pronunciada per llavis de totes les edats, colors i cultures.

Sembla que la vida humana està molt lligada a aquest sentiment de “no és just”, de quelcom com si les coses no fossin com sembla que haurien d’anar. I efectivament, mirar la vida com una mena de paradís terrenal on regnen la justícia i sobretot el “sentit comú” sembla, segons les nostres pròpies experiències, d’un infantilisme i una manca de pragmatisme que en cap cas ens pot portar enlloc.

La justícia en el nostre món és un ideal, quasi una utopia. O una autèntica utopia,completament inabastable. Igual que la fraternitat, la igualtat, la llibertat...

Vivim en un món completament injust, en totes les seves formes i maneres. I això, amics meus, no crec pas que ho pugui canviar ningú.

Els humans acostumem a donar les culpes de tot això a la Força Creadora (digueu-li com vulgueu, suposo que ja m’enteneu), com si Ell no tingués res més a fer que estar pendent d’uns egoistes que només el necessiten quan vénen mal dades.

Com a Idea, la justícia és una paraula sublim, però només això: una paraula, una idea. És allò de “qualsevol semblança amb la realitat, és pura coincidència”

A veure, nois.

És just haver de passar gana, quan d’altres llencen el menjar?

És just que si no tens diners per pagar una clínica privada, la teva vida pugui córrer perill perquè la sanitat pública és un autèntic caos?

És just que et tanquin (i això ha passat aquesta setmana) en unes dependències policials perquè t’han confós amb un delinqüent?

És just que puguis perdre la vida perquè uns nazis mancats de cervell et clavin una pallissa?

És just que a un noi de Terrassa, se’l condemni a dos anys i mig de presó per alteracions de l’ordre públic i “atentado” contra l’autoritat (el motiu de fons de la condemna sembla que ha estat l’haver cremat una sacrosanta bandera espanyola, motiu pel qual amb el nou codi penal a la mà sembla que no poden ficar a ningú a la presó, en tot cas sí que és factible una multa)?

És just que un/una adolescent rebi agressions, insults i de vegades una cara d’hòsties dels seus companys perquè no comparteix els mateixos gustos sexuals que ells?

És just que...? (poseu-hi els milions de coses que vulgueu).

Em fa gràcia quan els capellans diuen que si no fem bondat anirem a l’infern. Però, ¿és que encara no s’han adonat, que l’infern és aquest cony de societat de merda on ens ha tocat viure?

I tots som molt bons: demòcrates, bons ciutadans, excel·lents pares i mares de família, comprensius amb els altres, entenimentats, justos, amants de la llibertat, solidaris... I una merda! Una colla d’hipòcrites, és el que som (la majoria). I després ens queixem.

(He rellegit l’entrada i m’he adonat que avui el temps primaveral sembla que m’ha posat de mala hòstia. Espero que ningú dels que ho hagueu llegit us ho prengueu com un atac personal. De fet, he fet una generalització. No teniu perquè veure-us-hi esmentats.

Sigueu justos i feliços.

diumenge, 27 d’abril del 2008

TRANQUIL I CONTENT

Llàstima. S’acaba el cap de setmana.

No he fet coses escandalosament importants, la veritat. Però sí que tot i que no m’he prodigat en fer activitats d’aquelles que la gent diu que cal tenir, les socials, m’ho he passat de conya.

Petites coses: llegir molt, veure cinema, llegir el que escriu la gent en els seus blogs, cuidar el jardí, descansar a l’hamaca que tinc penjada entre dues alzines, jugar amb els gats, parlar poc per telèfon...

Ja veieu que tot plegat no té l’aroma de les grans gestes i aventures. Però la pau, la tranquil·litat, la serenor que m’han acompanyat aquest parell de dies, ja els voldria jo per a la resta de dies. I per a vosaltres també.

Divendres vaig començar a prendre les flors de Bach. De moment em veig més relaxat.

Passeu-vos-ho molt bé!!!

dimecres, 23 d’abril del 2008

PARLANT DE LLIBRES I ROSES TOT FENT UN TALLAT


Hola, gent.

Després de parlar de guerres, i aprofitant que avui a tot Catalunya se celebra la diada de Sant Jordi, em ve de gust fer-hi alguna consideració

Reconec que avui no m’he dignat comprar cap llibre. Cap. Pecat mortal de l’església dels intel·lectuals.

-I com pot ser això?

-Sí, mira, va com va.

-Però tu. que t’agrada tant llegir llibres... Precisament avui... No n’has comprat cap?

-No no.

-No ho entenc. I per què?

-Primer de tot, perquè m’agrada portar la contrària. No m’agrada anar a remolc de ningú. I quan veig que molta gent espera a comprar l’únic llibre que llegeix (si ho fa) durant l’any el dia de Sant Jordi, doncs em planto i em dic que compraré el llibre quan a mi em doni la gana.

-Però els llibreters bé han de viure. A més, avui venen el trenta per cent de la facturació de tot l’any.

-Tens raó. Però no pateixis, que al llarg de tot l’any ja els “faig el gasto”. A més, a mi em sembla collonut que avui la gent s’acosti als llibres i als autors. És magnífic. Però seria més magnífic encara si tota aquesta gent s’hi acostés molt sovint, cosa que la majoria sembla que no fa. Si hem de fer cas de les estadístiques, l’índex de lectura al nostre país per habitant i any està per sota dels que tenen molts estats europeus.

-Clar, ja ho entenc. No et cal una festa cívica per impulsar-te a comprar i regalar llibres. Ho fas tot l’any.

-Ho has entès, noi.

-I la rosa?

-M’agraden els detalls. Sí, sóc molt detallista, especialment amb els amics i les persones que estimo. Però ja t’he dit que no accepto pressions: no m’agraden els “dies de” (els enamorats, la mare, el pare...) M’agrada fer regals, i m’agrada que sigui una sorpresa. Així que qualsevol dia és bo per regalar una rosa (o un ram de roses, millor!) a qui estimes.

-Però no és el mateix, home.

-Potser no, però mira: cadascú amb les seves manies. I tots tan amics.

-Tu sí que vius bé!

-Home, mira qui parla, el king of the road!

-Què dius, ara! Mira que encara no n’he fets ni tres-cents mil.

-I tu què? Has comprat llibres, avui?

-I tant! Un per a la meva senyora, aquell que duies l’altre dia, “La lladre de llibres”, i un altre per a mi, l’últim de l’Eduardo Mendoza. Aquest escriu en castellà. Segur que no el van convidar a anar a Frankfurt!

No. Segur que no. Fa temps que no he llegit cap llibre d’ell. El seu “La ciudad de los prodigios” em va encantar. És del millor que he llegit sobre Barcelona.

-Escolta, hauríem d’anar tirant cap a l’escola.

-Sí, ens haurem d’anar aixecant.

LES NOSTRES GUERRES


“Iraqi civilians lie dying after US helicopters open fire on crowds celebrating around a burning US vehicle. Baghdad, Iraq, 2004”.

Crec que fotos com aquesta ens les haurien de passar i refregar per la cara a tots a tothora i tot moment. Fa regirar tot el nostre interior, tots els nostres sentiments.

Davant del gran drama de la guerra -de les guerres- estem completament drogats,adormits i equivocats.

La guerra és una cosa –això, “una cosa” (!!!) que passa en altres llocs, en altres països, lluny de nosaltres. Si en parlem, ho fem de vegades amb la fredor de les xifres: “-Osti, tu, avui han mort dues-centes persones en un barri de Bagdad”.

Ens parem a pensar en el què diem?

Han mort...(i de quina manera!)

La guerra és la quintaessència de la crueltat humana. És on els instints d’aquesta espècie (la humana), que han intentat ser aplacats per la cultura i la civilització, desfloren i s’alliberen. Surten enfora amb tota la seva càrrega d’irracionalitat. Ni els animals més ferotges arriben a aquest extrem.

Aquella coneguda frase que diu que “l’home és un llop per a l’home” resulta, vistos els efectes devastadors de les guerres (sempre fratricides, ja que es donen dins de la pròpia espècie) d’una ingenuïtat abassegadora. Em quedo amb la de l’enyorat Jaume Perich (“L’home és un home per a l’home”) Molt més real.

No em considero pas diferent a molts de vosaltres; jo també visc d’esquenes a la guerra, al dolor, que molts dels meus germans d’arreu del món estan suportant en aquests moments. També sóc un bon xic egoista, ja que els meus problemes (encara que de vegades jo els consideri grans), en comparació amb aquella mare que ha perdut els seus fills quan una bomba ha destruït casa seva, són per riure.

No sé com he d’actuar, no sé com hem d’actuar per aconseguir que tant odi, tant dolor, tanta rancúnia, tanta salvatjada acabin d’una vegada per totes. Potser és una cosa tan arrelada en la nostra espècie, que no té solució. No ho sé. Però sí que sé, això segur, que si quan parlen de morts, com si es tractés de xifres escrites en un paper, arribem a visualitzar l’escena, com el que heu vist en aquesta foto de dalt, molts de nosaltres, colpits per l’horror, potser ens decidiríem a fer petits passos, conscients i responsables, per mirar de posar ni que sigui un petit granet de sorra en la consecució d’un món una mica millor.

Del “No a la guerra” pronunciatper molts llavis alhora, un ressentit miserable que es dedica a donar conferències encara se’n recorda.

Que la pau faci niu en els vostres cors!

(La foto i el text estan trets de:

http://www.battlespaceonline.org/about/#)

dilluns, 21 d’abril del 2008

PLUJA

Avui el cel ha tingut la gentilesa de deixar-nos caure un xic d’aigua, que sempre s’agraeix, i més en els temps que corren. A Mç ha anat plovent sense gaires estridències des del migdia fins a quarts de cinc de la tarda. Segurament ni de bon tros això farà que ens recuperem de la manca d’aigua dels darrers anys, però en tot cas hem d’estar agraïts. Tot i que els arbres del bosc noten la manca d’aigua, són resistents i jo crec que se’n sortiran bé. Tenim bons boscos de suredes i d’alzines normals. Per altra banda, els rierols i rieres continuen recollint l’aigua que llisca pels suaus pendents d’aquest tros de Pirineu que acaba el seu descens cap al Mare Nostrum. De moment no tenim problemes domèstics d’aigua, i que duri! Per beure només depenem de l’aigua que baixa de les rieres, especialment de la de Fraussa. Si algun dia (Déu no ho vulgui!) ja no recull més aigua, haurem de fer algun invent per anar-la a agafar de l’Arnera o d’alguna font. Però, de veritat que espero que no haguem de passar per aquest tràngol, perquè si això passés... voldria dir que el pantà de més avall, el de Boadella... estaria completament sec. I això comportaria unes conseqüències catastròfiques per a la “Plana Riallera”

Amb l’olor de la terra humida (i encara assedegada), us desitjo una bona nit.

FLORS DE BACH

De vegades tinc ganes de tenir ganes d’estar content, eufòric. Aquests dies em passa, això. Estic moix (que no vol dir angoixat), em falta una mica d’allò que en diem “la sal de la vida”: riure, saltar, ballar... encara que ho considerem absurd. No m’agrada gens això de tenir un posat seriós. Primer de tot, perquè jo de seriós, només ho sóc per les coses importants. No senyors, no em ve de gust que la gent pugui dir de mi “Mireu, quina persona més seriosa”. La vida s’ha fet per tenir de tot una mica, però sobretot per estar alegres, per tenir objectius que ens entusiasmin, per fabricar cadascú de nosaltres un futur a la nostra mida (encara que molts i molts cops hem d’anar replantejant i modificant aquest futur). I sembla que estic com en una cadira mirant tot al meu voltant, estranyat del que veig i no em mou cap necessitat d’anar a descobrir coses noves. Tal com us deia ahir, la meva ment es nega a pensar gaire, em fa la guitza, fa que oblidi coses bàsiques i coses importants... Vaja, una autèntica collonada. A mi no m’agrada estar en aquest estat.
Avui he anat a Gualba a un dinar al qual havia estat convidat. Érem unes quinze persones. Llàstima que amb prou feines els coneixia, i a excepció del Sembrador, els que més coneixia estaven a l’altra punta de la taula. Tot i que eren una gent formidable, reconec que m’he quedat una mica al marge de tot. Per altra banda, ja us havia explicat en un altre post que no m’agraden els dinars amb molta gent, sóc persona de bona conversa, però generalment dintre de grups petits. Malgrat tot, m’ha anat bé. He sortit de casa (com un malalt, però he sortit, i això és positiu).
En el viatge de tornada li he explicat a la Nadja el que em passa i li he demanat que em preparés unes flors de Bach. (Ella en sap molt del tema). Espero que sigui una bona solució.
Au, descanseu i tingueu pau, petits.

dissabte, 19 d’abril del 2008

SENSE TÍTOL

Des del dimecres que he estat absolutament incapaç d’escriure una sola línia per a aquest blog. I la veritat que no és que no ho hagi intentat. Per una banda, a determinades hores de la nit, que és quan normalment em poso a trastejar amb l’ordinador, resulta que acostumo a estar bastant cansat. Aquesta setmana, aquesta sensació –més aviat realitat- de cansament ha estat molt, molt més intensa. Se’m tancaven els ulls, de vegades fins i tot em dolien. I la ment completament en blanc, incapaç de poder-vos dir ni la més petita cosa amb un mínim d’interès. Clar que podia haver escrit les quatre parides que havia fet al llarg del dia. Però... si tot consisteix a explicar quatre bajanades del tipus “he hagut de tornar a casa a agafar les claus del cotxe, perquè amb les presses, me les havia deixades”, crec que fet i fet, és molt millor passar olímpicament i esperar pacientment que l’”olla” funcioni millor.

No sé a què es deu, tot això. Potser siguin els canvis constants en la climatologia. Hem tingut de tot, aquesta setmana: sol, pluja, una miqueta de calamarsa, núvols, calor, fresca, vent... Als nens se’ls ha notat moltíssim (ja sabeu que són un baròmetre): moltes ganes de fer tabola i treballar més aviat poc. En fi...

A veure si aquesta situació es normalitza una mica i puc recomençar les meves entrades amb un cert aire d’interès. Perquè el que és ara...

Per amorosir l’espera us penjo la lletra i la música d’una de les cançons de Mecano en què parla de les drogues. Ja m’imagino que la deveu conèixer, però sempre va bé parar-se a reescoltar i potser captar algun significat nou que en el seu dia potser se’ns va escapar.

Procureu gaudir del vostre camí, encara que de vegades sigui difícil.

Barco a Venus

Dices que siempre estás viajando
pero me estás engañando.
Yo sé que tú estás solo
y que no sales de tu cuarto.

Las luces de la calle
te hacen daño cuando sales
porque tu mundo es otro
mucho más oscuro.

Déjalo ya,
sabes que nunca has ido
a Venus en un barco.
Quieres flotar
pero lo único que haces
es hundirte.

Sabes que pasas por la vida
sin salir de tu mentira,
que muchos alimentan
y que crece día a día.

La mafia te persigue
y te coge la policía.
Te encierran y te sueltan
y todos te dicen:

Déjalo ya,
sabes que nunca has ido
a Venus en un barco.
Quieres flotar
pero lo único que haces
es hundirte


boomp3.com

dimecres, 16 d’abril del 2008

PRIMAVERA


Ai, ocellet. Mesos i mesos d’espera. Enyoraves el verd dels prats, les fulles noves dels arbres a la primavera, els milions d’insectes brunzidors al teu costat, procurant-te molèsties, com deia el poeta, el so captivador de l’aigua baixant pel rierol...

Volies tornar a ser un nen rebolcant-te pels camps, sadollant-te de l’olor de l’herba fresca, acabada de segar.

Sabies que els esperits de la Terra tornarien amb tu amb la primera de les estacions, la del Naixement, la del Tornar a Començar Una Vegada Més.

Has deixat enrere, ocellet meu, els dies i les nits de fred, propietat perpètua de la Reina del Palau: Tramuntana empordanesa, esgarrinxadora de tendres carns i guaridora d’emocions adverses.

Davant teu veus estendre’s, talment un camp de roselles, el temps nou de la llum, de la calor que el teu cos nu beu, assedegat, i tal volta... de l’esperança que (parafrasejant la bella oració) “l’amor entri en el cor dels homes”.

Eros reflexa la seva imatge al fons de la bassa.
Em trec la roba, i, net de pensament, m’hi capbusso.
Sóc jo.

dilluns, 14 d’abril del 2008

JAUME, C'EST QUOI, ÇA?


Bé, no està malament... Un que torna d’Estocolm (espero que s’ho hagi passat bé), jo endinsat en pensaments surrealistes (i no fa gens de tramuntana!), en Jaume que em demana la foto d’un elemental presa a Lorda perquè vol riure una estona a costa d’un servidor (ell no creu en aquestes coses, tot té una explicació, home!)... els polítics que ja no saben què fer amb el temps perquè plogui. (Decididament, aquest és un país (o un païset) de gafats irreductibles. Per si en voleu una mica més, els amants del futbol (a mi me la sua, a aquestes alçades) estan desesperats (Ja n’haurien d’estar acostumats, tan els pericos com els culés...).

Avui és un 14 d’abril. Proclamació de la segona, no pas de la primera. Em refereixo a la Res Pública, que crec que vol dir quelcom com “cosa pública” (que no té res a veure amb les putes ni amb els xaperos. O potser sí?) A mi els colors de la bandera republicana des de sempre m’han agradat molt més que els de l’altra. Qüestió d’estètica? I tant. A mi la segona m’agrada especialment per l’emoció amb què va néixer. L’avi a la merda. Perdoneu que no sigui més explícit, però ja sabeu allò que “las paredes oyen”. Per tant: silenci, discreció i autocensura, perquè ja ho diu Santa Constitució que tots (todos) som iguals davant de la llei. Però n’hi ha un que no ho és. (No deu ser espanyol...!) Osti, tu què dius ara? No és espanyol? I per què? Perquè no és igual davant de la llei que jo? I ara!

Jaume, si cremo una foto teva de cap per avall, creus que em fotran tres mil euros de multa? I si cremo un segell, hauré de pagar menys?

Ai, senyor, quin món, aquest...!

diumenge, 13 d’abril del 2008

HE HERETAT L'ESPERANÇA (M. MARTÍ I POL)


He heretat l'esperança dels avis
i la paciència dels pares.

I de tots dos els mots
dels quals ara em serveixo
per parlar-vos.

M'han dit que la naixença em dóna drets
inviolables.
Però jo sóc poruc i sempre em sento
una mica eixalat i solitari.

Visc en un poble petit,
en un país petit
i, tanmateix, vull que quedi ben clar
que això que escric ho escric per a tothom,
i que per mi és com si el món sencer
girés entorn de l'eix dels meus poemes.

Vagarejo tot sol pels carrers en silenci
i cada vespre escolto el cant de les sirenes
des del terrat de casa.

(Miquel Martí i Pol: He heretat l'esperança, 1963-1967.

EL PREMI DARDO 2008


Ahir, Carlos Soler, de Bloctecnia-Tecnologia i Societat va tenir a bé fer-me lliurament d’un guardó, el Premi Dardo 2008, (cito textualment) “Per les seves reflexions i facilitat per a escriure sobre el quotidià i el sublim”.

La veritat, és que el millor premi que jo pugui obtenir de vosaltres és que em llegiu, la qual cosa vol dir que el que estic escrivint us diu alguna cosa que compensa el temps que hi esmerceu, i que alguns fins i tot em feu el regal de posar algun comentari de tant en tant.

El premi que em lliura en Carlos el rebo amb tota la gratitud del món, tot i que com que sóc una mica així... timidet i poc amic de grans escarafalls... em fa una mica de cosa, la veritat. Gràcies pel comentari, Carlos.

Se’m demana que passi el premi a quinze bons bloggers. Potser sí que en llegeixo tants, i potser més (i els llegeixo perquè m’agraden, clar) Però de fet fa relativament poc temps que vaig entrar en aquest món i per una raó o altra que no ve al cas, no he entrat mai en contacte amb ells (encara). Així, que em fa cosa, així, de cop, dir-los que els concedeixo el premi i blablabla.

Per tant, el que faré serà concedir molt gustosament el premi a tots els blogs que estan en el meu llistat de “ELS MEUS ENLLAÇOS” (Els trobareu al sidebar).

Alguns ja l’han rebut, ja ho sé. Però altres encara no. I amb gratitud faig extensiu el premi també a tots els lectors d’aquest blog, amb els quals vaig fent camí, i que en el fons sou els que em motiveu per seguir escrivint.

"La I Entrega de Premios Dardo 2008 se abre paso entre un gran elenco de Premios de reconocido prestigio en el mundo de la literatura, y con el reconoce los valores que cada blogger muestra cada día en su empeño por transmitir valores culturales, éticos, literarios, personal, etc.., que en suma, demuestra su creatividad a través su pensamiento vivo que está y permanece, innato entre sus letras, entre sus palabras rotas".

divendres, 11 d’abril del 2008

SEMPRE SOU IMPORTANTS


Sóc important? Ets important?

Bona pregunta.

Potser cal primer de tot tenir clar què és això de ser important.

Ser important vol dir ser famós?

Ser famós vol dir ser important?

D’entrada, no sembla que la primera pregunta hagi de ser contestada a la lleugera, com si ens sabéssim la lliçó. Respondre sí o no molt ràpidament en aquest cas ens pot portar a error. Crec que aquí valen tot un seguit de matisacions (que n’és propi dels “peixos”, això que estic escrivint!)

Tornem-hi: Què vol dir ser important? No crec que vulgui dir que la gent et conegui, ni que t’admiri, ni que t’envegi, ni que conegui més o menys els detalls més superficials de la teva vida. Això podria ser un famós, però no un important.

Important és un fill per a uns pares; important és un amic dels de debò; important és algú que amb una frase escollida dita en el moment oportú, et canvia la vida; important és aquella persona que t’ha fet mal i gràcies a això t’ha fet créixer (sembla una contradicció, això, oi? Sí, crec que un fill de puta pot arribar a ser molt important en la nostra vida)... Algú important és doncs qualsevol persona que, per bé o per mal ha marcat un senyal de foc en les nostres vides. I no cal que sigui ningú especial, que tingui un do concedit pel cel, o que tingui estudis superiors. (Encara que de vegades sí que les persones que són especials per a nosaltres tenen algun tipus de do, encara que elles no ho sàpiguen).

Em preguntava abans si JO era important. No sóc important per mi mateix. Crec que només sóc important en tant que per algunes persones sí que sóc important (de la mateixa manera que algunes persones són importants per a mi, entre elles moltes de les que llegiu aquesta entrada).

Hi ha qui diu que no és important. Crec que tots som importants (reitero que la importància d’una persona envers les altres es pot donar tant en positiu com en negatiu, però és igual, perquè els efectes a la llarga sempre són positius).

Veig que molta gent quan parla d’importància, s’està referint coses tan poc interessants i transitòries com el poder, la glòria i la fama. Aquestes coses es tenen (si es tenen) mentre duren i prou. Hi ha quantitats de cecs que aspiren només a aquest tipus d’importància, perquè pensen que això és el mateix substrat de la vida. Per mi, van molt equivocats.

Crec que una de les coses que ens poden omplir en aquesta vida és ser importants. No pretenc ser important per a tothom, això és una bajanada, en el meu cas. Només certs personatges d’un nivell evolutiu excepcional com Mitra, Jesús, Buda, Francesc d’Asís, Teresa d’Àvila, i d’altres han aconseguit aquesta importància global. Només que siguem importants per a un grup de persones, per petit que sigui, i que ho creguem amb tota la modèstia, ens obre les portes a pensar que la nostra vida comença a tenir sentit.

dimecres, 9 d’abril del 2008

ELS PURITANS

“Els puritans són sempre gent ridícula. Ni viuen ni permeten viure els altres” (Osho)

Per a tots aquells i aquelles que, de vegades sense ni saber-ho, han patit a causa d’aquests “Il·luminats”

Esclaus de l’enveja, redemptors de la humanitat,

Guardians de la vostra veritat que voleu que sigui nostra,

Hipòcrites i fariseus de llengües de verí,

No teniu pietat, ni cor, ni ànima. Que el cel us maleeixi.


Heu trencat amb mentides i maledicències tot de vides nobles,

Heu assassinat la puresa de l’afecte i de l’amor,

Verges pudentes, geloses de la felicitat d’altri,

Us atreviu a mostrar el vostre mestratge amb orgull.


Que el vostre odi us porti d’un cop per tots als inferns,

On les vostres urpes no puguin més arrencar la pell

De les vostres víctimes innocents, confiades i nobles,

I cremeu per sempre més en dolor d’agonia

Remembrant tot el mal que al món heu transmès.

dimarts, 8 d’abril del 2008

PASSAR GANA

Tarda càlida de primavera. Al costat del Zurich, davant de la plaça de Catalunya.

L’Ocell vol sadollar-se en els sorolls de la ciutat, fer relliscar l’esguard pel damunt de la gent que passa, omplir-se d’humanitat estranya i inabastable.

L’Ocell no seu com altres vegades en una taula del bar. Aquest cop ha posat el seu punt d’observació en la barana que separa la vorera del lloc on passen els cotxes. Privilegi d’observació. La vorera és molt ampla; al fons, les taules del Zurich, plenes d’altres observadors anònims.

Riuades de gent que passen... Meravelles desconegudes que encenen el desig... Pensaments desbocats, tal volta massa infantils...

...

Dos nois s’acosten. Uns tretze o catorze anys el més gran i uns nou o deu el més petit.

...

-Oye, no tendrás algo de dinero.

A l’Ocell se li talla la respiració. No li agrada la pregunta.

-No, que va.

- Venga, tio, enrollate, seguro que algo de dinero llevas encima.

L’Ocell fa veure que està tranquil. La realitat, però, és que no ho està gens. No té gaire clar què és el que en realitat volen aquests dos noiets. No li agrada gens el tema.

De vegades, l’Ocell reacciona així, d’una manera completament sorprenent, sobretot per a ell mateix.

De sobte, l’Ocell fa una pregunta:

-Tenéis hambre?

Silenci, sorpresa, pregunta no esperada.

Les dues joves cares, de sobte són tot un poema.

En veu trencada el més gran diu:

-Sí...

L’Ocell ja ha perdut la por. Pren la iniciativa:

-Os gustaría comer un bocadillo?

Els dos noiets es miren, desconcertats. Finalment, amb una certa timidesa, responen que sí.

-Venid conmigo.

Entren al Zurich. Van a la barra. L’Ocell demana al cambrer dos bocates de pernil.

Els dos nois esperen. No s’atreveixen a dir res.

Quan finalment el cambrer els posa al davant els entrepans, els ullets se’ls il·luminen. Comencen a menjar...

O a devorar. L’Ocell no havia vist mai menjar més ràpidament un entrepà de pernil salat.

_Queréis otro?

Es miren, novament desconcertats. Amb un gest del cap, li deixen comprendre que sí, que en volen un altre.

El demana.

El mengen amb la mateixa fam que el primer.

Surten plegats.

Li expliquen, ara confiats, carinyosos, dolços, que viuen a la zona marginal de Montjuïc. Són germans. Família molt nombrosa. Fa més de dos dies que no han menjat res...

S’acomiaden amb aquella mirada de gratitud...

L’Ocell està content.

dilluns, 7 d’abril del 2008

FER I NO FER

De vegades, quan m’assec davant de l’ordinador i provo de posar en ordre les meves idees per tal d’escriure alguna cosa més o menys interessant al blog, m’adono que les accions que he fet durant el dia tenen ben poc d’interès; sento alguna cosa així com si hagués perdut el temps.

Per què em vull enganyar? No fer coses és perdre el temps? I d’on ho trec, això que no faig res? El meu cap no para en tot el dia, parlo, somric, maleeixo el mal temps que fa (i sense ploure!), penso en els amics, vaig a buscar la meva mare, m’”apalanco” davant del televisor per veure una peli, faig carícies als gats, m’enfado amb el gos perquè persegueix els gats, li prenc una mica el pèl a en Pol o a qualsevol altre alumne (amb bon rollo, això sí), escolto els problemes d’algun company de la feina, intento ajudar si puc...

Em pregunto d’on trec doncs aquesta sensació d’ inactivitat, de no fer coses. Dec ser idiota. Ja ho sé, que no sóc allò que en diuen un hiperactiu. Tranquil, les coses a poc a poc, sense presses... No cal matar-se per fer les coses de pressa, ja es faran... Sóc així, caram. No vull pas sentir-me’n culpable.

I el problema és que de vegades sí que m’hi sento.

En fi...És allò que cadascú aguanti la seva espelma. O no?

Sigueu sempre especials. Bona nit.

diumenge, 6 d’abril del 2008

DIUMENGE

No sempre els diumenges són els millors dies. Depèn de moltes coses, no solament de que sigui un dia en què tenim festa.

Avui, però, si més no per a mi, ha estat un gran dia. El Sembrador feia quaranta-quatre anys, i com que és una persona molt social, ha convidat a tots els amics a casa per passar plegats el dia.

A mi no m’agraden les festes, reunions o menjars multitudinaris, perquè normalment m’hi trobo una mica perdut. Prefereixo un bon dinar o sopar amb dos o tres amics, parlar de tot i si pot ser en profunditat. És un dels plaers més intensos que conec.

Doncs bé, avui, encara que érem més d’una dotzena, potser pel fet que els coneixia bé a tots, m’hi he sentit molt a gust.

En ser entre amics, gent que coneixes i que et coneixen, no has de guardar les formes, pots ser tu mateix, fer el que vulguis. Així que com que jo sóc un cul de mal seient, en un moment determinat, i cansat una mica del soroll, he anat amb en Mark, la Kim i el pare de tots dos, en Rodri a fer una passejada fins a la bassa dels Quintanells, un lloc molt bonic de la riera de Fraussa del qual ja us n’he penjat una foto en aquest blog. També ha vingut el Gorg, el meu gos. Ens ho hem passat molt bé, la veritat.

Us volia penjar unes fotos que he fet, però tinc problemes amb el lector de targetes . Un altre dia us les posaré

Que passeu una bona nit.

dissabte, 5 d’abril del 2008

TEMPS


No. Les arrugues que veig cada matí no són lletges;

Només són el senyal que ens avisa, tal volta amb cruesa,

Que ens fem grans, que ens fem més que grans.

Aquestes arrugues no són res per elles mateixes,

I en tot cas, haurien de ser el penjoll de la noblesa.


Malenconia d’etapes passades, no sempre boniques,

Però per conegudes, estimades, enyorades.

El passat durant l’ara no existeix, se’l va endur els temps.

Inútil plorar la joventut perduda. Només Ara és aquí.


Així que beneeixo aquests solcs de la meva cara

I tot i que les modes les vulguin anorrear, sens dubte

Són el meu present, només presentació d’allò

Que ha arribat a ser i del que serà i que encara no és.

divendres, 4 d’abril del 2008

L'AIGUA I LA SEQUERA


És possible, molt possible que, pel que fa al tema de l’aigua, en algunes coses estigui absolutament equivocat i que en certs moments “pixi fora de test”. Espero que m’ho sabreu perdonar, especialment si la meva opinió no coincideix amb la vostra. Però no per por a equivocar-me vull callar tot allò que penso.

Ja sabeu el gran amor que desperten en mi els nostres polítics. Quan hi ha problemes, una de les seves tàctiques és la de “pilotes fora” i “la culpa de tot sempre la tenen els altres, que són molt dolents”.

De l’espectacle que al voltant del tema de l’aigua estan donant els nostres governants, no us penso parlar, ja que els mitjans de comunicació (buf!) en van plens, aquests dies.

Jo només vull fer unes consideracions, ben personals, per cert.

Primera consideració. El creixement urbanístic irracional de les últimes dècades en unes zones determinades del país (i l’abandó poblacional d’unes altres causat per la seva llunyania dels grans centres econòmics o turístics) i moltes vegades d’una manera completament innecessària, ha provocat una manca de recursos naturals en la qual no hi havia pensat quasi ningú (potser algun “tocat del bolet”, com sempre). Arenys de Munt, per exemple, n’és un cas absolutament paradigmàtic. Abans era un poble amb una població estable d’uns quatre mil habitants.

Quan es va allargar l’autopista de Mataró fins a Tordera, el seu creixement va ser espectacular: en pocs anys havia doblat pràcticament el nombre dels seus habitants. Fins aleshores el poble utilitzava l’aigua de les mines i pous que gestionava l’ajuntament. Clar que amb aquest creixement tan sobtat, no hi va haver altra solució que connectar el dipòsit principal amb la canonada d’aigua que venia de la Tordera. I tots els pobles de l’Alt Maresme i de la Selva Marítima, doncs més o menys igual. Es van haver de buscar solucions a cuita corrents, perquè ningú havia pensat que està molt bé multiplicar el nombre d’habitants per dos, per tres, per deu... Però d’on s’han de treure els recursos naturals que calen per a la nova situació? Tot es fa de cara al negoci, després ja vindrà qui sigui i que intenti arreglar-ho... si pot.

Segona consideració. A Castelldefels i a d’altres ajuntaments han començat a posar multes per malbaratament de l’aigua. Prohibit rentar el cotxe, prohibit regar les plantes del jardí amb una manguera, prohibit omplir piscines... Prohibit, prohibit i prohibit. Aquest és el país de la cultura del”prohibit” i del

“calli i pagui”. Ja hi estic d’acord que hi ha moltes piscines particulars (que a mi no m’agraden, però que no vol dir res, perquè als seus amos sí que els hi agraden), però amb un bon manteniment de l’aigua, i bona consciència per part dels seus propietaris, ja no s’ha d’omplir més. I els jardins? Doncs igual. Una mica de consciència per part de tots no aniria malament. Regar el mínim possible. Buscar mètodes per poder aprofitar l’aigua de la pluja per regar els hortets i jardins. A una nova cultura de l’aigua, s’hi hauria d’arribar per la via del convenciment, la pedagogia, i el raonament; mai per la via del càstig (igualet igualet que passa amb l’ús del casc i del cinturó de seguretat, tema que m’indigna i del qual ja en parlaré un altre dia).

Tercera consideració. Els “guiris” aquest estiu visitaran un país de platja, sol, “sangrias”, “toros” i “flamenco y olé”. A més agafaran unes “turques” de déu-n’hi-do. I per si això encara fos poc, follaran com desesperats (sembla que a casa seva no les fan, aquestes coses). Bé, ja s’ho faran. Mentre ens deixin dormir... (Els de Calella i els de Lloret em maleiran els ossos, ells que amb prou feines poden dormir, les nits d’estiu, amb el xivarri que hi ha tothora pels carrers... Bé, doncs, al que anava: resulta que jo no podré agafar la manguera i treure la pols del meu cotxe, però ells sí que es podran dutxar, banyar i llençar tota l’aigua que els surti dels collons! Molt bé, senyors. Els pobres catalanets anem estalviant aigua, que hi ha sequera i no és qüestió de malbaratar-la, mentre els de fora... Ah, sí, perdó... me n’oblidava... ells paguen. Ja!!! I jo, que no pago?

Quarta consideració. Aquí m’haureu de perdonar perquè no n’estic del tot segur. He llegit per algun lloc que la quantitat d’aigua que consumim a les cases representa només al voltant d’un vint per cent del consum total (on hi entrarien la pagesia, les granges, les indústries...) Sembla que els pobres pagesos i els pobrets habitants del país tenim la culpa de gastar més aigua de la que hauríem de gastar. I els altres? Ah, dels poderosos no se n’ha de parlar gaire, no fos que... Es pot demanar als pagesos que busquin sistemes per aprofitar més l’aigua, que no practiquin el reg per inundació, per exemple. Però bé han de regar. Què farem sense els seus productes perquè s’han secat? O és que no en depenem, dels productes del pagès?

Si el pagès, el ramader, el qui viu en una casa o en un pis (tots nosaltres), haurien de buscar sistemes per racionalitzar el consum d’aigua, per què no es demana la mateixa cosa a la resta de consumidors (grans consumidors!) d’aigua (sector turístic i sector industrial)?

Cinquena consideració. La desídia de les mateixes companyies subministradores. El famós tema de les canonades que perden més aigua pel camí que la que arriba a destí. Vaja exemple que ens doneu! Meravellosa pedagogia!

Darrera consideració, que ja m’estic fent pesat. ¿Com cony s’ha permès contaminar amb purins o amb el que sigui les fonts, els pous i les mines de comarques senceres?

Perdoneu-me l’extensió del post. Ja sabeu que normalment procuro ser més breu.

Que la beneïda aigua de la pluja faci cas de la dita “En abril, aguas mil”.

dijous, 3 d’abril del 2008

EN EL POT PETIT HI HA LA BONA CONFITURA


Ens equivoquem.

Crec que sí, que és veritat que en les petites coses trobarem la felicitat.

Però, tot i que ho sabem, anem de cul darrere de les coses grans, immenses, absolutes, gairebé impossibles. L’amor ha de ser l’Amor (amb majúscula); el poder ha de ser el Poder (amb majúscula); la pau ha de ser la Pau (amb majúscula) i així tot. No sembla que ens conformem amb coses petites. Som com nens malcriats, egoistes i caparruts: ho volem tot, la lluna, si cal.

I després anem buscant els coneguts o qualsevol que ens vulgui escoltar per anar-nos queixant de com ens van de malament les coses, que si pobrets de nosaltres, que si què hem fet per merèixer tot això, que sí vaja merda de vida...

I jo pregunto: Però a veure, no en tenim nosaltres, la culpa de tantes desgràcies (que ja sabem que moltes vegades no són desgràcies, sinó collonades a les que donem massa importància)? No en tenim nosaltres la culpa en no ser capaços de transigir en allò que demanem? Per què ens obstinem en demanar coses absolutes, que en el fons ja sabem que són dificilíssimes d’aconseguir?

Per què no som més humils?

Estigueu en pau.

(El nen de la foto és en Joel, que encara no té dos anys. Fill de l'Encarna i el Miro, dos grans amics.)

dimecres, 2 d’abril del 2008

TABÚ

Bé, com que sembla que el vent, amb qui realment tinc una estreta relació d’amor-odi, sembla que ens vol abandonar (de moment), jo diria que el meu cervell torna una mica a la normalitat.

Malgrat tot, des d’ahir que m’estic barallant amb l’ordinador de taula, el gran, que pobret, ja té els seus anys. Com que no hi havia manera que funcionés correctament, i anava lentíssim, vaig optar per la solució dràstica: formatejar el disc dur i tornar a instal·lar-hi el sistema operatiu. Això ja ho havia fet una altra vegada sense cap problema. Però com que ahir, tot i el bon dia de sol, feia un vent de l’hòstia, es veu que a part d’afectar-me les neurones, també va afectar l’ordinador, i em va tocar els collons el que va poder i més. Bé, però tot i que no sóc un geni de la informàtica, sembla que al final, me n’he sortit prou bé (encara que em dóna la impressió que hi ha alguna part del disc que no està bé). Bé, si veig que segueix donant problemes, una altra solució també dràstica: canviar el disc dur (i de passada, ampliar la memòria, que ja ve una mica justeta).

Ara, mentre escric aquest post pel portàtil (que des de fa un temps és el que més utilitzo), estic instal·lant en l’altre els programes fonamentals. Que vagi fent.

Avui m’he proposat de donar-vos la meva opinió sobre un tema una mica difícil i complicat, (“delicat”, potser és la paraula exacta). Penso que tal volta us sorprengui que us parli d’això, però el cert és que ja fa dies que em ve al cap i sento com una necessitat de parlar-ne.

Tabú. Aquesta és l’etiqueta que es posa a la qüestió de la relació amorosa i sexual en la majoria de casos entre dos germans i entre pares i fills. Incest, relacions incestuoses, en diuen, d’això.

Hi ha moltes coses que segons el moment històric, la pròpia cultura, la moral social han estat tabús al llarg d’un cert temps. Per exemple, els que heu llegit la sèrie d’entrades que vaig escriure en aquest blog amb el títol de “Aquells anys de desaprenentatge”, ja coneixeu el tarannà sexual en què vivíem els infants d’aquest país per allà els seixantes. El sexe... simplement no existia, i si apareixia per algun costat, era sempre una cosa bruta, una cosa de la que ens havíem d’alliberar. Ni palles, ni somnis eròtics, ni hòsties. A casa ningú en parlava. Silenci total. No existia.Tabú. Punt.

Sembla que la relació afectivo-sexual entre germans ja existia en societats ben allunyades de nosaltres, com l’egípcia, sent perfectament acceptada per la societat.

A mi, particularment em sorprèn la força d’aquest tabú social, que a nivell social està tan fortament incrustat en la majoria de persones. Veuen aquesta possibilitat com un horror, una monstruositat. De fet, de seguida surt el tema de la consanguinitat, que no nego que és cert, i que pot tenir unes conseqüències nefastes.

Però des del punt de vista de l’afecte, de l’amor, de la passió (i intuint, més que sabent, perquè de fet no tinc coneixement de cap relació incestuosa en el cercle d’amistats en què em moc) penso que cadascú pot disposar lliurement de la seva vida (mentre no faci mal a ningú) i si algú s’enamora del seu germà, de la seva germana, del seu pare, de la seva filla... i aquest amor és correspost, doncs... Per mi, si més no, cap problema. Segur que no veuré dos monstres, sinó dos éssers humans que s’estimen, a desgrat d’una societat que condemna severament l’estima que es tenen, igual que condemna sovint altres tipus de relacions afectivo-sexuals, només perquè no són les seves preferències.

Sovint penso que si defensem amb valor i convicció les diferències dels altres, també estem defensant al mateix temps les nostres, que tots i totes en tenim.

Quin món més avorrit seria aquell en què fóssim tots iguals!

Que els vostres (i els meus també) neguits s’esvaeixin en l’oblit del Temps!

dimarts, 1 d’abril del 2008

EN BLANC

Aquest post l’he començat avui un munt de vegades i no hi ha manera que em surti res que m’agradi mínimament. Deu ser la tramuntana! (que té la culpa de tot)

Així que, si no us sap greu, ho deixaré per una altra estona.

Avui m’acomiadaré de vosaltres amb aquell memorable final d’un dels poemes de Rosselló-Pòrcel que diu (el cito de memòria, i sovint em falla):

“La meva vida es lliga per sempre a tu

Com en la nit les flames a la fosca.”

Sens dubte, és una bellíssima imatge.

Que els nens que som dormim en pau,aquesta nit.

JURA

Jura a cada moment que esmenarà la seva vida.

Però quan ve la nit amb els consells que li són propis,

Amb els seus compromisos i les seves promeses,

Però quan ve la nit amb el poder que li és propi,

Torna, perdut, a la mateixa

Alegria fatal del cos que vol i cerca.

(Konstandinos P. Kavafis: "Poemes" (Traducció de Carles Riba)