dimarts, 8 d’abril del 2008

PASSAR GANA

Tarda càlida de primavera. Al costat del Zurich, davant de la plaça de Catalunya.

L’Ocell vol sadollar-se en els sorolls de la ciutat, fer relliscar l’esguard pel damunt de la gent que passa, omplir-se d’humanitat estranya i inabastable.

L’Ocell no seu com altres vegades en una taula del bar. Aquest cop ha posat el seu punt d’observació en la barana que separa la vorera del lloc on passen els cotxes. Privilegi d’observació. La vorera és molt ampla; al fons, les taules del Zurich, plenes d’altres observadors anònims.

Riuades de gent que passen... Meravelles desconegudes que encenen el desig... Pensaments desbocats, tal volta massa infantils...

...

Dos nois s’acosten. Uns tretze o catorze anys el més gran i uns nou o deu el més petit.

...

-Oye, no tendrás algo de dinero.

A l’Ocell se li talla la respiració. No li agrada la pregunta.

-No, que va.

- Venga, tio, enrollate, seguro que algo de dinero llevas encima.

L’Ocell fa veure que està tranquil. La realitat, però, és que no ho està gens. No té gaire clar què és el que en realitat volen aquests dos noiets. No li agrada gens el tema.

De vegades, l’Ocell reacciona així, d’una manera completament sorprenent, sobretot per a ell mateix.

De sobte, l’Ocell fa una pregunta:

-Tenéis hambre?

Silenci, sorpresa, pregunta no esperada.

Les dues joves cares, de sobte són tot un poema.

En veu trencada el més gran diu:

-Sí...

L’Ocell ja ha perdut la por. Pren la iniciativa:

-Os gustaría comer un bocadillo?

Els dos noiets es miren, desconcertats. Finalment, amb una certa timidesa, responen que sí.

-Venid conmigo.

Entren al Zurich. Van a la barra. L’Ocell demana al cambrer dos bocates de pernil.

Els dos nois esperen. No s’atreveixen a dir res.

Quan finalment el cambrer els posa al davant els entrepans, els ullets se’ls il·luminen. Comencen a menjar...

O a devorar. L’Ocell no havia vist mai menjar més ràpidament un entrepà de pernil salat.

_Queréis otro?

Es miren, novament desconcertats. Amb un gest del cap, li deixen comprendre que sí, que en volen un altre.

El demana.

El mengen amb la mateixa fam que el primer.

Surten plegats.

Li expliquen, ara confiats, carinyosos, dolços, que viuen a la zona marginal de Montjuïc. Són germans. Família molt nombrosa. Fa més de dos dies que no han menjat res...

S’acomiaden amb aquella mirada de gratitud...

L’Ocell està content.

4 comentaris:

betulo ha dit...

Jo també estic content, què bonic! La meva alfabetització es castellana, disculpa si n'hi ha de faltes.

Lluís ha dit...

Gràcies pel comentari. Vull aclarir-te que tot i ser un fet absolutament real, ja té un cert temps d'història, de quan el Zurich encara no l'havien reformat. Tots passem al llarg de la vida bones i males experiències, algunes ens deixen un regust agre i d'altres un de dolç. aquesta, precisament, que l'he recordada sempre, té el poder d'aixecar-me l'esperit en moments en què com tothom, dubto de mi mateix.
Simple curiositat: El teu nick, té alguna cosa a veure amb Badalona?
Sobre ortografia, no et preocupis: tinc uns alumnes que en són d'especialistes, en aquesta matèria. O sigui, que ja estic ben vacunat! Que tinguis un bon dia.

betulo ha dit...

Es clar soc fill d'aquí.

Anònim ha dit...

Com sempre no has decebut, les teves entrades sempre fan pensar, reflexionar o simplement ens deixen gaudir d'una mica del teu art d'escriure. Gracies Ocell de Vidre.

Lluís, no comentes sobint, per aixo per mi te un valor especial quant et passejes i deixes la teva impremta.

Salut.