dimecres, 2 d’abril de 2008

TABÚ

Bé, com que sembla que el vent, amb qui realment tinc una estreta relació d’amor-odi, sembla que ens vol abandonar (de moment), jo diria que el meu cervell torna una mica a la normalitat.

Malgrat tot, des d’ahir que m’estic barallant amb l’ordinador de taula, el gran, que pobret, ja té els seus anys. Com que no hi havia manera que funcionés correctament, i anava lentíssim, vaig optar per la solució dràstica: formatejar el disc dur i tornar a instal·lar-hi el sistema operatiu. Això ja ho havia fet una altra vegada sense cap problema. Però com que ahir, tot i el bon dia de sol, feia un vent de l’hòstia, es veu que a part d’afectar-me les neurones, també va afectar l’ordinador, i em va tocar els collons el que va poder i més. Bé, però tot i que no sóc un geni de la informàtica, sembla que al final, me n’he sortit prou bé (encara que em dóna la impressió que hi ha alguna part del disc que no està bé). Bé, si veig que segueix donant problemes, una altra solució també dràstica: canviar el disc dur (i de passada, ampliar la memòria, que ja ve una mica justeta).

Ara, mentre escric aquest post pel portàtil (que des de fa un temps és el que més utilitzo), estic instal·lant en l’altre els programes fonamentals. Que vagi fent.

Avui m’he proposat de donar-vos la meva opinió sobre un tema una mica difícil i complicat, (“delicat”, potser és la paraula exacta). Penso que tal volta us sorprengui que us parli d’això, però el cert és que ja fa dies que em ve al cap i sento com una necessitat de parlar-ne.

Tabú. Aquesta és l’etiqueta que es posa a la qüestió de la relació amorosa i sexual en la majoria de casos entre dos germans i entre pares i fills. Incest, relacions incestuoses, en diuen, d’això.

Hi ha moltes coses que segons el moment històric, la pròpia cultura, la moral social han estat tabús al llarg d’un cert temps. Per exemple, els que heu llegit la sèrie d’entrades que vaig escriure en aquest blog amb el títol de “Aquells anys de desaprenentatge”, ja coneixeu el tarannà sexual en què vivíem els infants d’aquest país per allà els seixantes. El sexe... simplement no existia, i si apareixia per algun costat, era sempre una cosa bruta, una cosa de la que ens havíem d’alliberar. Ni palles, ni somnis eròtics, ni hòsties. A casa ningú en parlava. Silenci total. No existia.Tabú. Punt.

Sembla que la relació afectivo-sexual entre germans ja existia en societats ben allunyades de nosaltres, com l’egípcia, sent perfectament acceptada per la societat.

A mi, particularment em sorprèn la força d’aquest tabú social, que a nivell social està tan fortament incrustat en la majoria de persones. Veuen aquesta possibilitat com un horror, una monstruositat. De fet, de seguida surt el tema de la consanguinitat, que no nego que és cert, i que pot tenir unes conseqüències nefastes.

Però des del punt de vista de l’afecte, de l’amor, de la passió (i intuint, més que sabent, perquè de fet no tinc coneixement de cap relació incestuosa en el cercle d’amistats en què em moc) penso que cadascú pot disposar lliurement de la seva vida (mentre no faci mal a ningú) i si algú s’enamora del seu germà, de la seva germana, del seu pare, de la seva filla... i aquest amor és correspost, doncs... Per mi, si més no, cap problema. Segur que no veuré dos monstres, sinó dos éssers humans que s’estimen, a desgrat d’una societat que condemna severament l’estima que es tenen, igual que condemna sovint altres tipus de relacions afectivo-sexuals, només perquè no són les seves preferències.

Sovint penso que si defensem amb valor i convicció les diferències dels altres, també estem defensant al mateix temps les nostres, que tots i totes en tenim.

Quin món més avorrit seria aquell en què fóssim tots iguals!

Que els vostres (i els meus també) neguits s’esvaeixin en l’oblit del Temps!

1 comentaris:

Duc Engrescador ha dit...

Òndia, noi! No ho sé, m'agafes molt a contrapèl! En la relació amb els pares hi ha tota la història del triangle edípic,la identificació- enamorament amb la figura masculina, amb la femenina,les gelosies.
Per altra banda l'amor fratern, que hi és, sembla estar fet per a una obertura a l'altre.
Sembla,teòricament, que l'amor als pares i als germans, molt importants tots dos, hagin de ser passos necessaris per a una maduració i una obertura a altres realitats del món extrafamiliar.
Desconec, per una banda, les referències que hi puguin haver en altres civilitzacions en les relacions fraternes i, per l'altra,
tinc 3 germans però no he tingut cap germana.
Penso també, pel què veig i el que sé, que en la relació amb els germans, en la descoberta del món i de l'altre, no estan exclosos ni el descobriment de la realitat genital, pròpia i aliena, com el descobriment de diverses formes de plaer.
Delicada, delicada la qüestió. Ara bé si el que em planteges és si lapidaria a algú que s'ho muntés amb el seu germà, germana, pare o mare t'he de dir clarament que no, és clar que no.

Molts records!

DUC ENGRESCADOR