dilluns, 7 d’abril del 2008

FER I NO FER

De vegades, quan m’assec davant de l’ordinador i provo de posar en ordre les meves idees per tal d’escriure alguna cosa més o menys interessant al blog, m’adono que les accions que he fet durant el dia tenen ben poc d’interès; sento alguna cosa així com si hagués perdut el temps.

Per què em vull enganyar? No fer coses és perdre el temps? I d’on ho trec, això que no faig res? El meu cap no para en tot el dia, parlo, somric, maleeixo el mal temps que fa (i sense ploure!), penso en els amics, vaig a buscar la meva mare, m’”apalanco” davant del televisor per veure una peli, faig carícies als gats, m’enfado amb el gos perquè persegueix els gats, li prenc una mica el pèl a en Pol o a qualsevol altre alumne (amb bon rollo, això sí), escolto els problemes d’algun company de la feina, intento ajudar si puc...

Em pregunto d’on trec doncs aquesta sensació d’ inactivitat, de no fer coses. Dec ser idiota. Ja ho sé, que no sóc allò que en diuen un hiperactiu. Tranquil, les coses a poc a poc, sense presses... No cal matar-se per fer les coses de pressa, ja es faran... Sóc així, caram. No vull pas sentir-me’n culpable.

I el problema és que de vegades sí que m’hi sento.

En fi...És allò que cadascú aguanti la seva espelma. O no?

Sigueu sempre especials. Bona nit.

2 comentaris:

Duc Engrescador ha dit...

La vida, Lluís, té els seus ritmes, ho saps bé. Cadascú de nosaltres també, els seus fluxos i refluxos, moments que ens sentim més vius i d'altres en què tenim poques ganes de fer res.Un canvi estacional, un canvi horari,altres situacions i esdeveniments poden influir força en el nostre estat d'ànim. La tramuntana també, segons recordo i pel que comentes sovint.
La inactivitat o la poca activitat en una societat on, segons diuen, "time is money" està sovint mal vista i mal integrada en les nostres vides. A vegades fem el viatge del ruc de la sínia qui, amb els ulls tapats, creu anar molt lluny, sense moure's practicament de lloc. Que t'he d'explicar a tu, Lluís, que no sàpigues ja? Si vols, pots donar una ullada a les reflexions del blog de l'Ocell de Vidre (te´l recomano), sobre el sentiment de culpa...

Salut,pau,harmonia,amor i una forta abraçada(una altra).

DUC ENGRESCADOR

Lluís ha dit...

Gràcies, Toni. Has aconseguit posar-me de bon humor, cosa que com bé saps, ens és tan necessària com l'aire que respirem. El problema dels contemplatius (o dels excessivament contemplatius, com jo) és que de vegades ens transformem en uns cagadubtes i això és el que no m'agrada. Somiar despert és bonic. No decidir res... esdevé un problema.
Una molt, molt forta abraçada.