Fa dos o tres mesos que totes les cadenes de televisió d’aquest país i del del costat afusellen els tendres cervells dels infants amb milions de joguines que el Tió, el “Papà Noel”, els Reis Mags, o Rita la Cantadora han de comprar i regalar.
Nosaltres, quan érem petits, teníem una il•lusió extremada per saber què ens havien portat els Reis. Normalment rebíem una o dues coses. Eren altres temps: la gent no tenia prou recursos per amuntegar regals i més regals davant nostre.
Vaig ser tremendament feliç quan amb deu anys els Reis em van portar una bicicleta. El meu pare l’havia comprada de segona mà i l’havia feta pintar (Va quedar absolutament nova). I que en va durar d’anys, aquella bicicleta! I quantes pinyes ens vam fotre tots dos!
Els nens actuals acabaran les vacances de Nadal amb muntanyes de joguines. El “Papà Noel”, els Reis es multiplicaran inexorablement pel nombre de tiets, d’avis, de padrins, de pares... que cadascú tingui. Pobres infants! Tan rics de joguines i tan pobres de temps que els pares els dediquen!
En fi... els temps actuals són així...
I nosaltres, els grandots, què? Doncs també: amics invisibles, regals a tot déu... Ep! Que jo no estic en contra del regals, escolteu! M’encanta fer regals a la gent que estimo. Però no quan toca, no amb aquesta manera compulsiva amb què ho fem tot. Fer (i rebre) un regal és una cosa meravellosa. Cal dedicar temps per pensar amorosament què li farà il•lusió, cal dedicar temps per anar a comprar-lo... Penso que fer un regal ha de ser una mica com allò del ritus de què parlava la guineu del “Petit príncep”. És bonic rebre en una data concreta (el sant, l’aniversari, Nadal si molt ho voleu...) un regal il•lusionador d’aquells que estimes. Però tornem-hi: m’empipa que hagin inventat “el món màgic dels regals”: dia de la mare, dia del pare, dia dels enamorats, Nadal i/o Reis... I d’altres dates que ja veureu que amb el temps també arribaran (i que encara no se’ls ha acudit): dia del germà, dia dels oncles, dia de la padrina, dia de la gent gran, dia de la família...
No sé si m’heu de fer massa cas. Sí que penso que els nens aprenen a viure un món fictici, completament irreal: el món del “tot és fàcil, només s’ha d’allargar la mà” Pobrets!: Quan descobreixin l’engany, serà molt pitjor que quan nosaltres vam descobrir que els Reis de l’Orient eren els de casa.
Passeu un bon Nadal. (Compte amb els tiberis. Després vénen les lamentacions. Les talles de la roba i les festes nadalenques no fan massa bona parella).