dimarts, 23 de desembre del 2008

REGALS

Bé. Nadal. Crisi. (Quina crisi?, diu en Joan de Blanes cada cop que vol entrar a dinar a un restaurant). Temps de regals. És l’hora. Ara toca. Som tots molt bonets i algú ens ha anat venent la pel•lícula que, a més de menjar i beure pels descosits, ens hem de fer molts regalets, perquè ens estimem molt els uns als altres i blablabla. (Tot plegat collonades del sistema. El fotut de la història és que un any darrere d’altre hi caiem, en les seves trampes: potser ja ens va bé que així sigui. No ho sé).
Fa dos o tres mesos que totes les cadenes de televisió d’aquest país i del del costat afusellen els tendres cervells dels infants amb milions de joguines que el Tió, el “Papà Noel”, els Reis Mags, o Rita la Cantadora han de comprar i regalar.
Nosaltres, quan érem petits, teníem una il•lusió extremada per saber què ens havien portat els Reis. Normalment rebíem una o dues coses. Eren altres temps: la gent no tenia prou recursos per amuntegar regals i més regals davant nostre.
Vaig ser tremendament feliç quan amb deu anys els Reis em van portar una bicicleta. El meu pare l’havia comprada de segona mà i l’havia feta pintar (Va quedar absolutament nova). I que en va durar d’anys, aquella bicicleta! I quantes pinyes ens vam fotre tots dos!
Els nens actuals acabaran les vacances de Nadal amb muntanyes de joguines. El “Papà Noel”, els Reis es multiplicaran inexorablement pel nombre de tiets, d’avis, de padrins, de pares... que cadascú tingui. Pobres infants! Tan rics de joguines i tan pobres de temps que els pares els dediquen!
En fi... els temps actuals són així...
I nosaltres, els grandots, què? Doncs també: amics invisibles, regals a tot déu... Ep! Que jo no estic en contra del regals, escolteu! M’encanta fer regals a la gent que estimo. Però no quan toca, no amb aquesta manera compulsiva amb què ho fem tot. Fer (i rebre) un regal és una cosa meravellosa. Cal dedicar temps per pensar amorosament què li farà il•lusió, cal dedicar temps per anar a comprar-lo... Penso que fer un regal ha de ser una mica com allò del ritus de què parlava la guineu del “Petit príncep”. És bonic rebre en una data concreta (el sant, l’aniversari, Nadal si molt ho voleu...) un regal il•lusionador d’aquells que estimes. Però tornem-hi: m’empipa que hagin inventat “el món màgic dels regals”: dia de la mare, dia del pare, dia dels enamorats, Nadal i/o Reis... I d’altres dates que ja veureu que amb el temps també arribaran (i que encara no se’ls ha acudit): dia del germà, dia dels oncles, dia de la padrina, dia de la gent gran, dia de la família...
No sé si m’heu de fer massa cas. Sí que penso que els nens aprenen a viure un món fictici, completament irreal: el món del “tot és fàcil, només s’ha d’allargar la mà” Pobrets!: Quan descobreixin l’engany, serà molt pitjor que quan nosaltres vam descobrir que els Reis de l’Orient eren els de casa.
Passeu un bon Nadal. (Compte amb els tiberis. Després vénen les lamentacions. Les talles de la roba i les festes nadalenques no fan massa bona parella).

dilluns, 22 de desembre del 2008

BON NADAL A TOTS

dijous, 18 de desembre del 2008

NÚVOLS A MÇ


Aquesta foto, que vaig fer ahir amb el telèfon, la vull dedicar a aquesta enamorada de la natura que és l'Estel del Matí. Petons.

dilluns, 15 de desembre del 2008

SABATES

Quina llàstima que aquí no tinguem aquest saludable costum de descalçar-nos i enviar les nostres sabates com si fossin projectils a tots aquells que considerem una ofensa a la nostra dignitat com a persones! Perquè de pallassos, de nazis, de lladres, de fastigosos (tot alhora), encara que el món n'està ple, no pensséssiu pas que en aquesta petita pàtria nostra (i per desgràcia de moment també d'uns altres) no en tenim de personatges d'aquests.
Si cadascú de nosaltres es posés a pensar i a fer la llista d'aquests milhomes a qui amb molt de gust faria servir per afinar la punteria sabatera, estic segur que tots nosaltres hauríem de sortir a correcuita a comprar un munt de llibretes.
Clar que també hauríem de comprar un munt de sabates. Osti, tu... quin negoci pels sabaters! Bé, potser no caldria pas comprar les millors sabates de la botiga...
Ja sé: el meu pare (e.p.d.) em deia que ell, quan era jove anava descalç tota la setmana (eren altres temps...) i les espardenyes restaven penjades d'un clau fins al diumenge, que era el dia que podien anar "elegants". Doncs amb això del llençament de sabates als indesitjables, podríem fer el mateix. Les bones per caminar i les altres per... "Au, té, porc de merda, menja-te-la!"
M'admira la dignitat d'aquest periodista, que en lloc de llepar el cul a l'invasor, a l'home que ha portat el seu país al caos, a la destrucció i a incontables morts civils, fa una acció que és tot un símbol.
Quina diferència amb la majoria de periodistes d'aquí!

diumenge, 14 de desembre del 2008

US DIU ALGUNA COSA?


Us transcric avui un fragment del POEMA DE NADAL, de Josep Maria de Segarra. Penseu-hi. En comparteixo la lectura amb vosaltres amb molt de gust.

Avui el llavi cansat

vol estrafer l'alegria,
homes de bona voluntat;
avui la llengua impia

sembla com que demani caritat
per esborrar la gran malenconia
del nostre món atabalat.

Del nostre món de crits i arpelles,

de mandrejar encomanadís,

del nostre món cansat i gris,

de miserables coses velles

emmascarades de vernís,

del nostre món tan lluny de les estrelles!

Malgrat això, l'alegria

la vull vermella en el meu cant,
trencant la monotonia
del somriure vergonyant.

Malgrat el vestit impotent

i la misèria carnal,
malgrat el pensament

de màquina i asfalt,

jo et vull sentir viva i lluent,

estrella de Nadal
esgarrinxant el blau del firmament!

És per això que us donc la bona nit,

perquè entre tots cerquem l'alegria

i l'estrella en l'infinit
i el perfum de misteri d'aquest dia.
¿Què us diré de la nit meravellosa

si la veu que es vestia de blanc

és igual que neu fosa,

i en el pit s'hi ha fet negra la sang?
Però tens el record d'altres dies

que els teus ulls eren nets, transparents,

i tot ple de misteris dormies
amb el somni enganxat a les dents.

Si el despit que se't menja tu acales,

per somriure a uns paisatges llunyans,

veuràs l'àngel tot neu a les ales,

amb la cinta de seda a les mans.
Si t'oblides d'avui, de la febre

que et priva de viure, que et crema la sang,

veuràs la molsa del pessebre,

amb les figures de fang.

Veuràs la muntanya segura

blanca de bens emblanquinats,

amb la llum dels teus ulls de criatura

completament desentelats.

Si et penses caçar l'estrella

no vagis baladrejant,
humiteja't la parpella

amb tres llàgrimes d'infant,

ajup-te fins al temps que eres infant.

dijous, 11 de desembre del 2008

NADAL, JA

Sembla que les festes ja han tornat a posar a la gent en solfa. L'altre dia vaig entrar a l'Esclat a comprar dues misèries (com sempre). El pàrquing, que normalment està bé pel que fa a les posssibilitats de deixar-hi el cotxe, doble de ple que de costum. I a dintre... no ho vulgueu pas saber! Au, vinga, va carrets i més carrets, famílies i més famílies... comprant de tot.
Així doncs, sembla que aquella malaltia que acostuma a arribar en aquestes dates i que fa que tothom surti al carrer i es dediqui a deixar la visa més escurada que una aleta de pollastre, ja fa dies que ha arribat. Sort que jo ja en vaig una mica vacunat, d'aquestes coses. Però m'emprenya molt. Nadal és potser l'època de l'any en què els habitants d'aquest primer món tan nostre fem més cas als imperitatius dels que ordenen la nostra economia. Au, va, vinga, tots a comprar. Hem de salvar les pobretes empreses, que estan en crisi,pobretes, que aquest any veuran els seus guanys, els seus petits guanys retallats dràsticament. Comprem, comprem, comprem. No cal necessitar res, erò bé hem de ser solidaris amb els pobrets que ens donen feina.

Sabeu què us dic? En el fons, espero que la famosa crisi serveixi per posar les coses al seu punt i ens faci veure a tots que ens passem un pilot, que convé tornar una mica als origens, que la felicitat no consisteix en mercadejar coses ben inútils, ni comprar un mòbil (o un cotxe, o els mobles de casa, o un equip d'esquí...) darrere d'un altre.

Vivim de fàbula. Ho sabem. Però mai no en tenim prou.

Que torni d'una vegada la solidaritat, i la comprensió, i l'amabilitat, i la pau, i les ganes de riure amb els fills, i les despreocupacions, i un bon somríure, i les llargues converses al voltant del foc, i el mirar-nos directament als ulls quan parlem, i la tendresa, i l'amistat, i...

I a la puta merda les preocupacions per com ser més que l'altre, les rancúnies, els odis, les baralles, les paraules feridores, els insults al volant, el creure'ns els reis de l'univers, el sentir-nos inmortals, el gust de dominar els altres...

A la puta merda totes les televisions amb els seus programes-escombraria, el mals periodistes, que es dobleguen a la ideologia de qui els paga, a la majoria de polítics que s'omplen la boca de paraules en les que mai han cregut, als que insulten la nostra intel·ligència fent-nos viure com si fos el millor dels móns aquesta societat en què ens ha tocat viure...

Que aquest Nadal sigui alguna cosa més que uns dies que ens diuen que hem de ser feliços, que hem de fer un parèntesi en la mirada agra de cada dia. Jo vull que sigui només l'inici d'un canvi, per petit que sigui, en la nostra manera de viure i de comprendre el món.

Que la sagrada Llum ens il·lumini.

Els meus braços es tanquen al voltant del teu pit, germà, germana, i del meus llavis surt un petó amarat de tendresa que vol descansar, tímidament, en els teus llavis.

dimarts, 2 de desembre del 2008

MIDA I NO MIDA

El món... qui ha dit que està fet a mida de l’home? Qui ha estat l’ànima tenebrosa que ha gosat afirmar tal cosa?

La mida del home... La mida dels humans... Com si els humans en tinguéssim cap, de mida. Tot esdevé sempre, des del pou dels temps, un “sensemida”.

Au, va. Si no us ho creieu, us prego de donar un cop d’ull a tot el que teniu al voltant, especialment a tot aquest reguitzell d’ombres atemoridores, o quasi. On és la mida dels congèneres? On és la nostra pròpia mida?

Ai, pobret de mi, diuen.
Mata’l, diuen uns altres.
Capullos de merda, diu aquell.
Estic sol, diu aquell altre.
No em cal ningú, diu la veïna.
No sé per on començar.
No sé per on acabar.
Amb poc en tinc prou.
Em calen milions a cabassos.
Nen calla.
Mare, puta.
La nostra democràcia mirall per a tot el món...
Nosotros los demócratas...

Potser fóra hora de comprar una cinta mètrica i començar a prendre mida de les nostres limitacions. Tal volta començaríem a ser feliços de veritat.

He rellegit aquesta entrada i potser sí que pugui deixar-vos una mica de mal gust. No tot és dolent en aquest món on vivim: hi ha l’estima, les postes de sol, la innocència... i tantes coses belles! Malgrat tot el que de dolent i obscur hi ha, us ben asseguro que el dia que comenci el darrer viatge, em farà pena deixar allò que de bonic i de sublim té aquest món nostre.
M’acomiado avui de vosaltres amb un poema de la Maria Mercè Marçal. Que us sigui plaent.

L’OMBRA DE L’ALTRA FESTA

Bon dia, amor que triomfes de l’ombra
i obres foc nou al tomb de la campana.
Que t’arbres amb l’esforç de rel i copa
i, dau a dau, desmuntes el paisatge
de l’enderroc, i et fas mina de boscos
i de l’engruna en treus una altra festa.

Adéu, amor. Fa entrada l’altra festa.
Sabrem vetllar-la, a contrallum i a l’ombra?
¿Encertarem tots els camins dels boscos
i el secret sense atzar de la campana?
¿Un vol de fulles refarà el paisatge,
colgant l’esglai glaçat dins de la copa?

Bon dia, amor: compartirem la copa
i trenarem interrogants en festa.
Conjurarem els límits del paisatge
amb tints d’atzur i en destriarem l’ombra.
Desnuarem la pena i la campana
sense triaga que emmetzini els boscos.

Adéu, amor: ens emmirallen boscos
d’un món que cap sencer dins d’una copa!
Escolta el corb, al peu de la campana,
i el pas furtiu, com s’embosca a la festa!
¿Sabrem posar dogal al coll de l’ombra
que barra portes a un altre paisatge?

Bon dia, amor: hi haurà un altre paisatge!
Ja hi és, vibrant en el neguit dels boscos
que sura, amb veles altes, sobre l’ombra
i amb vi de rels abranda tota copa.
Hi és en la terra que convoca festa
rost amunt, per topants sense campana.

Adéu, amor: amb pluges de campana
l’eixut crida la ufana del paisatge.
¿Saps on comença el nom d’aquesta festa
que, a pes de braç, durem al cor dels boscos,
on s’eixampla la boca de la copa
i el verd no deixa ombra sobre ombra?

Bon dia, amor: ¿quina ombra de campana
adollarà a la copa del paisatge
boscos i bes i solitud en festa?

Maria Mercè Marçal
Primavera d’hivern, 1981

dijous, 27 de novembre del 2008

ENFADATS

Avui parlava amb la Rosa, una companya de l’escola, de la necessitat que veig en molta gent per enfadar-se per qualsevol cosa. Discussions, conflictes, odis,paraules grosses... La majoria de vegades per coses que al meu criteri, tenen ben poca importància.
I el que de vegades és pitjor: aquestes mateixes persones, que són capaces d’enviar una bona amistat de molt de temps a la merda per qualsevol tonteria, davant de fets que sí, que realment són importants, o si més no, haurien de ser-ho, resulta que reaccionen amb un tansemenfotisme realment aclaparador.
Senyor! Quina necessitat de discutir, de portar la contrària, de no estar d’acord en res, de dir paraules gruixudes i feridores. De vegades em pregunto de quina matèria de segona o tercera mà estem fets els humans.
Certament que ja conec el panorama, i procuro, personalment, que no em toquin massa de prop aquestes ànsies guerrejants dels meus companys d’espècie, però malgrat tot, sovint no me’n puc desfer. Perquè tots tenim el nostre petit cor i, vulguem o no, sempre hi ha certes actuacions humanes que fan mal.
¿Seria demanar molt si llenço un crit als quatre vents demanant una més de comprensió, de respecte, d’estima, de paciència i de tolerància envers els altres i les seves idees? No ser com ells, no estar d’acord amb ells, no hauria de ser l’autorització expressa a trepitjarlos. Penso.

PER QUÈ COSTA TANT DIR: “HO SENTO, M’HE EQUIVOCAT”

La nit es fa llarga.

Bons somnis!

dilluns, 24 de novembre del 2008

PER QUÈ EL GALL VA TRAVESSAR LA CARRETERA?

Avui, l'Anna (la meva cartera, a qui envio una abraçada) m'ha enviat el següent document. És una de les moltíssimes coses que circulen per la xarxa, però la trobo molt original, realista i divertida. Que la gaudiu.




¿POR QUÉ EL POLLO CRUZÓ LA CARRETERA?...

MAESTRO DE PRIMARIA: Porque quería llegar al otro lado.

PROFESOR DE SECUNDARIA: Aunque yo lo supiera y se lo explicara, queridos alumnos, no podrían entenderlo.

PROFESOR DE UNIVERSIDAD: Para saber por qué el pollo cruzó la carretera (tema que se incluirá en el parcial de mañana) lean los apuntes desde la página 2 a la 3050.

PLATÓN:Por su bien. Al otro lado de la carretera se encuentra la verdad.

ARISTÓTELES:Está en la naturaleza del pollo el cruzar las carreteras.

KARL MARX:Era históricamente inevitable.

CRISTÓBAL COLÓN:Para llegar adonde ningún otro pollo había llegado antes.

HIPÓCRATES:Por culpa de un exceso de secreciones en el páncreas.

MARTIN LUTHER KING JR:He tenido un sueño donde todos los pollos eran libres de cruzar una carretera sin tener que justificar sus actos.

MOISÉS:Y Dios descendió del paraíso y le dijo al pollo: 'cruza la carretera'. Y el pollo cruzó y Él vio que esto era bueno.

RICHARD M. NIXON:El pollo no cruzó la carretera, repito, el pollo no cruzó nunca la carretera.

NICOLÁS MAQUIAVELO:Lo importante es que el pollo cruzó la carretera. ¿A quién importa el por qué? Solamente el fin de atravesar la carretera ya justifica cualquier motivo que hubiera tenido.

SIGMUND FREUD:El hecho de que te preocupe porqué el pollo cruzó la carretera ya revela tu fuerte sentimiento de inseguridad sexual latente.

BILL GATES:Precisamente acabamos de terminar el nuevo programa 'OfficePollo2008' que además de cruzar las carreteras, será capaz de identificar las carreteras, incubar huevos, archivar los documentos importados, etc.

BUDA:Preguntarse tal cosa es renegar de tu propia naturaleza de pollo.

GALILEO:'Y sin embargo, cruza'.

MARIANO RAJOY:El pollo cruzó la carretera manipulado por el PSOE, para ir a manifestarse contra el PP.

BILL CLINTON:Juro sobre la constitución que no ha pasado nada entre el pollo y yo .

NEO (Matrix):El pollo no existe.

EINSTEIN:El hecho de que sea el pollo el que cruce la carretera o que sea la carretera la que se mueve bajo el pollo es un parámetro relativo, depende de la referencia tomada en consideración..

ZEN:El pollo puede cruzar la carretera en vano, sólo el Maestro conoce el ruido de su sombra detrás de la pared.

STALIN:Hay que fusilar al pollo inmediatamente, y también a los testigos de la escena y a 10 personas más escogidas al azar por no haber impedido este acto subversivo.

FIDEL CASTRO:El pollo es un desertor por eso cruzó la carretera pero se arrepentirá cuando vea las injusticias del otro lado de la carretera y créanme, el pollo volverá.

HUGO CHAVEZ:Vieron que finalmente y gracias a mi gestión, el pollo bolivariano pudo joder a los cochinos yankis y cruzar.

J.L. RODRÍGUEZ ZAPATERO: Me comprometo a respetar el lugar elegido democráticamente por el gallinero para cruzar la carretera y, además, lo haré fácilmente accesible con un proyecto de señalización vial y acondicionamiento con un presupuesto de 200 millones de euros.

SALVADOR ALEMANY:El pollo cruzó por ahí, para evadir los peajes, y no se puede permitir que nadie deje de pagar.

GEORGE W. BUSH:El hecho de que el pollo haya cruzado la carretera a pesar de las resoluciones de la ONU representa un grave ataque a la democracia, la justicia y la libertad. Esto prueba sin ninguna duda que teníamos que haber bombardeado esta carretera hace tiempo. Con el objetivo de garantizar la paz en esa región, y para evitar que los valores que defendemos sean otra vez atacados por este tipo de terrorismo, el gobierno de los Estados Unidos de América ha decidido enviar 17 portaaviones, 46 destructores y 154 fragatas, con el apoyo desde tierra de 243.000 soldados de infantería y por el aire de 846 bombarderos, que tendrán por misión, en nombre de la libertad y de la democracia, el eliminar todo asomo de vida en los gallineros a 5,000 Km. a la redonda, y después, asegurarse con unos disparos de misiles muy precisos de que todo lo que parezca de lejos o de cerca a un gallinero sea reducido a un montón de cenizas y no pueda nunca más desafiar a nuestra acción con su arrogancia. Hemos decidido también que después, este país será generosamente dirigido por nuestro gobierno, que reconstruirá gallineros según las normas vigentes de seguridad, poniendo a su frente a un gallo elegido democráticamente por el embajador de los USA. Para financiar todas estas reconstrucciones, nos conformaremos con el control absoluto de toda la producción de cereales de la región durante 30 años, sabiendo que los habitantes locales se beneficiaran de una tarifa preferente sobre una parte de la producción, a cambio de su total cooperación. En este nuevo país de justicia, paz y libertad, podemos asegurarles que nunca más un pollo intentará cruzar una carretera, por la simple razón que no habrá más carreteras y que los pollos no tendrán patas. Dios bendiga América...
________________________________________

dijous, 20 de novembre del 2008

POEMA DEL POBLE I DE INFANTESA


Aquest és un poema que parla de la meva infantesa al poble, dels meus sentiments i dels meus avorriments. Vull dedicar-lo a una de les poques persones del poble amb qui em segueix unint una bona amistat. Per a tu, Climent, que vas ser capaç d’ensenyar doctrina catòlica a aquell marrec tímid i estrany i que anys més tard vas esdevenir-ne un bon amic.




UN DIUMENGE, MIL DIUMENGES


Pujo i baixo. Carrer enllà.


Diumenge.

Tothom passa.


Uns de pressa; altres amb tot el temps del món.


No sé on vaig. El temps passa lentament. Tampoc cal que vagi de pressa.


Total... Per què?


No sé què fer. No hi ha somnis de futur en el meu cap.


Només la incertesa.

Saber que tot arribarà... si ha d’arribar.


I estar segur d’alguna mancança,


De totes les mancances del món...


Però jo estic allà, en els meus passos de nen, anys seixanta.


Ensopiment per tot.

El cos prohibit, el sexe prohibit...


Inexistent.


I el sentiment de la diferència


Ser diferent. No copsar l’abast real d’aquesta diferència.


Amb el temps, diferència que serà el tresor més preuat.

Però ara, dotze anys, tretze anys,


Innocent, insatisfet, desconeixedor...


Pujo i baixo. Carrer enllà.


Diumenge.


El cine.


Can Corrioles, el Centre, el Rovira...


Empresonat pels carrers ben coneguts del poble.


Sempre sense futur definit, o ni tan sols futur

Penso...


Un amic que no tinc.

Solitud de la meva infantesa.

Lluny.


Únic.


El pecat em fa por.


A la tarda, cap a casa, Torrent d’en Puig amunt,


L’Hostal del Sol dalt del turó,

Fragància dels alocs.

Sentor de les escombraries del Torrent.


I els estimats gossos de casa, que vénen a rebre’m.

dimarts, 18 de novembre del 2008

JA ERA HORA!

Bona nit!
Bé. Després de donar mil voltes per un munt de pàgines diferents i de perdre molt de temps, per fi he pogut sortir-me'n del propòsit que us deia l'altre dia: que puguéssiu escoltar els CUENTOS PARA PENSAR de Jorge Bucay. Personalment, penso que són un regal per a l'oïda i també per a l'ànima i el sentiment. Per als que mai no els hàgiu llegit o escoltat, espero que us agradin. No em sap cap greu haver dedicat tant de temps a poder-vos-els penjar amb una certa dignitat i tots en una sola llista d'audio
.
Sento no haver pogut activar cap opció prèvia perquè no arranqués de manera automàtica, però nois... això ja és demanar massa. Jo sóc el primer que em molesta entrar en una pàgina i començar a escoltar música automàticament.

En tot cas,
podeu sempre anar al petit quadradet que hi ha a la part superior esquerra del reproductor i aturar la veu, si us molesta.
Gaudiu de la Vida, amb Salut, Força i Amor.

dissabte, 15 de novembre del 2008

NO POT FER UNES VACANCES, LA TRAMUNTANA?


Hola, gent.
Lamento no haver-vos escrit res aquesta setmana (fins avui), però el fet és que he anat bastant ocupat en altres “mandangues” i, a més, el temps que ha fet aquí, a Maçanet, ha estat en general infernal, gràcies a la meva sempre molt "estimada" tramuntana.
Fa dues nits, la força del vent era veritablement increïble. El meu pobre xiprer ha passat a millor vida. Me’l vaig trobar ahir completament descalçat d’arrels i ben tombat al terra. Em va saber greu: d’una banda perquè és un arbre i a mi m’agraden els arbres, adoro els arbres! (La meva sang celta...) i de l’altra perquè ja sabeu (o hauríeu de saber) que el xiprer és el símbol de l’hospitalitat. És bàsicament per aquest motiu que ara fa dos anys i mig el vaig plantar). En fi, n’hauré de plantar un altre...
Encara que no us hagi escrit res, -de fet, sembla que les idees sovint se’n van de vacances, i sobretot quan venta- sí que he estat molt ocupat intentant penjar-vos al blog els contes de Jorge Bucay. Us asseguro que sembla cosa de bruixes! No me n’acabo de sortir. Errors arreu! Però com que de vegades sóc molt caparrut, jo, vinga gastar hores a sortir-me’n i espero que finalment me’n sortiré. Toco fusta...
Sobre els contes del Bucay... doncs bé, imagino que haureu llegit algun dels seus llibres o tots, i segur que heu escoltat aquests contes. No és cap novetat, ja ho sé. Però de vegades sempre hi ha algun despistat com jo mateix que, quan li diuen alguna cosa que ja sap tothom, respon inevitablement: “¿cualo?”. O sigui, que millor que pengi els contes per si de cas. A més, sempre dona lluïment i color al blog, què carai! Que el pobret també s’ho mereix.
Ja veieu que avui no estic gens transcendent. Home, no sempre hem d’anar amb la serietat i la transcendentalitat per davant. Deixeu-me que de tant en tant digui coses que... sense gaire importància. Ja sabeu que la vida també es fa de petites... (Noooooo! Avui no!)

Avui al meu poble estem de festa major. Celebrem Sant Martí. El de la capa i el pobre.
Espero no haver-vos avorrit gaire amb aquesta entrada. Sigueu feliços i cuideu-vos molt.

diumenge, 9 de novembre del 2008

CARETES I MÀSCARES (ENTRADA NÚMERO 200)


Diumenge a la tarda. Avorriment. Dia molt tapat. Tancat a casa, que s’hi està molt bé. Al televisor de la sala, algú està veient Aliens. A mi aquesta va ser la que més em va agradar de la sèrie. No la veig però el so m’arriba perfectament.

El títol d’aquest post fa referència a un tema del qual crec haver-ne parlat alguna vegada. La insinceritat amb els altres, i per tant, amb nosaltres mateixos.

És veritat que fa por i angúnia presentar-nos davant del món completament despullats, tal com som. De fet, la majoria de nosaltres, potser tots, tenim una imatge de nosaltres mateixos que no és precisament la imatge de cap model a seguir. És cert que el que sembla que costa més als éssers humans és fer una visió introspectiva, cap a dintre. Hi ha autèntic pànic en recercar massa endins, no vagi a sortir tot un munt de fems.

Bé, i què?, pregunto jo. Sóc un humà, amb un munt, un munt! d’imperfeccions. No voler saber això és tancar els ulls a la realitat simple i pura. Si m’enganyo a mi mateix, si em crec les meves pròpies mentides sobre mi mateix, ¿com, de quina manera podré posar solució als meus defectes? Recordeu aquella frase històrica, “Coneix-te a tu mateix”? Aquí es troba el rovell dels ous de la situació. Cal mirar-nos de front, nus, davant del mirall i no tenir por del que puguem veure.

La màscara que ens posem davant dels altres pot respondre a moltes i moltes raons diverses. No sempre respon a la manca de coneixement de nosaltres mateixos.

La societat en la que vivim ha anat perfeccionant unes normes de conducta al llarg de centenars, de milers d’anys, amb una moral determinada. Cada generació hi ha anat afegint alguna cosa més. I aquí ens trobem. La societat ens vol, ens tracta com iguals. Però... ai las! Resulta que nosaltres no ho som pas d’iguals. Cada persona és un món perfectament individualitzat, distint i ben diferent dels altres. La societat ens diu” “Sigues igual, sigues igual, sigues igual...” I jo, que em sento i em sé diferent, què haig de fer?

Ser antisocial? Asocial? Àcrata?

Però hem de tenir en compte que no és tan fàcil desmarcar-se de les normes que al llarg de segles i segles s’han instaurat en els nostres gens. No, no és fàcil. El que es fa més fàcil és amagar el cap sota l’ala. Fer veure. Ser un altre. Externament ser ben “normal”, ben sociable, ben... “com cal”. I anar a missa si cal, i ser de dretes o d’esquerres si cal, i ser del Barça o de l’Espanyol o del Madrid, encara que vegis que tot això del futbol és una collonada per entretenir el personal de coses més importants.

No és fàcil deixar de ser l’altre en què ens hem anat convertint (i ens han anat convertint). No és fàcil dir sempre el que penses, no és fàcil ser completament espontani, no es fàcil fer les coses de manera natural, tal com surten: immediatament es fica l’enemic, l’enviat de l’ordre establert, el nostre policia particular el fill de puta de l’ego i ens ho engega tot a can pistraus!

Per vèncer aquest senyor policia, crec que el primer que hem de fer és ser molt conscients de la seva presència continuada. Sembla bona persona i tot, però ca! No us en refieu ni un pèl! Us les farà passar putes. Vosaltres, jo, tots, som diferents i ell és l’encarregat de recordar-nos de mil i una maneres allò que la societat, l’educació, el poder vol sentir de nosaltres: “Jo no sóc diferent, sóc com els altres, faig com els altres, penso el que pensen els altres (o el que volen que pensi!)”

Anys de lluita, perdreu moltes batalles; altres vegades rebreu ferides importants. Plorareu, us sentireu infeliços (“Per què jo no sóc com els altres?”, “Ui, si els de la colla ho sabessin!”...

No, és molt difícil treure del tot les múltiples màscares que hem anat fabricant al llarg de la nostra vida, unes vegades per protegir-nos, d’altres per superar la visió que tenim de nosaltres mateixos, d’altres...

I de vegades, penso que fins i tot és intel•ligent conservar una certa màscara. Hi ha moltes situacions en què no cal gens. Sempre penso que si has d’entomar alguna bufetada, si més no que et serveixi d’alguna cosa. Bufetades gratuïtes, no, per favor.

Així doncs, procurem ser el màxim de sincers que puguem amb nosaltres mateixos i ambles persones de bon cor que ens envolten. Amics? Sóc així (i aquí podeu posar-hi mils d’etiquetes definitòries que es complementen les unes a les altres) Tot és un pack: O es pren o es rebutja.

Cal sortir no només d’un armari, sinó de tots els armaris possibles, si val la pena!

Perdoneu-me si heu trobat l’escrit una mica dispers. Espero que us hagi servit ni que sigui per pensar una mica, que ja és molt!

dimecres, 5 de novembre del 2008

ELS DIES DIFÍCILS


Sempre n'hi ha, de dies així: dies que abans d'arribar, els tens por. Acostumen a ser aquells dies carregats de coses que et són difícils de fer. Els veus com una muntanya monstruosa que has d'escalar fins a arribar al cim.
Avui era una d'aquests dies, per a mi. L'únic consol que m'he permès era pensar que a partir de les vuit de la tarda-vespre hauria acabat un dia ben dificultós. I així han anat passant les hores. I, si us he de ser franc, la idea que tard o d'hora tot s'acaba (tant si parlem de coses bones com de coses dolentes), i que a mesura que anava passant el dia ja faltava menys temps per acabar, m'ha anat molt bé: m'ha fet passar el tràngul amb una certa "alegria" (Bé, ben bé alegria no).
I aquí estic, més content que unes pasqües, amb mi mateix i amb vosaltres, que m'agrada molt, i amb un dia dur ben acabat. (Je... ja falta un dia menys per arribar a les vacances... d'estiu!, les de debò, les meves, les de la desconexió de veritat. Olééé...

Que la Nit us sigui plaent.


dilluns, 3 de novembre del 2008

LES PETITES COSES

Petites coses, petites meravelles, petits miracles quotidians que omplen el temps i l'espai: arreu es reprodueixen en un renaixement incessant, sense fi, sense repòs.

Em volten, m'acaronen, s'obren com petits capolls donant sentit i il·lusió a tot. Sensacions desconegudes vingudes de més enllà. Poderoses com gegants eteris, golafres de mi, petit insecte difícil i complicat, perdut en una immensitat còsmica.

Vénen cap a mi, deleroses de la meva companyia, amants del meu somrís de nen juganer. Em despullen, m'alimenten, m'expliquen històries a cau d'orella, rememorem plegats velles històries d'infantesa.

Colors acompanyats de mil fragàncies, espècies d'olors turmentadors de bells mercats orientals...

No m'abandoneu. L'enemic em vol fer seu!

dissabte, 1 de novembre del 2008

FUGIDA?


Vols ser lluny de qualsevol lloc, però entre tots els llocs, del que vols ser més lluny és sempre d’aquell en què et trobes. On vols anar, ocellet meu? A l’altre confí de la Terra? Enllà de les galàxies més llunyanes? De fet, tampoc no ho saps... Fugir: paraula molt coneguda i feta servir en el teu vocabulari habitual, el que fas servir amb tu mateix davant del mirall.

La fugida cap endavant, o potser cap enrere. Qui ho sap? Però sempre fugida, al capdavall. I de què vols fugir? De què has volgut fugir sempre?

Peixet sempre diferent, sempre sorprenent, sempre variable, com les ones del mar, en el seu infinit anar i venir, anar i venir. Inconformista ferotge amb tot, fins i tot amb la cadira en què seus, davant dels amics. Culet inquiet. Necessitat de moviment i alhora amant del silenci i de la quietud. Contradictori fins a les últimes partícules de la teva sang.

Tranquil. Diuen que ets tranquil. Què dius ara? Jo, tranquil? De què, noi? En el fons, ocellet, no ho has estat mai de tranquil. De petit, tot i que fort i resistent, eres ben prim: els nervis ho consumien tot.

Segueixes sent fort, ocellet, tal com ho has estat sempre. Els déus t’han donat força per resistir els mals moments. I tampoc et preocupa massa el mal que puguin arribar a anar les coses. De pitjors te n’has sortit.

Malgrat tot, encara que molt fort, no ets immune a la preocupació, al dubte –tu mateix t’anomenes cagadubtes, recordes?- a la inseguretat, al pas del temps, al dubte del que pot passar si..., a la malaltia...

Ai, ocellet, aquest ego traïdor... com t’enganya!

Aguanta fort, company, que tu pots! No demanis la fugida. Prou! Planta cara al vent i vulgues ser més fort que ell. I si cap dels dos no guanya, no et preocupis. La lluita haurà valgut la pena. Haurà donat sentit a moltes coses que ara ni sospites.

Digues amb mi: “Jo sóc l’amo de les meves accions i només realitzaré aquelles que siguin plaents per a mi”

No fugis, doncs, ocellet. Gira’t, treu les ungles i esgarrapa! La Vida s’ho mereix.

dijous, 30 d’octubre del 2008

N'HI HA QUE PENSEN I TOT. I COM PENSEN!

Ostres!... Tant i tant que havíem parlat de la Ferrusola, per la seva "curiosa" manera de veure les realitats de la societat... Jo particularment, me n'havia fet un bon tip de riure, de les seves declaracions...
I ara va i ens surt... la reina de les Espanyes -sí, nois, no un qualsevol, no- que sembla ser que vol seguir els passos de la dona de l'expresident.
Abortament? I ara!!!
Anomenar matrimoni als matrimonis de gais y lesbianes? I ara!!!
Eutanàsia? Vade retro, Satanas!!!
Religió a l'escola? (Suposo que parla de la catòlica). Síííííí!

Tothom pot tenir les idees que vulgui, però quan et paguen per ser la reina de les Espanyes -i et paguen molt i molt bé, que consti- crec que has de tenir un cert tacte. És clar que com que vivim en un estat polític en què els governants diuen autèntiques burrades i la parròquia encara els riu les gràcies... Què voleu que faci o digui la reina -o el rei-?
A més, tot això encara fa més gràcia si es tenen en compte les històries que tothom sap però que davant la llei ningú no sap de la reial casa. En fi... "Apañados estamos".
Mireu, jo no sóc el rei ni la reina, però ja que ells opinen, ho posaré ben guapo aquí, i ara, en aquest modest blog, perquè jo sóc una persona humana amb el meu pensament, que val, com a mínim, el mateix que el de ells:
Jo penso que la dona és mestressa absoluta del seu cos, per tant, dóno el meu suport incondicional a l'abortament.
Jo penso que dos nois que s'estimin o que dues noies que s'estimin poden igual que els altres formar una família unida pel matrimoni (absolutament legal).
Jo penso que tothom té dret a una mort digna i decidir lliurement quan i com s'ha de produir.
Jo penso que la religió -totes les religions- no s'ha d'ensenyar a l'escola.
Oi que ha quedat bé?
Si voleu llegir el que diu El Periódico, cliqueu al link:

http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=557448&idseccio_PK=1008

Tingueu una magnífica nit. Uns dormint i somniant, altres llegint, altres estimant, altres...

dilluns, 27 d’octubre del 2008

RECORD DE LA MARIA-MERCÈ


Entre el novembre de 1976 i el juny de 1978 vaig treballar a Sant Boi fent de “mestre de català” a l’escola Marianao. Es tractava de donar dues hores de Llengua Catalana a tots els cursos de l’EGB dintre d’horari escolar. Érem contractats per Omnium Cultural, però qui de veritat pagava els diners eren els Ajuntaments. Recordo l’etapa final d’aquest període, en què ens passàvem mesos sense cobrar perquè els ajuntaments deien no tenir diners i no saber d’on treure’ls. Els mestres de Català de les escoles públiques de Sant Boi de Llobregat estàvem coordinats primer per en Ramon Pinyol, de “Llibres del Mall” i més tard, per la seva ex-xicota, la titular de Llengua Catalana de l’Institut, llicenciada en Filologia Clàsica, la Maria-Mercè Marçal.
Amb la Maria-Mercè ens vam trobar sovint, sobretot per resoldre els problemes que se’ns plantejaven en aquell moment històric en què moltes escoles estaven plenes de mestres d’ideologia molt i molt dretana, i, no cal dir-ho, absolutament anticatalana.
El temps va fer que ens anéssim veient de tant en tant. Coneixia, evidentment, els seus poemes. Me n’agradava el ritme i la musicalitat, tot i que de vegades els trobava –no tots- de difícil comprensió. Però, quina bellesa! Quin jugar amb les paraules!
Ja sabeu que fa alguns anys que aquesta excel•lent dona, poetessa i mare ens va deixar.
Avui, si em permeteu, voldria fer-vos arribar un dels seus poemes més divertits. Fa referència al rol de les dones, que ja sabeu que és un dels seus temes preferits.
Doncs va, aquí el teniu. Gaudiu-lo.

Drap de la pols, escombra, espolsadors,
plomall, raspall, fregall d’espart, camussa,
sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra,
i sabó en pols, blauet, netol, galleda.

Cossi, cubell, i picamatalassos,
esponja, pala de plegar escombraries,
gibrell i cendra, salfumant, capçanes.

Surt el guerrer vers el camp de batalla.

N’hi ha un altre que té molta relació amb aquest. També us el poso, va.

Vuit de març

Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.

Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l’estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina,
el sabó i el blauet,
els pots i les cossoles
el fregall i els bolquers.

Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cossoles,
el blauet i el sabó
i la cendra que resti
no la canviarem
ni per l’or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.

El fum dibuixarà
l’inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament.

diumenge, 26 d’octubre del 2008

MONÒLEG?/DESIG


Jo crec que l’únic monòleg que suporto és el que faig amb mi mateix. I dic “suporto” perquè no sempre parlar amb un mateix és gratificant. Si veiéssiu com discutim els dos “jo”! Clar que llavors més que un monòleg interior, hauríem de parlar d’un diàleg interior, tot i que qui pregunta i qui respon és la mateixa persona.
Tot això ve del següent: pàgina en blanc. De què carai escric, avui? Començo a donar corda al rellotge, però res. Res de res. En el fons, sé que ho faig molt malament. Ja ho deia Valle-Inclan, que no s’ha d’escriure mai per als altres. Llibertat de dir i d’escriure el que vulguis. No tenir en compte les faltes, la coherència interna, la gramàtica, o potser sí, tenir-ho tot molt present, però sabent que l’únic lector, estimat escriptor, ets tu mateix. Llegir està bé, està molt bé, alliçona l’esperit, fa pensar, fa contrastar opinions, t’obre camins cap a realitats més plenes de llum, però sempre falta allò altre: que qui llegeix allò que tu escrius, també pugui expressar el que pensa. D’aquest joc neix l’enriquiment personal i cultural.
I tant, els blogs cal que siguin alimentats, si no, moren algun dia d’inanició. És cert que l’autor pot fer molt perquè el seu blog sigui prou llegit, però la llàstima és que no pot obligar ningú a donar-li de menjar. En fi...

DESIG

Tot allò que desitges

Mor en el mateix desig
Com aquell estel volador
Que acarona la freda nit.


Tot allò que desitges

És,malgrat tu, prop de tu,

És, malgrat tu, dins de tu,

Senyor de l’Oblit.


Tot allò que desitges

Està escrit en el Llibre del Temps

Des de segles llunyans.


Trenca el pensament, bell heroi
.
Vés a la lluita i trenca

Trenca la follia, i el malcontentament

Que t’ha estat donat, ales

Tacades de sang, busca

El rierol incert on
Sadollar aquesta set incessant

I convertir el teu cos nu i jove

En Desig i Passió.

Així sigui.

dijous, 23 d’octubre del 2008

QUAN ES DESPERTEN (POEMA DE K. KAVAFIS)

Fes, poeta, un esforç per retenir-les,
per molt poques que siguin les que s'estan immòbils,
les visions del teu desig.
Posa-les, mig ocultes, dins de les teves frases.
Fes, poeta, un esforç per conservar-les,
quan es desperten dins del teu cervell
de nit, o en l'esclat del migdia.

(Traducció de Joan Ferraté)

dilluns, 20 d’octubre del 2008

I EL MEU GERMÀ PETIT, ESCOLES DE MALS MESTRES (1)

L’escola...
Qui m’havia de dir a mi que algun dia jo seria mestre! Quan de petit algú em preguntava la típica i tòpica pregunta “I de gran, què vols ser?” us ben asseguro que no sé què contestava. Del que sí estic absolutament segur és que no tenia ni la més ínfima idea del que havia de ser jo de gran. Primer de tot perquè això de ser gran, des dels ulls d’un nen és una cosa totalment inabastable, quasi situada en l’infinit. Els dies passen, els mesos i els anys també, però a tu et dóna la impressió que mai no et mous del mateix lloc. Quan ets un nen no t’adones gaire del pas del temps. O si te n’adones és per constatar que passa molt i molt lentament.
Recordo que mirava els grans i la veritat és que em semblaven molt i molt grans. Algú de trenta anys ja era un ésser situat al cantó de la prehistòria. Ja no cal dir res dels pares, que m’havien tingut quan ja eren una mica madurs.
Així doncs que jo anava fent la meva: anava cada dia a l’escola, primer a les ªHermanas”, de les quals conservo un excel•lent record. Amb elles vaig aprendre a llegir i escriure, cosa que en absolut va ser traumàtica ni conflictiva, vaig aprendre a sumar, restar i multiplicar (tot i que no tenia ni idea de les taules...)
Després van venir las “Escuelas Nacionales”. Dels set als deu anys. L’adaptació va ser una mica difícil. L’ambient era seriós, hi havien els càstigs, naturalment (encara veig el senyor Anelle dient ben clar “¡Sin patio hasta nuevo aviso!), però no vaig –ni els meus companys de classe tampoc- ser víctima de cap violència física. És cert que si algú en feia alguna de grossa el mestre repartia un parell de bufetades, però vaja, en aquell temps a totes les cases n’hi havien, de bufetades, i segurament ben merescudes. Que no érem uns angelets, precisament.
Eren aquells temps, temps de la “Enciclopedia Álvarez”, de “permanencias” perquè els pobres mestres de les “Nacionales” poguessin guanyar una mica més, ja que el seu sou era una pura misèria, de classes el dissabte al matí...
La pedagogia de l’època es basava en els següents punts: disciplina, esforç, competitivitat y memòria. I així va continuar durant uns quants anys.

dissabte, 18 d’octubre del 2008

ESPIRAL


Fa una dies, vaig rebre un powerpoint que, a part de no convidar-me a reenviar-lo a ningú, la veritat és que el vaig trobar molt bo. Potser ja el coneixeu, però si no, crec que val la pena.

Un home de negocis americà era al moll d’un petit poble mexicà quan va arribar una barca amb un sol tripulant i unes quantes tonyines de mida impressionant.
L’americà va felicitar el pescador per la qualitat del peix i li va preguntar el temps que havia esmerçat en fer la pesca.
El mexicà li va respondre:

“Oh, només una estona, senyor”.

Llavors l’americà li va preguntar per què no s’havia quedat més temps per agafar més peixos.
El mexicà li va respondre que ja en tenia prou per satisfer les necessitats de la seva família.
L’americà va tornar a preguntar:
“I llavors, què fa vostè amb la resta del seu temps?”
El mexicà va respondre:
“M’aixeco tard, pesco una mica, jugo amb els meus fills, faig la migdiada amb la dona, vaig cada tarda al poble a fer unes copes i a tocar la guitarra amb els amics. Tinc una vida plena i ocupada, senyor”.
Amb un to una mica condescendent, l’americà li va dir:
“Miri, jo sóc graduat a Harward i m’agradaria oferir-li la meva ajuda. Vostè hauria de dedicar més temps a la pesca i amb els guanys s’hauria de comprar una barca més gran. Amb els beneficis que obtindria en tenir una barca més gran, podria comprar unes quantes barques. Amb el temps, vostè arribaria a tenir una petita flota de barques de pesca. En comptes de vendre les seves captures a un intermediari, les podria vendre al majorista; fins i tot podria arribar a tenir la seva pròpia fàbrica de conserves. Controlaria el producte, el procés industrial i la comercialització. Hauria de marxar d’aquest llogarret i anar a viure a Ciutat de Mèxic, després a Los Ángeles i finalment a Nova York, on dirigiria la seva pròpia empresa en expansió”.
“Però, senyor, quant temps es necessitaria per fer tot això?”
“De quinze a vint anys”.

“I després, què?
"
L’americà es va posar a riure i li va dir que aquesta era la millor part de totes: “Quan arribi el moment oportú, pot vendre l’empresa en borsa i fer-se molt ric. Hi guanyaria milions”.
“Milions, senyor? I després, què?”
“Després es podria retirar, anar a viure a un poblet de la costa, on podria dormir fins tard, pescar una mica, jugar amb els seus néts, fer la migdiada amb la dona, i anar al poble cada tarda per fer unes copes i tocar la guitarra amb els amics”.

...
VAL LA PENA LLEGIR-LO AMB ATENCIÓ, PERQUÈ EM SEMBLA QUE HI HA ALGUNA COSA EN QUÈ ENS ESTEM EQUIVOCANT.


Espero que us hagi agradat.

dijous, 16 d’octubre del 2008

CAMINS DE LLUNA


Avui us vull transcriure un fragment de Nocturno, de D. Koontz (Ed. Grijalbo, 1998)

Realment és una sàvia estratègia per viure? Insistir que la majoria de les coses de la vida no s'han de prendre seriosament. Contemplar tot això com una broma còsmica. Tenir només quatre principis: u, fer al altres el mínim mal possible; dos, estar disponible sempre per als teus amics; tres, ser responsable de tu mateix i no demanar res als altres; quatre, apuntar-se a totes les diversions que es pugui. No et refiïs de les opinions de ningú, només de les del més propers a tu. Oblida't de deixar la teva petjada en el món. Oblida les grans qüestions de la teva època; en comptes d'això, millora la digestió. No visquis en el passat. No et preocupis del futur. Viu en el present. Confia en la finalitat de la teva existència i deixa que el seu significat vingui cap a tu en comptes d'esforçar-te en descobrir-lo. Quan la vida et fa caure amb un cop de puny, encongeix-te, però fes-ho amb un somriure. Enganxa l'onada, tio. D'aquesta manera viu en Bobby, i és la persona més feliç i equilibrada que he conegut.

Ho practiquem?

dimarts, 14 d’octubre del 2008

MALVATS


Pràcticament cada dia em quedo astorat davant de la capacitat de l'ésser humà de fer mal al altres, a ell mateix i a tot el que conforma el seu propi entorn.
Avui mateix, sense anar més lluny, escoltava a Catalunya Informació que un jove de vint-i- cinc anys havia amenaçat amb una navalla al coll un home que anava a recollir el seu cotxe a la Devesa de Girona. El pobre home, així de pressionat, no va tenir més remei que donar-li els diners que duia, les targes de crèdit i el pin d'activació d'aquestes targetes.
Però el més fort ve ara: l'obliga a entrar al portaequipatges del cotxe. L'home s'adona que el porten als afores per algun camí sense asfaltar. Al cap d'una estona el cotxe s'atura. Després de sentir la porta tancar-se, silenci. L'home intenta fer força contra els seients del darrere i sí, finalment aconsegueix sortir. Llavors s'adona que el cotxe està cremant. Dóna part dels fets als mossos, que unes hores després detenen l'energumen.
Violència extrema, la majoria de les vegades absolutament gratuïta.
El nostre món, aquest meravellós món en el que creiem viure, està podrit de violència i cada cop n'hi ha més, diguin el que diguin els que no volen veure-hi més enllà d'on posen els peus.

És greu, molt greu. D'una banda em fa reafirmar en la condició "natural" de l'ésser humà. Poc, molt poc han canviat les coses des de l'edat de Pedra.
La Cultura ha fet molt de bé en la majoria dels casos, però la bèstia segueix latent, sota les capes de refinament.
I només faltaven els actuals mitjans audiovisuals. Televisió, pel·lícules, sèries, diaris, revistes... tot, tot absolutament ple de la maleïda manera com uns éssers humans dominen, aixafen, massacren... altres éssers humans -o no humans, és igual- per satisfer unes suposades necessitats i/o interessos.
Egoistes, intolerants, agressius...
Ja ho sé, ja ho sé que no tothom és així. Que sempre els humans s'han deixat portar pels mals instints i tot això. Ja ho sé. Però crec que estareu d'acord amb mi que la situació, en comptes de millorar, està empitjorant a cada dia que passa. Mireu la premsa, germans. Penseu una mica en els nostres governants, els nostres jutges, en el que diuen i en el que no diuen, en la gent que coneixem o la que només coneixem una mica.

Jo personalment no estic gens content amb el que veig. No em venen pas bones sensacions amb tot el que m'envolta. No, gens ni mica.

Una salutació ben cordial als extraterrestres com jo. (Els "bitxus rarus").

dilluns, 13 d’octubre del 2008

VIVIM, SOM, BUSQUEM...

I de tot plegat, amos d'un destí incert,
en fem una comèdia -si podem-
i la majoria de voltes una tragèdia.

Volem sempre anar més enllà
per camins que sabem que no són els que toquen,
però no sabem escoltar els avisos
i tanquem, com els nens, els ulls
a tot allò que no volem o no comprenem.

Plorem, sí que plorem, i de quina manera!
maleint els set cels que ens portaren
la lenta agonia de l'anar morint.
Sempre hem vist l'enemic enllà
de les nostres portes, quan és amb nosaltres
que ve tothora, dient-nos
paraules entenedores a cau d'orella.

Donem voltes i voltes a totes les coses,
buscant sortides o potser entrades i tot
però en el fons la solució només
la trobarem en el silenci.




diumenge, 12 d’octubre del 2008

12 D'OCTUBRE: PRIMER ANIVERSARI.

La Cinta m'ha enviat aquest matí un e-mail per felicitar el primer any de l'Ocellet. Gràcies.
Tot un any.
Sota l'aparent facilitat, us asseguro que no ha estat fàcil.
Escriure per als altres no és altra cosa que escriure per a un mateix.
Posar en ordre els propis pensaments.
Això representa un excel·lent exercici.
Superar la pròpia tendència a la ganduleria.
Constatar que moltes vegades et mous enmig de les contradiccions.
Però també veus clar que ets una persona, i que com a tal, és normal que sigui així.
Els altres t'animen a escriure, però ells no s'apliquen les seves lliçons. (Oi, Jaume?)
En fi...

Avui us vull transcriure el poema ESTIU, de Miquel Martí i Pol. Que l'assaboriu.

Ara és el temps d'estimar pels camins,
a la vora del riu on l'herba és blana i acollidora
i a l'ombra dels vells arbres,
a les fonts mig perdudes
allí on el bosc és més íntim.

Ara és el temps de seure pels carrers
a parlar de futbol i de dones,
havent sopat,
formant grup a l'escassa voravia
i veure com les noies
travessen el carrer abans d'arribar
i passen i s'allunyen
una mica porugues.

Ara és el temps dels fusters i dels paletes,
temps de cantar tot treballant
a ple sol,
oblidant el risc de les bastides,
oblidant l'esforç
i la monotonia de la feina i del viure.

Ara és el temps de passejar amb les nenes
i la senyora que porta guants blancs
per amagar els estralls del lleixiu,
a la tarda del diumenge,
per l'ampla carretera vorejada de plàtans
dient-se adéu-siau a tothom
amb un gran gest del cap
i envejant la muller dels que passen.

Ara és el temps de les dones que cusen
a la penombra de les entrades
i s'adormen sovint damunt la feina,
i és el temps dels homes que fan la sesta
al racó més fosc de la casa
a les tardes de sol,
quan als carrers hi ha un silenci feixuc
i fa una calor despòtica.

Ara és l'estiu:
l'estiu massís i una mica absurd
però intensament bell
i que arriba sobtadament
una nit qualsevol de principi de juny
i que se'n va, també sobtadament,
una nit qualsevol de finals de setembre.


COM L'ENYORO, EL MEU ESTIU,
ARA QUE CAMINEM CAP AL FRED, ELVENT I LA FOSCA!