L’escola...
Qui m’havia de dir a mi que algun dia jo seria mestre! Quan de petit algú em preguntava la típica i tòpica pregunta “I de gran, què vols ser?” us ben asseguro que no sé què contestava. Del que sí estic absolutament segur és que no tenia ni la més ínfima idea del que havia de ser jo de gran. Primer de tot perquè això de ser gran, des dels ulls d’un nen és una cosa totalment inabastable, quasi situada en l’infinit. Els dies passen, els mesos i els anys també, però a tu et dóna la impressió que mai no et mous del mateix lloc. Quan ets un nen no t’adones gaire del pas del temps. O si te n’adones és per constatar que passa molt i molt lentament.
Recordo que mirava els grans i la veritat és que em semblaven molt i molt grans. Algú de trenta anys ja era un ésser situat al cantó de la prehistòria. Ja no cal dir res dels pares, que m’havien tingut quan ja eren una mica madurs.
Així doncs que jo anava fent la meva: anava cada dia a l’escola, primer a les ªHermanas”, de les quals conservo un excel•lent record. Amb elles vaig aprendre a llegir i escriure, cosa que en absolut va ser traumàtica ni conflictiva, vaig aprendre a sumar, restar i multiplicar (tot i que no tenia ni idea de les taules...)
Després van venir las “Escuelas Nacionales”. Dels set als deu anys. L’adaptació va ser una mica difícil. L’ambient era seriós, hi havien els càstigs, naturalment (encara veig el senyor Anelle dient ben clar “¡Sin patio hasta nuevo aviso!), però no vaig –ni els meus companys de classe tampoc- ser víctima de cap violència física. És cert que si algú en feia alguna de grossa el mestre repartia un parell de bufetades, però vaja, en aquell temps a totes les cases n’hi havien, de bufetades, i segurament ben merescudes. Que no érem uns angelets, precisament.
Eren aquells temps, temps de la “Enciclopedia Álvarez”, de “permanencias” perquè els pobres mestres de les “Nacionales” poguessin guanyar una mica més, ja que el seu sou era una pura misèria, de classes el dissabte al matí...
La pedagogia de l’època es basava en els següents punts: disciplina, esforç, competitivitat y memòria. I així va continuar durant uns quants anys.
Qui m’havia de dir a mi que algun dia jo seria mestre! Quan de petit algú em preguntava la típica i tòpica pregunta “I de gran, què vols ser?” us ben asseguro que no sé què contestava. Del que sí estic absolutament segur és que no tenia ni la més ínfima idea del que havia de ser jo de gran. Primer de tot perquè això de ser gran, des dels ulls d’un nen és una cosa totalment inabastable, quasi situada en l’infinit. Els dies passen, els mesos i els anys també, però a tu et dóna la impressió que mai no et mous del mateix lloc. Quan ets un nen no t’adones gaire del pas del temps. O si te n’adones és per constatar que passa molt i molt lentament.
Recordo que mirava els grans i la veritat és que em semblaven molt i molt grans. Algú de trenta anys ja era un ésser situat al cantó de la prehistòria. Ja no cal dir res dels pares, que m’havien tingut quan ja eren una mica madurs.
Així doncs que jo anava fent la meva: anava cada dia a l’escola, primer a les ªHermanas”, de les quals conservo un excel•lent record. Amb elles vaig aprendre a llegir i escriure, cosa que en absolut va ser traumàtica ni conflictiva, vaig aprendre a sumar, restar i multiplicar (tot i que no tenia ni idea de les taules...)
Després van venir las “Escuelas Nacionales”. Dels set als deu anys. L’adaptació va ser una mica difícil. L’ambient era seriós, hi havien els càstigs, naturalment (encara veig el senyor Anelle dient ben clar “¡Sin patio hasta nuevo aviso!), però no vaig –ni els meus companys de classe tampoc- ser víctima de cap violència física. És cert que si algú en feia alguna de grossa el mestre repartia un parell de bufetades, però vaja, en aquell temps a totes les cases n’hi havien, de bufetades, i segurament ben merescudes. Que no érem uns angelets, precisament.
Eren aquells temps, temps de la “Enciclopedia Álvarez”, de “permanencias” perquè els pobres mestres de les “Nacionales” poguessin guanyar una mica més, ja que el seu sou era una pura misèria, de classes el dissabte al matí...
La pedagogia de l’època es basava en els següents punts: disciplina, esforç, competitivitat y memòria. I així va continuar durant uns quants anys.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada