dissabte, 18 d’octubre de 2008

ESPIRAL


Fa una dies, vaig rebre un powerpoint que, a part de no convidar-me a reenviar-lo a ningú, la veritat és que el vaig trobar molt bo. Potser ja el coneixeu, però si no, crec que val la pena.

Un home de negocis americà era al moll d’un petit poble mexicà quan va arribar una barca amb un sol tripulant i unes quantes tonyines de mida impressionant.
L’americà va felicitar el pescador per la qualitat del peix i li va preguntar el temps que havia esmerçat en fer la pesca.
El mexicà li va respondre:

“Oh, només una estona, senyor”.

Llavors l’americà li va preguntar per què no s’havia quedat més temps per agafar més peixos.
El mexicà li va respondre que ja en tenia prou per satisfer les necessitats de la seva família.
L’americà va tornar a preguntar:
“I llavors, què fa vostè amb la resta del seu temps?”
El mexicà va respondre:
“M’aixeco tard, pesco una mica, jugo amb els meus fills, faig la migdiada amb la dona, vaig cada tarda al poble a fer unes copes i a tocar la guitarra amb els amics. Tinc una vida plena i ocupada, senyor”.
Amb un to una mica condescendent, l’americà li va dir:
“Miri, jo sóc graduat a Harward i m’agradaria oferir-li la meva ajuda. Vostè hauria de dedicar més temps a la pesca i amb els guanys s’hauria de comprar una barca més gran. Amb els beneficis que obtindria en tenir una barca més gran, podria comprar unes quantes barques. Amb el temps, vostè arribaria a tenir una petita flota de barques de pesca. En comptes de vendre les seves captures a un intermediari, les podria vendre al majorista; fins i tot podria arribar a tenir la seva pròpia fàbrica de conserves. Controlaria el producte, el procés industrial i la comercialització. Hauria de marxar d’aquest llogarret i anar a viure a Ciutat de Mèxic, després a Los Ángeles i finalment a Nova York, on dirigiria la seva pròpia empresa en expansió”.
“Però, senyor, quant temps es necessitaria per fer tot això?”
“De quinze a vint anys”.

“I després, què?
"
L’americà es va posar a riure i li va dir que aquesta era la millor part de totes: “Quan arribi el moment oportú, pot vendre l’empresa en borsa i fer-se molt ric. Hi guanyaria milions”.
“Milions, senyor? I després, què?”
“Després es podria retirar, anar a viure a un poblet de la costa, on podria dormir fins tard, pescar una mica, jugar amb els seus néts, fer la migdiada amb la dona, i anar al poble cada tarda per fer unes copes i tocar la guitarra amb els amics”.

...
VAL LA PENA LLEGIR-LO AMB ATENCIÓ, PERQUÈ EM SEMBLA QUE HI HA ALGUNA COSA EN QUÈ ENS ESTEM EQUIVOCANT.


Espero que us hagi agradat.

2 comentaris:

Joan Arnera ha dit...

És francament bo.
Salut!

Bardo i l'Estel del Matí ha dit...

La verdad es que tienes razón, nos estamos equivocando en algo: el sistema capitalista no funciona, ni las diversas formas de pensar que genera. Tenemos todo lo que necesitamos para ser felices sin dar tantas vueltas a todo, sin complicarnos la vida.
Como decía Jung "No hay peor enfermedad que una vida no vivida". Y eso es lo que parece que la sociedad que tenemos haga: crear seres enfermos mental y físicamente. Pendientes única y exclusivamente del dinero, más dinero del que necesitamos para vivir realmente.
Un abrazo ocellet.