dimecres, 21 de maig del 2008

DE MALA HÒSTIA


No sé si al llarg del dia he tingut mals pensaments. De fet, sí que puc dir que he tingut un dia d’un mal humor molt pujat de to.

Tenir molta paciència no vol pas dir que aquesta sigui inesgotable. El got, amb el temps es va omplint, es va omplint, cada cop és més ple... i jo tranquil, que no passa res. Però sempre tard o d’hora arriba un dia en què el got acaba per sobreeixir amb la darrera de les gotetes (o gotasses). Llavors la paciència de sant se’n va de cop a la puta merda. I heus aquí que aquell xicot pacient, una mica santet, que sempre busca solucions pactades, té ganes de guerra. Bé, de guerra, exactament, no. Perquè la guerra té unes connotacions que a mi ja sabeu que no m’agraden gens. “Som gent pacífica i no ens agrada cridar”. Però sí que té unes ganes immenses d’abocar de cop tot allò que per discreció ha anat callant durant molt de temps. Fa plans, planteja estratègies, parla sol, prepara el discurs, es prepara, s’entrena per quan arribi el moment.

Té ganes de gresca, de reparar els silencis que s’ha empassat durant molt de temps.

Això, no és pensar malament, oi? Això no és tenir mals pensaments, oi? M’agrada pensar en positiu. Però anar aguantant les bufetades no és pas la raó de la meva existència. De tant en tant, i sobretot quan el got ja vessa, s’han de posar collons a la cosa i dir prou. PROU.

Tingueu tots una bona nit.

dilluns, 19 de maig del 2008

EMOCIONS


Les emocions són sovint molt diverses i simultànies. Suposo que això ens passa sovint a molts. No és que passem de la tristor a l’alegria com si obríssim la porta d’una habitació i passéssim a l’altre costat. En realitat la sensació és com si estiguéssim en els dos llocs alhora, a ambdós costats de la línia. Vull dir que experimentem simultàniament les dues emocions. O tres, o quatre.

A mi això em produeix un estat en el que moltes vegades no sé ben bé com definir-me. És quan no saps ben bé què respondre a la pregunta d’un amic “Com estàs?” Bé no ho estic del tot perquè també em trobo malament, però resulta que també estic malenconiós, i al mateix temps em noto una eufòria desconeguda, però tot adobat amb un cert neguit que no sé ben bé què... Collons, que complicat, em direu. Naturalment, compis: qui ha dit que els peixos no som complicats? I si hi afegiu un ascendent en cranc... doncs... “Vámonos que parió la burra!

Quan em trobo en aquest estat, no sé ben bé si estic bé o malament, o una altra cosa. I a mi, que m’agraden les coses clares... i que no m’agraden gens els problemes...

En fi, ja sabeu que de vegades la vida costa una mica entendre-la. Millor serà que no ens hi encaparrem massa i deixem que les coses segueixin el seu curs natural. És veritat que la vida ja en vol de pensament i d’anàlisi, però també exigeix moviment, acció. En definitiva viure-la.

I val més que recordem això: La vida ens ha estat donada per viure-la, no per morir-la. (Ja m’enteneu, oi?)


Cada cop conec més persones que quan treballen, sobretot si és una feina que comporta un cert grau de responsabilitat, ho fan de manera abassegadora. Sembla que només viuen per la feina (i pel reconeixement social que això comporta, apart del factor econòmic, que crec que és molt menys important). Fan la feina amb tota la serietat i seriositat del món. S’enfaden amb ells mateixos, s’angoixen, recriminen, exigeixen, manen, decideixen... i el que és més trist de tot: fins i tot acaben oblidant que són persones. Quina llàstima!

El més surrealista d’aquesta situació és que creuen que fent tot això, aquestes persones són felices. Ai, las! Ni elles ho són ni els que treballen al seu costat poden fer-ho. A veure, ¿com et pots apropar humanament a una persona que quan està treballant creu que el seu treball és el més important del món , per al món i per a ella mateixa?

Em fa feliç poder afirmar amb el Raimon: “Nosaltres no som d’eixe món”

Gaudiu, amics, de la vida i de les seves contradiccions. Tot ens ajuda a créixer.

dilluns, 12 de maig del 2008

VIATGE


Sé que sóc enllà de les alçades, però en realitat no sé on sóc, ni tan sols sé on em porten les ales del somni. Em veig sol, però no per això trist, ni decebut, no. El vol de l’esperança i de la voluntat em fa anar sempre endavant

Els colors que no solament els meus ulls, sinó tots els meus sentits perceben són d’una bellesa d’èxtasi. Un món de colors on la vida és color, on els sentiments són colors, on les paraules són colors.

Vull aprofundir en aquest món de meravelles, lluny de tot el que coneixem i tal volta desconeixem, enllà i ençà dels somnis. Vull arribar als darrers racons d’aquest món real i irreal alhora on corrents invisibles m’han portat.

Cosa estranya: tinc la sensació que amb mi dansen ocells de foc, ocells d’aigua, ocells de marbre, ocells de cristall... No els veig. Però aquell sentit amagat enmig del pit em diu clarament que són aquí, amb mi... volant i fent tot de jocs i tombarelles en l’espai dels colors inacabables.

I descobreixo que sou vosaltres. Amb la vostra llum, alliberats com jo de tot el llast mundà. Us sento feliços, nens invisibles d’ales esteses, volant com jo enmig d’aquest món de colors i de silencis perquè les paraules han perdut el seu sentit en no ser necessàries. Els sentiments salten de l’un a l’altre. Arreu l’energia es va fonent en una gran copa de vidre, on fem repòs del nostre viatge.

dijous, 8 de maig del 2008

MOMENTS DE PARAULA I MOMENTS DE SILENCI


La primavera és sempre una meravella, però també és l’època en què els mestres anem bastant de cap. Tot s’acumula: el neguit que s’acaba el curs i encara hi ha moltes coses pendents a fer, sortides, colònies, festa de la ZER, intercanvis amb els alumnes de Reiners (poble agermanat amb Mç, de la Catalunya Nord)...

També el meu jardí necessita de les meves atencions pràcticament diàries. Les plantes volen aigua, neteja, podes,transplantaments...

Els amics també tenen dret a les nostres atencions: converses al voltant d’una bona taula, escoltar els problemes dels altres i mirar de donar un bon consell...

I a més de tot això, cuidar-se d’un mateix, que de vegades és la cosa més difícil de totes, però absolutament necessària. Intentar gaudir al màxim de les petites coses que la per mi sempre enyorada primavera ens porta.

Ja veieu que escric menys. També és cert que llegeixo més. També llegeixo (sempre ho faig) el que escriviu molts de vosaltres.

Escriure un blog té això. Hi ha temporades en que sents la necessitat de comunicar un seguit de coses als altres i n’hi ha d’altres en què tot i voler mantenir el teu nivell de comunicació amb els altres, prioritzes altres coses. Això està bé. Ningú ha de ser esclau de res. La comunicació ha de ser lliure. Moments de paraula i moments de silenci. I així ha de ser. Perquè la vida també és així.

Per cert, que avui, venint amb el cotxe de Figueres, he sentit a la ràdio que hi havia gent que pensa anar diumenge al Camp Nou amb pancartes negres per manifestar el seu descontentament i el seu dol per la marxa de l’equip en aquests dos anys. De veritat que no puc entendre (ho sento, però de veritat que no ho puc entendre) aquestes pallassades dels humans. Tenim a nivell social injustícies a tocar cada dia, a tots nivells: polític, judicial, social, religiós... I qui es queixa? Els quatre “raros” de sempre. Això sí, el futbol és capaç de despertar una allau de sentiments profunds. Discussions, converses, hores perdudes parlant sempre del mateix, mocadorades de protesta...

Quin món aquest, Senyor!!!

Deu ser que la gent, igual que el fulero aquell que promet molt (només promet, clar) deu tenir molt de “talante”

Una cagarada de l’ocell (vola, vola, ocellat) vol desfer tant “talante”

Procureu ser feliços; doneu importància a les coses importants, i a les que no ho siguin, no us capfiqueu: no valen la pena.

diumenge, 4 de maig del 2008

LA SINCERITAT DAVANT DEL PLAT.


Avui he tingut uns d’aquells dinars –amb amics/amigues- que a mi tant m’agraden: poca gent, tots molt coneguts, ambient relaxat, excel·lent, no hi ha secrets per amagar, tots molt alegres, bon rollo...

Dinar d’aniversari. Una excusa com qualsevol altra per retrobar-nos tots plegats. En total som quatre dones i tres homes.

Tot comença amb un bon aperitiu, segueix amb un bon dinar i acaba amb postres, cafè, licors. Fins aquí, normal.

Normalment quan estàs amb amics, (allò que en podem dir “amics de l’ànima”), no cal que vagis emmascarant la teva manera personal de ser: apareixes davant dels altres amb tota naturalitat, tal com tu ets, amb tot el que tens de bo i de no tan bo. Meravellós! No sóc una persona donada a ser hipòcrita, a manifestar-me diferent de com sóc, però a tots ens passa que segons en quines situacions, tant si volem com si no, resulta que adoptem un paper diferent; fem, per dir-ho d’alguna manera el “gran teatre de la vida”. Jo, confesso que moltes vegades no en sóc pas conscient, que faig aquest teatre, potser és una manera de protegir la meva intimitat, que per altra banda, considero que sí que ha de ser protegida. D’altres vegades, en sóc plenament conscient. Així, jo crec que els meus alumnes tenen una idea completament equivocada de mi. Bé, què hi farem? Això deuen ser les conseqüències de voler ser diferent al comú de la gent. Adoro ser diferent, i de veritat que no puc entendre la gent que lluita per ser igual que els altres. Potser és perquè el que veig al meu costat ho veig d’una pobresa tan gran, d’una vulgaritat tan bèstia, d’una manca d’originalitat i de creativitat tan...

En fi...

Si al dinar hi afegim la desinhibició que produeix un puntet de més d’alcohol, us podeu imaginar el resultat: A part del jejeje, el jajaja i el jijiji, quan em trobo en aquest punt, és quan considero que sóc realment brillant. Al meu cap hi arriben les coses que durant dies, setmanes i mesos han estat tancades amb pany i forrellat. Em sento il·luminat. Sé les coses, estic completament segur d’elles, sense dubtes, sense vacil·lacions. Tot, absolutament tot, enganxa perfectament, igual que un monumental puzzle, completat per unes mans metòdiques i intuïtives.

Decididament, cal fer més dinars com el d’avui.

La sinceritat davant del plat: vet aquí el més important d’un bon àpat.

Gaudiu de la vida, mireu de solucionar els problemes, però no els doneu més importància que la que tenen. Penseu en com mirareu aquests mateixos problemes que avui mateix us semblen immensos d’aquí a un parell d’anys, per exemple.

Hi ha molta gent que s’ofega en un got d’aigua. No permeteu que això us passi a vosaltres.

Us envio a tots, amb la tendresa de l’ocell que vol volar lluny, cap a móns somniats, una fraternal abraçada.

dissabte, 3 de maig del 2008

CALMA...



Bé... comença a ser hora de deixar de banda per una estona el poder contemplatiu de la meva ment i del meu cos davant d’aquesta meravellosa primavera i retrobar-me una mica amb vosaltres.

Després de les astènies primaverals, es veu que ve l’exaltació pura i plena de tot plegat. M’he dedicat a passar uns dies gaudint de tot plegat: dels colors, dels aromes, del menjar, de la lectura, del silenci, de la tranquil·litat, dels dies de festa... Espero que vosaltres hagueu fet els mateixos passos.

A part de passar-ho bé, amb calma, no us puc donar gaire més informació, perquè, la veritat, és que no n’hi ha. I això ho trobo fantàstic. És com una mena de buit existencial-primaveral, però sense angoixes ni preocupacions de cap mena, més aviat tot el contrari: alegria i gaudiment davant de les petites coses, despreocupació absoluta pels problemes que tan sovint ens volen amargar la vida. Viure en pau, i si hi ha algun problema... ja se solucionarà! (Preocupar-se tampoc farà que el solucionem, oi?)

Us penjo dues fotos. Una, la primera, és una foto que li vaig fer al Mark quan va venir. Tot un crack, en Mark: ni les cabres salten tan bé les roques granítiques de Maçanet com ell. La segona correspon a una vista de les cases de Mç des del Vial.

L’ocell comença a trobar l’energia perduda per seguir volant.