diumenge, 4 de maig del 2008

LA SINCERITAT DAVANT DEL PLAT.


Avui he tingut uns d’aquells dinars –amb amics/amigues- que a mi tant m’agraden: poca gent, tots molt coneguts, ambient relaxat, excel·lent, no hi ha secrets per amagar, tots molt alegres, bon rollo...

Dinar d’aniversari. Una excusa com qualsevol altra per retrobar-nos tots plegats. En total som quatre dones i tres homes.

Tot comença amb un bon aperitiu, segueix amb un bon dinar i acaba amb postres, cafè, licors. Fins aquí, normal.

Normalment quan estàs amb amics, (allò que en podem dir “amics de l’ànima”), no cal que vagis emmascarant la teva manera personal de ser: apareixes davant dels altres amb tota naturalitat, tal com tu ets, amb tot el que tens de bo i de no tan bo. Meravellós! No sóc una persona donada a ser hipòcrita, a manifestar-me diferent de com sóc, però a tots ens passa que segons en quines situacions, tant si volem com si no, resulta que adoptem un paper diferent; fem, per dir-ho d’alguna manera el “gran teatre de la vida”. Jo, confesso que moltes vegades no en sóc pas conscient, que faig aquest teatre, potser és una manera de protegir la meva intimitat, que per altra banda, considero que sí que ha de ser protegida. D’altres vegades, en sóc plenament conscient. Així, jo crec que els meus alumnes tenen una idea completament equivocada de mi. Bé, què hi farem? Això deuen ser les conseqüències de voler ser diferent al comú de la gent. Adoro ser diferent, i de veritat que no puc entendre la gent que lluita per ser igual que els altres. Potser és perquè el que veig al meu costat ho veig d’una pobresa tan gran, d’una vulgaritat tan bèstia, d’una manca d’originalitat i de creativitat tan...

En fi...

Si al dinar hi afegim la desinhibició que produeix un puntet de més d’alcohol, us podeu imaginar el resultat: A part del jejeje, el jajaja i el jijiji, quan em trobo en aquest punt, és quan considero que sóc realment brillant. Al meu cap hi arriben les coses que durant dies, setmanes i mesos han estat tancades amb pany i forrellat. Em sento il·luminat. Sé les coses, estic completament segur d’elles, sense dubtes, sense vacil·lacions. Tot, absolutament tot, enganxa perfectament, igual que un monumental puzzle, completat per unes mans metòdiques i intuïtives.

Decididament, cal fer més dinars com el d’avui.

La sinceritat davant del plat: vet aquí el més important d’un bon àpat.

Gaudiu de la vida, mireu de solucionar els problemes, però no els doneu més importància que la que tenen. Penseu en com mirareu aquests mateixos problemes que avui mateix us semblen immensos d’aquí a un parell d’anys, per exemple.

Hi ha molta gent que s’ofega en un got d’aigua. No permeteu que això us passi a vosaltres.

Us envio a tots, amb la tendresa de l’ocell que vol volar lluny, cap a móns somniats, una fraternal abraçada.

1 comentaris:

Duc Engrescador ha dit...

No recordo ara on vaig llegir que totes les situacions, circumstàncies i problemes de la nostra vides queden reduïts, quan morim, a un guionet entre dues dates.
Cal aprofitar, doncs, aquests moments en què, al voltant de la taula o de la manera que sigui, som més nosaltres que nosaltres mateixos.

Salut!

DUC ENGRESCADOR