dilluns, 19 de maig del 2008

EMOCIONS


Les emocions són sovint molt diverses i simultànies. Suposo que això ens passa sovint a molts. No és que passem de la tristor a l’alegria com si obríssim la porta d’una habitació i passéssim a l’altre costat. En realitat la sensació és com si estiguéssim en els dos llocs alhora, a ambdós costats de la línia. Vull dir que experimentem simultàniament les dues emocions. O tres, o quatre.

A mi això em produeix un estat en el que moltes vegades no sé ben bé com definir-me. És quan no saps ben bé què respondre a la pregunta d’un amic “Com estàs?” Bé no ho estic del tot perquè també em trobo malament, però resulta que també estic malenconiós, i al mateix temps em noto una eufòria desconeguda, però tot adobat amb un cert neguit que no sé ben bé què... Collons, que complicat, em direu. Naturalment, compis: qui ha dit que els peixos no som complicats? I si hi afegiu un ascendent en cranc... doncs... “Vámonos que parió la burra!

Quan em trobo en aquest estat, no sé ben bé si estic bé o malament, o una altra cosa. I a mi, que m’agraden les coses clares... i que no m’agraden gens els problemes...

En fi, ja sabeu que de vegades la vida costa una mica entendre-la. Millor serà que no ens hi encaparrem massa i deixem que les coses segueixin el seu curs natural. És veritat que la vida ja en vol de pensament i d’anàlisi, però també exigeix moviment, acció. En definitiva viure-la.

I val més que recordem això: La vida ens ha estat donada per viure-la, no per morir-la. (Ja m’enteneu, oi?)


Cada cop conec més persones que quan treballen, sobretot si és una feina que comporta un cert grau de responsabilitat, ho fan de manera abassegadora. Sembla que només viuen per la feina (i pel reconeixement social que això comporta, apart del factor econòmic, que crec que és molt menys important). Fan la feina amb tota la serietat i seriositat del món. S’enfaden amb ells mateixos, s’angoixen, recriminen, exigeixen, manen, decideixen... i el que és més trist de tot: fins i tot acaben oblidant que són persones. Quina llàstima!

El més surrealista d’aquesta situació és que creuen que fent tot això, aquestes persones són felices. Ai, las! Ni elles ho són ni els que treballen al seu costat poden fer-ho. A veure, ¿com et pots apropar humanament a una persona que quan està treballant creu que el seu treball és el més important del món , per al món i per a ella mateixa?

Em fa feliç poder afirmar amb el Raimon: “Nosaltres no som d’eixe món”

Gaudiu, amics, de la vida i de les seves contradiccions. Tot ens ajuda a créixer.

3 comentaris:

Jaume Forment i Garcia ha dit...

Quina raó que tens, Luigi!!!

Sic transit, gloria mundi....

The King of the Road

Duc Engrescador ha dit...

Hola,

Com va la pluja per Maçanet i rodalies? Plou o no plou? Perquè, renoi, teniu un embassament que seria la riota de Catalunya si no fos perquè en aquest país encara hi ha coses molt més hilarants.

Molts records!

DUC ENGRESCADOR

Lluís ha dit...

Estimat Duc, la pluja per Mç sembla que comença a anar bé. El dissabte ens va caure al damunt la respectable quantitat de 80-90 litres/metre quadrat. I la nit passada també ha estat plovent. Comencem a anar bé. els del govern comencen a estar preocupats: a veure si al final no podran construir la benvolguda canonada per culpa del temps!