dilluns, 31 de març de 2008

CANVIS

No us heu trobat mai en un moment de la vida en què sembla que els passos que un dóna no tenen sentit? Que tot es torna monòton, que un dia ve darrere d’un altre dia, i així, anar fent? Suposo que aquesta sensació meva és la de molta gent –perdoneu la impertinència-.

Aquesta tarda estava pensant precisament en això. En aquests moments i per diferents motius que no vénen al cas, estic passant allò que alguns en diuen “una mala època”. No aconsegueixo fer res –potser amb la única excepció d’aquest blog- que realment m’ompli. Ni professionalment, ni socialment, ni familiarment, ni... sembla ben bé com si hagués trepitjat una merda de gos i no hi hagués manera de treure-la de la sabata.

És cert que moltes de les coses que ens passen –o que no ens passen i voldríem que ens passessin- en tenim nosaltres la culpa totalment i absoluta. Ens ofusquem en una cosa, i el nostre pensament només està per allò. I en lloc de mirar de trobar nous horitzons, ens rebolquem en allò que ens produeix neguit i malestar. I ja se sap que els pensaments són perillosos. Ja sabeu allò que ha confirmat molta gent: “ets allò que penses” i també: “les coses dolentes i les coses bones som nosaltres que les atraiem amb els nostres mals o bons pensaments”.

He reflexionat una mica sobre tot això, i com que hi ha realitats que tot i que en el fons depenen de nosaltres, però a primer cop d’ull ens donen la impressió que vénen de fora, he decidit canviar alguna cosa important que sí que depèn absolutament de la meva voluntat.

No és gens fàcil canviar plantejaments de molt de temps, així, en qüestió de minuts. M’he promès que hi pensaré. Tot i que em sembla molt que la decisió ja està presa. Cal canviar d’estratègia, si vull ser feliç. Perquè ser feliç també és trobar sentit a allò que fas.

Espero que dormiu com els angelets.

diumenge, 30 de març de 2008

INFORMES, INFORMES, INFORMES...

Espero que sabreu perdonar aquest lapsus. No és que us hagi oblidat, no. Resulta que el dilluns he d’entregar els informes del segon trimestre als meus alumnes i la veritat és que durant la setmana m’he vist absolutament incapaç de posar-me a la feina. Tenia molt clar que hauria de ficar-m’hi durant aquest cap de setmana, tant si feia calor com si feia fred. I això és el que estic fent des d’ahir.

Bé, sembla que la feina ja la tinc pràcticament enllestida. Al·leluia! És ben bé allò que els dic sempre als nens: “Feina feta, feina oblidada”. Ara ja no hauré de patir més. (Al·leluia, al·leluia!!!)

Demà baixaré amb el Sembrador a Vilamalla a casa de l’Encarna, el Miro i el Joel. Resulta que jo sóc peixos del 21 de febrer i l’Encarna també, però d’una setmana més tard, el 28. Així que ens juntem tots a casa seva per celebrar, amb una mica de retràs, això si, els nostres aniversaris respectius. De veritat que jo a aquestes alçades ja no sé si celebrar això dels anys. Un cada vegada es torna més prehistòric. Però bé, en tot cas sí que puc celebrar la guerra que encara penso donar (mentre la salut aguanti, clar. Toquem fusta!)

Avui aquí ha fet un dia de perfecta primavera (I jo fent informes!). Espero que demà segueixi el bon temps. A mi la primavera em dóna morbo. ¿Serà per allò que diuen, que “la primavera la sang altera”? Potser sí. I a partir de demà... a gaudir d’unes tardes més llargues. S’ha acabat allò de baixar i pujar de Figueres sempre de nit. Visca la llum.

Ja sé que aquesta entrada d’avui és molt tronada però nois, què voleu? Després de tants informes...

Bona nit.

dijous, 27 de març de 2008

L'OCELL I LA PARAULA

De vegades penso

Que no sé dir la veritat

De les coses, que tot,

Tal com ho fa l’aigua recollida

En el palmell de la mà,

Se m’escapa dels dits.

Em sé covard de mi mateix,

Amb els meus dubtes

Que sovint em bloquegen.

I no em surten les paraules

Ni tan sols els enigmes:

Tot es fa silenci,

Com un camp colgat de neu.

que desesperadament

necessito trencar.

Sé que cal confiar en la paraula

Que surt de dins,

Talment com les paraules

D’aquests pobres versos.

No em vull parar gaire a pensar

En allò que us estic dient:

Cal deixar que la paraula brolli

Assedegada d’aires nous

Com les aigües pures

Del forat de la muntanya.

Perquè vosaltres sou l’essència

Perfumada que dona llum

A les meves paraules.

dimecres, 26 de març de 2008

POLVO SERÁN, MAS POLVO ENAMORADO

És cert que hi ha amors tan intensos que ni la mort pot fer oblidar. Voldria avui compartir amb vosaltres aquesta meravella de la lírica castellana, que no per coneguda vull privar-me del plaer de copiar-vos-la aquí.

Amor constante más allá de la muerte

Cerrar podrá mis ojos la postrera
Sombra que me llevare el blanco día,
Y podrá desatar esta alma mía
Hora, a su afán ansioso lisonjera;

Mas no de esotra parte en la ribera
Dejará la memoria, en donde ardía:
Nadar sabe mi llama el agua fría,
Y perder el respeto a ley severa.

Alma, a quien todo un Dios prisión ha sido,
Venas, que humor a tanto fuego han dado,
Medulas, que han gloriosamente ardido,

Su cuerpo dejará, no su cuidado;
Serán ceniza, mas tendrá sentido;
Polvo serán, mas polvo enamorado.

Francisco de Quevedo y Villegas (1580-1645)

dimarts, 25 de març de 2008

AMICS


Tothom en parla, dels amics. El meu amic Tal, el meu amic Tal Altre... Tothom sembla que en té un munt, d’amics. Cada setmana rebo “tropecientos mil” arxius adjunts al meu correu, generalment en format PDF parlant de les meravelles de l’amistat. Sembla que en aquest principi de mil·lenni i amb l’embranzida (per mi falsa i interessada) de la “New Age”, el tenir molts amics és com les modes: bones, cares i de marca.

A veure: no és que no hi cregui, en el valor de l’amistat, ans al contrari, el defensaré amb totes les meves forces. El que passa és que em dóna la impressió que estem trivialitzant massa les coses, entre elles el terme “amistat”.

Què és un amic? Com és possible que sembla que surtin com bolets (si escoltes el que diu la gent)?

D’entrada, ja em fa arrufar el nas el que se’n parli tant. És com allò de l’amor. Malament quan a cada moment has d’anar recordant a l’altra persona que l’estimes. Jo, que de sempre he estat vergonyós, sóc un d’aquells que ens costa molt dir coses “boniques” (?) d’aquelles tan suades com “t’estimo”, “vull estar sempre amb tu” (oi que fan riure?). Doncs amb l’amistat passa una mica el mateix, molta paraula típica i tòpica, moltes definicions més agradables de sentir del que és o hauria de ser l’amistat... Però, després ve la gran pregunta: Escolta, però d’amics de debò, a “tutti pleni”, al cent per cent, quants en tens? I clar, aquí, si cadascú fa un examen rigorós de consciència i pren com a referència la Idea (en el sentit platònic) de l’Amistat, doncs... potser molts hauran d’amagar uns quants “amics” de la seva nòmina.

Jo particularment penso que l’amistat està molt emparentada amb l’amor. Ja sé que em direu que no és la mateixa cosa, i potser sí que no és la mateixa cosa, o potser en alguns casos determinats sí que són la mateixa cosa; suposo que això depèn una mica de cada persona i dels seus propis horitzons.

Però, a veure: els camins que fan dues persones amigues i dues persones “enamorades” és, crec, el mateix: l’amor i l’amistat (en el cas que considereu que no són la mateixa cosa, perquè jo quasi m’inclino més a pensar que sí, que són “pràcticament” la mateixa cosa) es van fent en el dia a dia. Cal donar aliment a aquests sentiments. Cal experimentar vivències comunes. Quan algú fa dos dies, o dos mesos que coneix una persona, pot tenir desig de conèixer l’altre, pot tenir desig de sexe, o desig de comprensió o desig del que sigui. Però no hi pot haver ni amistat ni amor. Per què? Perquè l’amistat i l’amor són processos, i com a tals volen un seguit de circumstàncies comunes que es realitzen al llarg del temps. Volen “coneixement” en primer lloc i a continuació volen “acceptació”. I aquí encara podem lligar molt més la troca, i fer-ho una mica més difícil. Si resulta que el primer és conèixer l’altre, en totes les seves vessants humanes, les bones les dolentes i les regulars, crec que això és una mica impossible si abans no ets capaç de conèixer-te a tu mateix. Vull dir que com dimonis volem arribar al ple coneixement del que és una altra persona si no som capaços de mirar cap al fons de nosaltres mateixos?

Però vaja, suposem que sí, que ni que sigui aproximadament, sí que ens coneixem força bé (cony, que no som déus, tampoc, som humans, això és, imperfectes!) i per tant volem conèixer l’altre i arribar a fer-nos amics de debò (o amb només un pas més, amants de debò). En principi, per les raons que sigui: perquè ens cau bé, perquè té una mirada franca i directa, perquè físicament és el nostre tipus, perquè ens encanta la seva manera d’expressar-se, perquè... mils de raons possibles, i totes, en principi, perfectament vàlides. A partir d’aquí estem en l’etapa del desig. Ens agrada una persona. Punt. Aquí molts ja comencen a perdre l’”oremus” i per cultureta absurda ja comencen a confondre l’inici del camí que han de recórrer plegats amb una altra persona amb l’amistat mateixa (o amb l’amor).

De fet, a partir del començament, d’aquest estadi que en podem anomenar “del desig” hem de passar al del “coneixement”. Hem de fer-nos conèixer i conèixer l’altra persona. I això vol ganes de fer-ho (per ambdues parts), temps, i una relació molt oberta, sincera, i escrupolosament honesta. ¿Vol això dir que hem d’abocar en l’altre tots els secrets del nostre cor? Penso que no cal. Cadascú té dret a veritats determinades, algunes de tan profundament guardades, que fins i tot nosaltres no en som conscients. De fet, conèixer una persona és més el fruit d’una observació atenta sobre els seus actes, la resposta que dóna a diverses situacions que no tant conèixer el llibre de la seva vida, que moltes voltes pot haver passat pel sedàs de la subjectivitat.

Ja he dit en un punt concret d’aquest escrit que no som perfectes. Ningú no és perfecte. Malament si busquem la perfecció en alguna persona. Recorda: busques una persona, amb tots els seus defectes i virtuts, no un déu o una deessa. Amb el temps i el coneixement, veuràs si ets capaç d’acceptar plenament aquesta persona. Si descobreixes que el seu costat fosc (sembla “La guerra de les galàxies”, això) no s’adiu amb la teva manera de ser, doncs... final de trajecte. El mateix pot fer l’altra persona, naturalment. Però si ambdós descobriu que la vostra part positiva supera en molt la part que pogueu tenir que no us convenç, i accepteu aquestes limitacions humanes de l’altre i de vosaltres mateixos... llavors podreu començar, parafrasejant el final de la magnífica “Casablanca”, “l’inici d’una gran amistat”.

Sigueu feliços (Ah, què tal algun comentari sobre el tema?)

TIBET

Us copio l'aticle d'en Desclot que surt avui a l' AVUI. Em sembla prou interessant.

Coincidint amb la proximitat dels Jocs Olímpics, al Tibet una colla de valents han decidit plantar cara a l’exèrcit que els ocupa. No és broma ni és exageració. Tampoc entusiasme maniqueu. Són els fets. Se n’ha de ser, de valent, per jugar-s’hi la vida. La repressió ha fet bastants morts. És difícil dir-ne quants, perquè els rebels tibetans no tenen recursos per calcular-los i perquè el govern xinès menteix.

La revolta i el bany de sang que l’ofega ha alterat consciències a tot arreu. Tres representants de Reporters Sense Fronteres, per exemple, van desplegar ahir pancartes de protesta durant la cerimònia de l’encesa de la flama a Olímpia. Les forces de seguretat –vés a saber quina; la seguretat, esclar– els van detenir. Afirma, aquesta associació, que el règim comunista xinès ha tancat un centenar de “periodistes, internautes i ciberdissidents”. Per discrepar. Afirma també que des del 12 de març els periodistes no poden visitar el Tibet i se’ls expulsa fins i tot dels territoris veïns. No sigui cas que s’hi acostin. No hi ha testimonis de la revolta dels tibetants ni de la repressió de la policia i l’exèrcit xinès. Però n’hi ha precedents. Esfereïdors.

Desenes de persones se’ls han lliurat, com ha exigit el govern de Pequín, per evitar conseqüències encara més bèsties.Mentrestant, en aquest país la protesta no pren. El d’aquesta columna és un vell clam al desert. Sembla que a Catalunya és molt més important qui ho fa que què fa. Si el govern dels Estats Units fa la bestiesa, la protesta és multitudinària, immediata i contundent. Si la fa la Xina, no passa res. La història torna. Txetxènia i el Tibet. Mentre algú se’n sorprengui i s’indigni, som vius.

DIES PASSATS QUE "BUFF!"

Dilluns de Pasqua de Resurrecció. Dos quarts i mig de dotze de la nit. Final dels deu dies de vacances. Demà a tornar-hi. Sí, em sembla que tinc el síndrome del final de totes les vacances. I qui no el té? Bé, no dramatitzem, que no n’hi ha per tant.

Aquests dies han estat per mi molt estranys, tant des del punt de vista climatològic com del dels sentiments. Potser tot va lligat, vés a saber...

El temps ha estat d’una varietat quasi sorprenent: vent, núvols, poc sol, neu. En fi, no m’he mogut de casa (bé sí, el dissabte vam anar amb el Sembrador a la Colònia Güell, a Santa Coloma de Cervelló per compartir el dia amb una bona amiga que de tant en tant em posa algun comentari al blog, la Reme.

A partir de divendres he “gaudit” de la presència constant a casa de la meva mare. Em destarota, em descol·loca, em tensifica, em...No ho sé. Ja sé que és la meva mare, però viure amb ella... només jo sé el difícil que és. Alguns dels que que teniu pares grans sabeu a què m’estic referint. En fi... una prova més, difícil, molt difícil, però penso sortir-me’n.

No, francament no he estat gaire animat. He cuidat poc el blog, però encara que tenia molt més temps de l’habitual, es veu que el meu cap no estava per la feina. Així que els darrers dies m’he dedicat a veure pelis (magnífic invent, la muleta) i fer una mica de neteja a casa (no gaire, però).

A veure si l’estat d’ànim canvia una mica a partir de demà, amb el començament del tercer trimestre. (Ostres, encara he de fer els informes dels nens!) I a veure si pujo una mica el nivell del blog.

Que la Pau i la Força us abracin ben fort.

diumenge, 23 de març de 2008

DÉU, DÉUS, HOMES...


Avui, el Sembrador ha publicat a DRAKONIS LAND tres entrades realment extraordinàries. M'ha comentat que els propers treballs anirien en aquesta línia.
No puc deixar de recomanar-vos-en la lectura atenta. M'han encantat. De veritat, que valen la pena.

dissabte, 22 de març de 2008

HIPOCRESIA

“Hermano, haz lo que yo digo, pero no hagas lo que yo hago”. Bona dita, aquesta. I hi ha un munt de gent que la practica. En primer lloc suposo que haureu pensat en aquells amb mentalitat reaccionària. Sí, evidentment, però crec que la hipocresia és un mal que s’extén a totes les capes i ideologies de la societat. No crec que només la gent “benpensant i benobrant” de tota la vida, a qui sembla que hem de veure com exemple a seguir, siguin els únics que ens donen gat per llebre; també els autoproclamats “lliberals”, “demòcrates” o altres galindaines, pateixen del mateix pecat.

Els exemples serien més llargs que un dia sense pa. L’últim exemple conegut el tenim en el cas de l’exregidor de Palma, considerat una persona recta, ben casat, amb fills (un perfecte model catòlic-cristià, vaja, d’aquells que monsenyor Rouco ens vol fer creure que són l’essència de la família cristina. Ai, senyor que em peto de riure!). Bé, doncs el bon home es veu que algunes nits es dedicava a fer el contrari d’allò que volia mostrar com exemple als altres, i a més no tenia cap inconvenient amb pagar amb diners públics. Evidentment que em sembla bé que si no fa mal a ningú, faci allò que la seva natura, inclinació, gust... li incitin a fer. Faltaria sinó. El que em toca els collons és que després ens vulguin donar lliçons als altres de com n’és la nostra vida de descarrilada i fora dels dogmes humans i divins.

I l’església? Farcida de casos de pederàstia, de seducció de senyores, de tot tipus de coses en l’àmbit sexual (inclòs l’incest). I això no és precisament una cosa que ve d’ara mateix, no. Portem segles amb aquesta història. I van els desgraciats de sempre a parlar-nos de pecat, de vicis contra natura, que hem de ser purs i casts, que no hem de tenir cap mena de relació sexual abans del matrimoni, que no hem de fer servir condons, que... Quins collons que tenen, valgui’m déu! Santa Hipocresia els il·lumini ben il·luminats...

I a nivell de governants, ja és un autèntic escàndol. La mentida continuada, els favoritismes, els interessos econòmics de tot tipus... emmerden la política a tots els nivells. I nosaltres encara ens empassem les seves llagrimetes de cocodril. “Defensarem la pau arreu on hi hagi conflictes”, ens diuen; el que no ens diuen és la quantitat d’armes que els governs “democràtics” venen als països on hi ha conflictes. Negoci, negoci i negoci: vet aquí el fons de tanta paraula buida, de tanta farsa, de tanta mentida.

“L’home no serà lliure fins que no aprengui a pensar per ell mateix. Mentre accepti que els seus governants i d’altres gurús professionals com els periodistes, pensin per ell, seguirà sent un esclau”.

divendres, 21 de març de 2008

EQUINOCCI DE PRIMAVERA

Avui és l’equinocci de primavera. També el dia mundial de la poesia. No està gens malament, no.

Per un costat ens podem alegrar d’haver deixat enrere l’hivern. I que consti que aquest no ha estat precisament un hivern dur, sinó més aviat el contrari: fins i tot hem tingut dies d’autèntica primavera. Al començament, semblava que pintaven bastos, especialment amb el vent (que ja sabeu que em desagrada profundament). Efectivament, vam tenir a final de tardor unes tramuntanades d’aquelles que no desitjo ni als pitjors enemics. Això feia pensar que potser aquest hivern podria ser més o menys ventós. Però resulta que no, amb prou feines l’Empordà ha pogut fer honor al seu nom de “Palau del vent”.

Ja ha arribat la primavera. Fabulós. I d’aquí a una setmaneta tindrem una hora més de llum a la tarda. M’encanta, l’horari d’estiu. Això de sortir de la feina i que encara tinguem hores de llum m’eixampla el cor, em puja la moral, i no com passa a l’hivern, que tot sortir de la feina, de seguida es fa fosc.

Personalment, encara no he vist cap oreneta. Ja sabeu el que es diu: que les orenetes venen amb la primavera, o millor potser, que la primavera arriba amb les primeres orenetes. Bé, deu ser cosa de viure en aquest petit racó de món, a 370 metres d’altitud i una mica allunyats del mar (encara que no gaire, uns trenta o quaranta quilòmetres en línia recta).

Hi ha gent que adora la tardor, pels seus colors. Reconec que són magnífics, que tenen una diversitat fabulosa. Però tot i la seva bellesa, em produeix una tristesa que es va repetint any rere any. Poques hores de llum, nits molt i molt llargues, fred, vent...

La primavera és el reviure de totes les coses. El naixement i el creixement que s’anunciaven ja des dels primers dies del gener quan ens adonàvem que la llargada dels dies anava augmentant de manera quasi imperceptible.

I els diferents tons del verd. Tots.

I poc a poc germinaran les llavors que el vent o els animals han anat espargint per damunt de la terra. I veurem els camps, vora carretera, disfressats de colors llampants (“Arreu els camps hi ha vermell de roselles...”

També crec que és el renéixer del nostre esperit i del nostre cos. És a partir d’ara que ens sentim ben vius, amb la sang bullent dintre del cos, amb ganes de fer mil coses diferents, amb una vitalitat diferent, més oberta.

Amb la primavera ens convertim en fènix ressuscitat de les seves pròpies cendres.

I seguim el Camí. Ara, però, un xic més planer i ple de llum.

Que tingueu una bona primavera.

Per celebrar el dia mundial de la poesia, permeteu-me que us pengi el poema de V.Andrés Estellés “Els amants” que tan extraordinàriament va musicar i interpretar el sempre enyorat Ovidi.


boomp3.com

dimarts, 18 de març de 2008

PALETES

“Sou alts i forts i teniu les mans dures

aparentment mancades de tendresa.”

(...)

Així comença un conegut poema de Miquel Martí i Pol (Els paletes, Antologia Poètica, Edicions 62, Barcelona, 1990 -5ª edició-).

Són lluny de mi. Sóc molt lluny d’ells. Els nostres mons circulen per òrbites ben diferents, amb cap punt de contacte. Els observo, perquè sóc curiós de mena, però sense arribar a entendre, i tot i volent entendre.

Quan puc, m’agrada anar a dinar a Ca la Mari de La Trobada. A Vilatenim. Bona dona i excel·lent cuinera. Sempre té una paraula carinyosa, simpàtica. I encara que molts cops m’ha promès pujar a Maçanet, per diferents motius, encara no ho ha fet.

M’assec en una taula, sol,generalment acompanyat d’un llibre de butxaca, per si de cas... De vegades tenen molta feina i la cosa es retrassa. Si vas acompanyat, rai! Però si estàs sol i el dinar s’allarga pot ser mol avorrit.

La Trobada és un restaurant d’aquests de carretera que hi van els treballadors a dinar. Arreu del país n’hi ha milions d’aquest tipus.

Em fixo en tot, les faccions, els gestos, la manera de caminar, la manera de parlar, de vegades, si són prou a prop, fins i tots puc sentir retalls de la seva conversa. La majoria són castellanoparlants –potser sí que parlen el català, però entre ells parlen aquell castellà tan matusser que dóna una certa aprensió- Segurament tots ells han nascut aquí, tot i ser fills o nets de pares andalusos i extremenys la gran majoria.

Durs, mascles fracassats, descuidats físicament, conversa típica i tòpica, el futbol omnipresent en totes les converses. Ni un bri d’intel·ligència. No hi ha sorpreses: tothom diu el que s’espera que digui i tothom escolta el que sap que escoltarà. Vides monòtones i mirades tristes. Sensibilitat? “Y eso qué es?”

Però és això el que realment hi ha? Aquesta immensa buidor? Vull ser optimista i pensar que darrera d’aquestes mirades hi ha tota una vida, amb molts de patiments, de frustacions, d’odis i d’amors. Vull pensar, tot i que em costa, ho confesso, que no tot està perdut per a ells, que el seu destí no és el de ser carn de canó, o carn de treball i res més.

Potser algun dia, algun d’ells arribi a plorar d’emoció quan vegi el vent moure les espigues de blat. Si arriba a no reprimir aquestes llàgrimes, estarà salvat.

Que així sigui.

dilluns, 17 de març de 2008

COS

El ple de lluna acarona el teu bell cos nu,

que corre, lliure, empenyent l’humit oratge.

diumenge, 16 de març de 2008

MERDOSOS


Fa ràbia comprovar dia sí i dia també com els imbècils i gilipolles poderosos d’arreu del món insulten la nostra intel·ligència. Avui, sense anar més lluny, per la caixa burra han fet una entrevista al superintel·ligent i superimportant embaixador de la Xina. El molt fill de sa mare ha justificat els problemes d’aquests dies a Lhasa dient que obeïen a “conspiracions” que estava fent el Dalai Lama. Espectacular, aquest bon home. Potser ha oblidat que el Tíbet va ser envaït pels xinesos el 1950, potser ha oblidat els moltíssims morts de gent opositora a la invasió xinesa, potser ha oblidat els fets de la plaça de Tianmen, potser ha oblidat la situació dels internautes xinesos, potser ha oblidat la situació dels drets humans a la Xina., home, sí... ves-nos explicant sopars de duro. Sereu malparits!

Vola, vola, ocellet, que la merda sempre esquitxa.

dijous, 13 de març de 2008

PER EXEMPLE.

Avui us faig arribar un altre poema de Vicent Andrés Estellés. Espero que us vingui de grat llegir-lo.

Els anys de la postguerra foren uns anys amargs,

com no ho foren abans els tres anys de la guerra,

per a tu, per a mi, per a tants com nosaltres,

per als mateixos hòmens que varen fer la guerra.

La postguerra era sorda, era amarga i feroç.

No demanava còleres, demanava cauteles,

i demanava pa, medicines, amor.

Anys de cauteles, de precaucions i tactes,

de pactes clandestins, conformitats cruels.

Ens digueren, un dia: La guerra s’ha acabat.

I botàrem pels marges i arrencàrem les canyes

i ballàrem alegres damunt tota la vida.

Acabada la guerra, fou allò la postguerra.

S’apagaren els riures estellats en els llavis.

I sobre els ulls caigueren teranyines de dol.

S’anunciaven els pits, punyents, sota les teles.

Un bult d’amor creixia, tenaç, a l’entrecuix.

Eren temps de postguerra. S’imposava l’amor;

brutalment s’imposava sobre fam i cauteles.

I fou un amor trist, l’amor brut, esguerrat.

Un sentiment, no obstant, redimí la vilesa

que vàrem perpetrar, innocents i cruels,

plens ja de cap a peus d’obscenitat i fang.

Res, ja, tenia objecte. La guerra, la postguerra...

¿I qui sap al remat? Sols ens calia viure.

I després de palpar-nos feroçment, brutalment,

arribàvem a casa i dúiem les mans buides,

i encara ens mirem ara les mans buides a voltes,

i ara sentim l’espant que llavors no sentíem

i plorem per aquella puresa que no fou,

per aquella puresa que mai no hem pogut viure,

que no hem pogut tastar en cap de banda, mai.

dimecres, 12 de març de 2008

PARE CASSIÀ, ADÉU AMB EL COR


Quan una persona que tot ella és cor ens deixa per seguir el seu Camí més enllà de la nostra dimensió, ens queda un sentiment de solitud, d’orfandat que en un primer moment no sabem com omplir.

Avui, el que durant vint-i-tres anys fou el Pare Abat de Montserrat, Cassià M. Just, ens ha deixat.

Ja he dit algun cop el que penso de l’Església, aquesta punyetera organització que es va muntar Saule de Tars per dominar cossos i ànimes. Per mi, que he viscut de molt a la vora el seu antihumà i anticristià missatge, sentir avui personatges tenebrosos com el fa pocs dies elegit president de la conferència episcopal espanyola em fa venir basques.

Però també és cert que al llarg dels segles l’Església, no sé si per error o per confirmar que l’excepció confirma la regla, ha produït (o en ella s’hi han integrat) certes persones amb una qualitat humana extraordinària, davant de les quals no puc fer altra cosa que tenir una sincera admiració. Francesc d’Asís, Teresa de Calcuta, i molts i molts altres que en nom de Déu han dedicat la seva vida al servei dels altres.

Cassià M. Just fou un d’aquests personatges. Podem no viure la Vida des de la seva Fe, però ens entendreix aquesta capacitat de comprendre els sentiments del cor humà. Conseqüent amb la seva terra, (a mi particularment m’agrada anomenar la terra pròpia la Màtria), amb el pensar i el sentir de la seva gent, amb la llengua màtria, mereix el ple reconeixement de tots els catalans, tant si som gent d’església com si no. Perquè ell transcendeix –i molt!- aquesta realitat.

No va tenir cap problema en enfrontar-se directament a la concepció absolutament castradora, ridícula, australopiteca i tercermundista que les altes autoritats del Vaticà han tingut i tenen envers el sexe en totes les seves formes (que no siguin les permeses dintre del matrimoni –entre un home i una dona, naturalment-) Bé, suposo que no cal que us informi de les collonades que diuen sobre tot allò que té a veure amb el sexe i la família.

El Pare Cassià M. Just seria l’antítesi a tota aquesta tropa que es delecta en fer manifestacions grotesques a Madrid, demanant que els “fidels” (quin nom més curiós!, Crec que per si sol ja diu moltes coses, oi?) no votin a partits que no combreguen amb la seva manera de pensar.

Avui hem perdut un gran home. Sort que encara ens queda Montserrat.
Més informació:http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idtipusrecurs_PK=7&idnoticia_PK=491207

dimarts, 11 de març de 2008

MÀSCARA

Màscara que dónes forma a un rostre desconegut, que modeles noves faccions, potser més agradables, però tanmateix falses. Màscara que enlluernes la mentida al teu pas entre la gent. Màscara que no aconsegueixes fer oblidar els somnis soterrats del teu portador. Bonica, però efímera, sense llum pròpia, com un satèl·lit qualsevol. A qui vols enganyar? Màscara de dia, màscara de nit.

dilluns, 10 de març de 2008

CULPA


Si hi ha una cosa de la que crec que hauríem de mirar de desenpallegar-nos, és, sens dubte, del sentiment de culpa.

La culpa és una vella amiga, que s’arrossega amb nosaltres des dels primers dies de la nostra existència. Va entrar en nosaltres via família, com a conseqüència del coneixement del pecat. (Aclareixo que no estic fent servir la paraula pecat en el sentit bíblic o catòlic o com la vulguin interpretar les diferents religions. Parlo de la culpa com del sentiment que s’instal·la en el nostre esperit quan les nostres accions no responen a l’educació que se’ns ha transmès –a través de la família, de l’escola, del carrer i de la societat en general-)

“No facis això”, “has de ser més entenimentat”, “no ets prou responsable”, “ja no tens edat per segons quines coses”, “i tot el que nosaltres hem fet per tu?”, “has de lluitar més i demostrar que vals més que els altres”, “defensa’t”... Tot de normes, de consells, de petits comentaris, que des de ben petits van marcant el nostre camí. Normes, consells i comentaris que tenim cadascú de nosaltres gravats en foc roent en el nostre subconscient.

¿És aquest el nostre camí? No, aquest és el camí que els pares, els mestres i la resta de la gent, inclosos els amics (i segurament amb la millor de les intencions) han creat per a nosaltres. Però no és el nostre camí. El nostre camí ha de ser personal i lliure, fruit de l’experimentació, això sí, i si voleu també, fruit de l’error i de l’equivocació.

El problema principal quan volem volar pels camins de la llibertat, quan volem ser els amos del nostre destí, per difícil i dificultós que aquest sigui, és resoldre el nostre problema amb la culpa. Quan no responem a les expectatives que els altres tenien de nosaltres, ens sentim culpables. Quan tirem per camins diferents als que ens han estat programats, ens sentim culpables. Quan volem convertir-nos ens amos i senyors de les nostres experiències, ens sentim culpables.

Per què? Ja ho he dit abans: les normes (alienes, això sí, que de vegades en diuen cultura i tot) són molt difícils d’esborrar, ja que van ser gravades en el nostre subconscient a una edat molt tendra. I tot i que no en som conscients, allà es troben, encara, recordant-nos una i altra vegada el que està bé i el que està malament.

Preguntem-nos quantes vegades un nen de tres o quatre anys ha sentit l’expressió “això no”. Cents, mils de vegades.

I què hauríem de fer per treure la culpa de les nostres vides? Primer de tot estimar-nos prou com per poder recuperar el nostre nen interior, aquell que molts de nosaltres tenim segrestat i parlar amb ell i adonar-nos que necessitem una cosa essencial: que ens perdonem a nosaltres mateixos de la culpa que portem al damunt. Sentir-nos nets. I saber que no existeix la culpa perquè no existeix el pecat. L’únic pecat potser seria fer-te mal a tu mateix o als altres. Ser lliure, voler viure, respirar aires nous no és pecat.

...”Em perdono els meus remordiments en el meu afany de ser una persona lliure i plenament conscient de si mateixa”.

divendres, 7 de març de 2008

G. MOUSTAKI: LE FACTEUR

Gràcies pels comentaris. Sort que tots teniu sentit de l'humor. Jo estic si fa no fa igual, potser la tos s'ha afeblit una mica, però vaja... Ja porto quasi una setmana en aquesta situació i començo a estar-ne cansat.
Avui us penjaré una cosa light, que no em faci donar gaires voltes al cap i que us pugui agradar. Hi ha gent que li encanta penjar videos del youtube. Particularment prefereixo penjar música, o copiar-vos una bona cita d'un llibre. Manies de cadascú, ves!
Avui m'he decidit per una molt, molt antiga cançó, que quasi tots heu sentit algun cop, del Georges Moustaki (Es nota que m'agrada?). És molt bonica i tendra. Pels que no sapigueu francès, us n'he fet una traducció ràpida.

LE FACTEUR

Le jeune facteur est mort
il n´avait que dix-sept ans.
L´amour ne peut plus voyager

il a perdu son messager.

C´est lui que venait chaque jour
les bras chargés de tous mes mots d´amour
c´est lui qui portait dans ses mains
la fleur d´amour cueillie dans ton jardin.

Il est parti dans le ciel bleu
comme un oiseau enfin libre et heureux
et quand son âme l´a quitté
un rossignol quelque part a chanté.

Je t´aime autant que je t´aimais
mais je ne peux le dire désormais.
Il a emporté avec lui
les derniers mots que je t´avais écrits.

Il n´ira plus sur les chemins
fleuris de roses et de jasmins
qui mènent jusqu’à ta maison.

L´amour ne peut plus voyager
il a perdu son messager
et mon coeur est comme en prison.

Il est parti l´adolescent
qui t´apportait mes joies et mes tourments
l´hiver a tué le printemps
tout est fini pour nous deux maintenant.

EL CARTER

El jove carter ha mort
només tenia disset anys.
L’amor ja no pot viatjar més
Ha perdut el seu missatger.

Era ell qui venia cada dia
amb els braços plens de tots els meus mots d’amor
Era ell qui portava a les seves mans
la flor d’amor collida al teu jardí.

Ha marxat cap al cel blau
com un ocell, per fi lliure i feliç
I quan la seva ànima l’ha abandonat,
un rossinyol en algun racó ha cantat.

T’estimo tant com t’estimava
però des d’ara ja no podré dir-t’ho.
S’ha emportat amb ell
els últims mots que t’havia escrit.

No caminarà més pels camins
florits de roses i gessamins
que porten a casa teva.

L’amor ja no pot viatjar més.
Ha perdut el seu missatger
i el meu cor es troba com en una presó.

Ha marxat l’adolescent
que et lliurava les meves alegries i els meus turments.
L’hivern ha matat la primavera.
Tot ha acabat, ara, per a nosaltres dos.


boomp3.com

dijous, 6 de març de 2008

TOS

Aquesta tarda estava pensant sobre què escriuria avui al blog, i tenia mig decidit escriure un post sobre la culpa. Ho sento molt, amics, però ho hauré de deixar per un dia d'aquests... Des del dilluns que tinc una tos de gos, a estones amb una mica de febre. La meva mare està com jo i em té absolutament atabalat. A més, i per acabar-ho d'adobar fa una tramuntana d'aquelles que em desesperen, i la temperatura ha baixat en picat (Sort dels radiadors!).
En aquestes condicions, permeteu que descansi el cap, que per ell sol, ja sembla una pobra cafetera rovellada.
Si us ve de gust, us convido a escriure algun comentari sobre el tema que volgueu, doneu-me idees per més endavant, quan em trobi millor, poder donar-vos la meva opinió.
Espero que estigueu bé, i si us trobeu si fa no fa com jo, ànims i a posar-se bons!
Salut i una abraçada.

dimecres, 5 de març de 2008

SILENCI (3)











Si volem escoltar-nos a nosaltres mateixos, haurem d’aprendre a controlar el soroll i el silenci.

Però per desgràcia, el soroll extern, es fa difícil de controlar, perquè no depèn de nosaltres. Només en som els usuaris, per dir-ho d’alguna manera, i sovint també els productors. (És com una roda que gira, gira, sense parar mai: parlo més alt, crido, perquè enmig de tant de xivarri em puguis escoltar).

Però sovint podem trobar petites illes on aquesta mena de brogit no hi té cabuda: a casa, en llocs determinats dintre de les grans ciutats, enmig d’un bosc, als afores d’un petit poble, a la platja (sempre que no sigui durant l’estiu!)...

El silenci interior, tampoc no és gens fàcil d’aconseguir. Els que fan meditació diuen que ho arriben a aconseguir. No sé si és veritat, perquè pel que sembla, això de deixar la ment completament en blanc, no és una feina fàcil. Arribar a aquests estats espirituals requereix al meu entendre una lluita constant i aferrissada amb els teus propis pensaments, amb el teu ego i amb la teva personalitat.

Sense arribar a aquests extrems, crec que sí que hauríem de plantejar-nos el fet d’intentar deixar la nostra ment que no vagi tant ofegada. Pensar és bo i necessari, el que passa és que molts de nosaltres (jo el primer!) a més de pensar, donem mil voltes a les coses i com uns cagadubtes empedreïts, no ens acabem de definir mai, no fem allò que surt del nostre pensament. I com que són decisions que queden en el nostre cap, penjades, i se n’acumulen de noves, amb la mala consciència de la nostra manca d’acció... es crea un garbuix de mil dimonis dins del nostre cap.

No pensar és difícil, però sempre podem distreure els pensaments. En part el que pretén la relaxació és això: descongestionar la ment, (i el cos alhora). Concentrar-se en una sola cosa, una música determinada, la visualització d’una imatge suggerida o d’una part del nostre cos, el moviment de la mà..., al mateix temps que dóna pau i tranquil·litat al cos i a l’esperit, allibera la nostra ment de tot l’excés de pensaments a què la sotmetem contínuament.

dilluns, 3 de març de 2008

SILENCI (2)


A l’entrada d’ahir us parlava del soroll exterior. Us feia veure que el soroll, sense ni pràcticament adonar-nos-en, formava una part inesborrable de les nostres vides en tots els àmbits.

Però resulta que a nivell intern ens passa exactament el mateix. Si poguéssim escoltar detingudament, amb consciència del que fem, el nostre propi cervell, veuríem que no parem mai. Tothora els pensaments arriben, i el diàleg que mantenim amb aquests pensaments és absolutament inesgotable.

El cap se’ns omple d’activitat, tan si ho volem com si no. Contínuament estem pensant coses, decidint coses, analitzant coses, confrontant coses.

No deixem descansar ni un segon la nostra ment; podem ser ganduls o actius; podem estar cansats o plens d’activitat: és igual, la nostra ment treballa i treballa i treballa. Treballa fins i tot quan dormim.

I això és bo?

Vejam: Quan en el món dels sentits podem “escoltar” el silenci, és a dir, quan entrem en una situació de recolliment fora del món sorollós que ens envolta, les nostres percepcions de la realitat esdevenen completament diferents. En el silenci (i no vull pas dir el silenci total, perquè això crec que en el fons és una entelèquia) és quan prenem consciència de realitats que estan aquí, amb nosaltres, com cada dia, però que en condicions “normals” (de sorolls damunt de sorolls) no som capaços de percebre.

La relaxació, entre d’altres coses exigeix un cert nivell de silenci, per poder percebre altres sorolls, que sovint ofeguem i que són absolutament positius per al nostre cos i per al nostre esperit. És en el silenci relatiu que podem intentar visualitzar coses i situacions que ens donin plaer. En el silenci podrem captar els matisos musicals d’una veu, els cants d’amor i de guerra dels animals, el llenguatge del vent, o la cançó melodiosa de les onades deixant-se arrossegar per la sorra d’una platja solitària.

El que passa és que per desgràcia les nostres oïdes, acostumades al soroll, han après els que en podríem dir una “tècnica de supervivència”. Sentim, però no escoltem. Ens hem fet mestres en l’art d’escoltar només allò que sembla que ens interessa. A causa d’això, jo, per exemple, he de batallar contínuament amb els meus alumnes perquè s’escoltin entre ells, que escoltin els altres. És exactament el que em passa en una discoteca o en algun bar d’aquests on el volum de la música és altíssim. Ho sento tot, però només desencallo les orelles quan algú em vol dir alguna cosa que crec que pot ser interessant. La resta del temps estic en “out”. (I continuarem...)

diumenge, 2 de març de 2008

SILENCI (1)


El silenci hauria de ser un dels béns més preuats. Ningú ens ha ensenyat a estar en silenci. Els nostres ambients acostumen a ser sorollosos de mena. Arreu on anem el soroll regna de manera absoluta: cotxes, nens, dones, màquines, homes, sirenes, crits, motos, botzines... I tan és que parlem del carrer, com dels locals interiors, fins i tots de les nostres pròpies cases.

És difícil trobar un lloc on el silenci s’hagi fet l’amo de tot, potser els llocs especials, dedicats al culte religiós, com les esglésies. De vegades ni aquells llocs on es demana d’una manera absolutament clara el silenci de la gent aconsegueixen escapar-se de tota mena de sorolls, com els hospitals, per exemple.

La nostra vida de bons occidentals sembla que té una relació amorosa amb el diguem-ne “no silenci”. Aquest ens acompanya arreu, talment una ombra amorosa: al mercat, a la barberia, a l’escola, al bar, al cinema (no hi heu patit mai aquests cafres que no callen en tota la pel·lícula?), a la platja, a la muntanya, a la discoteca, al metro, al taxi...

No tots els llocs d’Europa tenen aquesta devoció passional pel soroll. Els països nòrdics, per exemple, són un gratificant exemple per als que ens agradaria escapar d’aquest esclavatge. Recordo també un viatge que vaig fer fa uns anys a Romania. Per mi va ser com una mena de xoc veure jugar els nens a les places públiques de Bucuresti, Brasov, Sibiu i altres ciutats i pobles sense que ni se’ls sentís. Això, aquí seria impensable.

Diria que hem nascut amb els sorolls a l’esquena. I de fet, només ens en queixem quan la cosa ja passa de tots els límits tolerables. Ens hem acostumat que la nostra sigui una vida de soroll.