dijous, 13 de març de 2008

PER EXEMPLE.

Avui us faig arribar un altre poema de Vicent Andrés Estellés. Espero que us vingui de grat llegir-lo.

Els anys de la postguerra foren uns anys amargs,

com no ho foren abans els tres anys de la guerra,

per a tu, per a mi, per a tants com nosaltres,

per als mateixos hòmens que varen fer la guerra.

La postguerra era sorda, era amarga i feroç.

No demanava còleres, demanava cauteles,

i demanava pa, medicines, amor.

Anys de cauteles, de precaucions i tactes,

de pactes clandestins, conformitats cruels.

Ens digueren, un dia: La guerra s’ha acabat.

I botàrem pels marges i arrencàrem les canyes

i ballàrem alegres damunt tota la vida.

Acabada la guerra, fou allò la postguerra.

S’apagaren els riures estellats en els llavis.

I sobre els ulls caigueren teranyines de dol.

S’anunciaven els pits, punyents, sota les teles.

Un bult d’amor creixia, tenaç, a l’entrecuix.

Eren temps de postguerra. S’imposava l’amor;

brutalment s’imposava sobre fam i cauteles.

I fou un amor trist, l’amor brut, esguerrat.

Un sentiment, no obstant, redimí la vilesa

que vàrem perpetrar, innocents i cruels,

plens ja de cap a peus d’obscenitat i fang.

Res, ja, tenia objecte. La guerra, la postguerra...

¿I qui sap al remat? Sols ens calia viure.

I després de palpar-nos feroçment, brutalment,

arribàvem a casa i dúiem les mans buides,

i encara ens mirem ara les mans buides a voltes,

i ara sentim l’espant que llavors no sentíem

i plorem per aquella puresa que no fou,

per aquella puresa que mai no hem pogut viure,

que no hem pogut tastar en cap de banda, mai.

1 comentaris:

Duc Engrescador ha dit...

Quan vas trancriure el primer poema d'Andrés Estellés (el dels arraps) ja et vaig comentar que m'havia impressionat molt gratament.
Aquest segon, que ens presentes avui, no li va al darrera.
En llegiré més no ho dubtis. Gràcies per haver-me permès la descoberta.

Molts records!

DUC ENGRESCADOR