dilluns, 10 de març de 2008

CULPA


Si hi ha una cosa de la que crec que hauríem de mirar de desenpallegar-nos, és, sens dubte, del sentiment de culpa.

La culpa és una vella amiga, que s’arrossega amb nosaltres des dels primers dies de la nostra existència. Va entrar en nosaltres via família, com a conseqüència del coneixement del pecat. (Aclareixo que no estic fent servir la paraula pecat en el sentit bíblic o catòlic o com la vulguin interpretar les diferents religions. Parlo de la culpa com del sentiment que s’instal·la en el nostre esperit quan les nostres accions no responen a l’educació que se’ns ha transmès –a través de la família, de l’escola, del carrer i de la societat en general-)

“No facis això”, “has de ser més entenimentat”, “no ets prou responsable”, “ja no tens edat per segons quines coses”, “i tot el que nosaltres hem fet per tu?”, “has de lluitar més i demostrar que vals més que els altres”, “defensa’t”... Tot de normes, de consells, de petits comentaris, que des de ben petits van marcant el nostre camí. Normes, consells i comentaris que tenim cadascú de nosaltres gravats en foc roent en el nostre subconscient.

¿És aquest el nostre camí? No, aquest és el camí que els pares, els mestres i la resta de la gent, inclosos els amics (i segurament amb la millor de les intencions) han creat per a nosaltres. Però no és el nostre camí. El nostre camí ha de ser personal i lliure, fruit de l’experimentació, això sí, i si voleu també, fruit de l’error i de l’equivocació.

El problema principal quan volem volar pels camins de la llibertat, quan volem ser els amos del nostre destí, per difícil i dificultós que aquest sigui, és resoldre el nostre problema amb la culpa. Quan no responem a les expectatives que els altres tenien de nosaltres, ens sentim culpables. Quan tirem per camins diferents als que ens han estat programats, ens sentim culpables. Quan volem convertir-nos ens amos i senyors de les nostres experiències, ens sentim culpables.

Per què? Ja ho he dit abans: les normes (alienes, això sí, que de vegades en diuen cultura i tot) són molt difícils d’esborrar, ja que van ser gravades en el nostre subconscient a una edat molt tendra. I tot i que no en som conscients, allà es troben, encara, recordant-nos una i altra vegada el que està bé i el que està malament.

Preguntem-nos quantes vegades un nen de tres o quatre anys ha sentit l’expressió “això no”. Cents, mils de vegades.

I què hauríem de fer per treure la culpa de les nostres vides? Primer de tot estimar-nos prou com per poder recuperar el nostre nen interior, aquell que molts de nosaltres tenim segrestat i parlar amb ell i adonar-nos que necessitem una cosa essencial: que ens perdonem a nosaltres mateixos de la culpa que portem al damunt. Sentir-nos nets. I saber que no existeix la culpa perquè no existeix el pecat. L’únic pecat potser seria fer-te mal a tu mateix o als altres. Ser lliure, voler viure, respirar aires nous no és pecat.

...”Em perdono els meus remordiments en el meu afany de ser una persona lliure i plenament conscient de si mateixa”.