divendres, 29 de febrer de 2008

SOL


Avui he parlat amb la meva cosina Sol.
La meva cosina viu a Cantabria, a Ramales.
M’agrada molt parlar amb ella, i ho fem sovint,
ara que parlar per telèfon és barat. Je! Recordo
aquells temps que per parlar via cabina de Sant
Celoni a BCN et baixaven quatre monedes de
vint duros en cinc minuts.
La cosina Sol va ser una retrobada d’ara fa dos
anys.
La darrera vegada que ens havíem vist, ella tenia
nou anys i jo quinze.
El temps va passar, i per aquelles coses de la
distància, no ens vam tornar a veure fins ara
fa dos anys. Una dona encantadora. Tot i que té
les seves raons per estar depre, tots dos riem molt.
Dona gust estar al seu costat. De vegades plora,
I procuro fer-la riure. Li dic que amb tants anys de
sequera de nòvios que l’ajudaré a buscar-ne un.
Llavors riu com una boja. M’encanta.
L’estimo molt, la meva cosina.

Soledad, eres un Sol, mi amor…

dijous, 28 de febrer de 2008

TORNEM-HI, AMB LA FELICITAT


Aquests darrers dies estic fascinat amb la lectura d’un llibre que vaig permetre deixar-me a mi mateix (sense permís, perquè ell era a Egipte) de la biblioteca personal de l’amic Sembrador.
El llibre en questió (i que us recomano de tot cor), es diu “La brúixola interior”. Escrit per Àlex Rovira Celma i publicat per Ediciones Urano (Empresa Activa).
Com que en un del capítols parla de la felicitat, i éssent aquest un tema que sabeu que m’agrada, ja que n’hi he dedicat un parell d’entrades, us el copio, a veure si us agrada i d’aquesta manera us animeu a llegir tot el llibre, que de veritat, és molt bo.

Benvolgut cap i amic:
Deia Jorge Luis Borges que “el pitjor dels pecats és no haver estat feliç”. I tenia tota la raó.
Els diccionaris defineixen la felicitat com “l’estat d’ànim que es complau en la possessió d’un bé...”. Quan llegeixo aquesta definició penso: “Quin horror! És una definició fàcil i vulgar, perquè associa la felicitat amb la possessió d’objectes, de productes!”
La gran majoria de nosaltres ens hem empassat en algun moment de la nostra vida que la felicitat arriba quan estem carregats de coses. Ens hem cregut que la felicitat és això: complaure’s en la possessió d’un excés de béns, en el sentit econòmic i acumulatiu del terme.
Tenir, tenir i tenir, fins que ens oblidem de ser.
Fixa’t en això:
Hi ha qui gasta diners que no té comprant coses que en realitat no necessita i que no es pot permetre, tenint en compte la seva situació econòmica aquí i ara, i ho fa per satisfer necessitats ja satisfetes, per aparentar el que no és davant persones que no coneix o que no li cauen bé, acumulant massa coses, tantes que no li caben a casa i que ni tan sols farà servir, afegint a aquesta equivocada recerca un greu endeutament financer i una considerable neurosi.
Finalment, compra tantes coses que... ha de vendre la seva ànima per pagar-les! La felicitat té a veure ambla possessió d’una altra mena de béns. Béns de l’ànima o béns de l’ésser: tranquil•litat, temps, energia física, amistat, bona companyia, salut, projectes de vida, feines que ens apassionin... Jo ho veig així...
És molt més que simplement aconseguir “alguna cosa” Diria que la felicitat és el plaer de viure gaudint d’allò que es fa dia rere dia, instant rere instant, aquí i ara.
I si, a més, allò que fas es converteix en el teu mitjà de vida, la teva manera d’obtenir recursos... aleshores és el màxim!

Crec amb fermesa que la felicitat és aquesta sensació que la meva vida té una direcció i un sentit, que la guia una brúixola interior. Aquesta sensació tan acollidora de no estar perdut perquè em trobo en un camí en el qual em sento bé amb mi, i no em calen muntanyes de coses materials que em completin, que tapin forats de la meva ànima.

Per tant, crec que cal plantejar-se si la nostra vida té direcció i sentit.

Tenir una direcció implica...

...moure’s per un camí, o seguir un rumb;

...assumir que hi ha algú que dirigeix, que marca aquest rumb;

... i sobretot, tenir una llar, un lloc on trobar-te amb el teu ésser i amb aquells qui estimes.
La pregunta “quina és la meva direcció a la vida?” pot, aleshores, interpretar-se de tres maneres:

-Cap a on vas?
-Qui et dirigeix, qui és el teu guia?

-On és la teva llar, el teu amor, la teva vida?

I pel que fa al sentit també hi ha molt a dir. Dotar d’un sentit la teva vida suposa, abans que res, tenir la capacitat d’adonar-te d’allò que passa i de donar-hi un significat. Aleshores la pregunta “quin és el sentit de la vida?” pot traduir-se com:

-Quin és el significat que li dónes a la vida?
-Ets conscient de què passa realment a la teva vida?

Totes aquestes qüestions, tant les que fan referència a la direcció de la vida com al seu sentit, es poden resumir en una:


PER QUÈ VIUS?


Ningú no pot donar per tu una resposta ferma, senzilla i serena a aquesta pregunta.

I quan ets capaç de respondre-la... és quan resulta molt fàcil definir els teus objectius, els passos següents.

Perquè a la teva vida li pots donar un significat, una finalitat, sigui quina sigui, però una: la solidaritat, el coneixement, la saviesa, la caritat, el plaer, la bellesa, el poder econòmic, el poder fàctic, la transcendència, la il•luminació... Cadascú pot triar el seu camí. I la sortida d’aquesta vida. Perquè cada sortida o final té un preu. Per a tu i per als altres. Per això val la pena ser molt conscient de l’elecció d’aquesta sortida o final. Per cert, sabies que “sortida” i “èxit” tenen molt a veure?, que “èxit” ve del llatí exitus, que significa ‘sortida’? Fixa-t’hi, a més, que en anglès “sortida” s’escriu exit...
Trobar la direcció i el sentit de la teva vida és un pas fonamental per a la definició de la teva noció de l’èxit, la qual cosa no és senzilla. Cal temps, cal reconèixer-se, escoltar-se, estar atent, tenir paciència, perseverar. Perquè la definició de la direcció, i del sentit de la vida no arriba de sobte, per il•luminació, com un flaix, ni tampoc perquè algú que diu que t’estima et xiuxiuegi a cau d’orella...No!

Arriba com a conseqüència del treball de trobar-se amb un mateix o una mateixa en allò més íntim, en el fons de nosaltres, en l’essència de l’ànima, en la “veueta interior”.

Per tant, si la felicitat consisteix a trobar la direcció i el sentit de la nostra vida...
...no creus que hauríem de començar a caminar cap a la seva recerca?

...no creus que hauríem de fer alguna cosa?

O potser ja ho estem fent?
(...)

dimecres, 27 de febrer de 2008

MARIA DEL MAR I MARTIRIO

Avui us porto una col·laboració genial entre dues immenses intèrprets de la cançó popular, Maria del Mar Bonet i Martirio.

ENTRE LOS TRIGALES VERDES

Ayer tarde yo cantaba
mientras mi niña dormía;
ayer tarde yo cantaba
mientras mi niña dormía.

Y los almendros lloraban
y los almendros lloraban
de la infinita alegría;
y los almendros lloraban
y los almendros lloraban
de la infinita alegría.

Qué bonita que es mi niña
qué bonita cuando duerme:
se parece a una amapola
entre los trigales verdes;
qué bonita que es mi niña
qué bonita cuando duerme:
se parece a una amapola
entre los trigales verdes.

Jugaban al escondite
el sol con los limoneros;
jugaban al escondite
el sol con los limoneros.

Los almendros se asomaban
a su ventana y miraban
por ver dormir a un lucero;
los almendros se asomaban
a su ventana y miraban
por ver dormir a un lucero.

Qué bonita...


LA MORT DE NA MARGALIDA

L'amo de Bàlitx m'envia
missatges i jornalers,
sa madona i los demés,
tota la gent que hi havia.

Voleu escriure un paper
sa mort de Na Margalida,
que si greu no vos sabia
començaria es procés.

Dia setze de gener
dins can Tropell m'encontrava.
En Joan Blai me dugué
noves que jo no esperava.

Va dir si alterat estava.
Jo li vaig dir: -No res sé.
De s'al·lota me dugué
que ella morta s'encontrava.

Jo corria i no veia,
i a ca seva vaig anar.
Com mentre obrí sa porta
sa mare ja em va abraçar.

I ella em va dir: -Sebastià
Na Margalida ja és morta.-
Oh punyalada més forta
no la rep cap cristià!

I a veure-la vull jo anar
que es mirar-la m'aconhorta.

Partiguèrem en sa nit
i sa tristor mos matava
i cada instant mos faltava
sa força i s'esperit.

No n'estic empegueït,
de contar lo que em passava.
I a vore-la morta anava
i amb so cor ben entristit.

Quan dins Sóller vaig entrar
me digueren de seguida:
Per veure Na Margalida
hauràs d'anar en es fossar.

Molt prompte vaig descobrir
es parets d'aquell local.
-Oh cementiri dogal!
vaig davallar i vaig dir.

I aquí s'ha de consumir
sa meva amor principal.
I sa vida de res val
en aquest món assistir.

Com mentres obrí la porta
t'hi vaig veure, Margalida.
Freda, morta, sense vida
jo no sé lo que em passà,
sa meva vista tornà
tota d'aigo consumida.

Com va venir en el cas
que l'haguérem d'enterrar.
Dins sa fossa vaig entrar
i es baül vaig ben tapar,
perquè terra no hi entràs.

Quan la vàrem haver enterrada
jo i aquell germanet seu,
vaig dir: Margalida amada,
jo per tu pregaré a Déu.
I a dins es pensament meu,
sempre et tendré retratada.

Adiós Margalideta,
Margalideta adiós.

Déu del Cel qui és piadós
allà et tendrà Margalida.
I jo en acabar sa vida
que mos hi vegem tots dos.

Per lo promte i lluny que era,
i és que molta gent la plany.
En Sebastià Company
Na Margalida Servera.



boomp3.com

dimarts, 26 de febrer de 2008

AIGÜES TRANQUIL·LES



De sempre la gent m’ha considerat una persona molt i molt tranquil·la. Ja sabeu que la visió que tenen els altres de la nostra manera de ser, sovint no coincideix amb la nostra. És cert que sempre he donat una aparença de tranquil·litat, parlo a poc a poc, suau; poques persones m’han vist realment enfadat, dono la impressió d’un bon jan... En realitat, des de petit se’m menjaven els nervis; de nen era prim com un fideu, tot i que menjava com una llima. I sóc conscient, que tot i les aparences, tinc un temperament nerviós. Que he après a controlar, això sí, i la feina que m’ha donat! Però el nerviós, l’impulsiu, resta sempre a flor de pell. De vegades em costa molt refrenar la meva tendència a desbocar-me. Especialment hi ha una cosa que em pot destarotar completament: l’agressivitat externa. Em posa malalt. I parlo de l’agressivitat física, especialment. No suporto veure dos éssers humans fotent-se hòsties a tort o a dret, i encara menys quan és només un el que agredeix l’altre, la víctima. Se’m regira la sang, i és llavors que puc arribar a ser perillós, perquè la raó s’esvaneix i tot és cor. Físicament no em considero una gran cosa; de fet no he estat mai fort (allò que en diuen un “catxes”) Però quan he vist, per exemple, dos alumnes meus, pràcticament adolescents, quasi més alts que jo, esbatussar-se de valent, cecs d’ira, no he tingut cap problema per posar-m’hi al mig i treure les forces de no sé on i enviar-los tos dos d’una empenta a dos metres de distància.

Suposo que coneixeu aquella dita que diu: “Líbrame de las aguas mansas, que de las bravas ya me libro yo.”

Salut a tots.

(La fotografia correspon als Quintanels, de Mç. A aquest lloc, supertranquil, aprofito per fer-me algunes refrescades quan ve l'estiu.)­­

HOMENATGE A TERESA. PETIT HOMENATGE A L'OVIDI

Un dels més bonics i emotius poemes de l'Ovidi, que trobareu en el seu disc "A Alcoi" Aquesta història, tan tendra, tan extremedament humana, m'ha tocat sempre el cor.
Serveixi avui, com un íntim homenatge -compartit amb tots vosaltres- a aquesta figura, avui desapareguda, dissortadament, de la "Nova Cançó"
Ovidi: siguis on siguis, et recordem, et valorem, t'estimem.


Com un record d'infantesa
sempre recordaré
a la Teresa,
ballant el vals.
Potser fou l'ultim fet
amb algú que estimés
abans que un bombardeig
la tornés boja.
Tots els xiquets la seguíem
i en un solar apartat ens instruíem
al seu voltant.
Mig descabellonada
ens mostrava les cuixes
i ens donava lliçons
d'antomia.
Ella ens va dir d'on veníem.
I que els reis de l'Orient
no existien.
Ni llops ni esperits.
Ens parlava de l'amor
com la cosa més preciosa
i bonica.
Sense pecats.
Ens ensenyà a ballar
a cantar i a estimar.
D'això ella era
la que més sabia.
Amb una floreta al seu cap
i un mocador negre al coll
i faldes llargues
i un cigarret.
Vas ser la riota dels grans,
i la mestra més volguda.
dels infants.
Ara de gran comprenc
Tot el que per tu sent
i et llence un homenatge
als quatre vents.
Com un record d'infantesa
sempre et recordaré, Teresa,
ballant el vals.


boomp3.com

MASCULÍ? FEMENÍ?

Avui deixaré que les paraules surtin per elles soles; per tant haureu de perdonar el desgavell d’idees que això pot provocar. Em ve al cap allò del principi masculí i femení que fa cosa de mitja hora he llegit en un blog. No n’acabo d’estar gens convençut. Les ànimes no són masculines o femenines, no s’atreuen en funció del seu sexe. Les ànimes tenen sexe? ¿Vol dir que no estem projectant la nostra pròpia visió del món cap a estats o realitats que depassen la nostra pròpia dimensió? Un cos pot ser maculí, pot ser femení, ja que els sexes en principi (en principi!) i des de l’òptica humana van ser fets per a la perpetuació de l’espècie. L’esperit no s’ha de perpetuar: recordeu que l’energia només es transforma. És allò del sexe dels àngels. I si parlem de “principis” (actiu-passiu, lluitador-conservadora...), em sembla que l’ànima hauria de ser “plena, completa”, es a dir,crec que deu gaudir de totes les propietats simultàniament; per tant, des del punt de vista de “principi masculí” i de “principi femení”, hauria de ser en tot cas hermafrodita, és a dir, hauria de tenir ambdós principis.

L’Ocell reivindica la tendresa, actiu atribuït a allò que és femení.

L’Ocell reivindica la força, actiu atribuït a allò que és masculí.

Amb la tendresa i la força dibuixades a les seves ales transparents, l’Ocell de Vidre aixeca el vol i planeja cap a espais de llibertat i de plaer.

Perquè el pare és el fill, perquè el fill és el pare, perquè la mare és el pare, perquè el pare és la mare, perquè la mare és el fill, perquè el fill és la mare.

“Jo sóc l’ombra que camina al teu darrera, i que miro que no equivoquis el camí” On ets, no et veig, però sento la teva mà que em porta. Em sento segur al teu costat. No em deixis. Tinc por d’estar sol.

Endinsem-nos en els vells camins de fosca perquè al final hi trobarem la llum.

dilluns, 25 de febrer de 2008

PREGUNTES I RESPOSTES

No cal anar a cercar les respostes als vells oracles
ni tampoc als nous;
Saps escoltar?
La resposta a les teves preguntes
ets tu qui les tens.
Escolta el vent, mira el bosc,
trepitja la sorra, enamora't del silenci.
Pregunta't sense por de no saber
Pregunta't amb la confiança de saber.

La resposta està dintre teu.
Petit i gran déu ahora,
l'univers et fa costat
car l'univers ets tu mateix.

RELLEGINT ANDRÉS ESTELLÉS

Avui, us faig arribar un poema de Vicent Andrés Estellés (Publicat al “Llibre de meravelles”). Que el gaudiu.

TESTAMENT MURAL

El teu nom i el meu nom, escrits en la paret,

en aquella paret plena de cors i rúbriques,

en aquella paret de voluntats darreres,

mentre s’agonitzava de l’amor o la pena;

en aquella paret de la fosca escaleta,

entre paraules tendres i paraules obscenes,

paraules que parlaven d’un amor invencible,

paraules que parlaven d’un record en carn viva,

paraules que evocaven les nits de gaudi i pètals,

i la pornografia delirant d’uns dibuixos,

en una convivència que m’agrada pensar.

En aquella paret suada pels amants,

amerada d’amors com un dur matalàs,

en aquella paret de friccions ardentes.

El teu nom i el meu nom feroçment enllaçats

quan també s’enllaçaven les nostres cames, fosca

escaleta que evoque i que no diré on és,

encara que em torturen, encara que em degollen.

El teu nom i el meu nom, ardents, en un arrap

sobre els algeps suats de la paret aquella.

El teu nom i el meu nom arrapats amb les ungles,

arrapats en la bruta paret de l’escaleta,

amb una voluntat de viure, de perviure,

amb una agonitzant cal·ligrafia dura,

entre coses obscenes i coses delicades,

exclamacions brutals d’un sexe poderós,

notacions ingènues de quadern escolar,

notes sobre la marxa dels esdeveniments,

aquell luxe d’autògrafs autèntics i primaris.

El teu nom i el meu nom, més que escrits, arrapats,

aquell amor, l’amor, amor d’ungles i dents.

divendres, 22 de febrer de 2008

AJUDA

Em passa sovint. Suposo que a vosaltres també.

Em sap greu que algú tingui problemes. Per això intento posar el meu gra de sorra en donar no una solució al problema, perquè en la majoria de casos això s’escapa de les meves possibilitats, sinó una paraula amable, un gest d’afecte, un detall moltes vegades molt minso però que crec que pot fer un bé extraordinari a l’altra persona.

Però amb això i tot, veig els problemes de la gent, el seu dolor, les seves angoixes, amb una frustració total. Sento com si, en no poder fer res de prou gran per canviar la seva situació, els petits gestos que pugui fer no servissin de res. Ja sé que no és això, o si més no, bé que m’ho diu la raó, que no hi puc fer res més. Però és clar, no és una qüestió del deure, sinó més aviat una qüestió dels sentiments.

És fotut això de voler ajudar i no poder fer-ho o no saber com fer-ho. (Perquè de vegades, ficar-hi la pota és molt fàcil).

En fi... no sé com ho veieu, vosaltres, això. Si us sembla bé, us animo a opinar i dir el que vulgueu.

dijous, 21 de febrer de 2008

NIT DE LLUNA PLENA / 21 DE FEBRER.

La lluna regnava sobre onades de vent,

Maragdes i ocells trencaven el desig,

La nit era tèbia, el cos jove i ardent,

Petjades a la sorra i el silenci pel mig.

dimecres, 20 de febrer de 2008

PROPOSTA PER A CATALANS CABREJATS


Els que us heu endinsat per les entrades d’aquest blog us haureu adonat que no tinc gaire tendència a parlar de política, excepte en comptades ocasions, com ara que sembla que un cop més els mentiders professionals de sempre, per la seva necessitat imperiosa de pujar al burro del poder, necessiten el nostre vot.

He jurat i perjurat que no votaré ni a uns ni a altres ni als de més enllà, si més no fins que la política deixi de ser un mercadeig tan deplorable, tan a l’alçada de tarats mentals com ho és en el nostre país i en el nostre estat avui dia.

Els catalans som l’hòstia. Perdoneu que us ho digui així de clar. Tothom està cabrejat, treu fum pels queixals, veu i llegeix i escolta com una vegada i una altra a més de cornuts ens fan pagar el beure. Molt bé: I què fem? Barallar-nos entre nosaltres, discutir fins a extrems inimaginables... Que si nacionalistes, que si independència, que si tu ets, que si tu també, que si els de més enllà és un caragirat, que si tu ets gilipolles, que si tu també... i bla, bla, bla... Perquè de xerrameca sí que en tenim, i sembla que no l’acabem.

¿I si parlem menys i fem alguna cosa, per petita que sigui, en què d’una puta vegada ens posem tots d’acord? No demano grans heroïcitats, no. Alguna cosa, per petita que sigui, que ens elevi la moral, i que serveixi perquè els que ens veuen com un galliner mal avingut es quedin astorats de la sorpresa.

Davant d’aquestes eleccions al “gobierno de Espanya” molts i molts catalans (que no tenim interessos de partit, i sí una mica de sentit comú i molta mala hòstia –política, clar, perquè som bones persones-) i ja n’estem fins als collons de tanta merda, de tants anys de merda acumulada, hem decidit no votar ningú dels que es presenten (diguem-ho suau: “perquè no responen a les nostres expectatives”).

Ara bé: Si llegiu els blogs polítics, com ha passat en darreres eleccions, no hi ha manera de posar-se d’acord en si votem “en blanc”, “nul” o simplement “no votem”.

Cadascú té els seus arguments. D’acord. Tothom té la seva raó. D’acord. Però cadascú va a la seva. Merda. Tan difícil és posar-nos d’acord? Que ens equivoquem i prenem la decisió no encertada? I què? L’important, no és si baixo o no del burro. L’important és donar als merdosos la sensació que actuem com un bloc, com una pinya i no com els galls de galliner de sempre.

Des de la modèstia demano als grans blogs polítics, els que llegeixen grapats de gent, que facin una proposta. Ells poden fer-ho i segurament, unir la gent en un gest que només ens pot portar coses positives. Si aconseguim això, ja aconseguirem altres coses més endavant. Si no... ho tenim fotut!

dimarts, 19 de febrer de 2008

ÚNICS


Nosaltres som la nostra pròpia obra. Dia a dia ens anem fabricant, des del mateix moment del naixement, o potser fins i tot abans, des del moment de la nostra concepció, o potser som el resultat incomplert, inacabat de centenars de vides passades.

De vegades dic als meus alumnes (pobrets, si ni m’entenen!) que ells han de tenir ben present que no són la fotocòpia de ningú, que són absolutament originals, irrepetibles, amb una consciència única en tot l’univers. Em sembla que a la seva edat això és el que menys volen escoltar. Comencen una edat en què per afirmar la seva individualitat han d’ “assemblar-se” als altres, vestir com els altres, dir les mateixes coses que els altres, actuar com els altres... Els fa molta por ser diferents, com una mena de cosa estranya i veure’s bandejats dels companys, de la colla, que en aquest moment ocupa una part molt important de les seves preferències.

A mesura que creixem, i no solament físicament, sinó en tots els ordres possibles, ens adonem cada cop més de la nostra individualitat. I finalment en prenem consciència.

Som únics.

Però ser únics no vol dir que allò que veiem en nosaltres i que ens fa diferents dels altres ens agradi.

Ja he dit al començament que som el fruit d’un procés. La vida, la nostra vida: experiències, afanys, tendències, ensopegades, relliscades, alegries, decepcions... Tot ens marca, tot allò que ens passa va emmotllant la nostra manera de ser i la nostra manera de relacionar-nos amb el món que ens ha tocat viure. El problema és que no ens aturem a veure la vida com un procés, sinó com una mena de carrera per aconseguir allò que la majoria ha decidit que és la màxima aspiració possible en l’esser humà: el reconeixement i l’èxit. (Aquí podeu rellegir el meu post d’ahir, si us ve de gust fer-ho).

La gent de vegades es troba malament amb si mateixa perquè ha fallat a les seves expectatives o a les dels altres. La vida dóna voltes molt estranyes per conduir-nos allà on hem d’arribar. Entendre-ho escapa a les lleis que nosaltres coneixem. Tots sabem que de grans mals se’ns succeeixen al cap d’un temps coses que són positives. Al moment que ens passen les coses, vivint el moment, no arribem a comprendre les grans desgràcies, la maldat en el seu estat més pur, el significat de tanta guerra, fam i odi i donem la culpa a un déu que diem que ens ha abandonat i que és cruel. Però tot té, malgrat que en el moment no sapiguem veure’l, sentit, en el desenvolupament d’aquest curt unes vegades, llarg unes altres, camí al qual anomenem la nostra vida.

Davant del Camí hauríem de tenir una actitud oberta i per damunt de tot, optimista. No ens haurien d’afectar (i ja sé que em direu que a tots en major o menor mesura ens afecten) els petits o grans problemes de la vida quotidiana. Però si som capaços de veure-ho tot amb més confiança, amb més optimisme, veurem que de vegades –moltes vegades- ens ofeguem en un got de sorra. Que caiem? I què? La vida segueix el seu camí i no ens espera pas que eixuguem les nostres llàgrimes. Mirem-nos a dintre, directament, sense por del que hi podem trobar. Enfrontem-nos a nosaltres mateixos. Cert que hi trobarem molta merda (som humans), però també hi trobarem coses divines, pròpies d’un déu ( “L’home és un déu quan somia i un captaire quan reflexiona”, Hölderlin, Hipèrion). Fem neteja del nostre cor i de la nostra ànima, omplim d’alegria i cançons el nostre viure i la vida es convertirà en la nostra gran aliada.

No fem de la nostra vida una mediocritat. Recordeu que som únics; enganyats fins ara, això sí, però no per això deixem de ser una raresa exòtica en tot l’univers.

Si sabem veure tot això, i lluitem per escapar dels tentacles de l’ego (dubtes, angoixes, por, inseguretat... anirem trobant el Sentit i el Saber perduts.

dilluns, 18 de febrer de 2008

LA VIDA I LA POR

I seguim parlant d'aquest camí ple de sorpreses que és la nostra vida.
Una cosa de la qual no he fet cap comentari directe fins ara és la por. Certament que d'alguna manera, d'esquitllentes potser, sí que l'he fet sortir, potser involuntàriament, fins i tot. I de fet, és un tema important, un tema que porta moltes conseqüències, i evidentment, cap d'elles mínimament agradable.
Que què vull dir quan parlo de por? Doncs d'això mateix, de la Por. Però por de què? em preguntareu. I jo us diré: "Por de tot el que creieu que pot passar: por de quedar-vos sense la feina, por a no poder arribar a final de mes amb el vostre sou, por a l'abandonament de la vostra parella, por que el cotxe us deixi abandonats en plena nit en mig d'una carretera desconeguda i sense cobertura, por a no poder pagar la hipoteca, por que algú nou i més jove que vosaltres us prengui el lloc de treball, por a... tot!
Penso que no hem nascut amb aquesta canguelis al damunt. Això no és natural, no està en harmonia amb les lleis de la natura. Per tant, d'alguna manera és una por induïda, apresa, una por que, això sí, hem après des de ben petits. Una por que hi és, que ens acompanya com l'ombra que trepitgem i que sabem que està sempre aquí, amb nosaltres. Però per alguna raó que, us sóc ben franc, no m'he parat gaire a pensar, resulta que no la volem reconèixer. I la suavitzem, com si en fer-ho els seus efectes disminuïssin. Diem que tenim inseguretat, que no veiem el futur massa clar, que home, potser... No: tenim por, i cada cop estem més cagats de por. I quan més amunt ens sembla (remarco aquest "ens sembla") que hem arribat en els cànons d'aquesta nostra societat de merda, més por tenim de perdre-ho tot.
Amb això que acabo d'escriure, m'ha vingut al cap una notícia que fa alguns anys vaig llegir al diari: un home, (crec que això va passar a Vilassar, si no vaig errat), amb una bona professió i estatus de vida alt, es va quedar sense feina (no recordo exactament com va anar la cosa, el cert és que davant d'aquesta nova situació, no va ser capaç d'afrontar-ho, i es veu que a fi que els seus éssers estimats no haguessin de patir com estava patint ell, doncs va i amb una escopeta es carrega la seva dona i dos fills petits. Només es va salvar de l'acte "amorós" el fill gran, de quinze o setze anys, que havia passat la nit a casa d'uns parents. Naturalment, el pare de família, després de deixar reposar la seva família en braços de la mort, es va disparar un tret al cap. Aquest home no tenia por, tenia terror, pànic, fins a tal punt que se li'n va anar completament l'olla.
I si us hi fixeu, al darrera d'aquesta por, en la majoria dels casos hi ha la preocupació pels béns materials.
La gent tenim coses, cada vegada més coses, muntanyes de coses (moltes de les quals no necessitem per punyetera merda) I això ja ho sabem, però continuem comprant, continuem adquirint compulsivament. Tots. Uns més i altres menys, cert. Però tots. Perquè vivim en una societat on ens podem permetre fer aquestes coses. Però tot té un preu senyors i senyores. Ja ho sabeu que aquí no es regala res. Una de les monedes amb què paguem és... temps. Temps que necessitem per relacionar-nos amb els amics, temps que necessitem per gaudir dels nostres fills i educar-los, temps que necessitem per llegir, per olorar, per dibuixar, per estimar, per plorar, per riure, per caminar, per estar sols i pensar en la nostra vida, per ajudar els altres, per rebre l'ajut dels altres, per fer una trucada de telèfon a aquella persona que sap que ho necessita, per anar a un concert, per anar a ballar, per anar al teatre, per viatjar, per...
"No tinc temps. La feina, saps? Tinc una hipoteca per pagar, un milió de coses pendents, he de seguir escalant llocs a l'empresa... Ja ho faré més endavant, o quan em jubili".
No tenim temps per gaudir de la vida, de la vida de debò i tenim por de perdre l'altra, la que ens hem creat (que no és vida, sinó la mort de la vida).
Tot i que el tema dóna molt per comentar, de moment us deixo aquestes línies perquè penseu una mica i al mateix temps m'atreveixo a recomanar-vos molt especialment aquella meravellosa, entranyable i divertida pel·lícula argentina que es diu "Conversaciones con mamá", que precisament toca bastant de ple tots aquests temes.

dissabte, 16 de febrer de 2008

JO, VOTAR-VOS? TURURUT!!!


(Romeu, El País, 15-02-08)

CASA TANCADA

L' afecte entre les persones és quelcom que sembla que també s'està perdent. D'acord que entre els amics hi ha afecte, perquè si no... ja m'ho explicareu. Però en els darrers temps, les relacions entre la gent que es coneix, són més tenses que qualsevol altra cosa. Bé, potser "tenses" no és la paraula que hauria d'haver escollit. No sé... i si diem "desconfiades"? No, no m'acaba d'agradar. No sé com dir-ho, en aquest precís moment. El que vull dir és que qualsevol conversa entre dues o més persones està generalment marcada per un sentiment ocult d"estar en guàrdia", "d'esperar a veure què passa perquè no ens n'acabem de refiar". I així passa sovint que les relacions humanes no acaben de fructificar en unes realitats millors. Coneixem les mateixes persones des de fa molts anys, fins i tots els hi posem un cert afecte, però no passem d'aquí. "Bon dia", "Avui potser sí que plourà", "I tanta falta que ens fa la pluja", "I els nens, com estan"...
El to amb què ens adrecem als altres és molt important, com també ho són els gestos, l'expressió de la nostra cara, el mirar directament els nostres interlocutors als ulls... Hi ha gent que no et mira mai, quan li parles, o que notes que et parla amb obligat compliment. No tothom és així, clar. Però el que sí és cert és que a tots ens costa molt obrir-nos cap a l'exterior, cap al desconegut. Tenim por.
Tots tenim una gran capacitat d'amor (d'afecte, si ho preferiu), que hauria de ser canalitzada cap al nostre pròxim. I el més natural és que les persones que en diem el nostre pròxim, siguin les més properes a nosaltres, especialment els nostres veïns i coneguts, aquells que viuen la seva vida ben a prop de la nostra.
Tenim por. Hem après a tenir por. Maleït siga...!
Ja sabeu aquella dita oriental tan bonica que diu: "Si vols que algú t'estimi, despulla't". Però despullar la teva ànima tothom sap que és exposar al davant de l'altre les teves febleses, els teus punts obscurs, les teves debilitats. I així moltes vegades, inconscientment la majoria de vegades, creem un doble de nosaltres mateixos, que poc o res té a veure amb la nostra personalitat.
Hi ha molta gent que per por ha tancat totes les portes i les finestres de casa seva. A dintre s'hi sentirà bé, s'hi sentirà protegida. Però en aquesta casa tampoc hi podrà entrar ningú, ni per fer bé ni per fer mal.
I si comencem a obrir una mica alguna finestra de casa nostra? Ni que sigui per ventilar-la una mica!

dijous, 14 de febrer de 2008

MESTRES CANSATS I CREMATS


Avui l'admirat Partal parlava al Vilaweb de l'entusiasme dels mestres, del necessari entusiasme del mestres. Hi estic molt d'acord: aquesta nostra professió necessita unes grans dosis d'alegria, d'il·lusió, de ganes, d'optimisme, d'entusiasme... Quins gran paper podríem fer en el camp educacional si això fos cert!
Jo, que ja he fet alguns quilòmetres pels passadissos de les nostres escoles (i molts més conduint el meu cotxe per anar i tornar de la feina), em considero un mestre cremat i cabrejat. Sí, nois, tal com sona; i molta gent de la meva generació crec que pot fer seva aquesta afirmació (i no vull parlar en nom de ningú, jo; en tot cas parlo de mi mateix i del que sento).
Els mestres d'aquest país, hem vist al llarg d'anys, com unes vegades els polítics, d'altres els mateixos sindicats, d'altres la transformació de la societat en una sociatat cada cop més acomodada i egoista, d'altres les nostres pròpies picabaralles internes, el nostre entusiasme s'ha anat diluint fins a arribar a un punt en què ningú, en qüestió d'ensenyament, no sap on es troba.
Per un costat, les diferents reformes sembla que no acaben de funcionar. Ja ho deia l'altre dia el Terricabras, que quan s'ha de canviar tant, mal senyal: és prova que alguna cosa no funciona.
Els polítics, que sovint s'omplen la boca de paraules grandiloqüents, han estat (si més no amb els governs de CIU), més pendents de les subvencions a la privada que de fer una escola pública de qualitat. Recordo que arran de la manca d'oferta escolar de l'escola pública en un moment en què l'índex de la demografia havia pujat, es van inventar les subvencions a l'escola privada amb el fi que tothom pogués accedir a una plaça pagada amb diners públics. Sabeu què va passar quan la natalitat va baixar? Us penseu que es va començar a anular contractes amb la privada? No!
Els carallots van anular aules de... l'escola pública. Collons!!!
I la Reforma? Penso que era una bona idea, tot i que com sempre, no es va preguntar res als mestres. La Reforma es recolzava en una bona filosofia (encara que crec que no tot eren flors i violes). El gran mal fou que es va plantejar en una època en què l'economia anava bé, i quan va començar a aplicar-se... mancaven diners per tot arreu. I així va anar la cosa.
I sempre el cony dels diners. Tots els problemes que diuen que hi ha a l'ensenyament se solucionarien amb una bona bossa. Però, clar... Si hi ha altres prioritats polítiques... I ja hi som!
A més dels diners, el que també ens ha anat cremant, han estat tots els canvis que hi ha hagut al llarg dels últims vint o trenta anys. Modes, Ara toca això. Ara toca fer allò. Paperassa, munts d'hores perdudes inútilment per fer documents que a hores d'ara van criant pols.
Sempre he pensat que els canvis s'han de fer, tots hem de millorar, però amb temps d'anar adaptant-nos i assimilar els canvis. No, a casa nostra, com que som genials i uns grans professionals, ho hem de fer tot de cop. I així ens van les coses. L'ensenyament va tirant, no veig que sigui un desastre, el fracàs escolar té moltes lectures i raonaments, però nosaltres no estem contents. I quan un mestre no està content...
I els sindicats? Algú podria recordar-los què va passar a la vaga estatal del 77-78. Mai me n'he refiat. Permeteu que em reservi aquest dret.
En fi, Ja sabeu el que es diu: que és molt important saber motivar l'alumne. D'acord completament, però sembla que qui ha de motivar els mestres (cosa també imprescindible) , no ha fet bé els deures.
Podria fer un autèntic memorial de greuges, però més val que acabem el dia en pau. Per desgràcia les coses són com són, i com deia el meu post d'ahir, no ens entestem en voler lluitar contra les coses que són molt lluny del nostre abast. (Faig de mestre, no de polític).
Però sí que en el fons m'agradaria que les coses funcionessin d'una altra manera, i que en aquest camp, com en tots els camps de la nostra vida tant privada com pública regnés el sentit comú. (L'heu vist per algun lloc? Perquè fa temps que no el veig)
Salut, força, alegria i, malgrat tot, esperança i entusisme!
Un "mestretites"

dimecres, 13 de febrer de 2008

MÉS SOBRE LA FELICITAT (EPICTET)


Aquest fragment està extret del llibre "Un manual de vida", a partir del pensament d'Epictet. Espero que us ajudi.

LA FELICITAT NOMÉS ES POT TROBAR A L'INTERIOR

La llibertat és l'única meta que val la pena en aquesta vida. S'aconsegueix prescindint de les coses que són fora del nostre control. No podem tenir un cor alegre si les nostres ments són un afligit calder de temor i ambició.
Vols ser invencible? Aleshores no entaulis combat amb coses sobre les quals no tens un control real. La felicitat depèn de tres coses, i totes tres estan sota el teu poder: la voluntat, les idees respecte als esdeveniments en els quals estàs embolicat i l'ús que facis d'aquestes idees.
L'autèntica felicitat sempre és independent de les circumstàncies externes. Practica la indiferència envers les circumstàncies externes. La felicitat només pot trobar-se a dins.
Amb quanta facilitat ens enlluernen i ens enganyen l'eloqüència, els càrrecs, els títols, els honors, les possessions, els vestits cars o un posat afable. No cometis l'error de donar per descomptat que les celebritats, els personatges públics, els líders polítics, els rics o aquells qui posseeixen grans dots intel·lectuals o artístics són necessàriament feliços. Fer-ho és deixar-se desconcertar per les aparences i només farà que dubtis de tu mateix.
Recorda: l'essència real de la bondat només es troba entre les coses que estan sota el teu control. Si no oblides aquesta premissa, no et trobaràs en fals sentint enveja o desolació, tot comparant lamentablement els teus triomfs amb els dels altres.
Deixa d'aspirar a ser algú altre, car això és sota el teu control.

NINGÚ NO POT FER-TE MAL

La gent no té la facultat de fer-te cap mal. Fins i tot si et denigren a crits o et donen cops, si t'insulten, teva és la decisió de considerar si el que està passant és insultant o no. Quan algú t'irrita, l'únic que t'irrita és la teva pròpia resposta. Per tant, quan et sembli que algú t'està provocant, recorda que l'única cosa que et provoca és el teu judici de l'incident. No permetis que les teves emocions s'encenguin per meres aparences.
Intenta no limitar-te a reaccionar a l'acte. Allunya't de la situació a fi de tenir-ne una perspectiva més àmplia. Calma't.

dimarts, 12 de febrer de 2008

MALEÏTS


L'odi es desplega pels aires bruts d'un cel gris, des d'on baixen boires esfilagarsades que es fiquen per la boca, per les orelles, pells ulls, pel cul dels desterrats.
Un infant que plora.
La lluna, entristida de tantes visions apocalíptiques, ha girat l'esquena i s'ha posat a plorar.
Malparits amb cor de pedra, qui sou vosaltres que aixequeu al cel el vostre domini, el vostre orgull, el vostre negoci?
Fastigosos excrements fills de l'home, que us revengeu amb els vostres germans, amb les vostres germanes, amb els vostres pares i fills.
Miserables carnissers, devoradors de vides, que la pau no sigui mai un reclam per aquests vostres cors de dura pedra.
Que el perdó no existeixi, per a vosaltres, vils torturadors de joventuts esperançades, de vides que es trenquen, que es vinclen de sobte com una herba petita i delicada del camí davant d'un cop de vent.
Un infant que plora.
Un infant que plora.
Un infant que plora.

Una mare que plora.
Un pare que plora.
Un avi que plora.
Un germà que plora.
Una veïna que plora.

Un, qualsevol, que gira l'esquena.
Un altre, qualsevol, que també gira l'esquena.

I el dolor, aquest dolor que no s'acaba mai,
que cada dia reneix en un lloc diferent,
amb persones diferents,
provocat pels mateixos monstres de sempre...

Fins quan?

TOTS ELS COLORS DEL VERD...


No hi ha temps per a l'amor al País Basc, estén la solidaritat.
The is no time for love in the basque country, please extend the solidarity
Ez dago maitasunerako aukerarik Euskal Herrian, zabaldu elkartasuna
No hay tiempo para el amor en el Pais Vasco, extiende la solidaridad.


boomp3.com

dilluns, 11 de febrer de 2008

EL PARADÍS DEVASTAT


Avui us faig arribar un bellíssim poema d'amor i de desig, escrit per Joan Ferraté que es troba dintre del seu "Llibre de Daniel" Espero que us agradi.

Cos estimat, el fonament
del nostre amor és el desig, que vetlla
i violentament se satisfà
en el goig, cada nit, que potser és la darrera
i que rapinyo, ple de por de l'endemà.
Petit cos tendre i dolç, no tinc espera:
és vell el meu enyor del front color d'ametlla
i buit de pensament
i els ulls vagarosos i grisos
i la boca goluda, que el bes torna innocent,
i el coll i les espatlles, carícia de la mà,
i d'un pit com és ara el teu, on els països
que he somiat de visitar
tenen port i frontera.
Obre les cames, dòcil, i deixa'm que contempli
la coma del teu ventre i el seu melic rodó.
Passejo els ulls per la foscor
del jardí sant, i m'estableixo a l'ombra
de l'arbre de ciència natural
que, nu i vinclant-se, creix al mig de l'engonal.
Oh, desig que es vol satisfer!
Cos meu enamorat, no demanis venjança:
ens cal encara, de primer,
saludar, amb un llarg petó,
el zenit d'aquest horitzó,
per conjurar l'abús i la malastrugança.
I torno cap a tu, cos ardent i submís:
te m'abraço als turmells, ressegueixo les cames,
i arribo, cos amunt, fins al somrís
incert, gairebé absent, que ofego amb els meus llavis,
i, cos avall, devasto el paradís.
Oh, desig que se satisfà!
No tinguis pressa, amor, fes-lo durar.
Cos saciat, hem estat savis
tots dos, i el nostre goig és infinit:
endinsem-nos, feliços, en la nit.

diumenge, 10 de febrer de 2008

LA LECTURA I ELS JOVES LECTORS (CONTINUACIÓ-2)

Voldria començar aquest post d'avui donant les gràcies a tots els que m'heu deixat comentaris als dos anteriors dedicats a la lectura i els seus inicis.

Els vostres comentaris m'han fet pensar sobretot en la quantitat de coses que m'he deixat en el tinter i a partir d'aquí, sí que he pensat que potser val la pena que continuï d'alguna manera el tema, encetat ja fa uns dies.

No sé si tothom té les mateixes sensacions respecte al fet lector; de fet, en principi la lectura s'ha plantejat sempre com una cosa aïllada, de desconnexió amb la realitat. Fins i tot en el cas que algú escolti un llibre que li llegeix algú, sembla que abandona aquest món i de la mateixa manera que si fes un viatge astral, se submergeix en un altra realitat. És ben bé el que comentava Tiz en el seu blog ahir mateix:

"Porque le pone sentimiento, consigue que te metas en la lectura; tú solamente tienes que hacer dos cosas: poner la mente en blanco y dejarte llevar.

Si, es verdad. Consigue que vivas la historia, que vueles desde el cielo observando la ciudad, sus habitantes. Te atrapa, y te da las ganas de devorar el libro."


No tots els llibres tenen aquesta màgia interna, però. Hi ha poques coses en aquest món que ens facin volar cap a d'altres dimensions com ho pot fer una història ben contada -o ben escrita-. Tots nosaltres, que en principi no vull creure que siguem masoquistes, a qui ens encanta llegir (però no qualsevol cosa!) ens hem trobat, segur, algun cop amb algun llibre completament indigerible. I amb això no vull dir que el llibre fos dolent, no. Però hem de comptar també amb els nostres gustos personals, la nostra educació i sensibilitat, que és ben diferent en uns i altres. Recordo que la primera vegada que vaig llegir "El senyor dels anells" de Tolkien, em va ser completament impossible deixar-lo. Me'l vaig empassar en tres dies de Setmana Santa. (I són més de mil cent pàgines en lletra menuda). M'he trobat posteriorment gent que m'ha dit que aquest tipus de llibres no els pot suportar. (Es referien al llibre i a les tres pel·lícules, excel·lents, que se'n van fer posteriorment).

Ja ho veieu: en qüestió de gustos literaris, cada persona, cada lector és un món ben diferent. Tinc molts llibres, a casa. N'he llegits molts, però també és cert que alguns els he començat i com que no hi acabava d'entrar, estan allà, als prestatges, esperant que algun dia canviï d'idea. No ho sé: tinc molt clar que la literatura ha de donar plaer. Si no en dóna, si has de fer un esforç més o menys gran per llegir-lo... crec que no paga la pena. El millor és fer ús d'un dels drets del lector, segons l'admirat Pennac, "el dret a no acabar un llibre". Això ho tinc molt clar amb els meus alumnes. Sempre que em diuen que un llibre no els agrada (encara que a mi sí, que m'agrada), no els poso cap mena d'impediment perquè el puguin deixar de banda i en busquin un altre.

Respecte al món de l'ensenyament hi ha una cosa que sí que crec que hauria de comentar, i més quan la meva opinió sobre aquest punt l'he vista recolzada per gent que escriu novel·la juvenil o que és especialista en aquest tipus de literatura. El famosos treballs. Als instituts, inevitablement, l'acte de llegir va lligat automàticament a un càstig: Treball sobre la lectura, recessió... digueu-li com vulgueu. Penso que la lectura no ha de tenir cap mena de condicionant, ni anterior, ni posterior. Llavors es converteix en una obligació. Lectures obligatòries? Qui les decideix? Amb quins criteris? Tots els nens d'una mateixa edat tenen la mateixa maduració per arribar a gaudir del mateix llibre?

Alguns professors diuen que aquest treball ajuda a pensar i a controlar que l'alumne ha llegit el llibre. Penso que si es vol que l'alumne llegeixi un llibre, en primer lloc no se li pot imposar qualsevol llibre i menys encara (i això ho he vist jo!) un llibre que el mestre no ha llegit o que el coneix molt superficialment. Sempre he pensat que el mestre, professor o com vulgueu dir-li, de literatura, hauria de ser un autèntic animador, algú que sabés transmetre la màgia que hi ha a l'interior de cada llibre.

Cal comentar un llibre? Crec que sí, però no fent un treball personal, individual (deixem això per als nivells universitaris). El comentari s'hauria de fer en grup, petit o gran, oralment si pot ser, on tothom expressés lliurement la seva opinió, confrontant idees, enriquint-se mútuament, buscant informació de l'autor i de l'època històrica per entendre millor el llibre. I si es pot parlar directament amb l'autor, genial! En tot cas, si es comenta públicament el llibre, el lector ha de tenir en compte que fent-ho millorarà la seva percepció d'allò que ha llegit i en cap cas ha de ser una feina més de les que posem a les escoles i instituts.

Recordeu que el fet de llegir ha de ser sempre un acte voluntari.

The Bookkeeper deia en el seu magnífic comentari (Gràcies, Sònia) que no estava d'acord amb la classificació dels llibres per edats. Naturalment! Ja he dit que el grau de maduració de la gent no és el mateix. El mateix llibre, a edats diferents, tindrà nivells de lectura diferents, però això no vol dir que un nen sigui incapaç de llegir un llibre adreçat a gent gran. Mireu, a Lloret em vaig trobar un alumne de sisè de bàsica que devorava llibres. era un lector extraordinari. Un cop, no sé com va anar, els vaig parlar de "El clan de l'ós de les cavernes" i els en vaig fer un resum, una mica així per sobre, però els vaig dir que si al cap de tres o quatre anys el volien llegir, que seria el moment oportú. Va passar l'estiu, i a la tornada de vacances, l'alumne en qüestió em va dir que se l'havia llegit i que li havia agradat molt. Jo flipava.

dissabte, 9 de febrer de 2008

HOMES, ANIMALS, SEXE, AMOR

Aquesta nit, cedeixo la paraula a Osho, amb molt de gust.

"...Però l'home és un animal; tan animal com qualsevol altre animal. Però quan jo dic que l'home és un animal no dic que l'home s'acabi amb l'animalitat: pot ser més que l'animal, també pot ser menys. Aquesta és la glòria de l'home. La llibertat i el perill, l'agonia i l'èxtasi. L'home pot ser molt inferior als animals i pot ser més sublim que els déus. L'home té una potencialitat infinita. Un gos és un gos: sempre serà un gos. Nasqué sent gos i morirà sent gos. Un home pot convertir-se en un Buda, però també pot convertir-se en un Adolf Hitler. Així que ambdós extrems de l'home estan molt oberts; pot retrocedir. Es pot trobar un animal més perillós, més boig que l'home?

...Durant tres mil anys l'home ha passat a través de cinc mil guerres; matant, matant i matant. I tu creus que el sexe és quelcom animal? Els animals mai no han fet "animalades" tan grans com l'home. I tu penses que l'home no és un animal?

...Els animals són preciosos, siguin el que siguin, són senzillament innocents. L'home és molt astut, molt calculador, molt lleig. L'home pot caure més baix que els animals, perquè l'home pot elevar-se més amunt que l'home, més amunt que els déus.
L'home té una infinita potencialitat: pot ser allò més elevat i pot ser també allò més baix. Té tota l'escala en el seu ésser, des del primer fins a l'últim dels esglaons.
Així que el primer que m'agradaria dir-te és que no diguis que el sexe és quelcom solament animal (això és possible), però no és obligat que sigui així. Es pot elevar més amunt: es pot convertir en amor i es pot convertir en oració. Depèn de tu. El sexe en ell mateix no és una entitat fixa: és simplement una possibilitat. Pots fer-ho com t'agradi, com prefereixis.

...Quan estimes, ho comparteixes tot. Quan estimes, no tens cap secret. Quan estimes, tens el cor completament obert, estàs disponible. Quan estimes, estàs disposat (da) a anar amb ell (a) encara que sigui al mateix infern.

Osho: La tranformación tántrica. Gaia ediciones. Móstoles (Madrid)

divendres, 8 de febrer de 2008

EL NEN I L'OCELL (2)

Ambdós van fer un gran crit de joia, i en aquell mateix moment l'ocell i el nen es van fondre en l'abraçada del Temps.
El fred havia desaparegut.
La por havia desaparegut.
Els Dos tornaven a ser Un.

Oblit els havia separat,
i en l'implacable roda del Temps
Destí els havia tornat a ajuntar.

Mireu com canta el rossinyol! El Temps ja és passat i el Moment Etern es fa visible en els replecs del meu cor, allà on fa niu l'Ocell de les Ales Platejades. El nen, el meu nen del Somni, seu feliç damunt les meves cames, protegit i estimat, acaronat i recordat.

Canto, perquè ara els meus llavis, closos tant de temps, es volen obrir a tots els aires del món. Volen anunciar a tots els racons de l'Univers l'alegria infinita de la Gran Trobada.

I per sempre més... que el Somni i el Temps ens toquin amb la màgia de la Vida.
Que així sigui.