dissabte, 16 de febrer de 2008

CASA TANCADA

L' afecte entre les persones és quelcom que sembla que també s'està perdent. D'acord que entre els amics hi ha afecte, perquè si no... ja m'ho explicareu. Però en els darrers temps, les relacions entre la gent que es coneix, són més tenses que qualsevol altra cosa. Bé, potser "tenses" no és la paraula que hauria d'haver escollit. No sé... i si diem "desconfiades"? No, no m'acaba d'agradar. No sé com dir-ho, en aquest precís moment. El que vull dir és que qualsevol conversa entre dues o més persones està generalment marcada per un sentiment ocult d"estar en guàrdia", "d'esperar a veure què passa perquè no ens n'acabem de refiar". I així passa sovint que les relacions humanes no acaben de fructificar en unes realitats millors. Coneixem les mateixes persones des de fa molts anys, fins i tots els hi posem un cert afecte, però no passem d'aquí. "Bon dia", "Avui potser sí que plourà", "I tanta falta que ens fa la pluja", "I els nens, com estan"...
El to amb què ens adrecem als altres és molt important, com també ho són els gestos, l'expressió de la nostra cara, el mirar directament els nostres interlocutors als ulls... Hi ha gent que no et mira mai, quan li parles, o que notes que et parla amb obligat compliment. No tothom és així, clar. Però el que sí és cert és que a tots ens costa molt obrir-nos cap a l'exterior, cap al desconegut. Tenim por.
Tots tenim una gran capacitat d'amor (d'afecte, si ho preferiu), que hauria de ser canalitzada cap al nostre pròxim. I el més natural és que les persones que en diem el nostre pròxim, siguin les més properes a nosaltres, especialment els nostres veïns i coneguts, aquells que viuen la seva vida ben a prop de la nostra.
Tenim por. Hem après a tenir por. Maleït siga...!
Ja sabeu aquella dita oriental tan bonica que diu: "Si vols que algú t'estimi, despulla't". Però despullar la teva ànima tothom sap que és exposar al davant de l'altre les teves febleses, els teus punts obscurs, les teves debilitats. I així moltes vegades, inconscientment la majoria de vegades, creem un doble de nosaltres mateixos, que poc o res té a veure amb la nostra personalitat.
Hi ha molta gent que per por ha tancat totes les portes i les finestres de casa seva. A dintre s'hi sentirà bé, s'hi sentirà protegida. Però en aquesta casa tampoc hi podrà entrar ningú, ni per fer bé ni per fer mal.
I si comencem a obrir una mica alguna finestra de casa nostra? Ni que sigui per ventilar-la una mica!

4 comentaris:

raquel ha dit...

Hola, et faig saber que he fet un enllaç a aquest article des del meu bloc, l'Ara plou.
Si hi tens algun inconvenient ja m'ho faràs saber.
Gràcies!

Lluís ha dit...

Hola, Raquel.
No hi tinc la més mínima objecció, ans al contrari, sóc jo el que he d'estar agraït.
Salut i força.

The bookkeeper ha dit...

Realment, l'amistad és per mi (com vaig exposar al meu blog) un dels bens més preuats que podem tenir.
És veritat que per aconseguir arribar a aquest punt hem d'obrir el nostre cor per deixar entrar l'afecte dels demés, el problema és que més d'una vegada, ens han entrat lladres que només ens han deixat un buit i una sensació de traició, i aleshores és quan posem candaus, i sistemes de seguretat abans de tornar a obrir la porta.
Potser si ens guiéssim més pel nostre instint reconeixeríem en la mirada dels qui ens observa, l'interés real de que perduri aquella nova amistat.
Però tan si perdura com si acaba en l'oblit, no haurà estat meravellós tenir per un moment aquell sentiment de conexió amb un altra persona? A vegades, només per això ja val la pena arriscar-se, no creus?

Lluís ha dit...

Digues-m'ho a mi, que m'he arriscat sempre!!! Cert que he experimentat algun cop aquesta frustació, aquest buit, aquest sentiment de traïció, però crec que m'ha valgut la pena ser tan obert com he estat al llarg de la meva vida. Si més no, no men panedeixo gens ni mica.
Una fortísssima abraçada.