dilluns, 11 de febrer de 2008

EL PARADÍS DEVASTAT


Avui us faig arribar un bellíssim poema d'amor i de desig, escrit per Joan Ferraté que es troba dintre del seu "Llibre de Daniel" Espero que us agradi.

Cos estimat, el fonament
del nostre amor és el desig, que vetlla
i violentament se satisfà
en el goig, cada nit, que potser és la darrera
i que rapinyo, ple de por de l'endemà.
Petit cos tendre i dolç, no tinc espera:
és vell el meu enyor del front color d'ametlla
i buit de pensament
i els ulls vagarosos i grisos
i la boca goluda, que el bes torna innocent,
i el coll i les espatlles, carícia de la mà,
i d'un pit com és ara el teu, on els països
que he somiat de visitar
tenen port i frontera.
Obre les cames, dòcil, i deixa'm que contempli
la coma del teu ventre i el seu melic rodó.
Passejo els ulls per la foscor
del jardí sant, i m'estableixo a l'ombra
de l'arbre de ciència natural
que, nu i vinclant-se, creix al mig de l'engonal.
Oh, desig que es vol satisfer!
Cos meu enamorat, no demanis venjança:
ens cal encara, de primer,
saludar, amb un llarg petó,
el zenit d'aquest horitzó,
per conjurar l'abús i la malastrugança.
I torno cap a tu, cos ardent i submís:
te m'abraço als turmells, ressegueixo les cames,
i arribo, cos amunt, fins al somrís
incert, gairebé absent, que ofego amb els meus llavis,
i, cos avall, devasto el paradís.
Oh, desig que se satisfà!
No tinguis pressa, amor, fes-lo durar.
Cos saciat, hem estat savis
tots dos, i el nostre goig és infinit:
endinsem-nos, feliços, en la nit.