dimarts, 23 de desembre de 2008

REGALS

Bé. Nadal. Crisi. (Quina crisi?, diu en Joan de Blanes cada cop que vol entrar a dinar a un restaurant). Temps de regals. És l’hora. Ara toca. Som tots molt bonets i algú ens ha anat venent la pel•lícula que, a més de menjar i beure pels descosits, ens hem de fer molts regalets, perquè ens estimem molt els uns als altres i blablabla. (Tot plegat collonades del sistema. El fotut de la història és que un any darrere d’altre hi caiem, en les seves trampes: potser ja ens va bé que així sigui. No ho sé).
Fa dos o tres mesos que totes les cadenes de televisió d’aquest país i del del costat afusellen els tendres cervells dels infants amb milions de joguines que el Tió, el “Papà Noel”, els Reis Mags, o Rita la Cantadora han de comprar i regalar.
Nosaltres, quan érem petits, teníem una il•lusió extremada per saber què ens havien portat els Reis. Normalment rebíem una o dues coses. Eren altres temps: la gent no tenia prou recursos per amuntegar regals i més regals davant nostre.
Vaig ser tremendament feliç quan amb deu anys els Reis em van portar una bicicleta. El meu pare l’havia comprada de segona mà i l’havia feta pintar (Va quedar absolutament nova). I que en va durar d’anys, aquella bicicleta! I quantes pinyes ens vam fotre tots dos!
Els nens actuals acabaran les vacances de Nadal amb muntanyes de joguines. El “Papà Noel”, els Reis es multiplicaran inexorablement pel nombre de tiets, d’avis, de padrins, de pares... que cadascú tingui. Pobres infants! Tan rics de joguines i tan pobres de temps que els pares els dediquen!
En fi... els temps actuals són així...
I nosaltres, els grandots, què? Doncs també: amics invisibles, regals a tot déu... Ep! Que jo no estic en contra del regals, escolteu! M’encanta fer regals a la gent que estimo. Però no quan toca, no amb aquesta manera compulsiva amb què ho fem tot. Fer (i rebre) un regal és una cosa meravellosa. Cal dedicar temps per pensar amorosament què li farà il•lusió, cal dedicar temps per anar a comprar-lo... Penso que fer un regal ha de ser una mica com allò del ritus de què parlava la guineu del “Petit príncep”. És bonic rebre en una data concreta (el sant, l’aniversari, Nadal si molt ho voleu...) un regal il•lusionador d’aquells que estimes. Però tornem-hi: m’empipa que hagin inventat “el món màgic dels regals”: dia de la mare, dia del pare, dia dels enamorats, Nadal i/o Reis... I d’altres dates que ja veureu que amb el temps també arribaran (i que encara no se’ls ha acudit): dia del germà, dia dels oncles, dia de la padrina, dia de la gent gran, dia de la família...
No sé si m’heu de fer massa cas. Sí que penso que els nens aprenen a viure un món fictici, completament irreal: el món del “tot és fàcil, només s’ha d’allargar la mà” Pobrets!: Quan descobreixin l’engany, serà molt pitjor que quan nosaltres vam descobrir que els Reis de l’Orient eren els de casa.
Passeu un bon Nadal. (Compte amb els tiberis. Després vénen les lamentacions. Les talles de la roba i les festes nadalenques no fan massa bona parella).

dilluns, 22 de desembre de 2008

BON NADAL A TOTS

dijous, 18 de desembre de 2008

NÚVOLS A MÇ


Aquesta foto, que vaig fer ahir amb el telèfon, la vull dedicar a aquesta enamorada de la natura que és l'Estel del Matí. Petons.

dilluns, 15 de desembre de 2008

SABATES

Quina llàstima que aquí no tinguem aquest saludable costum de descalçar-nos i enviar les nostres sabates com si fossin projectils a tots aquells que considerem una ofensa a la nostra dignitat com a persones! Perquè de pallassos, de nazis, de lladres, de fastigosos (tot alhora), encara que el món n'està ple, no pensséssiu pas que en aquesta petita pàtria nostra (i per desgràcia de moment també d'uns altres) no en tenim de personatges d'aquests.
Si cadascú de nosaltres es posés a pensar i a fer la llista d'aquests milhomes a qui amb molt de gust faria servir per afinar la punteria sabatera, estic segur que tots nosaltres hauríem de sortir a correcuita a comprar un munt de llibretes.
Clar que també hauríem de comprar un munt de sabates. Osti, tu... quin negoci pels sabaters! Bé, potser no caldria pas comprar les millors sabates de la botiga...
Ja sé: el meu pare (e.p.d.) em deia que ell, quan era jove anava descalç tota la setmana (eren altres temps...) i les espardenyes restaven penjades d'un clau fins al diumenge, que era el dia que podien anar "elegants". Doncs amb això del llençament de sabates als indesitjables, podríem fer el mateix. Les bones per caminar i les altres per... "Au, té, porc de merda, menja-te-la!"
M'admira la dignitat d'aquest periodista, que en lloc de llepar el cul a l'invasor, a l'home que ha portat el seu país al caos, a la destrucció i a incontables morts civils, fa una acció que és tot un símbol.
Quina diferència amb la majoria de periodistes d'aquí!

diumenge, 14 de desembre de 2008

US DIU ALGUNA COSA?


Us transcric avui un fragment del POEMA DE NADAL, de Josep Maria de Segarra. Penseu-hi. En comparteixo la lectura amb vosaltres amb molt de gust.

Avui el llavi cansat

vol estrafer l'alegria,
homes de bona voluntat;
avui la llengua impia

sembla com que demani caritat
per esborrar la gran malenconia
del nostre món atabalat.

Del nostre món de crits i arpelles,

de mandrejar encomanadís,

del nostre món cansat i gris,

de miserables coses velles

emmascarades de vernís,

del nostre món tan lluny de les estrelles!

Malgrat això, l'alegria

la vull vermella en el meu cant,
trencant la monotonia
del somriure vergonyant.

Malgrat el vestit impotent

i la misèria carnal,
malgrat el pensament

de màquina i asfalt,

jo et vull sentir viva i lluent,

estrella de Nadal
esgarrinxant el blau del firmament!

És per això que us donc la bona nit,

perquè entre tots cerquem l'alegria

i l'estrella en l'infinit
i el perfum de misteri d'aquest dia.
¿Què us diré de la nit meravellosa

si la veu que es vestia de blanc

és igual que neu fosa,

i en el pit s'hi ha fet negra la sang?
Però tens el record d'altres dies

que els teus ulls eren nets, transparents,

i tot ple de misteris dormies
amb el somni enganxat a les dents.

Si el despit que se't menja tu acales,

per somriure a uns paisatges llunyans,

veuràs l'àngel tot neu a les ales,

amb la cinta de seda a les mans.
Si t'oblides d'avui, de la febre

que et priva de viure, que et crema la sang,

veuràs la molsa del pessebre,

amb les figures de fang.

Veuràs la muntanya segura

blanca de bens emblanquinats,

amb la llum dels teus ulls de criatura

completament desentelats.

Si et penses caçar l'estrella

no vagis baladrejant,
humiteja't la parpella

amb tres llàgrimes d'infant,

ajup-te fins al temps que eres infant.

dijous, 11 de desembre de 2008

NADAL, JA

Sembla que les festes ja han tornat a posar a la gent en solfa. L'altre dia vaig entrar a l'Esclat a comprar dues misèries (com sempre). El pàrquing, que normalment està bé pel que fa a les posssibilitats de deixar-hi el cotxe, doble de ple que de costum. I a dintre... no ho vulgueu pas saber! Au, vinga, va carrets i més carrets, famílies i més famílies... comprant de tot.
Així doncs, sembla que aquella malaltia que acostuma a arribar en aquestes dates i que fa que tothom surti al carrer i es dediqui a deixar la visa més escurada que una aleta de pollastre, ja fa dies que ha arribat. Sort que jo ja en vaig una mica vacunat, d'aquestes coses. Però m'emprenya molt. Nadal és potser l'època de l'any en què els habitants d'aquest primer món tan nostre fem més cas als imperitatius dels que ordenen la nostra economia. Au, va, vinga, tots a comprar. Hem de salvar les pobretes empreses, que estan en crisi,pobretes, que aquest any veuran els seus guanys, els seus petits guanys retallats dràsticament. Comprem, comprem, comprem. No cal necessitar res, erò bé hem de ser solidaris amb els pobrets que ens donen feina.

Sabeu què us dic? En el fons, espero que la famosa crisi serveixi per posar les coses al seu punt i ens faci veure a tots que ens passem un pilot, que convé tornar una mica als origens, que la felicitat no consisteix en mercadejar coses ben inútils, ni comprar un mòbil (o un cotxe, o els mobles de casa, o un equip d'esquí...) darrere d'un altre.

Vivim de fàbula. Ho sabem. Però mai no en tenim prou.

Que torni d'una vegada la solidaritat, i la comprensió, i l'amabilitat, i la pau, i les ganes de riure amb els fills, i les despreocupacions, i un bon somríure, i les llargues converses al voltant del foc, i el mirar-nos directament als ulls quan parlem, i la tendresa, i l'amistat, i...

I a la puta merda les preocupacions per com ser més que l'altre, les rancúnies, els odis, les baralles, les paraules feridores, els insults al volant, el creure'ns els reis de l'univers, el sentir-nos inmortals, el gust de dominar els altres...

A la puta merda totes les televisions amb els seus programes-escombraria, el mals periodistes, que es dobleguen a la ideologia de qui els paga, a la majoria de polítics que s'omplen la boca de paraules en les que mai han cregut, als que insulten la nostra intel·ligència fent-nos viure com si fos el millor dels móns aquesta societat en què ens ha tocat viure...

Que aquest Nadal sigui alguna cosa més que uns dies que ens diuen que hem de ser feliços, que hem de fer un parèntesi en la mirada agra de cada dia. Jo vull que sigui només l'inici d'un canvi, per petit que sigui, en la nostra manera de viure i de comprendre el món.

Que la sagrada Llum ens il·lumini.

Els meus braços es tanquen al voltant del teu pit, germà, germana, i del meus llavis surt un petó amarat de tendresa que vol descansar, tímidament, en els teus llavis.

dimarts, 2 de desembre de 2008

MIDA I NO MIDA

El món... qui ha dit que està fet a mida de l’home? Qui ha estat l’ànima tenebrosa que ha gosat afirmar tal cosa?

La mida del home... La mida dels humans... Com si els humans en tinguéssim cap, de mida. Tot esdevé sempre, des del pou dels temps, un “sensemida”.

Au, va. Si no us ho creieu, us prego de donar un cop d’ull a tot el que teniu al voltant, especialment a tot aquest reguitzell d’ombres atemoridores, o quasi. On és la mida dels congèneres? On és la nostra pròpia mida?

Ai, pobret de mi, diuen.
Mata’l, diuen uns altres.
Capullos de merda, diu aquell.
Estic sol, diu aquell altre.
No em cal ningú, diu la veïna.
No sé per on començar.
No sé per on acabar.
Amb poc en tinc prou.
Em calen milions a cabassos.
Nen calla.
Mare, puta.
La nostra democràcia mirall per a tot el món...
Nosotros los demócratas...

Potser fóra hora de comprar una cinta mètrica i començar a prendre mida de les nostres limitacions. Tal volta començaríem a ser feliços de veritat.

He rellegit aquesta entrada i potser sí que pugui deixar-vos una mica de mal gust. No tot és dolent en aquest món on vivim: hi ha l’estima, les postes de sol, la innocència... i tantes coses belles! Malgrat tot el que de dolent i obscur hi ha, us ben asseguro que el dia que comenci el darrer viatge, em farà pena deixar allò que de bonic i de sublim té aquest món nostre.
M’acomiado avui de vosaltres amb un poema de la Maria Mercè Marçal. Que us sigui plaent.

L’OMBRA DE L’ALTRA FESTA

Bon dia, amor que triomfes de l’ombra
i obres foc nou al tomb de la campana.
Que t’arbres amb l’esforç de rel i copa
i, dau a dau, desmuntes el paisatge
de l’enderroc, i et fas mina de boscos
i de l’engruna en treus una altra festa.

Adéu, amor. Fa entrada l’altra festa.
Sabrem vetllar-la, a contrallum i a l’ombra?
¿Encertarem tots els camins dels boscos
i el secret sense atzar de la campana?
¿Un vol de fulles refarà el paisatge,
colgant l’esglai glaçat dins de la copa?

Bon dia, amor: compartirem la copa
i trenarem interrogants en festa.
Conjurarem els límits del paisatge
amb tints d’atzur i en destriarem l’ombra.
Desnuarem la pena i la campana
sense triaga que emmetzini els boscos.

Adéu, amor: ens emmirallen boscos
d’un món que cap sencer dins d’una copa!
Escolta el corb, al peu de la campana,
i el pas furtiu, com s’embosca a la festa!
¿Sabrem posar dogal al coll de l’ombra
que barra portes a un altre paisatge?

Bon dia, amor: hi haurà un altre paisatge!
Ja hi és, vibrant en el neguit dels boscos
que sura, amb veles altes, sobre l’ombra
i amb vi de rels abranda tota copa.
Hi és en la terra que convoca festa
rost amunt, per topants sense campana.

Adéu, amor: amb pluges de campana
l’eixut crida la ufana del paisatge.
¿Saps on comença el nom d’aquesta festa
que, a pes de braç, durem al cor dels boscos,
on s’eixampla la boca de la copa
i el verd no deixa ombra sobre ombra?

Bon dia, amor: ¿quina ombra de campana
adollarà a la copa del paisatge
boscos i bes i solitud en festa?

Maria Mercè Marçal
Primavera d’hivern, 1981