dimarts, 23 de desembre de 2008

REGALS

Bé. Nadal. Crisi. (Quina crisi?, diu en Joan de Blanes cada cop que vol entrar a dinar a un restaurant). Temps de regals. És l’hora. Ara toca. Som tots molt bonets i algú ens ha anat venent la pel•lícula que, a més de menjar i beure pels descosits, ens hem de fer molts regalets, perquè ens estimem molt els uns als altres i blablabla. (Tot plegat collonades del sistema. El fotut de la història és que un any darrere d’altre hi caiem, en les seves trampes: potser ja ens va bé que així sigui. No ho sé).
Fa dos o tres mesos que totes les cadenes de televisió d’aquest país i del del costat afusellen els tendres cervells dels infants amb milions de joguines que el Tió, el “Papà Noel”, els Reis Mags, o Rita la Cantadora han de comprar i regalar.
Nosaltres, quan érem petits, teníem una il•lusió extremada per saber què ens havien portat els Reis. Normalment rebíem una o dues coses. Eren altres temps: la gent no tenia prou recursos per amuntegar regals i més regals davant nostre.
Vaig ser tremendament feliç quan amb deu anys els Reis em van portar una bicicleta. El meu pare l’havia comprada de segona mà i l’havia feta pintar (Va quedar absolutament nova). I que en va durar d’anys, aquella bicicleta! I quantes pinyes ens vam fotre tots dos!
Els nens actuals acabaran les vacances de Nadal amb muntanyes de joguines. El “Papà Noel”, els Reis es multiplicaran inexorablement pel nombre de tiets, d’avis, de padrins, de pares... que cadascú tingui. Pobres infants! Tan rics de joguines i tan pobres de temps que els pares els dediquen!
En fi... els temps actuals són així...
I nosaltres, els grandots, què? Doncs també: amics invisibles, regals a tot déu... Ep! Que jo no estic en contra del regals, escolteu! M’encanta fer regals a la gent que estimo. Però no quan toca, no amb aquesta manera compulsiva amb què ho fem tot. Fer (i rebre) un regal és una cosa meravellosa. Cal dedicar temps per pensar amorosament què li farà il•lusió, cal dedicar temps per anar a comprar-lo... Penso que fer un regal ha de ser una mica com allò del ritus de què parlava la guineu del “Petit príncep”. És bonic rebre en una data concreta (el sant, l’aniversari, Nadal si molt ho voleu...) un regal il•lusionador d’aquells que estimes. Però tornem-hi: m’empipa que hagin inventat “el món màgic dels regals”: dia de la mare, dia del pare, dia dels enamorats, Nadal i/o Reis... I d’altres dates que ja veureu que amb el temps també arribaran (i que encara no se’ls ha acudit): dia del germà, dia dels oncles, dia de la padrina, dia de la gent gran, dia de la família...
No sé si m’heu de fer massa cas. Sí que penso que els nens aprenen a viure un món fictici, completament irreal: el món del “tot és fàcil, només s’ha d’allargar la mà” Pobrets!: Quan descobreixin l’engany, serà molt pitjor que quan nosaltres vam descobrir que els Reis de l’Orient eren els de casa.
Passeu un bon Nadal. (Compte amb els tiberis. Després vénen les lamentacions. Les talles de la roba i les festes nadalenques no fan massa bona parella).

4 comentaris:

Joan ha dit...

Hola Lluís, com estàs? espero que bé.
Doncs és veritat; l'altre dia vaig ser al Camp Nou a veure el "madrit", i era realment complicat trobar taula a qualsevol restaurant, bar, cafeteria, etc...vam haver de fer cua (com sempre)i a més a més com que el partit era molt a prop de les festes de Nadal i a més era dissabte, doncs imagina't com estava de ple "El Corte Inglés" de la Diagonal a prop de l'estadi. Tothom comprant i gastant, les targetes de crèdit treien fum, hi havia un núvol de fum dins "El Corte Inglés" del "despilfarro" brutal que s'observava. El més curiós de tot és que porto tota la temporada de lliga veient com els restaurants estan plens i les botigues a tope per Barcelona cada vegada que baixo a veure un partit. No se fins a quin punt és saludable que els nens vegin la televisió per a aquestes dates, ho veig un xic perillós....
A vegades passo molts dies sense mirar la televisió, i realment no la trobo gens a faltar, si ara se m'espatllés la tele crec que no me'n compraria cap.
Canviant de tema, l'altre dia vaig portar al meu amic d'Alemanya a veure una mica de país, el vaig portar a la Vall de Núria (vam agafar el tren cremallera), i va poder veure que Catalunya no és només Lloret de Mar (afortunadament). També ha vist el El Cap de Creus, Cadaqués, Museu Dalí, i properament el portaré a veure el Parc natural del Montseny. L'altre dia el vaig portar a Bellmunt i varem dinar a dalt de tot, i vam passar per Torelló; i va poder veure que hi han pobles bucòlics. Per cert, vaig comprar un núm de loteria de Nadal a Torelló a mitges amb el col·lega alemany i no ens ha tocat res.
Bé Lluís, no m'enrotllo més. Suposo que ens veurem aviat després de molt de temps; aquesta vida tant estressant plena de feina no pot ser bona de cap de les maneres, i ara que tenim festa resulta que farem àpats no gaire saludables per els nostres estómacs, en fi....
A veure si el Tió em caga alguna cosa bonica avui ;-)
Have a wonderful Christmas and an even better 2009
Queda bé, oi? Ho diuen molt els anglesos, a l'aeroport m'ho han dit molts cops aquests dies!
Salut! ah! m'oblidava:
"Aquest any, sí!!"

Lluís ha dit...

Gràcies pel comentari, Joan. Jo t'ho diré en la nostra llengua: QUE PASSIS UN NADAL ECEL·LENT. (I la Sònia també, clar.)

Lluís ha dit...

Se m'oblidava:
"Aquest any, SÍ!!!"
("I ells, aquest any, NO!!!")

Joan Ayats ha dit...

http://www.cagumelparenoel.cat/