dijous, 31 de gener del 2008

RECORDA, COS... (K.P. KAVAFIS)

Quantes vegades he llegit aquest meravellós poema de Kavafis, traduït per Carles Riba!

Avui us el faig arribar, amb versió original en grec modern i en traducció anglesa.

Al final hi trobareu la versió musicada -excel·lent-, que va fer la Marina Rossell.

Em fa il·lusió compartir-lo amb vosaltres. Espero que us agradi.


Θυμήσου, σώμα...

Σώμα, θυμήσου όχι μόνο το πόσο αγαπήθηκες,
όχι μονάχα τα κρεββάτια όπου πλάγιασες,
αλλά κ' εκείνες τες επιθυμίες που για σένα
γυάλιζαν μες στα μάτια φανερά,
κ' ετρέμανε μες στη φωνή -- και κάποιο
τυχαίον εμπόδιο τες ματαίωσε.
Τώρα που είναι όλα πια μέσα στο παρελθόν,
μοιάζει σχεδόν και στες επιθυμίες
εκείνες σαν να δόθηκες -- πώς γυάλιζαν,
θυμήσου, μες στα μάτια που σε κύτταζαν·
πώς έτρεμαν μες στη φωνή, για σε, θυμήσου, σώμα.

Κωνσταντίνος Π. Καβάφης (1918)

Remember, body...

Body, remember not only how much you were loved,
not only the beds on which you lay,
but also those desires which for you
plainly glowed in the eyes,
and trembled in the voice -- and some
chance obstacle made them futile.
Now that all belongs to the past,
it is almost as if you had yielded
to those desires too -- remember,
how they glowed, in the eyes looking at you;
how they trembled in the voice, for you, remember, body.

Constantine P. Cavafy (1918)

RECORDA, COS...


Cos meu, recorda
no solament com t'han arribat a estimar,
no solament els llits on has jagut,
sinó també aquells desigs que per tu
lluïen dins els ulls obertament
i tremolaven dins la veu -i algun
fortuït entrebanc els va fer vans.
Ara que tot això ja són coses passades,
fa gairebé l'efecte que també als desigs
aquells vas ser donat -ah, com lluïen,
recorda, dins els ulls que se't clavaven,
com tremolaven dins la veu, per tu, recorda, cos.




boomp3.com

dimecres, 30 de gener del 2008

EL NEN I L'OCELL (1)


El nen tremolava de fred. Caminava perdut, sense saber ben bé cap a on havia d’adreçar els seus passos. Confiava que més enllà trobaria el camí que l’havia de tornar a casa.
¿Com havia arribat a aquell lloc? Ja ni ho sabia; de fet ja no recordava qui era, ni amb qui anava abans de perdre’s d’aquesta manera tan i tan absurda. La tarda anava donant l’alternativa al crepuscle.
El nen seguia tremolant de fred; de fet, estava completament nu, ni una miserable peça de roba cobria el seu delicat cos.
El nen tenia fred.
El nen començava a tenir por. No li agradava gens la foscor, i s’adonava que la llum cada cop escassejava més i més. I ell no tenia cap llum, no tenia absolutament res per il•luminar el camí.
Cap a on anava? Poc que ho sabia.
Es trobava sol enmig de la immensitat, enmig de la tenebra, sota d’un cel amarat d’estels.
Dubtava, no sabia si continuar el seu camí... o donar mitja volta i seguir el mateix camí que havia fet, però en sentit invers. Però el nen estava completament perdut, no distingia el davant ni el darrere, ni l’abans ni el després.
Tenia por dels sorolls, tenia por del vent que agitava les fulles dels arbres, les fulles de les petites plantes que creixien arreu, tenia por de la seva pròpia ombra nascuda de l’amor que el ple de lluna sentia per ell. Tenia por de l’aigua que brollava de la font que hi havia uns metres a la seva esquerra.
Els seus peus nus trepitjaven amb indecisió el fressat camí que el portava vés a saber on. Tenia por d’arribar. Què hi havia, al final? Potser monstres devoradors de nens nus l’esperaven per menjar-se’l.
El nen tenia por i fred.
El nen no tenia memòria, no recordava si mai havia tingut una mare que el protegís entre els seus braços, no recordava si havia tingut un pare que estigués orgullós d’ell, no recordava si havia tingut una àvia que el protegís contra els perills forasters,,, No, el nen tenia el cap buit de totes aquestes coses. Només s’adonava de la seva pròpia por, de la nuesa del seu cos enfredorit, i també començava a sentir les punxades de la fam.
L’ocell del Viatge, que descansava damunt les branques de l’arbre d’Or, va obrir els ulls i va veure, clarament retallat per la llum de la Lluna el nen de Somni, que just en aquell moment estava quiet sota de l’arbre.
L’ocell el va reconèixer a l’instant, aquell nen.
Va fer un gran crit de joia, i en aquell mateix moment, l’infant va aixecar els ulls enlaire.
El nen el va reconèixer a l’instant, aquell ocell.
Va fer un gran crit de joia, i en aquell mateix moment l’ocell i el nen es van fondre en l’abraçada del Temps.

dimarts, 29 de gener del 2008

PASSEJANT PELS BOSCOS DE MÇ

CAMÈLIES EN FLOR



Poca gent coneix la meva passió per la jardineria. Avui us en parlaré una mica.
De sempre, de ben petit, he tingut cura de les meves plantes. Quan era petit, les plantes no s'anaven a comprar com ara. Les que podies aconseguir era sempre a través d'algun veí, parent o conegut que et passava algun esqueix d'alguna cosa, o potser algun bulb si eren del tipus jacints.
Recordo que el que sí que podies comprar eren sobres amb granes.
Excepte a la casa dels pares (primer a la masia i després a la casa del poble), sempre havia viscut en algun tipus de pis, i amb això i tot, sempre me les arreglava per tenir boniques plantes al balcó o dintre de casa.
Una de les coses per les que sempre he desitjat viure en una casa unifamiliar, éra precisament per això: per poder muntar-me un jardí a la meva manera.
Bé, de fet, més que un jardí el que tinc és un petit bosquet d'alzines, de les normals i de sureres. M'agrada. De moment no he fet grans canvis, en part perquè no cal. Res de jardins anglesos, m'agrada tot natural.
Com que sempre m'han fascinat les camèlies, el primer que vaig fer va ser comprovar com s'aclimataven al tipus de terreny i d'aigua (dos elements molt a tenir en compte si voleu plantar camèlies) de Maçanet. I francament, s'estan desenvolupant molt bé. Els agrada el territori (com a mi!)
En aquest moment tinc vuit petites camèlies, de diferents colors plantades entre les alzines.
Segons la classe, poden florir en èpoques força diferents: des de nadal fins a finals de primavera.
Aquestes fotos les he fet avui mateix, i corresponen a una espècie molt primerenca. Precioses.

diumenge, 27 de gener del 2008

MOSTRES D'AFECTE


L'afecte és un vincle amorós que es produeix entre dues persones, sense que hi tingui cap importància l'edat, el sexe, la raça, la manera de ser, la ideologia ni altres coses semblants. Sempre he pensat que l'afecte es pot demostrar de moltes maneres, i és bo que comuniquem als altres que ens els apreciem, àdhuc que els estimem. Les persones necessitem tenir gent al costat que ens apreciï i que ens estimi. Per això un apropament físic que demostri la nostra inclinació amorosa cap a una persona, és ben necessari, i al mateix temps ha de ser ben rebut.
Una abraçada sincera, un o dos petons, o qualsevol altre gest afectuós, hauria de ser sempre present entre persones que es coneixen i que com a mínim, s'aprecien mútuament.
No crec necessari malgastar tantes mostres d'afecte perquè sí, obeint les modes o els costums. Entre les dones i entre dones i homes el petoneig és constant, encara que en el fons no puguin ni veure's. M'agrada mostrar el meu afecte a qui el mereix, no al primer o primera que m'acaben de presentar.
Podríem fer notar també la por masculina a la manifestació de les pròpies emocions i sentiments, especialment pel que fa a altres homes. Els homes es donen la mà i prou, fins i tot als amics de tota la vida. (De què tenen por?) Però no tenen problema per omplir de petons a qualsevol noia, senyora o àvia.
Penso que hem fet d'aquest ritus de les presentacions alguna cosa sense gaire sentit, més aviat ridícula i que no serveix de res. La gent ho fa perquè tothom ho fa així, i prou.
Si voleu, estic bastant d'acord en donar la mà a una persona (home o dona) que tot just ens acaben de presentar i a qui no coneixem de res, semblaria un acte de cortesia, com ho era abans la inclinació del cap o treure's el barret quan els senyors en portaven. I res més.
Ara, crec que davant dels amics i dels que en principi ens estimem, les mostres d'afecte han de ser absolutament clares.
I en tot cas, per justícia, si volem saludar efusivament a tothom, que sigui de la mateixa manera. (Una mica difícil, oi? Més que per nosaltres, per ells mateixos)
En fi, un aspecte més de la nostra "civilitzada" societat.
Acabeu de passar un bon cap de setmana i procureu no pensar que demà... (Feu el que diu la dita: "A mal tiempo buena cara").

CURTCIRCUIT NEURONAL


Llegint diferents blogs, ahir em vaig trobar aquesta foto corresponent a la darrera manifestació de les forces vives del cavernicolisme espanyol (cope, families "cristianes"(???), ultradreta, pp, i altres especímens).
Trobo que aquest és un memorable exemple del que passa quan a una persona en un moment determinat de la seva vida (potser quan neix) pateix d'un curtcircuit de tot el seu sistema neuronal.
I el problema és que ni tan sols es pot dialogar, amb aquests. Estan en possessió de la veritat suprema. Em fan "yuyu".

dissabte, 26 de gener del 2008

SEGUIM AMB LA SOLITUD


Hola Lluís, tens un bloc molt guapo i molt complert.
De totes maneres volia dir-te que hi ha una cosa que has escrit que jo no hi estic gaire d'acord; quan dius que: "Estar sols és el nostre estat natural; cal no oblidar-ho."
Bé, jo la veritat penso que el nostre estat natural és estar sempre acompanyats, de fet jo penso que l'ésser humà necessita la companyia o bé d'un amic o amiga, parella, familiar.....
Hi ha una frase d'en Friedrich Nietzsche que deia que: "Para vivir solo, uno tiene que ser un animal o un dios."
Jo la veritat també penso això, encara que això no vol dir que no necessitem els nostres moments de soledat. En canvi hi ha una cosa en la que hi estic totalment d'acord, i a mesura que em faig gran cada vegada m'hi faig més fort i més fanàtic, i és quan dius que: "Procuro no tenir idees fixes. Les situacions canvien; les idees també"; jo això m'ho noto amb mi mateix i cada vegada penso molt i molt diferent comparat amb el pas del temps, des de fa molt de temps m'he tornat supermegaprogre, i cada dia una mica més....serà que em faig gran....???
(...)
Hola, Joan, hola amics.
Estic content de tornar a estar amb vosaltres. Ahir vaig haver d'anar a seure una estona en aquella maleïda cadira que tenen els dentistes i que per desgràcia, he hagut d'ocupar moltes vegades al llarg de la meva vida. Quina sort que tenen aquells que diuen que no han hagut d'anar mai al dentista! No saben del que s'han lliurat (fins ara). He passat una nit bastant dolenta, sort de Sant Ibuprofeno! A més, el gust de la sang no m'agrada gens. Avui,però, la cosa va molt millor, ja no em fa mal la ferida (em va haver de treure un pont que estava en pèssimes condicions) encara que no puc menjar res sòlid de moment. Segurament en un parell de dies la cosa ja estarà més o menys normalitzada.
En Joan, (joandetor) va fer ahir aquest comentari a un dels darrers posts d'aquest blog. Amb el seu permís, que suposo, el penjo aquí, perquè enceta, o millor dit, continua un tema certament apassionant, com és el de la solitud, que d'una manera més o menys explícita vaig començar amb la traducció al català de "Ma solitude" de G. Moustaki.

En Joan, a qui de tot cor agraeixo les seves valuoses i sempre ponderades opinions, em comenta el seu desacord amb l'"essència solitària" dels homes i dones i afirma que "el nostre estat natural és estar sempre acompanyats".
A veure. Vull provar d'explicar ni que sigui de manera superficial el meu pensament sobre aquest aspecte que tu, Joan, toques. Penso que una cosa és el que som, o el que tenim; i una altra, diferent, és el que volem, o a on volem arribar.
Crec que una persona, vulgui o no vulgui, li agradi o no li agradi, està sola davant del seu destí; ella és l'única responsable de les seves decisions. En el gran viatge que és la Vida, certament que moltes vegades està acompanyada, que camina al costat d'altres ànimes com la seva, que se les estima, perquè és un ésser d'Amor, tot i que sovint no se n'adona. Però... crec que compartir el Viatge no fa que deixem la nostra individualitat. Perquè solitud i individualitat semblen realitats molt semblants, quasi quasi iguals.
Que busquem sempre l'estar acompanyats, hi estic plenament d'acord; això sí que sembla una tendència universal humana. Tothom necessita, tothom busca la companyia dels altres. És difícil viure sol, és difícil estar sol. El que passa, amic Joan, és que potser aquesta solitud de la que jo parlo és una realitat més metafísica, és un autèntic atribut del nostre esperit. I és bo, perquè a partir d'aquesta mancança original, és quan tendim a suplir els seus efectes buscant els altres. Però en tot cas, encara que ens creiem acompanyats, seguirem estant sols (sols per viure, sols per decidir, sols per morir).
I recorda: serà més fàcil viure la Vida si ajuntem les nostres solituds. Però no per ajuntar-les deixarem d'estar sols.

Una abraçada a tots.

(El gos de la foto es diu Llamp i com que al seu amo, en Jaume de Campdevànol, li feia il·lusió de veure'l en el meu blog... És preciós, Jaume).

dijous, 24 de gener del 2008

FILLS DE LA TERRA (FRAGMENT)

(...)
Allò que esdevé a la Terra,
també esdevé als
fills de la Terra.


Heu d'ensenyar als vostres fills
que el sòl que tenen sota els peus
conté les cendres dels nostres avantpassats.


Per tal que respectin la Terra,
expliqueu-los que la Terra conté
les ànimes dels nostres avantpassats.
Ensenyeu als vostres fills allò que
nosaltres ensenyem als nostres:
que la Terra és la nostra mare.


Allò que esdevé a la Terra,
esdevé, també, als fills de la Terra.
Quan els homes escupen a la Terra,
s'escupen a ells mateixos.
Nosaltres sabem que la Terra
no pertany als homes,
sinó que l'home pertany a la Terra.
Això ho sabem molt bé.
Totes les coses estan unides entre elles,
com la sang que uneix
una mateixa família. Tot està unit.


Allò que esdevé a la Terra,
esdevé, també,
als fills de la Terra.


L'home no va crear el teixit de la vida,
tan sols n'és un fil.
Allò que feu a aquest teixit,
us ho feu a vosaltres mateixos.
No, el dia i la nit
no poden viure plegats


Els nostres morts continuen vivint
en els dolços rius de la terra
i retornen amb el pas suau
de la primavera,
i la seva ànima va amb el vent,
que bufa arrissant
la superfície del llac.
(...)


(Fragment del Missatge del
Gran Cabdill Seattle
al President dels Estats Units
d'Amèrica l'any 1855)


Sé que molts els coneixeu sencer, aquest missatge. Avui no he pogut resistir-me a copiar-ne aquest petit fragment, en uns moments en què el nostre planeta està greument amenaçat pels seus propis fills. Només que us faci reflexionar una mica, ja haurà servit d'alguna cosa.




dimecres, 23 de gener del 2008

QUATRE COSES...


Quan estic passant una mala època, i em va tot malament, faig del temps el meu aliat i penso: "D'aquí a un temps recordaràs això com un malson passat".

Procuro no tenir idees fixes. Les situacions canvien; les idees també.

L'amabilitat, en un món hostil com és el nostre, és una flor delicada i rara. Procurem que no s'extingeixi.

Procuro entendre i perdonar, però no oblido.

Detesto la hipocresia. Procuro sempre ser sincer. Procuro no enganyar. si no puc dir la veritat, callo.

Quan algú vol imposar-me les seves idees cridant, m'evadeixo en el silenci.

He observat moltes vegades que quan ens enfadem de manera que perdem el control, és quan som més vulnerables: és quan diem allò que dels nostres llavis no hauria de sortir mai.

Només cal enfadar-se per allò que realment és important.

Estar sols és el nostre estat natural; cal no oblidar-ho.

La persona que no té imaginació no pot volar cap a d'altres realitats infinitament més interessants que la nostra. Fem, doncs, el possible per conrear-la.

Adrecem-nos a tot l'univers amb amor, però procurem rebre poques bufetades: molts cops les demanem i, és clar, ens les donen.

Cal estar absolutament enamorats de nosaltres mateixos, perquè qui no s'estima a si mateix, res d'important pot oferir a altri.

Cal pensar menys i fer més.

"Mignonne, allons voir si la rose..." Carpe diem.

Cal cuidar els amics. L'amistat necessita ser alimentada.

dimarts, 22 de gener del 2008

QUAN DIR "HOLA!" COSTA MOLT


Vagi per davant que sóc una persona força tímida. I com jo, suposo que passa el mateix a molta gent. I de fet aquesta és una de les coses que més em molesten de mi, de les moltes imperfeccions humanes que va ser decidit donar-me. I si en moltes coses, al llarg de la vida he pogut anar perfeccionant, llimant, suavitzant determinats defectes de la meva manera innata de ser, amb aquesta no hi ha hagut manera.
Ja sabeu que em vaig criar a pagès. Tot i que el meu poble estava a tres quilòmetres del mar, jo de petit no podia gaudir de l'alegria de capbussar-me en les aigües de la Mediterrània, perquè a casa no hi havia temps per portar-me a la platja. Així que, amb deu anyets, els meus peus pràcticament no coneixien l'especial sensació que representa trepitjar la sorra granulosa de les platges del Maresme. Però no sé què va passar que tot de cop, a la meva mare se li fa ficar al cap que jo havia d'anar a la platja i gaudir-la com la resta de nens. Ja us podeu imaginar que això per a ella era un autèntic sacrifici, perquè havia de deixar de banda la feina del mas, havia de deixar de fer el dinar, haver-ho de deixar tot, perquè el seu fillet pogués anar a la platja. Així és que em va comprar un banyador (ja!, encara me'n recordo d'aquell banyador: era absolutament horrorós. Em feia vergonya de posar-me'l). I apa, a agafar el cotxe de línia, i cap a la platja, a Arenys de Mar. Ella no sabia nedar, i jo tampoc. O sigui que ens situàvem al costat de la tercera platja, en un lloc arrecerat i tranquil, on hi havien moltes barques de pescadors i, au, ja podia entrar a l'aigua.
I per què us explico tot això? Paciència. La meva mare prou que ho veia que jo no sabia nedar, i que igual que el meu pare, em feia por l'aigua, cosa lògica perquè era un element al que no estava gens acostumat. Doncs un dia, jo que la veig tota decidida anar cap a un altre noi, més gran que jo, que acabava de sortir de l'aigua, per demanar-li si em podia ajudar una mica a aprendre de nedar, encara que no fos més que poder-me aguantar a l'aigua. Penso que el noi no li va posar cap problema. Però, ai nois... Un servidor, que es veia horrible amb aquell banyador que ja he esmentat abans, va preferir desaparèixer misteriosament darrere d'una de les barquetes. Es veu que em van estar buscant una mica i al final, en no trobar-me, ho van deixar córrer.
De veritat, que va ser pel banyador? Com que em conec, crec sincerament que no, tot i que el banyador "de marras" va ajudar en el fet. El que em va fer por va ser el noi: tenia por de no saber què dir-li, de quedar davant d'ell com un autèntic estúpid.
Aquesta història que us acabo d'explicar, la recordo amb una netedat increïble. Tingueu en compte que jo era un nen del camp, que s'havia criat sol, sense germans, sense veïns ni amics de la seva edat. Resulta lògica doncs una reacció d'aquesta mena.
Els que em coneixen saben que sóc un gran escoltador, més que un conversador (que també ho sóc). Per això, molta gent (les persones sempre tenim necessitat d'algú que ens escolti) m'ha transmès les seves penes , les seves alegries i els seus desitjos. Això està molt bé, sóc així, què voleu. Però el meu problema, el que no he sabut resoldre és el que jo anomeno el "trencament del gel" Quan em presenten una persona, com fa tothom, comencem a parlar i em desenvolupo força bé. Però quan sóc jo el que s'ha d'adreçar a algú desconegut pel que sigui i especialment si veig en aquesta persona alguna cosa que m'agrada (els seus ulls, el seu somriure, alguna cosa especial que pugui tenir), amics meus, no sé com posar-m'hi, em vénen les mateixes sensacions d'aquella vegada quan tenia deu anys i em vaig amagar darrere la barca.
Vergonya? Inseguretat? Poca autoestima? Potser una mica de tot, no sé.
Quan vaig anar a Suècia, em vaig adonar que en aquest aspecte m'assemblo molt als suecs. Al metro no se sent pràcticament ningú, poca gent que parli (i si ho fan, ho fan baixet, no com aquí que ens han de sentir el que diem des de l'altra punta). Comentant el tema amb el Tomás-Gerardo, un bon amic canari que viu des de fa anys a Stockholm, em va informar que els suecs tenen un greu problema de comunicació: que els costa moltíssim trencar les barreres (Mira, com a mi!, vaig pensar jo) i que quan fan algun tipus de festa particular, cosa molt freqüent a Suècia, hi van amb una ampolla de wodka o del que sigui sota el braç. Els suecs beuen per poder-se desinhibir i poder comunicar-se.

Pobres suecs!
Procuraré seguir el tema. Passeu una bona nit. I no feu com jo: si trobeu algú pel carrer que per algun motiu us interessa, no us talleu.

dilluns, 21 de gener del 2008

VERGONYA ALIENA


He estat rellegint les últimes entrades, i trobo que potser avui cal una mica d'intranscendència. No tot ha de ser important, ja que la vida també es fa de les petites coses que ens passen cada dia. M'encanta quan els meus nens escriuen anècdotes, totes elles ben divertides, de coses que els han passat. Avui, si em permeteu, faré com ells, us explicaré una cosa que em va passar una vegada...

Jo havia agafat el carrilet que va de Sant Boi a Barcelona, crec que anava a la Universitat. Com que el tren anava prou ple, vaig optar per quedar-me dret a la plataforma. En una de les estacions intermèdies una senyora de mitjana edat, amb uns quants quilets de més, encara que no massa, també s'hi va quedar; no hi havia ningú més.

No és que jo em dediqués a mirar la pobra senyora, però hi ha coses que en un espai relativament petit com és la plataforma d'un tren de via estreta, no tens més remei, per molt despistat que siguis, com és el meu cas, d'adonar-te d'alguna cosa que trenca amb la normalitat. Bé, el cas és que es veu que a la pobra dona se li va trencar la goma que aguanta les bragues i, clar, sense fer cap mena d'avís, aquelles immenses calces blanques van obeir la imperiosa llei de la gravitació universal i van baixar directament al terra.

La senyora se'n va adonar al moment, de la mala jugada de les seves bragues. Us prometo que la seva cara era digne de veure, vermella com un tomàquet, pobre dona! Dissimuladament, es va ajupir una mica, i de la manera que va poder, va fer anar les calces cap amunt una altra vegada.

Jo us confesso que estava tant o més avergonyit que ella. Així que vaig fer el millor posat que vaig saber de "jo no he vist res" i al cap d'un parell de minuts com qui no vol la cosa, vaig entrar al compartiment, deixant sola la senyora.

Coses que passen...

diumenge, 20 de gener del 2008

AHIR VAIG PLANTAR UN AMETLLER


L’ocell vola deixant-se endur per les suaus corrents d’aire després d’haver netejat les seves ales en el forat de la font del Raig.

L’ocell està content perquè pot fruir plenament de la seva llibertat. Els seus somnis el portaran cap a països llunyans on viurà noves experiències.

L’ocell vola sol, tot i que sovint d’altres ocells es col·loquen al seu costat i l’acompanyen una bona estona.

L’ocell, tot i que està enamorat, sap que sempre ha estat sol, fins i tot quan es trobava en mig d’una bandada de germans; potser llavors més que mai.

L’ocell segueix volant i no li importa, ara ja no, saber-se sol perquè ha après que la Vida és un seguit de decisions que ha de fer sense ajuda: al final de tot, només ell decideix el camí a seguir, encara que s’equivoqui.

L’ocell dóna les gràcies a tots els déus per les seves equivocacions i errors, que l’han fet créixer.

L’ocell sent l’aire pur que el penetra, i se sent immensament feliç perquè ha comprès.

L’ocell mira el paisatge que s’extén per sota d’ell i sap que ell ha estat fet per enlairar-se, anar sempre amunt, oblidar les penúries de la vall.

L’ocell sap que és un ocell d’Amor.

dissabte, 19 de gener del 2008

JACQUES BREL: NE ME QUITTE PAS



Els meus records d'aquesta cançó es troben en un llit d'amor. Dues personetes molt joves estimant-se i sentint al mateix temps aquesta cançó. Uaaaau!!!!!

MA SOLITUDE


Hi hauria molt a parlar de la solitud, la meva, la vostra i la de tot bitxo vivent. Ja ho aniré fent més endavant.
Avui he volgut fer-vos arribar la lletra i la música (això de la música no sé si em sortirà bé, perquè fins ara no ho havia fet mai; o sigui que si al final no puc penjar la versió original, us prego que em perdoneu. Aquest ja no tan jove usuari d'informàtica no ho sap fer tot.) d'aquella meravellosa cançó que Georges Moustaki va començar a cantar fa un munt d'anys.
M'he dedicat també (aquest cop sí) a fer-vos-en la traducció al català. Bé, això de les traduccions ja sabeu que és una cosa molt personal, en tot cas, és la meva traducció, que he fet amb molt d'amor per a tots vosaltres. Si no és tot el perfecte que voldríeu, espero que m'ho sabreu disculpar.

MA SOLITUDE

Pour avoir si souvent dormi
avec ma solitude
je m´en suis fait presqu´une amie
une douce habitude
elle ne me quitte pas d´un pas
fidèle comme une ombre
elle m´a suivi ça et là
aux quatre coins du monde.
Non, je ne suis jamais seul
avec ma solitude.

Quand elle est au creux de mon lit
elle prend toute la place
et nous passons de longues nuits
tous les deux face à face
je ne sais vraiment pas jusqu´où
ira cette complice
faudra-t-il que j´y prenne goût
ou que je réagisse.
Non, je ne suis jamaus seul
avec ma solitude.

Par elle j´ai autant appris
que j´ai versé de larmes
si parfois je la répudie
jamais elle ne désarme
et si je préfère l´amour
d´une autre courtisane
elle sera á mon dernier jour
ma dernière compagne.
Non, je ne suis jamais seul
avec ma solitude.

Non, je ne suis jamais seul
avec ma solitude.


MA SOLITUD

He dormit tan sovint
amb la meva solitud
que me n’he fet quasi una amiga
un dolç costum
no m’abandona ni un moment
fidel com una ombra
em segueix aquí i allà
pels quatre costats del món
No, jo mai no em trobo sol
amb la meva solitud.

Quan ella es fica dintre del meu llit
fa seus tots els llençols
i passem llargues nits
tots dos cara a cara
de veritat que no sé fins a on
arribarà aquesta complicitat
si caldrà que m’hi acostumi
o que reaccioni
No, jo mai no em trobo sol
amb la meva solitud.

Amb ella he après tant
que m’han caigut les llàgrimes
si algun cop la rebutjo
ella no es rendeix
i si prefereixo l’amor
d’una altra cortesana
ella serà fins al darrer dels meus dies
la meva última companya
No, jo mai no em trobo sol
amb la meva solitud.

No, jo mai no em trobo sol
amb la meva solitud.



divendres, 18 de gener del 2008

LA NEUS N'HA FET 34! (I NO HO PORTA GAIRE BÉ)


Un dels meus "carinyos", la Neus, ha fet avui anys; l'he vista una mica "depre" Serveixi aquest escrit per pujar una mica els ànims a aquesta bona i immillorable amiga.
Ens fem esclaus del temps. Sí, ja ho sé que el temps passa, i això, com que és una cosa inevitable, no crec que ens hagi de preocupar gaire. de fet, penso que perdem de vista moltes coses. Molts enyoren l'adolescència finida i voldrien tornar a aquesta època que per a la majoria de tots nosaltres ha estat la més dura de tota la nostra vida. En tot cas, encara que poguéssim tornar enrere, hauríem de tornar a començar, i amics meus, més tard o més d'hora ens arribaria el moment d'envellir, el moment al què molts tenen autèntic pànic: l'aparició de les primeres "arruguetes".
Tothom, sempre que no acabi la seva vida abans, està condemnat a patir els efectes del deteriorament del cos. Això no podem canviar-ho. Aleshores, per què en fem un problema? En tot cas, no us preocupeu, jo sí que crec en les reencarnacions. Per tant crec que tots vosaltres tornareu a tenir un munt d'oportunitats de tornar a ser joves.
Però, què vol dir ser jove? Tenir un cos desitjable? Seduir els altres només per la bellesa física? Molt pobre això, no? a més, us torno a recordar que un cos jove, no trigarà a ser un cos vell. I al capdavall estem allà mateix.
Confesso que a mi m'agraden els cossos joves, són bonics. Però un cos jove no vol dir una ànima jove, ni neta ni... són coses completament diferents. Molta gent s'enamora pels ulls i després vénen les grans decepcions. Recordeu aquella frase que la guineu diu al "Petit prince": "L'essencial és invisible als ulls". Déu meu, quina càrrega de veritat hi ha en aquestes paraules!
Recordo que fa uns anyets quan em preguntava algú per la meva edat, jo acostumava a respondre amb la següent pregunta: "la cronològica o l'altra?" Ja us imagineu que en el segon cas m'estava referint a l'edat de l'esperit. Això no era res de nou. Ja sabem que podem trobar una persona
enamorada de la vida, riallera, optimista ... amb setanta anys o més i en canvi, ens podem trobar amb un vell derrotat de només disset anys. C'est la vie!
D'altra banda, els moderns mitjans de comunicació (hehehe!!!!) fan tot el que poden per engalipar la gent jove. Ells són els que les diferents indústries malden per vendre els seus productes. La vellesa no ven, els vells només serveixen per aparcar-los en una residència geriàtrica. Que diferent la nostra civilització d'altres de molt més humanes!: els indis nortamericans (per citar un dels molts exemples coneguts per tots) veneraven els seus grans, que formaven el consell d'ancians de la tribu. Res era executat sense el consell de la gent gran del poblat. I això es repeteix en moltes cultures d'arreu del nostre planeta.
Repeteixo, ser jove és bonic (encara que complicat), però no ser jove comporta altres coses que essencialment no desmereixen, al meu entendre, gens de les prerrogatives de la gent de menys edat.
Neus, amiga, que passis un feliç dia i oblida les arrugues, sobretot ara que tens un "bombonet". Una fortíssima abraçada per a tu.
I per què no? Una fortíssima abraçada a vosaltres, lectors, joves, adolescents, post-adolescents, gent de la segona, de la tercera edat, als que conec i als que no conec, que segur que sou gent meravellosa. Au, bona nit.

ALGUNS PENSAMENTS PROPIS

SI JA ES DIFÍCIL VIURE AMB NOSALTRES MATEIXOS,
JA NO US DIC RES DEL VIURE EN PARELLA!

ACCEPTA PRIMER LES TEVES LIMITACIONS:
SÓN EL PRIMER PAS PER ACCEPTAR LES DELS ALTRES.

PERDONA'LS, PERÒ PRIMER PERDONA'T.

dijous, 17 de gener del 2008

CASA MEVA


Avui em permetreu que faci un homenatge a un dels somnis de la meva vida, tenir el meu lloc. Aconseguir aquesta casa m'ha portat molts més maldecaps dels que jo hauria volgut, però com que les coses passades ja no existeixen... cal viure el present. M'agrada la meva casa, m'hi trobo a gust, especialment quan la comparteixo amb els amics. Gràcies per ser com sóc i per gaudir del que tinc!

dimecres, 16 de gener del 2008

LES DONES I LA TRADICIÓ MASCLISTA

El masclisme ha esdevingut al llarg del segle XX i començament del XXI un fenomen del qual se n'ha escrit muntanyes de pàgines i ha estat font de conversa apassionada de milers de tertúlies de tot tipus. S'han fet pel·lícules al voltant del tema, se n'han fet tesis doctorals i acudits de tota mena. I evidentment, encara tenim corda per estona, la qual cosa no és indicadora de cap bon senyal, sinó més aviat de tot el contrari.
És cert que en les nostres societats occidentals, després d'anys i anys de lluites de les dones -i també de molts homes- per aconseguir la seva plena igualtat de drets i deures amb els "mascles" hem aconseguit arribar a un punt completament inimaginable unes quantes dècades enrere.
En altres societats, on el predomini del mascle ho és d'una manera brutal, prehistòrica, tot i que s'han fet algunes cosetes, és evident que queda molt de camí encara per fer.
Les grans religons monoteistes que dominen la vida espiritual d'una gran part de les ànimes humanes, tenen una concepció absolutament masclista del món. De fet, les seves pròpies estructures ja ho deixen ben clar. En aquests credos qui decideix és el gran sacerdot. L'època de les grans sacerdotesses fa molt de temps que va passar a la història. És cert, em direu, que alguna ramificació del cristianisme, com l'anglicanisme, per exemple, deixa exercir (des de fa molt poc) el sacerdoci a la dona. Sí, aquest és un dels guanys que les dones (no totes ni arreu) de les societats més avançades econòmicament i intel·lectualment han aconseguit, però fins i tot en aquest cas, hi ha molt de camí per fer encara.
Hi hauria molt a parlar de la situació, veritablement lamentable, de les dones en el conjunt de societats que existeixen en el planeta. Se'ns posen els pèls de punta quan ens arriben per internet aquestes campanyes per intentar aconseguir que una dona no sigui assassinada pels seus conciutadans a cops de pedra, perquè -i només perquè- ha tingut relacions sexuals que la seva comunitat no acceptava. Com se'ns posa la pell de punta quan ens parlen de les oblacions de clítoris practicades a nenes innocents en nom de "cultures" seculars.
Deia abans que n'hi hauria molt a parlar, però no és aquest el motiu del meu escrit d'avui. Jo només us voldria transmetre un pensament meu sobre el masclisme, que potser és "matitzable", o fins i tot discutible. (Millor, perquè en la discussió il·luminarem sempre els clarobscurs de les nostres visions de les coses.
El masclisme crec que és una cosa que s'aprèn, des de ben petits, de la mateixa manera que aprenem a conviure amb el món que ens envolta. Una de les fonts d'aprenentatge és la visió que fem de les coses. El nen observa, el nen escolta, el nen aprèn a relacionar i finalment el nen aprèn. Però, també mama de la "cultura" que li ha tocat viure. Des de ben petit, sent petites frases, paraules, comentaris, negacions, ordres, que el posen amb contacte amb la manera de fer i d'actuar de la gent que abans d'ell i pels mateixos camins han après també les maneres "correctes" de fer i d'actuar. I qui és el transmissor de tota aquesta brossa històrica? Sento dir-ho, però dintre del cercle familiar, que és on el nen comença a aprendre els dictats imperiosos de la llei, de l'ordre, de la moralitat, del que s'ha de fer i del que no s'ha de fer, és la mare, la femella a qui la societat posa molt per sota del paper dominant del mascle, qui s'encarrega de transmetre aquests valors als fills i a les filles. Galdós paperet, el de les dones: esclavitzades i al mateix temps continuadores voluntàries d'un sistema de valors que fan d'ella aquesta víctima innocent.
Ho comentem?
Com sempre, una forta abraçada a tots els que teniu la paciència de llegir-me.

PS: Acabo de llegir al Vilaweb una notícia relacionada amb tot això. Us copio l'adreça per si voleu llegir-la.
http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2701363


dimarts, 15 de gener del 2008

ES VENEN CADELLS

Com que avui -i ahir també- és un d'aquells dies en que el meu cap me'l sento espès, molt espès, i els raonaments em costen un munt, aprofito per traduir-vos una bella història de Dan Clark (a "WEATHERING THE STORM"). Espero que us agradi.


El propietari d'una botiga estava penjant sobre la porta un cartell que deia: "Venda de cadells". Aquest tipus d'anuncis tenen la virtut de cridar l'atenció dels nens i, efectivament, no va passar pas gaire temps que es va presentar un nen petit sota el cartell.

-A quin preu ven els cadells? -va preguntar.

-Entre trenta i cinquanta dòlars -li va contestar l'amo de la botiga.

El petit va buscar dintre de les seves butxaques i en va treure algunes monedes.

-Només tinc dos dòlars i treta-set centaus -va dir-. Els puc veure, sisplau?

L'home va somriure, i tot seguit va fer un xiulet. De la gossera en va sortir la Lady, que es va acostar corrents pel passadís de la botiga, seguida de cinc petites boletes de pèl. Un dels cadells seguia els altres amb dificultats. Immediatament, el nen es va fixar en aquell gosset que anava coix i va preguntar:

-Què li passa a aquest gosset?

L'amo de la botiga li va explicar que el veterinari en examinar-lo, havia descobert que li faltava la fossa d'articulació del maluc.

-Doncs aquest és el gosset que vull comprar! -va exclamar el nen, entusiasmat.

-No crec que vulguis comprar-lo -objectà l'amo de la botiga-, però si realment el vols, te'l regalo.

El nen es va ofendre molt; va mirar als ulls a l'amo de la botiga i assenyalant-lo amb el dit, li va dir:

-Jo no vull que me'l regali. Aquest gosset val tant com qualsevol dels altres i li pagaré el que valgui. Miri, ara li donaré tot el que tinc i li aniré pagant cinquanta cèntims cada mes fins a completar el seu preu.

-En realitat, no crec que vulguis comprar el gosset -li va respondre l'home-. Mai no podrà córrer ni saltar ni jugar amb tu com la resta dels cadells.

En sentir aquests mots, el noiet es va ajupir per arromangar-se els pantalons, ensenyant una cama greument deformada que es recolzava en una ortopèdia. Aixecà els ulls cap al propietari de la botiga
i va respondre en veu baixa:

-Bé, jo tampoc no sóc massa bon corredor i el gosset tindrà necessitat d'algú que l'entengui.

dissabte, 12 de gener del 2008

APÒSTATES

La veritat és que fins que en Joan de Blanes no me'n va parlar, mai no m'havia ni passat pel cap. De fet, de vegades, en la vida, ens acostumem tant a coses inservibles i pesades que carreguem amb nosaltres , que no se'ns acudeix que podem canviar de situació, llençar aquesta nosa que ens destorba i continuar el nostre camí molt més lleugers i lliures.
L'església de Pere va desaparèixer quan va arribar el misogin Pau de Tars i dotar a l'organització de contingut polític. El cristianisme esdevingué la religió del més gran i poderós dels imperis. Des de llavors, els postulats d'aquesta organització van ser la creació d'un sentiment de por en el que pogués venir en el Més Enllà. Tot per aconseguir el poder mundà.
Sempre ha estat igual. L'església catòlica sempre ha estat al costat del poder, o tot simplement, l'ha posseït obertament (recordeu l'Edat Mitjana.) Només certes iniciatives personals, clarament nascudes de l'Amor, i molt mal vistes per l'organització (Sant Francesc, la teoria de l'alliberament, Montserrat...), van trencar en el curs de la història amb aquesta manera d'actuar.
Durant la segona mitat del segle XX va passar una cosa sorprenent: Va arribar al poder de Roma un papa de "transició", Joan XXIII. Ell sol va fer capgirar els fonaments de l'església. Concili Vaticà Segon. El seu successor, Pau VI, va seguir la seva línia d'obertura "l'oggiornamento", la posada al dia.
Amb la desaparició (molts parlen d'assassinat) del que havia de ser el continuador d'aquesta línia, Joan Pau I, es va aturar tot: un papa d'origen polonès va començar el retorn al conservadorisme eclesial. I ja no ens faltava altra cosa que aquest dimoni alemany dels inferns que hi han posat ara.
La premsa en va plena, de les opinions i manifestacions dels bisbes espanyols en els últims temps: Des de la seva ferum de sotana ens volen negar la vida: volen que la nostra vida sigui tan gris, tan perduda de sentit com la seva. Potser sí que alguns som una mica reprimits, però generalment no arribem als nivells de repressió que tenen ells. Quina hipocresia, senyor: Com s'atreveixen a qüestionar coses com el sexe entre les persones? És que hi ha algú que cregui realment que són uns santets? Els diaris de totes les èpoques, les cròniques, tot, absolutament tot, en va ple , de les relacions sexuals dels ensotanats i dels porprats. Reprimits, sí, però a més, una colla d'hipòcrites. I jo, amics, hi ha dues coses especialment que no aguanto: la violència i la mentida.
I què collons poden dir de les relacions homosexuals? Quins escarafalls que fan davant de la possibilitat, ja real, que dos tios o dues ties es puguin ajuntar amb els mateixos drets que una família de les de tota la vida! Ai, senyor, senyor...
Ni condons, ni relacions prematrimonials, ni avortaments, ni alegria, ni... au, va aneu a cagar!, però deixeu-nos tranquils d'una vegada.
Però no ens deixaran tranquils, i sabeu per què? Perquè tot i que la gran majoria de tots nosaltres no som practicants, ja que un bon dia els nostres pares ens van fer entrar en l'organització a través del "sant sacrament" del bateig, resulta que encara som catòlics, i ells es creuen que tenen encara tot el dret a dirigir la nostra vida moral.
Per què no diuen res contra la poligàmia dels musulmans? Perquè ells no es fiquen en casa dels veïns, només treballen a casa seva. I com que de catòlics polígams (creients o no, practicants o no) no n´hi ha, aquest és un tema inexistent per a ells.
Quina solució tenim? Plegar oficialment de ser catòlics. Sembla que en alguns llocs, com a Madrid, territori catòlic del "defensor de la familia cristina", monsenyor Rouco Varela, posen molts entrebancs. Però en general, sembla que ha de ser fàcil: partida de baptisme, dos testimonis i no sé segur si un notari. Ho hauré d'acabar de mirar.
Jo no sóc ateu, però no vull ser catòlic.
Si us voleu indignar una mica més o potser només passar una bona estona, llegiu: http://www.20minutos.es/noticia/331946/0/obispo/catolico/murcia/
Que tingueu un bon cap de setmana.

divendres, 11 de gener del 2008

LA SETMANA DE LA "RENTRÉE"

Béééééééé! Ja hem arribat al divendres, el dia més fascinant de la setmana, per a mi. I ho dic només perquè tinc al davant dos dies que puc dedicar íntegrament a allò que vulgui, sense dependre d'aquest objecte maleït que es diu rellotge. I de fet, que no em puc queixar gaire, no; fa poc el Sembrador em comentava que quan jo sortia de l'escola, a la tarda, ell encara havia d'obrir la botiga. decididament que no em puc queixar. Deixem-ho doncs en que no em queixo. Privilegis que tenim els mestres (encara que tots en tenim, de privilegis. Bé, però com molt bé sabeu el secret rau en que cadascú es trobi a gust amb allò que té, i ja està.)
Aquesta setmana semblava que a nivell de feina havia de ser una mica problemàtica, ja que els nens (i jo també, clar) veníem de passar un parell de setmanes allunyats de la rutina de les classes, de les explicacions, dels deures, de les correccions..., dues setmanes de dormir a gust, amb regals a tort i a dret, de contacte amb la família... Però la veritat és que ha anat molt bé. El primer dia, que acostuma a ser molt perillós, perquè representa el trencament del ritme festiu, pobrets, venien ben adormits. Els badalls van durar fins al migdia. Vaig procurar que tinguessin un inici de trimestre molt, molt suau: vam parlar de les vacances, de tot el que havien fet, dels regals, dels que els tres que tenen un bloc obert hi havien escrit, vam fer també activitats d'Educació Visual i Plàstica, que els relaxa força...
Però ja a partir del dimecres, com que els motors estaven a punt, vam engegar el trimestre de debò: Comarques, Europa, articles, aparell reproductor, reducció de fraccions... I la veritat, molt, molt bé. Estic content perquè tot i que de vegades costa contenir-los, responen super bé. Ja els ho diem els mestres, que són uns cracs.
Per mi, ha estat una bonica setmana, (no a nivell meteorològic , ja que ha fet molta, molta humitat; fins i tot hem arribat a tenir una mica de boira, cosa que aquí, a Maçanet no és massa habitual): m'he vist tranquil, he pogut reflexionar sobre certes coses que m'han passat durant els darrers tres-quatre anys, he rebut uns comentaris dels amics que m'han il.lusionat molt. Dies per viure, dies per agrair.
Deixeu-me acabar aquesta entrada d'avui amb una frase que em va arribar per primer cop a través de Paulo Coelho:

Recorda sempre de saber el que vols.

dimecres, 9 de gener del 2008

POEMA D'AVUI

Caminava sota pluges feréstegues

farcides de records.

Només elles acaronaven la meva tristesa

I endolcien l’amargor de la meva ànima.

Sol com em trobava,

Enmig de la meva eterna solitud,

cercant els falsos ídols i miratges

que m’havien de portar a l’encontre

del que creia

el remei del meu cor trencat,

esmicolat,

convertit en pols d’escuma blanca,

vaig decidir obrir, de bat a bat,

les finestres de la meva ànima,

i continuar,

sempre esperançat,

el meu camí de rondalles i somnis.

dimarts, 8 de gener del 2008

PARAULES SÀVIES D'UN MESTRE: PAULO COELHO

Un guerrer de la llum fa sempre alguna cosa fora del que és comú.
Pot ballar al carrer mentre va cap a la feina, mirar els ulls d'un desconegut i parlar d'amor a primera vista, defensar una idea que pot semblar ridícula. Els guerrers de la llum es permeten tenir aquest tipus de dies.
No té por de plorar antigues penes, ni d'alegrar-se amb nous descobriments. quan sent que ha arribat el moment, ho abandona tot i va a l'encontre de la seva aventura tan somniada. Quan comprèn que està en el límit de la seva resistència, surt del combat, sense disculpar-se d'haver fet alguna bogeria inesperada.
Un guerrer no passa els seus dies intentant representar el paper que els altres van triar per a ell.
(P. Coelho: Manual del guerrer de la llum)

MEDALLES

Vagi per davant que sóc prudent i gens amic de fer ostentacions gratuïtes davant dels altres, que no m’agrada mai posar-me en primera fila on em puguin veure, si no és estrictament necessari; en públic, més aviat tendeixo a l’anonimat. És clar que quan tinc alguna cosa important per dir, la dic, com és el cas d’aquest bloc, però evidentment no persegueixo cap afany malaltís de notorietat.

Des d’aquesta manera de ser, de la qual n’estic plenament satisfet, em desplau en gran manera la gran necessitat que veig en moltíssima gent en posar-se medalles per tot, o si més no, en fer o dir coses perquè els altres els tinguem en compte.

En els nens es pot observar molt bé aquesta necessitat de cridar l’atenció. Fan el que sigui (plorar, cridar, esvalotar, posar-se impertients....) per tal que els seus progenitors, o qualsevol altre que estigui al davant els faci cas. El problema en el cas dels nens és que per desgràcia quasi tothom els en fa, de cas, avui dia; per alguna cosa han esdevingut els reiets de la casa: Abans ens deien “Quan els grans parlen, els nens han de callar.” Avui, simplement, si dos grans parlen, el nen parla més fort i els dos adults acaben callant i li pregunten: “què vols, bonic?”

Avui m’he trobat dos adolescents que anaven cadascú amb una moto, sense casc i fent tota mena d’acrobàcies. En un barri marginal i on contínuament surten criatures travessant el carrer sense mirar mai si ve cap cotxe o cap moto. Els decibels... hehe! Què us he de dir! N’hi havia per tapar-se les orelles! He pensat: “Quina necessitat tenen de fer-se notar!”

Són els únics? Ja sabeu que no. Amor al risc? Ja! La meva amiga Reme en diria: “¡Vaya par de descerebrados!. ¿Pero tú crees que tienen algo de seso esos dos?”

Sentir-se important, ser més “xulo” que els altres, i d’aquí al pas següent: abusar de la pròpia força bruta, massacrar els que creuen que estan per sota d’ells, pegar a una pobra noia indefensa, dir “maricones de mierda” a dos nois que van pel carrer agafats de la mà, fumar des de la més tendra edat perquè això és el que fan els homes, matar-la “porque era mia”... Totes aquestes flors i d’altres, que farien inacabable aquest post d’avui constitueixen el gran i florit femer de la nostra culta, educada, refinada, sensible i exemplar societat occidental.

I el problema més greu és que totes aquestes coses es fan moltes vegades com una realització personal. “Crido perquè em dóna la gana.” “Insulto perquè em dóna la gana.” “Mato perquè em dóna la gana.” “I fent aquestes coses, em sento important, perquè parleu de mi: ja no sóc un ningú, només sóc un monstre per a vosaltres, però com a mínim sóc. Ja tinc la medalla”.

Podeu ampliar o rebatre el tema afegint algun comentari. Com sempre, serà ben rebut.

diumenge, 6 de gener del 2008

ESTELS EN EL CEL

Hi ha molt llocs en què es pot veure un cel estrellat. Recordo que quan era petit, en viure en una casa de pagès, allunyada del poble, estava acostumat a veure aquells cels de fantasia. La mirada innocent de l’infant no podia deixar de mirar aquell tros de Creació.

Amb el creixement, la mirada i els interessos de l’infant van anar cap a altres indrets, molt més terrenals. Els cels estrellats de la infantesa van donar pas a les preocupacions d’una vida molt més propera. Els amics, els estudis, el fer sense saber-ho el Camí de cada dia, les preocupacions, els desenganys, les alegries... van anar allunyant l’infant d’aquella majestuosa cúpula que penjava damunt de tots.

I l’infant es va anar fent Home. I continuava fent el seu Camí, ara caic ara m’aixeco. Però el cel de quan era infant ja no hi era. Ara vivia en ciutats plenes de llum, curulles de sorolls, de gent atrafegada, esclava dels rellotges i de la puntualitat. Vivia en les ciutats en què no hi ha temps per mirar el cel. I en cas que n’hi hagués, tampoc es podia veure altra cosa que el to grisós dels milions de milions de partícules que n’embruten l’aire.

La primera retrobada amb aquells cels de la meva infantesa la vaig fer una nit màgica de setmana santa en què uns quants amics vam decidir d’anar a la Vall de Boí. La gent jove, ja se sap: pot dormir a qualsevol lloc. Total, que gairebé vam dormir a descobert. (A l’últim vam trobar una casa en construcció que va ser el nostre refugi de la primera nit.) Però abans d’anar a dormir, ens vam posar a parlar ajaguts damunt d’unes pedres i mirant el cel. No us el puc descriure amb paraules, aquell cel. Era... uaaauuu! Mai m’he tornat a sentir tan poca cosa com en aquell moment, tan poc important: era ben bé com un granet de sorra perdut en la immensitat del més profund dels oceans. I al mateix temps recordo haver sentit una identificació brutal amb tot aquell univers que em mirava. Tot i la meva indefensió, tot i la meva petitesa, jo formava part d’aquell infinit, i sentia (sembla un contrasentit) que dintre del Cosmos jo hi jugava un paper important, però no sentia aquesta importància com la que habitualment fem servir els humans quan ens creiem importants (creença que ve la major part del temps de les nostres pròpies debilitats i mancances.) Era... Com us ho diria? Com un sentir-se important d’una manera natural, formant part d’una cosa absolutament immensa, però que sense la teva presència aquesta cosa immensa perdria el sentit.

Sé que sempre més he portat dintre del meu esperit aquella meravellosa visió del cel estrellat de Boí. És una d’aquestes imatges recurrents a les que tornem una i una altra vegada quan la nostra vida passa per moments difícils. És una imatge de pau, de silenci i d’unió amb tot allò que des de l’inici dels temps estem lligats.

I aquest cel, aquests estels, aquesta magnitud inabastable, l’he tornada a trobar aquí, a Maçanet, lluny de tot. Però molt pròxim al que hi ha de diví en nosaltres.

Que la vostra mirada es perdi cap a un cel estrellat una nit de lluna plena. Us abraço ben fort a tots.

JE VAIS TE DIRE UN GRAN SECRET

Avui us proposo la lectura d'un poema de Louis Aragon. Fa temps que el vaig traduir al català, però, la veritat, no sé pas on vaig guardar aquella traducció. Ja sé que no és fàcil, en part perquè no guarda gens els signes de puntuació, però, com diuen els francesos "ça merite bien la peine". Si no sabeu francès, demaneu a algú que us el traduieixi, ni que sigui una mica per sobre. El trobo fantàstic.

Aquest poema és el primer del seu llibre ELSA.


Je vais te dire un gran secret Le temps c’est toi

Le temps est femme Il a

Besoin qu’on le courtise et qu’on s’asseye

A ses pieds le temps comme une robe à défaire

Le temps comme une chevelure sans fin

Peignée

Un miroir que le soufflé embue et désembue

Le temps c’est toi qui dors à l’aube où je m’éveille

C’est toi comme un couteau traversant mon gosier

Oh que ne puis-je dire ce tourment du temps qui ne passe point

Ce tourment du temps arrêté comme le sang dans les vaisseaux bleus

Et c’est bien pire que le désir interminablement non satisfait

Que cette soif de l’oeil quand tu marches dans la pièce

Et je sais qu’il ne faut pas rompre l’enchantement

Bien pire que de te sentir étrangère

Fumante

La tête ailleurs et le coeur dans un autre siècle déjà

Mon Dieu que les mots sont lourds Il s’agit bien de cela

Mon amour au delà du plaisir mon amour hors de portée aujourd’hui

de l’atteinte

Toi qui bats à ma tempe horloge

Et si tu ne respires pas j’étouffe

Et sur ma chair hésite et se pose ton pas

Je vais te dire un grand secret Toute parole

À ma lèvre est une pauvresse qui mendie

Une misère pour tes mains une chose qui noircit sous ton regard

Et c’est pourquoi je dis si souvent que je t’aime

Faute d’un cristal assez clair d’une phrase que tu mettrais à ton cou

Ne t’offense pas de mon parler vulgaire Il est

L’eau simple qui fait ce bruit désagréable dans le feu

Je vais te dire un gran secret Je ne sais pas

Parler du temps qui te ressemble

Je ne sais pas parler de tois je fais semblant

Comme ceux très longtemps sur le quai d’une gare

Qui agitent la main après que les trains sont partis

Et le poignet s’éteint du poids nouveau des larmes

Je vais te dire un gran secret Je peur de toi

Peur de ce qui t’accompagne au soir vers les fenêtres

Des gestes que tu fais des mots qu’on ne dit pas

J’ai peur du temps rapide et lent j’ai peur de toi

Je vais te dire un gran secret Ferme les portes

Il est plus facile de mourir que d’aimer

C’est pourquoi je me donne le mal de vivre

Mon amour