diumenge, 30 de desembre de 2007

MAÇANET DE CABRENYS-3










Au, va. Una petita sèrie de fotos del meu poble, perquè tingueu ganes de venir-me a visitar.

divendres, 28 de desembre de 2007

AQUELLS ANYS DE DESAPRENENTATGE ( 8 )

La meva percepció posterior d'aquells anys és una barreja de sentiments ben contradictoris. Per un costat, em va quedar per sempre una sensació d'afecte cap a aquells homes ensotanats, i sé que dintre meu, he intentat sempre disculpar les seves falles humanes, que en tenien, i moltes. Això no és estrany, en mi: sempre he mirat d'explicar-me el perquè de les coses que fa la gent, buscar-hi una explicació i una justificació també. El mal que de vegades m'han fet, al llarg de la vida, l'he pogut relativitzar, explicar, justificar en la majoria d'ocasions. Només així m'he pogut perdonar a mi mateix i he pogut perdonar els altres, amb la qual cosa m'he quedat en pau.
Un altre sentiment és el d'haver-me negat un creixement natural. Ja sé que això va ser també el producte d'una època històrica i d'unes circumstàncies familiars i socials, però el fet d'haver anat a aquell col·legi va acabar de fer el fet. És fort dir que la primera ejaculació de la que vaig ser conscient, tot i ser una cosa especial, ben especial, perquè mai no havia experimentat un sensació com aquella, no sabia en absolut què era. Clar que, ràpidament vaig lligar caps amb certes frases que havia sentit algun cop i que en el moment de ser dites no tenien el més mínim sentit per a mi. En poc temps vaig descobrir una mica com anaven les coses al món de la sexualitat.
I el pecat. Tot era pecat, en especial al que es referia al sexe. Fins i tot podíem pecar de pensament! Quina vergonya, quan havies d'anar a confessar i deies alguna cosa així com: "M'he tocat, mossèn" Fixeu-vos si era forta, aquesta obsessió pel pecat, que jo no recordo haver dit mai en tots aquells anys cap paraula "malsonant" (Pobres de nosaltres si algun hermano ens sentia algun renec!)
I amb el pecat, el sentiment de culpa. Quan feia una "mala acció" em sentia poc més important que un cuc, em sentia dolent i veia la resta de la humanitat com "els bons" ("Què diran els altres, si ho saben?")
Totes aquestes coses que us acabo d'explicar van marcar molt especialment la meva manera de comportar-me amb el món i evidentment, van ser el fonament d'actuacions meves que van venir més tard.

PENSO: SÉ

ELS PENSAMENTS ES FAN PODEROSOS
QUAN ELS COMPARTIM.

dijous, 27 de desembre de 2007

MAÇANET DE CABRENYS-2




Avui us penjo tres fotos més de Maçanet. Espero que us agradin.

dimarts, 25 de desembre de 2007

PARLEM DE VAGUES

Sembla que aquests dies hi ha vaga d'autobusos a Barcelona.
L'altre dia, mentre estava fent el sopar, i com que tenia "la caixa maleïda" encesa, vaig sentir (això, vaig sentir, però no vaig veure) que entrevistaven a una sèrie de barcelonins a propòsit de com havia anat l'experiència. Em vaig quedar ben astorat quan una senyora va dir que les vagues se solucionen parlant i que era completament immoral plantejar una vaga d'autobusos urbans, especialment en aquestes dates.
Ja hi som, vaig pensar. Avui en dia la gent voldria que les vagues fossin estèrils i desinfectades, com si haguessin passat per un hospital, que no facin mal a ningú, que tothom se les pugui mirar (sense patir-ne les conseqüències, clar) i dir als veïns: "Oh, què bonic, quanta gent, i quin "culuridu"! Poc pensen aquesta gent que quan la seva empresa plegui, que quan els seus fills tinguin una escola d'allò més degradada, que quan... seran ells els qui hauran de fer vaga i manifestar-se pels seus drets, que consideraran ben legítims.
Hi ha molt poca comprensió envers els problemes dels altres, i ajuda, ben poca. El que sí hi ha, és una quantitat brutal d'egoisme, d'anar cadascú a la seva, de "ja s'ho faran" I encara no contents amb això, encara tenen la barra de posar la gent que reclama els seus drets de volta i mitja, perquè, clar, si els mestres fan vaga, "on deixo jo el nen?", si els transports fan vaga, "vaja collonada, m'he d'aixecar dues hores abans!".
No sé on vaig llegir una vegada que després de la dècada dels setanta (el gran decenni de la solidaritat, de les lluites obreres del Baix Llobregat, de la il·lusió del canvi), que va ser l'època del "nosaltres", vam passar a mitjans dels vuitanta a l'època de "jo".
I encara jo hi afegiria que després de l'època del "jo", ara som a l'època del "jo, insult i mala llet".
Vola, vola, ocellet: cel amunt hi trobaràs la noblesa dels cors.

diumenge, 23 de desembre de 2007

C'EST LA VIE

Avui, una petita anècdota.
El divendres, després del genial dinar que vam fer els/les mestres de la ZER Les Salines a Darnius, vaig baixar a Figueres a recollir la meva mare. Com que hi arribava molt d'hora, vaig decidir anar a una botiga de coses importades de baix preu que hi ha davant mateix de la comissaria dels mossos d'esquadra. Hi vaig fer temps i vaig comprar un parell de coses que necessitava. Quan vaig veure que ja començava a ser l'hora de marxar, vaig passar per caixa i vaig sortir a l'exterior. Collons, com plovia! I tenia el cotxe aparcat a l'altre extrem del pàrquing! Mentre esperava una mica a veure si la pluja moderava una mica la seva intensitat va sortir una parella d'uns quaranta anys amb el seu fill, que devia tenir-ne uns set o vuit. Naturalment que en veure la pluja van parar en sec. La mare es va adreçar al nen: "Lo ves? Ya te decía yo que tenías que entrar con la chaqueta. Y ahora, qué?" El pare va trobar de seguida la solució: "Sabeu què? Aniré a buscar el cotxe i el portaré fins aquí. Així no us mullareu". L'increïble de la qüestió és que va resultar que el cotxe era ben bé al davant de nosaltres, a uns cinc metres. El senyor es va ficar dins del cotxe, va engegar-lo, va fer una petita maniobra, i el va portar davant dels peus de la seva dona i del seu fill. Podeu treure'n conclusions.

BAAL, TITAN, ANNUBIS, BASTET


dissabte, 22 de desembre de 2007

MAÇANET DE CABRENYS-1


Aquesta és la primera d'una sèrie de fotografies sobre diversos indrets del poble on visc. Poc a poc, els que no el coneixeu, anireu descobrint uns paratges certament meravellosos. Espero que, ni que sigui en fotos, ho pogueu gaudir tant com jo.
Si voleu expandir la foto en una altra pàgina, no heu de fer més que clicar-hi al damunt.

dimecres, 19 de desembre de 2007

NAVIDÁ, NAVIDÁ, FELIS NAVIDÁ...

Com molta gent, suposo, la meva visió del Nadal és ben contradictòria: Per un costat, estic plenament d'acord amb el missatge universal que ens transmet, un missatge amb el qual connectem totes les persones que hi estem en sintonia prèvia. Però com a molta gent, em molesten qui sap lo certs aspectes, potser els més externs, els més rellevants, els que més es porten en aquesta endimoniada societat en què vivim.
Anem per parts.
Consumisme. Sembla que hi hagi una regla no escrita que digui que en aquestes dates hem de llençar la casa per la finestra. Ja he explicat en alguna entrada anterior que no dedico el meu temps lliure a estar encadenat a allò que vulguin fer-me empassar els de les diferents cadenes de televisió, però tot i això, com que tinc una mare de vuitanta-vuit anys i ella aquestes coses no les entén, ella sí que mira i escolta el que passen per la maleïda caixa. He constatat que un mes i mig abans de Nadal, certes cadenes i en horaris apropiats per als infants han programat sessions d'anuncis de joguines de quinze i vint minuts seguits. I més. Em pregunto com tenen el valor per utilitzar els nens d'aquesta manera per fer el seu negoci. I tot en nom del Nadal, del Papà Noel (invent que han hagut d'importar de fora i que sembla que els ha donat molt bons resultats), dels patges reials, dels reis d'orient, i de la mare que els va parir a tots plegats! Pobres nens i nenes, els d'aquest país, haver d'aprendre a ser compulsius devoradors d'articles absolutament inútils des de tan tendra edat! Mireu, mireu, les cartes que els nostres fills envien als reis: poden ser cartes quilomètriques. Saben perfectament el que volen, ja que els nostres excel·lents comerciants amb tota la seva barra, i amb el vistiplau dels eminents governants que diuen que ens governen, ja s'han cuidat d'omplir-los el cap d'allò que "han de demanar"
Sabeu el que gasta una família mitjana en joguines? Ostres! N'hi ha per espantar-se!
Però la cosa no acaba aquí. El Nadal és sinònim de despesa econòmica. S'ha de menjar bé, s'ha de celebrar el cap d'any com si fóssim marquesos, si cal anem uns dies a la muntanya a esquiar, hem de comprar regalets per a tot déu... en fi... (Ah, i m'oblidava de les postres: les rebaixes del gener!)
Jo, amics, vaig criar-me en un ambient on no faltava mai l'essencial, però no anàvem sobrats de res. Venien els reis i ens duien un regal o dos, potser una bici. Quina il·lusió, déu meu, aquella única cosa que entrava per casa. Eren altres temps... Potser per això no em sé acostumar a aquesta moderna manera de consumir; no li veig el sentit. Però la gent sembla esclava del calendari i de les convencions socials. És com si algun poderós digués: "Nois, ara toca comprar. Au, va, tots a les botigues,. Així fareu país, sereu més demòcrates i uns bons ciutadans, que els comerciants també han de viure"
Hi ha també la hipocresia. Ara toca estimar-nos, desitjar-nos un bon nadal i un venturós any nou, molts petonets i abraçadetes. I jo pregunto: I la resta de l'any, què? Aquest esperit del nadal que algunes persones lluitem per portar a dintre sempre, a cada segon de la nostra vida, on queda? S'acaba el nadal, s'acaben les festes, i tornen les cares agres, torna la maledicència, torna la mala llet, torna el "ja s'ho faran" torna... (sí, sembla que tornin tots els mals de la caixa de Pandora)
(Continuarà)

dilluns, 17 de desembre de 2007

GORG


Avui toca parlar-vos una mica del meu gos, el Gorg. Vagi per davant que no puc dir que tingui un gos intel·ligent, més aviat tot el contrari: per exemple, si el porto lligat amb una corretja i ens trobem un pal de telèfon o similar, i ell entra per un costat del pal i jo per l'altre, ens hi podem passar el dia si he d'esperar que ell comprengui que ha de retrocedir un pèl i venir pel costat del pal on sóc jo. No, decididament, no és intel·ligent. Però és molt bona persona. (Ja sé que us exclamareu que el tracti de persona, però recordeu la peli Derzu Uzala d'Akira Kurosawa en què el vell protagonista deixava menjar al bosc per a les persones que hi vivien. Es referia als animals, clar). És una barreja de pastor alemany amb no sé què, i el tinc des que tenia uns quatre mesos. Ara ja té aproximadament uns deu anys, i ha estat sempre un excel·lent company i amic en les nostres sortides pels boscos de Maçanet. M'hagués agradat que, com en Rovelló, el gos protagonista de la novel·la d'en Vallverdú, hagués après a caçar bolets. Però, ca! En tot cas els trepitja, amb la consegüent enrabiada d'un servidor. Sempre s'ha mostrat amable amb la gent, amable i "carinyós". Té autèntica passió per perseguir tot allò que es mou: gats, gallines, conills, aus... Això sí, mai els ha fet cap mal. Ho fa perquè té ganes de jugar. Encara avui, amb una dècada a l'esquena, es comporta com un cadell. L'únic problema que tinc amb ell és que no es deixa fer absolutament res a ca la veterinària. Fa poc, segurament de gratar-se, se li va fer un dipòsit de sang a l'orella, a dins. Vam haver de deixar-lo com estava, per sort no era res perillós, però li ha quedat l'orella caiguda. Llàstima! M'oblidava d'un altre problema: té fal·lera per perseguir els cotxes que fan olor de gos. I això és perillós per a ell; de fet, recentment ja va tenir un dolorós ensurt practicant aquest esport. Ja procuro que quan hem de passar per alguna carretera o algun lloc on hi hagin cotxes dur-lo lligat. Avui, Gorg, aquesta entrada va per tu. Te la mereixes. T'estimo, bonic!

dissabte, 15 de desembre de 2007

ESCOLTAR UN LLIBRE

Tots sabem el que costa a la gent del nostre país posar-se a llegir un llibre. Les coses millor que te les donin fetes; això explicaria el gran èxit dels suports visuals, com el cinema i la televisió i dels exclusivament auditius, com la ràdio.

Els meus alumnes de 10-12 anys no en són cap excepció. Quan els faig llegir un llibre, el primer que pregunten és pel nombre de pàgines que té: a més pàgines més patiment. A alguns ja els agrada llegir, però troben massa incentius en la vida de carrer o en les cases dels amics. Els pares, prou que els agradaria que els seus fills llegissin força, però ca!, tira més el "Hight School Musical", per exemple. El que sí que tinc comprovat, és que a tots els nens els entusiasma que algú els expliqui algun conte, alguna rondalla, històries de por o d'aventures, o de fantasia (si són més grans). I si jo, com a mestre, o el seu pare o la seva mare els llegim algun llibre que expliqui alguna història de les que he citat abans, escolten i tot i els agrada. Feu-ne la prova, amb els vostres fills. Teniu poc a perdre i molt a guanyar.

En aquest sentit, els adults som igual que els nens: ens encanta sentir històries. Les més senzilles i quotidianes són les del "safareig" ("Saps què li va passar ahir, a la Rosa, la meva veïna?"). Qui no ha rigut com un desesperat escoltant els acudits del cosí, del pare o de la tieta en un dinar de Nadal? A qui no li agrada que li expliquin una història ben contada?

Quan jo era petit, quasi ningú tenia televisor. La gent gran (i la petita també) estàvem enganxats a la ràdio. M'agradava el conte que explicaven cada dia (amb diferents veus) a Ràdio Barcelona, que es deia "Tambor". A Ràdio España al vespre en feien un de molt semblant que crec que es deia "Cascabel". I la gent gran escoltava "La Novela La Lechera" escrita crec recordar que per Guillermo Sautier Casaseca (perdoneu-me si m'equivoco amb el nom, però la meva memòria ja no és el que era).

Va ser curiós aquest fenomen de novel·les representades per la ràdio. Tenien el mateix seguiment que avui en dia tenen les telenovel·les de TV3 (Poble Nou, i les de després).Tothom en parlava, grans i petits, tothom frisava per saber com continuaria i com acabaria. I al final, "veus, ja t'ho deia jo, que acabaria així, no podia pas acabar d'altra manera".

Trobo que seria genial que alguna emissora o moltes emissores de casa nostra actualitzessin aquelles velles fórmules i que en lloc de programar tanta música, tants comentaris idiotes sobre diferents aspectes de la quotidianitat, i sobretot, tant d'esport (de competició), ens tinguessin engrescats amb lectures acurades d'obres de la literatura univeral de tots els temps. Crec que seríem uns oïdors perfectes. Quant trobo a faltar aquells "quadres escènics de l'emissora", aquelles grans veus dels mestres de la ràdio dels anys seixanta i setanta!

Històries llegides i representades pels grans professionals de la ràdio. Poemes, contes, novel·les, teatre, assaig. Això sí que seria una passada!: per als oients i per a la cultura del país. I a més, crec que faria un altre efecte: Fer venir la curiositat per explorar més aquest món de la imaginació, és a dir, acabar per ser un mateix el lector real de la història.

Ja sé que el meu blog és molt humil; però desitjo de tot cor que si algun dia aquesta entrada pot arribar a algun responsable d'alguna emissora de ràdio, li serveixi per encaminar una de les grans mancances que trobo en la ràdio actual.

PER NADAL... AMB EL MEU AFECTE. (Cliqueu a "wiew" i després a "full")

divendres, 14 de desembre de 2007

dimecres, 12 de desembre de 2007

BONICA, OI?


Avui us penjo una vista de la badia de Roses des del Mas Ventós (un nom molt ben trobat: recordo que aquell dia feia una tramuntana de nassos). La foto va ser presa el 23 de març d'enguany. Si la voleu veure en mida més gran, feu-hi un clic.

dilluns, 10 de desembre de 2007

AI, AQUESTS NOSTRES POLÍTICS!

Mira que m'ho havia dit de vegades, el meu pare! "Tant de bo fessin les eleccions cada quatre mesos". I, com sempre, l'encertava.

Avui en dia anar a votar ja forma part de la litúrgia dels auto-anomenats "demòcrates". Ja esdevé un ritus de la nostra societat. (De fet, més que un ritus, sembla un "tic"). Tot servit amb la parafernàlia a què ens tenen acostumats: tones i més tones de paper per ensenyar-nos una foto del pretendent a la "poltrona", mítings multitudinaris on es digui el que es digui, tothom s'autoaplaudeix fins a fer-li mal les mans, frases oportunament estudiades perquè puguem adonar-nos de la gran categoria intel·lectual dels nostres prohoms, estudis d'intenció de vot sensiblement divergents segons qui l'ha encarregat, promeses de futurs pactes o de futurs no pactes, notari inclòs, promeses que després se les emportarà el vent, com la de RZ sobre l'estatut que sortís del Parlament de Catalunya, gent emprenyada perquè li ha tocat formar part d'una mesa electoral, la nit electoral de TV3, alegria desfermada entre els seguidors de l'equip (vull dir partit) guanyador, cares moixes entre els que han perdut, justificacions de tot allò que és injustificable... I la vida segueix... i els polítics també...

Jo també penso que les eleccions s'haurien de fer cada quatre o màxim cada sis mesos. Quins cabassos de promeses, amics meus! Els pensionistes veurien apujada la seva pensió a nivells d'autèntica dignitat, els ajuntaments rebrien els diners necessaris per tirar endavant projectes que fessin la vida de la gent de molta més qualitat: equipaments, serveis públics, comunicacions..., les lleis haurien de ser justes, els que diuen que "yo me metí en la política para forrarme"no tindrien temps de pensar com podrien robar els diners de tots perquè com que les següents eleccions serien a tocar, haurien de seguir inventant promeses, però promeses possibles, de les que es poden complir, perquè si no... A curt termini, tothom se'n recorda, dels mentiders.

Aquests darrers dies ha començat ja el carnaval de les promeses (aquelles que ja sabeu que ben poques es compliran). I espereu-vos! El que veureu i sentireu, encara! Us aconsello que cada cosa que diguin (que si ajudaran els joves a comprar-se un pis, que si apujaran el salari mínim, que si abaixaran els impostos, que si eliminaran l'impost de successions, que si l'AVE arribarà a BCN -no, això em sembla que ja no s'atreveixen a prometre-ho-, que si blablabla) l'apunteu a la nevera i l'hi tingueu penjada fins que esdevinguin realitats. En la majoria dels casos tindreu la promesa electoral ben bé quatre anys davant dels ulls.

INNOCENTS QUE SOM...

Per cert, ja has pensat a quin mentider penses anar a votar?

Una abraçada de l'ocell de vidre a tots els seus companys i amics de vol.

VOLA, VOLA, OCELLET.
ESPOLSA'T EL FANG DE LES ALES,
I GAUDEIX DELS ESPAIS INFINITS.


diumenge, 9 de desembre de 2007

VOLANT BEN LLUNY.


Avui us penjo una bonica foto que va fer un dels meus alumnes de deu anys, en Pol, als Aiguamolls de l' Empordà la primavera passada.
Que la gaudiu.

dijous, 6 de desembre de 2007

ELS TOROS I LA "FIESTA NACIONAL"

Avui, algun dels amics que habitualment m'omple el correu d'arxius adjunts de tota mena, m'ha enviat un powerpoint sobre el patiment del toros en la "Fiesta(?) Nacional(?)" Fa algun temps que ja l'havia vist, perquè ja sabeu que els enviaments que es fan via e-mail, acostumen a ser cíclics.


El reportatge en qüestió és curt i ben elaborat; respon a allò que pretén: mostrar la ignomínia que alguns éssers humans practiquen sobre aquests animals i conscienciar les persones de bon cor que no participin de cap manera en la continuïtat de pràctiques tan... sàdiques? Crec que la paraula es queda molt curta per definir aquest tipus de gentussa.


Ara em vénen al cap aquelles imatges d'uns pobres gossos penjats d'una forca pels seus "humans" propietaris. Sembla que en certes zones d'Espanya hi ha el costum de sacrificar els gossos d'aquesta manera quan per la seva edat o per alguna malaltia o problema ja no són útils per a la cacera. També recordo aquells gossos d'una gossera que els van trobar amb les extremitats amputades.


Pregunto: Qui fa això, ¿pot ser un bon pare, un marit respectuós amb la seva companya, un ésser humà atent als problemes dels altres...?


Crec que un monstre d'aquestes característiques és el ser potencialment més perillós que hi ha al nostre Planeta. I crec també que la nostra desgràcia és que n'hi ha arreu i en gran nombre.


NO, NOSALTRES NO SOM D'AQUEST MÓN. (NI GANES, GERMÀ!)

dimecres, 5 de desembre de 2007

AQUELLS ANYS DE DESAPRENENTATGE ( 7 )

Ja sé que em podeu dir que les coses passades no tenen ja cap importància: des del present res no podem ja canviar. Ja ho sé, això, amics. I de fet, no crec que calgui canviar absolutament res del que va ser. Si explico tot això és perquè considero que el jo actual és el fruit d'una llarga història que va començar un fred dissabte de febrer de l'Any del Congrés Eucarístic. I m'agrada recordar, d'una banda, perquè m'entendreix esguardar en la meva memòria aquell pre-adolescent de pantalons curts, mitjons llargs i genolls pelats, la seva gran innocència, el descobriment que anava fent del món que l'envoltava, i de l'altra, per entendre tot el procés que ha portat els meus camins cap on sóc ara; la vida d'un mateix, ben estudiada, sense fer trampes, quan es mira amb tota la sinceritat possible, és una grandiosa font d'aprenentatge.

Bé, continuem amb els "hermanos". Avui em plau fer-vos cinc cèntims de la sexualitat en aquells temps. Només una frase: "El sexe no existia". No existia a casa, ja que mai ningú me'n va fer la més petita al·lusió; no existia al carrer, car ningú no en parlava, ningú es petonejava... tota la vida era pura i casta. El sexe estava desterrat.

Al col·legi, només recordo un fet, clarament relacionat amb el sexe: Va ser un autèntic cataclisme, un dia de judici final, quelcom infernal: resulta que algun hermano va descobrir que uns alumnes, tres en concret, portaven una revista de "ties" (en aquell temps, devia ser estrangera per força), que no sé dir-vos si era de nusos integrals o alguna cosa més "light". Pel cas era igual, perquè els van dir de tot, igual que si estiguessin empestats. Els van presentar a la resta de l'alumnat com si haguessin comès el més abominable dels crims. Van ser castigats a passar-se tres caps de setmana sencers (tot el dissabte a la tarda i tot el diumenge) copiant un munt de lliçons.

La hipocresia funciona en totes les societats. Els sexe era cosa del diable; recordo encara avui que un dels hermanos ens informava que els moros es netegen el cul amb el dit i aigua, i tots nosaltres vinga riure, perquè ens semblava una acció molt porca (quan de fet, és molt més higiènica que el nostre paper "higiènic"). També ens aconsellava que quan ens dutxéssim, no ens ensabonéssim ni toquéssim per a res la titola perquè podíem fer algun pecat. En fi...

Algun cop havia vist com l'hermano que ens donava religió ficava suaument la mà pel camal dels pantalons (curts) d'algun alumne que estava recitant-li la lliçó. Aquella mà arribava clarament a la natja i hi descansava una mica. Res més, però suficient perquè el noi enrogís com una tomata. Nosaltres, clar que ens n'adonàvem, però callàvem com putes. A casa no comentàvem res, tot ens ho guardàvem a dintre. Ni
entre nosaltres comentàvem res!

Una cosa sí que em va arribar i que encara recordo, i això devia passar abans d'anar-hi jo, perquè sé que l'hermano en qüestió no vaig arribar a conèixer-lo. Sembla que una tarda va marxar la llum i tota la classe va quedar a les fosques. Quan va tornar la llum un altre cop, l'hermano li estava fotent mà descaradament a un dels nanos. Ja us dic que aquesta informació és de segona mà, que jo no la vaig viure, però penso que és perfectament possible.

dimarts, 4 de desembre de 2007

JO TAMBÉ VULL VIATJAR.


Abans de sopar us faré una breu entrada, ja que fa alguns dies que no us escric res i no m'agrada deixar de tenir contacte amb vosaltres. Trobo a faltar els vostres comentaris, que sempre em motiven. I no val dir que el meu nivell és molt alt. Aquí tothom hi pot dir la seva, encara que ho faci amb faltes d'ortografia.
Avui he hagut de baixar a la ciutat natal de Dalí per recollir un paper a la notaria. Després he entrat a la llibreria Masdevall, la que és al capdamunt de tot de la Rambla a mà esquerra i després de tafanejar una mica, m'he decidit per un llibre molt ben editat i molt assequible de preu: "Nieve", d'Orhan Pamuk, escriptor turc i premi Nobel de literatura 2006. Us confesso que no he llegit res d'aquest senyor; de fet no he llegit res de literatura turca. Bé, potser que ja comença a ser hora. A mesura que el llegeixi, ja us en faré cinc cèntims. Sempre és bo recomanar llibres a la gent (i que te'ls recomanin a tu, clar).
Ja falta poc per les vacances, i aquesta setmana toca pont. M'agradaria sortir, anar de viatge, "aprendre dels que saben", gaudir d'experiències noves, tornar amb la maleta plena de records, com ho farà Delfín II, que sembla que ha marxat a la ciutat dels gratacels, omplir el disc dur de l'ordinador de fotos preses en llocs ben diferents dels que em són habituals... Però no serà; ja sabeu que he de gaudir de la presència omnipresent de la Sagrario, la meva mare, de vuitanta-vuit anys. En fi... quan es pugui... Sort que sembla que la Reme vindrà a veure'm un d'aquests dies. Quin regal del cel és aquesta dona. Molts petons, Reme, t'estimo molt! Penjo la foto teva i la dels teus fills que tens al Fotoblog, que és molt maca. Les altres, com tu dius, són una "mica" antigues.

dissabte, 1 de desembre de 2007

DISSABTE.

Us haureu adonat, amics, que he estat remenant bastant en el meu blog i que he fet una sèrie de canvis substancials. De moment m'agrada com està quedant la cosa. La quantitat de coses que es poden fer sembla ser immensa, però jo sóc un principiant per aquestes coses i m'he de conformar en anar introduint petits canvis després d'haver buscat de les persones que com la Yolanda o la Rosa per exemple, en saben un munt. A tota aquesta gent de la que vaig aprenent, amb el més humil dels respectes, els vull donar des d'aquí públicament les gràcies.

Avui és dissabte. Sembla que el poder de veritat, el de la gent del carrer, ha decidit dir que tenim dret a decidir. Des de sempre s'ha dit que els drets s'han de conquerir. M'alegro que avui la gent hagi sortit al carrer per mostrar el seu cabreig (no m'he pogut desplaçar a Barcelona, tot i que m'hagués agradat; m'adhereixo virtualment a la mani), m'alegro que certs polítics estiguin molt nerviosos; de fet, m'alegro que tots els polítics estiguin molt nerviosos. Crec que la societat civil té encara moltes coses a dir. Però compte! El poder polític (i el judicial, i el catòlic i tots els poders establerts) ens voldran ensarronar com sempre. Si tenim tots ben clar quina mena de persones són aquestes que volen decidir les nostres vides, els nostres destins, el nostre propi pensament, i realment volem ser lliures ("Vola, vola, ocellet") cal continuar el nostre camí cap a la llibertat, però caldrà anar per camins diferents dels que hem anat trepitjant fins ara.

Jo, que no sóc demòcrata ni de broma (si ells ho són, és evident que jo sóc a anys llum de la seva "democràcia"), espero un futur millor, on el govern estigui format per savis honestos, no per mentiders interessats.

Sort que us tinc a vosaltres!

Visca la felicitat i les ganes de volar!

VOLA, VOLA, OCELLET

VOLA, VOLA, OCELLET
VOLA LLUNY DEL FANG.
FONT-TE AMB ELS NÚVOLS,
I DEIXA'T ACARONAR
PER LA LLUM I LA CALOR.

ET VOILÀ...MA PETITE FAMILLE!

dimecres, 28 de novembre de 2007


Decorate Your Own Christmas Tree

QUÈ LI PASSA A LA GENT?

Ahir a la tarda vaig haver de baixar a Figueres a fer algunes gestions. Vaig tenir sort i vaig poder aparcar el cotxe en un lloc prou cèntric.

Quan va ser l'hora de marxar cap a casa, vaig engegar el cotxe i vaig tirar cap a la via del tren, per la carretera de Roses. Hi havia la barrera baixada i com és natural, per vergonya de Renfe i del ministerio corresponent (si en tenen, que vist el que s'ha vist, això no saben pas el que és), una bona caravana de cotxes estava esperant a cada costat de la via.

Com que a la meva dreta sortien els cotxes que venien de la part de l'estació, vaig deixar una certa distància respecte al cotxe que tenia al davant, perquè poguessin sortir. Aquest cotxe havia fet el mateix que jo, situar-se un pèl abans de la següent entrada, per deixar passar els cotxes que havien d'entrar cap al carrer de l'estació (Les dues entrades estan molt juntes i aquest cotxe es trobava al mig, entre l'una i l'altra.

Tot anava bé, els cotxes que volien sortir i els que volien entrar "no problem". Fins que va arribar una dona de mitjana edat que volia sortir per un carrer i entrar per l'altre (Ja m'enteneu, volia fer una U) Doncs el primer que fa la bona senyora és començar a moure els braços, la boca i totes les parts del seu cos disponibles (les no disponibles o no visibles no sé si les movia)volent indicar al pobre conductor que tenia al davant que què cony hi feia allà, que si no veia que ella havia de passar i què s'havia cregut, i que vaja tios que no saben conduir i jo ara aquí ves, per culpa d'aquest merdós que ja podria fotre's el cotxe on li capigués... En fi, que el pobre home, veient per la finestra els fums que gastava la meravellosa i pacient conductora de l'altra turisme, va optar per avançar uns metres per deixar-la passar i que callés d'una vegada.

Nosaltres feia tres minuts o quatre que estàvem allà, aturats, esperant, soferts, que ja hi estem avesats. La senyora no va haver d'esperar ni mig minut. Només d'arribar ja es va posar histèrica. Em pregunto on devia anar; potser havia quedat al bar amb les amigues?

Ja sé, amics, que aquesta situació l'heu viscuda -i molt pitjor, segurament- un munt de vegades. Però, el que de veritat em pregunto és què està passant a la gent. Cada cop es veu més agressivitat, continguda i sense contenir, pel carrer. Jo, que ja sabeu que "sóc pacífic i no m'agrada cridar", puc entendre les causes, però no les justifico. No volem pagar les dèries ni les frustracions dels altres. I ja sabeu allò que diuen : "Que cada cual encienda su vela"

Sigueu feliços.

dilluns, 26 de novembre de 2007

QUÈ ÉS AIXÒ DE LA MAT? (2)

QUÈ ÉS AIXÒ DE LA MAT? (1)

...I MÉS VENT. AIXÒ JA TOCA ELS OUS!!!

I quin dia de tramuntana, marededéu! L'Empordà gaudeix de coses meravelloses, és una delícia de terra, però per desgràcia porta en la seva essència aquest cony de ventot, salvatge, huracanat, destructor, inacabable, ensordidor... A d'altres indrets estan ben tocats del bolet (es refereixen a un bolet que sembla que a certes dosis té propietats al·lucinògenes que es diu "amanita muscaria" que és aquell que dibuixen com la casa dels follets i gnoms, aquell que té la teulada vermella amb unes piguetes); a l'Empordà, a més d'estar ben tocats del bolet, estem ben tocats per la tramuntana. Home, si més no els dels bolets poden passar-s'ho de conya, segons sembla. En canvi quan et toca aquest airot, us ben asseguro que d'agradable no en té res. Quan bufa de valent, com ahir, com avui, tothom a casa i si és possible mirar de no treure'n ni el nas. Hòstia, gent, que els cotxes van fent esses quan els arriba una envestida d'aquestes que poden anar a més de cent quilòmetres l'hora. La gent gran es troba en gran perill a l'hora de caminar pel carrer: que se'ls emporta! O els estavella contra una paret! Digueu-me si això és gens agradable. Ah, i al pic de l'hivern, resulta que és d'un fred terrorífic, ja que moltes voltes aquest maleït vent arrenca de les regions polars. Ja se'l podrien confitar.


I de vegades costa un munt de diners: Avui m'ha fet volar les ulleres. Au va, vinga, cap a l'òptica a fer-ne unes de noves. Quin collons. Sí, ja sé que podia haver estat pitjor: que hagués fet caure un pal de telèfon sobre el meu cotxe, per exemple. D'acord, però deixeu-me el dret a dir com ho farien els pagesos d'Arenys de Munt: "Me cago en la puta tramuntana i en la mare que la va parir!" Ahhhhh!!!: M'he quedat més a gust!

diumenge, 25 de novembre de 2007

VENT, MÉS VENT, I MÉS VENT (I D'AIGUA... NI UNA GOTA!)


Hola,

desitjo que hàgiu passat un excel·lent cap de setmana i que totes aquestes hores que no heu malgastat treballant, hagin estat farcides de felicitat.


Aquí, a Maçanet avui ha estat un dia ben ventós, els arbres s'han mogut de valent. Només he sortit de casa per anar a buscar un parell de coses que necessitava del súper. Ha estat un dia ben familiar. Han vingut els meus cunyats de Palafolls amb els seus dos fills petits. En fi, els que us deia... un dia ben familiar.

Us penjo una foto (no gaire bona, perquè la vaig fer amb el mòbil) dels cinc fills de la Lilith quan tenien només uns dies. Van néixer el 23 de maig. Tres mascles i dues femelles: el Titan, el Baal, l'Anubis, la Nefer i la Bastet.

dimecres, 21 de novembre de 2007

AQUELLS ANYS DE DESAPRENENTATGE ( 6 )

L'amic Jaume de Campdevànol em feia patent fa uns dies el seu desacord amb el tìtol que jo li havia posat a aquesta sèrie d'escrits. Deia no entendre això del "desaprenentatge", quan és bastant evident que d'una manera o d'una altra tots nosaltres en una situació semblant vam aprendre un munt de coses. No li vull treure la raó, a l'amic Jaume, perquè considero que fins a cert punt bé que la té. El que passa és que potser en el moment de començar a escriure aquesta sèrie d'entrades sobre uns anys primordials de la meva vida, no em va sortir cap paraula millor que aquesta. Que no és ben encertada? Sí, ja me'n faig càrrec. Hauria estat més propera a la realitat haver escrit, per exemple, "els anys de l'esclavisme" o "els anys de la repressió religiosa" o "els anys de la por al pecat" o "els anys en què encara anava a missa, i a confessar, i a combregar..." Però, sigui com sigui, encara que el títol no sigui un gran encert, m'agrada, sona força bé!

Be, després d'aquest preàmbul us faré quatre pinzellades més del que van ser aquells temps, o si més no, com els vaig viure jo.

La pedagogia d'aquells bons homes estava basada en aquella dita castellana que diu que "la letra con sangre entra". Un altre element imprescindible per reeixir dintre de l'esmentada pedagogia era la memòria (i no us penseu pas que jo n'hagi anat mai sobrat, d'aquesta cosa; sempre he tirat justet justet, per anar fent.) Recordo amb força precisió les classes de "Geografía de España" de primer curs i de "Geografia Universal" de segon que fèiem amb l'hermano Rafael, el que avui n'haguérem dit "el nostre tutor", ja que a part de les Matemàtiques i la Gimnàstica, ell era el que s'encarregava de fer-nos "entrar" la resta de les matèries.

El seu mètode d'avaluació era, vist des de l'òptica actual, poc més que curiós: havíem de recitar deu lliçons. Cada lliçó valia un punt. Els que no aprovaven, a l'hora dels patis ("recreos") es posaven en aquella feixa que he comentat en una altra entrada, que hi havia entre el segon i el tercer pati, amb el llibre de geografia entre les mans i de cara a la paret estudiant. Sempre podies anar recuperant, clar, però com que jo sempre anava algunes lliçons endarrerit, no havia acabat un cicle que ja començava el cicle següent. Je! Deunidó!

Tots els hermanos ens estovaven, i de valent! L'hermano Rafael tenia predilecció per reblanir-nos el cul, fent-nos posar de genolls i amb un bon i llarg llistó de fusta ens el deixava ben calent. Ell d'això en deia "la posi" (de "posición"). Un altre mètode, reconec que molt més perillós era el de la bufetada pura i dura, en posició de "firmes" Em sembla que aquest només el vaig provar una vegada que no sabia "los afluentes del Ebro por la derecha" Em va dir: "Firmes!" i em va fotre una bufetada doble, amb les dues mans. Quina hòstia, tios. Fa mal de veritat, per uns moments et tornes sord i tot.

UN MÓN MILLOR I MÉS FELIÇ (1)

LA COHERÈNCIA HA DE SER LA PRIMERA NORMA QUE DIRIGEIXI LES NOSTRES ACCIONS: FES ALLÒ QUE EL TEU COR ET DIU QUE HAS DE FER, ÉS A DIR, SIGUES COHERENT AMB TU MATEIX.

dimarts, 20 de novembre de 2007

MILLOR...

Bé diuen que tot s'acaba: el bo i el dolent. En el meu cas, la petita crisi digestiva ("una passa", que diuen als pobles) està remetent sensiblement. Ho sento pels meus alumnes, que quan em perden de vista es posen molt contents.

Avui fa un dia "de gos", un dia que ni sol, ni pluja, ni fred, ni calor, humit, emboirat, trist... Ni els gats de casa tenen ganes de sortir del garatge. No és el d'avui un dia que acompanyi l'optimisme. És ben bé un dia d'estar malalt, o d'estar recollit a casa, o de pensar, o de fer ioga, ves a saber...


Aquesta tarda, com que encara estic una mica "en fase de recuperació", he buscat a la meva biblioteca algun llibre dels que encara tinc pendents de llegir, que són molts. M'he decidit per "Onze minuts" de Paulo Coelho, que comença així: "Vet aquí una vegada, hi havia una prostituta que es deia Maria..." De les cinquanta-quatre pàgines que porto llegides, només en puc escriure un adjectiu: "fantàstic"!

diumenge, 18 de novembre de 2007

MALALT...

Aquest cap de setmana tenia previst escriure una o dues entrades, però la veritat és que m'haureu de disculpar, ja que a part d'una diarrea ferotge, he estat des d'ahir amb febre. Vull trobar-me bé i escriure-us amb tota tranquil·litat!
Sigueu feliços i que hi hagi salut!!!

dimecres, 14 de novembre de 2007

I AQUÍ TENIU "LA FIGURA" (EN PETIT)


Avui toca veure les coses amb una mica de melangia. A tots suposo que ens passa, que quan ens veiem (els de la meva generació només ho podem fer a través de fotos en blanc i negre) o millor encara, quan veiem l'aspecte que oferíem als altres quan en els nostres ulls resplendia la llum de la innocència, ens quedem tristois, melangiosos, com si de sobte recordéssim el Paradís perdut, d'on algun dia vam ser vilment foragitats. Compte amb el que dic: No parlo de pena, ni d'una situació on voldríem tornar, només parlo de melangia. Potser barrejada amb una gran tendresa envers a aquest nen bonic, rosset, ben cuidat, estimat, mimat, fill únic, tendre, carinyós, innocent, agosarat, preguntaire, xerraire, valent, curiós... Quan veig aquest nen, no puc fer altra cosa que estimar-lo profundament, acaronar-lo, besar-lo, protegir-lo, perquè a més de ser una ànima tendra i noble, amb un cor més gran que els seus grans ullassos, veig des de la meva posició privilegiada, com si fos un Déu-que-tot-ho-veu tot el que serà la seva vida, si més no fins als cinquanta-quatre anys: les seves frustracions, les seves alegries, els seus amors, els seus amics, els seus dubtes, els seus temors, les seves reeixides, els seus pensaments, els seus poemes, els seus oblits, els seus records... Sí, amics. Aquest nen és la cosa que estimo més profundament en aquest món, aquest nen que viu amb mi, però que tot i estimar-lo d'una manera tan i tan intensa moltes vegades oblido que existeix. I sé que plora; plora perquè el deixo sol. Us demano a tots els que em coneixeu i m'estimeu que de tant en tant en tant em pregunteu pel meu amor petit. Això m'ajudarà a no oblidar-lo mai més. Una forta abraçada a tots. L'infant us estima. Jo també.

diumenge, 11 de novembre de 2007

SANT MARTÍ


Sí, nois: l'onze de novembre se celebra la festa de Sant Martin de Tours, aquell que sembla que li va donar la seva capa a un pobre. A mi aquest sant no em diu res, igual que la resta de sants que s'ha empescat l'església catòlica. Però no sé si és casualitat o no, resulta que dos llocs molt importants en la meva vida, Arenys de Munt (comarca del Maresme) i Maçanet de Cabrenys (Alt Empordà) comparteixen el sant patró; per tant la festa de Sant Martí és la festa major dels dos municipis. Ara es parla molt de "l'estiuet de Sant Martí" i, si més no, el temps que ha fet tota aquesta setmana ha semblat donar la raó a la "vox populi". Tanmateix, quan jo era un infant i vivia en aquell poble del Maresme curull d'humitat, ja que es troba al bell mig de la riera de Sobirans (la famosa riera d'Arenys, que es forma als turons d'Arenys de Munt), per Sant Martí estrenàvem la roba d'hivern: primer aquells abrics que ens tapaven les cames (dúiem calces curtes i mitjons llargs, fins als genolls) i després els calents anoraks. Per Sant Martí es pot dir que començava l'hivern de debò; clar que hi havia mesos pitjors, com el febrer, però vull dir que la tardor pràcticament havia finit en aquestes dates. En els temps que corren tot ha canviat i suposo que el pitjor està per veure. Els rosers floreixen per Nadal, jo he trobat rovellons al Maresme durant el gener, en ple hivern la gent aprofita les hores centrals dels dies que no fa gens de vent per anar a gaudir, nus, del solet hivernal a la platja... En fi... Estic d'acord amb els que es meravellen davant dels colors de la tardor. A mi també m'agraden, aquests colors; el que de fet no m'agrada és la tardor: els dies es van escurçant, les hores de nit de vegades sembla que no s'acabin mai (a mi, que sóc com una gallina, m'agrada aixecar-me a l'alba, perquè sóc un enamorat de la llum del dia...), el fred i les tramuntanes senyoregen el nostre cos, el paisatge es torna gris, darrerament no plou (ai, senyor!)... Com que tots sou molt simpaticots, us penjaré una foto presa a Maçanet fa uns quatre anys. Espero que us agradi. Gràcies a en Jaume, a la Neus i al Duc Engrescador pels vostres comentaris. I tots els altres, els que ja sé que m'aneu llegint, què? Jo també us vull llegir, és una passada per a mi quan llegeixo els vostres comentaris. Allò de "0 comentaris", a veure si ho canvieu. Petons a tots i totes.

dissabte, 10 de novembre de 2007

dimecres, 7 de novembre de 2007

EL DIA QUE NO RIES ES UN DIA PERDIDO

Meravellosa frase que tanca un dels powerpoint que avui m'ha enviat Delfín II!. Riure i plorar (sí, plorar també!) són dues magnífiques teràpies per a la nostra pròpia felicitat. Estem envoltats de gent que no riu, que "s'ho pren tot seriosament", gent que té molt de seny (ja!), gent que camina incansablement cap a la mort, però que ja està morta, perquè va morir el mateix dia que aquell rictus de tristor, de frustració, de "què hi farem" va aparèixer als seus llavis.
Tots tenim mals moments... I clar que sí, però també tenim amb nosaltres coses meravelloses, cada dia, a cada moment. Cal valorar doncs allò que de bo ens dóna la vida i abandonar d'una vegada aquesta serietat de la que som esclaus. Deixem-la pels polítics, pels que es creuen importants i riem, riem molt. I plorem si cal: de vegades davant d'algun fet entendridor, de vegades d'un fet que ens ha dolgut fins a l'ànima.
Dedico aquest post d'avui a un noi que en sap molt de riure, tot i que també coneix la tristor i les llàgrimes. Jo li dic, amb tot el meu afecte "L'alegria de la zer". Va per tu, Miquelet!

dilluns, 5 de novembre de 2007

REME: GRÀCIES!

Ho sento, amics, però avui no penso ser molt transcendent, potser perquè tot i ser dilluns vaig una mica cansat.
Permeteu-me donar des d'aquí les gràcies per tot a la Reme, gran amiga de les de fa molts anys: espero que la vida comenci a anar-li una mica més pausadament, que tingui temps per gaudir dels seus fills i de les coses bones de la vida (que encara que no ho sembli, n'hi han, i moltes) Vull per a ella el millor que pugui trobar en aquest món de bogeria.
Va, avui que no volem ser transcendents, us recomanaré un llibre, el que estic rellegint. Ja el primer cop que el vaig llegir em va agradar força i l'altra dia, remenant per la meva biblioteca em va tornar a arribar a les mans i vaig decidir tornar a llegir-lo i gaudir-lo de nou.
Que de quin llibre es tracta? Per mi és de les millors obres d'Stephen King, "Insomnia" (publicat per Mondadori). No patiu, no és de terror, els seus personatges són, com en algun moment es defineix a si mateix el protagonista, "viejos carcamales", gent que viu els darrers anys de les seves vides. La trama està molt ben aconseguida, i el lector s'hi sent atrapat molt fàcilment. Sentiments, però sobretot valors humans són perfectament tractats per aquest magnífic escriptor que sap arribar molt endintre dels seus personatges, gent, d'altre costat, d'allò més normal i quotidià. De fet, en més o en menys, tots ens podem emmirallar en algun dels seus personatges. Per a bé o per a mal.

PENSA SEMPRE EN EL QUE VOLS, MAI EN EL QUE NO VOLS.

dissabte, 3 de novembre de 2007

LILITH



Avui aprofitaré per presentar-vos la Lilith (àlies "la petita" o "la doleeenta"). Ara tot just té un any, però quan va venir a casa tenia només dos mesos. Està molt mimada i consentida, però, què voleu!
Quan ens va fer patir de veritat va ser una nit de febrer en què no va tornar a casa i l'endemà tot estava cobert d'una suau enfarinada. Al matí del segon dia va aparèixer, tota feliç i contenta. Vaig veure immediatament què li havia passat: tenia l'esquena mullada i això només volia dir una cosa: la meva gateta seria mare!
En un altre post us parlaré dels seus fills.

dijous, 1 de novembre de 2007

AQUELLS ANYS DE DESAPRENENTATGE ( 5 )

"Vilá, ¡de rodillas!"
Aquesta frase va ser molt habitual durant aquells quatre anys.
D'entrada, cap de nosaltres no teníem nom, només el cognom. Tot i que evidentment tots coneixíem els noms dels companys, la inercia de sentir aquells ensotanats professors adreçar-se a cada un de nosaltres com a Castillo, Hernández, Albertí, Mitjá, Moreno... feia que nosaltres féssim el mateix. Jo, personalment no em vaig treure aquest costum fins que no vaig anar a l'institut.
L'única cosa agradable que recordo de la meva estada en aquell lloc era l'olor dels llibres nous. Era un olor especial, que no he tornat a sentir en cap llibre posterior. M'encantava anar al col.legi a comprar el pilot de llibres nous, un per matèria. Les llibretes, les gomes i el material fungible més elemental, el demanàvem directament a l' hermano quan se'ns acabava i ell ens el lliurava i s'ho apuntava en una llibreta. Després ho cobraven amb el rebut corrent del mes.
Dues de les classes de l'escola eren les dels que fèiem batxillerat. A cada una hi havia dos nivells diferents: els de primer i segon en una , i els de tercer i quart en l'altra. Aquesta última classe era, d'alguna manera, la més prestigiosa, ja que era la dels "grans".
La nostra vida escolar s'escolava asseguts en uns pupitres de fusta d'aquells d'abans, però a diferència dels que havia fet servir a les "Escuelas Nacionales", aquests no tenien tinters; és a dir, que només fèiem servir llapis, goma i els inoblidables bolis bic.
L'horari era bastant llarguet: de 9 a 12 i de 3 a 6 de dilluns a divendres i el dissabte tot el matí. Cal dir que hi havia la possibilitat de ser-hi castigats el dissabte a la tarda i si calia, també el diumenge. Això ja us ho explicaré més endavant, ja que d'aquest servei, per desgracia meva, en vaig fer ús més d'una vegada.
Oblidava dir-vos que la taula de l'hermano estava més elevada que les nostres, ja que reposava en una tarima de fusta. A cada costat d'aquesta tarima hi havia una pissarra una mica alta per a nosaltres. Per solucionar el problema, hi havia uns bancs de fusta, com els que es troben en els vestidors dels camps de futbol o dels gimnasos, i quan ens feien sortir a mostrar els nostres avenços, no havíem de fer altra cosa que pujar al banc corresponent. A la paret de la classe de primer i segon, darrere de la taula de l'hermano, hi havia una finestra minúscula que li permetia controlar la classe del costat en el cas que estigués desatesa. Això en general era una cosa ben singular, perquè us ben asseguro que durant tot el temps que hi vaig anar, no recordo mai que cap dels hermanos es posés malalt. (Segurament que la memòria em deu fallar, perquè això és gairebé impossible.)
Suposo que no cal que us digui que, igual que ja m'havia passat a l'escola del meu poble, el català oficialment no existia per a res. De tota manera, tampoc no recordo cap conflicte per raons lingüístiques. Entre nosaltres fèiem servir la llengua de casa i amb els hermanos parlàvem amb tota naturalitat en castellà.

PENSAMENT

JA QUE NINGÚ ÉS LA FOTOCÒPIA DE NINGÚ,
SIGUES ORIGINAL:
SIGUES TU MATEIX!

dimecres, 31 d’octubre de 2007

EL "BELLACO"

Avui, amics, per celebrar una nit màgica en les cultures nòrdiques, us faig arribar un escrit d'un escriptor colombià, Fernando Vallejo, que escriu una carta a l'alcalde del seu poble amb motiu de la, en aquell moment, propera visita del rei "de España".
Demano disculpes a qui pugui ofendre la carta, però no he pogut resistir la temptació de fer-vos-la conèixer, ara que el tema dels borbons és, gràcies als "preclaros" jutges de l'audiència i a les seves decisions, motius de tot tipus de comentaris i de preses de consciència antimonàrquiques.
Val. Aquí la teniu:

'Bienvenida' al Rey de España

El rey Juan Carlos es uno de los grandes invitados al Congreso de la Lengua en Cartagena y también estará de paso por Medellín. Sin embargo, para el escritor Fernando Vallejo su visita es todo menos un halago para Colombia. "Bienvenida" del maestro a su majestad.

Por: FERNANDO VALLEJO

El 12 de octubre del 2004 el periódico Romania Libera de Bucarest informó de la cacería en la región rumana de Covasna, al pie de los Cárpatos, en que Juan Carlos Borbón, alias Su Majestad don Juan Carlos I de Borbón y Borbón (con el "de" y la "y" que se suelen poner estos zánganos en sus nombres para significar que nacieron de la vagina de oro), mató a escopetazos a nueve osos, una osa gestante y un lobo y dejó malheridos de bala a varios otros animales que medio centenar de ojeadores le iban poniendo a su alcance de suerte que los pudiera abatir alevosamente. Varios miembros de la policía secreta rumana disfrazados de campesinos e infiltrados entre los ojeadores protegían de los osos y de cuanto peligro se pudiera presentar al señorito. La cacería o masacre tuvo lugar del viernes 8 de octubre al domingo 10 y la organizó la empresa Abies Hunting, experta en estas bellaquerías. El rey había llegado al aeropuerto Otopeni de Bucarest en su jet privado, y escoltado por diez patrullas de la policía y varios vehículos de acompañamiento protocolario se había trasladado a las cabañas que tenía en la región para sus cacerías Ceaucescu. Los lugareños de Covasna le depararon a Su Majestad un cálido recibimiento folklórico vestidos con trajes típicos y lo agasajaron con palinca, un aguardiente de ciruela que no sé si le gustó o no al borrachín. Porque han de saber que este señorito viejo además de cazador es mujeriego, buen vividor, borrachín y corrupto. Lo de mujeriego, buen vividor y borrachín es cosa suya y de su familia, que se lo tendrán que aguantar. Lo de corrupto es cosa de España, que lo alcahuetea. Y lo de cazador es cosa mía y la que me mueve a escribir este artículo para denunciar al bellaco. Dada la absoluta insensibilidad de la mayoría de los seres humanos ante el sufrimiento de los animales, pero dada también la indignación general que causan en todos lados la venalidad y los peculados de los funcionarios públicos, voy a mencionar de pasada a algunos de los amigos íntimos del rey, con quienes ha tenido negocios (ya no más porque están en la cárcel) y quienes, tramados en la más embrollada red de complicidades y llenándose de paso sus bolsillos de millones, han hinchado las arcas reales con los sobornos que han sacado de aquí y allá con su consentimiento y usando su nombre hasta el punto de convertirlo, del pobretón que era cuando llegó a la Corona en 1975, en uno de los hombres más ricos del mundo: en el 2003 la revista Forbes le atribuía una fortuna de 1.790 millones de euros. He aquí unos cuantos de sus amigos delincuentes:

Javier de la Rosa y Manuel Prado y Colón de Carvajal (otro con la "y" y el "de", nacido de la chimba de oro), condenados en diciembre del 2002 por la Audiencia Nacional de España el primero a cinco años y medio de prisión y el segundo a dos por los delitos de apropiación indebida y falsificación de documentos (75 millones de euros le transfirió De la Rosa a Prado para que éste se los repartiera con el rey). Mario Conde, "el banquero de la monarquía", que se embolsó 8.000 millones de pesetas, y que fue condenado por el Tribunal Supremo por los delitos de estafa, apropiación indebida y falsificación de documentos a 20 años de cárcel que viene purgando desde diciembre de 1994. Este Conde sin condado, un "financiero" (hampón), es el del famoso caso del banco Banesto, que presidió de 1987 a 1993 y donde el rey tenía dos cuentas, la 8317-172 y la 148963-172, vinculadas con operaciones en la Asturiana de Zinc, Sindibank y el propio Banesto. Alberto Alcocer y su primo Alberto Cortina, "los Albertos", del Banco Zaragozano y asiduos del Palacio de la Zarzuela, a quienes en marzo del 2003 el Tribunal Supremo condenó a tres años y cuatro meses de prisión por los delitos de estafa y falsificación de documento mercantil en la venta de la sociedad Urbanor, propietaria de los terrenos donde se construyeron las torres KIO de los kuwaitíes (de cuyos fondos en 1992 De la Rosa transfirió 12 millones de euros a una cuenta personal en Suiza del "administrador privado del Rey", el mencionado Manuel Prado y Colón de Carvajal). Los Albertos pidieron el indulto al Gobierno, que lo denegó, tras de lo cual recurrieron la sentencia del Tribunal Supremo ante el Constitucional, recibiendo el apoyo del rey. Obligados por la condena del Tribunal Supremo a renunciar a sus cargos en el Banco Zaragozano y a vender la participación del 40 por ciento que tenían en la empresa Barclays, se embolsaron en esta última operación 453 millones de euros. En los montes de Toledo tienen una finca de 2.000 hectáreas, Las Cuevas, donde para venderles una flota de carros de combate y cañones a los saudíes los invitaban a cazar en el mejor estilo del franquismo, cuyos jerarcas solían cerrar sus negociados y tramar sus corruptelas en el curso de las cacerías, a las que tan aficionado era el Caudillo. Impuesto por éste, Juan Carlos Borbón, el cazador, no surge pues de la nada por generación espontánea: brota de lo más corrupto e inmoral de España. Es la herencia infame que les ha dejado Franco a los españoles después de haber arrasado con su cultura.

Tres hijos oficiales y reales tiene Juan Carlos: dos infantas y un principito, casados todos y en pleno delirio reproductor. El principito anda ya por los cuarenta y se ha convertido en un principote alto y largo como una cañabrava que mandan a las tomas de posesión de cuanto presidentucho de América no alcanza a merecer rey (como Uribe) para que se destaque entre los invitados y los aborígenes por su gran altura moral. Lee bien los discursos que le escriben, a diferencia de su papá que será muy bueno para la escopeta y la rapacería pero que nos ha resultado a los de la raza hispánica bastante torpe de lengua así lo pongan a presidir los congresos de Academias de la susodicha, como el que viene a inaugurar en Medellín, la ciudad de las orquídeas en el país de los doctores (donde se le dice "doctor" a cualquier hijueputa).

Señor alcalde de Medellín: ahora que vaya el rey a mi ciudad y lo suba en su Metrocable para mostrarle desde arriba la bella villa toda despedorrada abajo por las obras de su Metroplús, muy respetuosamente le recuerdo que se debe dirigir a él como "Majestad", que es como le dijo Uribe en la última cumbre en que se vieron en el Cono Sur: "Majestad -le dijo con su vocesita, sumiso, el bajito mirando hacia arriba-, cómprenos nuestros productos pero no la coca, que nos hace mucho mal". ¡Pendejo! ¡Qué va a saber el Rey de España qué es la coca! Habrá pensado que son las Coca Colas que producimos en Colombia y no el polvito blanco que tan felices hace a muchos y que fabricamos con gran ingenio artesanal en nuestras cocinas repartidas por todo el territorio nacional como Tirofijo.

En fin, lo que el periódico rumano sacó a la luz no fue más que la punta del iceberg: la testa coronada estaba yendo a Rumania a cazar furtivamente desde hacía décadas, desde los tiempos de su compinche Ceaucescu, el tirano sanguinario de Rumania, que lo invitaba. Y a propósito de genocidas y tiranos, sabemos de una carta del 4 de julio de 1977 en que nuestro Borbón, recién encaramado al trono y en plena pobreza, le extiende la mano al sha de Persia: "Me tomo la libertad, con todo respeto, de someter a tu generosa consideración la posibilidad de conceder 10 millones de dólares como tu contribución personal para el fortalecimiento de la monarquía española". "Con todo respeto", como piden los mendigos de Bogotá. Y a la monarquía saudí le pidió un crédito de 100 millones de dólares, que la empresa kuwaití KIO le entregó a Manuel Prado y Colón de Carvajal a cambio de que durante la Tormenta del Desierto la aviación estadounidense pudiera disponer a su antojo de las bases españolas de Rota y Torrejón. Y hasta el sol de hoy. Nunca pagó.

Otros amigos y cómplices del Borbón son el georgiano Zourab Tchokotua, procesado en Mallorca en 1978 y 1992 por estafas inmobiliarias; el dueño de la FIAT Giovanni Agnelli implicado en casos de corrupción en Italia; y Marc Rich, calificado como "el delincuente más inescrupuloso de la era moderna", prófugo de la justicia norteamericana que lo perseguía por 65 delitos, enriquecido por sus suculentos negocios con la mafia rusa, Milosevic y la empresa Hallyburton de Dick Cheney y nacionalizado español.

"El rey de todos los españoles" no tiene que rendir cuentas de sus acciones, no se le pueden fincar responsabilidades, goza de inmunidad penal ante cualquier delito y está protegido por la Consitución, que lo considera inviolable. Y como si esto fuera poco, el artículo 490 del Código Penal español amenaza: "El que calumniare o injuriare al rey será castigado con la pena de prisión de seis meses a dos años si la calumnia o injuria fueran graves, y con la multa de seis a doce meses si no lo son". Y así han llevado al banquillo entre varios, acusados de injurias al rey, a Jesús Zulets por una caricatura en la revista El Cocodrilo y a Javier Madrazo por decir "ya que le pagamos policías, yates, viajes a esquiar y a montar a caballo, no habría estado de más que por una vez abandonase sus ocupaciones y compartiese con la sociedad su preocupación por la guerra de Iraq". Sin embargo cuando José María Ruiz Mateos, prófugo de la justicia española, acusó desde Londres al rey de haber aceptado "miles de millones" no sólo de su propio bolsillo sino del de diversos empresarios y el Fiscal General del Estado lo iba a procesar por el delito de injurias, lo que habría podido convertirse en un sumario contra el impúdico monarca quedó reducido a nada, le dieron carpetazo al asunto. De la secta tartufa y cazadora de herencias del Opus Dei, este Ruiz Mateos fue el artífice de Rumasa, un holding de infinidad de empresas que le expropiaron. La Audiencia Provincial de Madrid lo ha condenado recientemente a tres años de cárcel por los delitos de alzamiento de bienes y de insolvencia punible en la venta de la agencia de viajes Mundo Joven, pecata minuta frente a la inconmensurable magnitud de sus fraudes. Éstos son pues los que le untan la mano al monarca y los que lo han situado en un buen puesto en el ranking de la revista Forbes.

Pero no nos desviemos y volvamos a los osos. No bien Romania Libera destapó la cloaca los ecologistas pusieron el grito en el cielo. Pero no porque don Borbón hubiera masacrado a mansalva a unos pobres animales que nada le habían hecho, sino porque estaba violando una ley internacional ya que el Urusus arctos, la especie de los osos que "abatió", está protegida por la Convención de Berna de 2001. Yo no tengo nada que ver con los ecologistas que creen, como ese libro imbécil del Génesis, que los animales están ahí para el servicio del hombre y que para eso los hizo Dios. Dios no existe y me importa un comino que se vaya al diablo este planeta. Para mí, simplemente, los animales son mi prójimo, los quiero y considero una solemne ruindad ir a matarlos por diversión. ¡Pero qué! Educados como hemos sido los colombianos y los españoles en la infame religión de Cristo que no tuvo ni una sola palabra de compasión por ellos, ¿qué se puede esperar de nosotros? Como les dijo a los ecologistas Demetre Janos, un funcionario rumano que participó en la cacería real, en declaraciones para el periódico Crónica cuando la polémica pasó de Rumania a España: "Su Majestad estuvo de visita privada. No entiendo por qué los ecologistas montan tanto jaleo. ¿Por qué no se manifiestan cuando se mata el cerdo en Navidad, o en contra de que las sopas se elaboren con gallinas?".

No escarmentado con el revuelo que desató en España y en toda Europa, don Borbón volvió a sus andadas y en octubre pasado fue a Rusia invitado por Putin y en la región de Vologda, en el noroeste del país, mató de un disparo a Mitrofán, un oso domesticado que le soltaron habiéndolo emborrachado antes con vodka mezclado con miel. Y este hombre valeroso es al que hoy invita el alcalde de Medellín con la esperanza de que se monte en su Metrocable y suba al barrio Santo Domingo Savio, en nuestras sangrientas comunas, a ver si salimos en la prensa internacional ya no por los carteles de la droga y nuestros incontables asesinados sino como anfitriones de todo un Congreso de Academias de la Lengua, que el zángano real va a presidir. ¿Y con qué derecho? ¿Qué ha hecho él por la lengua española, si ni siquiera sabe leer los discursos que le escriben? Piénselo bien, señor alcalde, antes de decirle "Majestad" a este bellaco, ya que metió las patas invitándolo a Medellín para arrodillársele, e infórmese y aprenda historia, por si no la sabe. Este Borbón es nieto del frívolo Alfonso XIII, que tuvo que salir huyendo a Roma, y descendiente de Fernando VII, el déspota tarado que provocó la guerra de Independencia de América convirtiendo a este continente que estaba unido en una colcha de retazos de paisuchos limosneros y desgarrando a España. Y no se olvide de estos versos de Epifanio Mejía, que hoy cantamos en el Himno de Antioquia:

Nací libre como el viento

de las selvas antioqueñas,

como el cóndor de los Andes

que de monte en monte vuela.

No me vaya a salir ahora como el Cid, de quien se dice en su poema: "Qué buen vasallo sería si tuviera buen señor". ¡El héroe nacional de España soñando con ser criado! España no tiene redención y nuestra gran desgracia ha sido que nos colonizara esta raza, la más cerril de Europa y la más cruel con los animales, la de la Inquisición de Torquemada, la gran lacaya de la puta vaticana de Roma, la nación de los tiranistas que fueron capaces de gritar cuando los franceses los querían liberar de Fernando VII: "¡Vivan las cadenas!" España, capaz de tirar cabras vivas desde los campanarios de las iglesias.

En Tordesillas (provincia de Valladolid), el martes de la segunda semana de septiembre y durante las fiestas que se celebran desde hace siglos en honor de Nuestra Señora la Virgen de la Peña, se corre el famoso "toro de la vega": sueltan un toro para que una horda de católicos de a pie y de a caballo y armados de lanzas que terminan en afiladas hojas metálicas lo persigan y lo alanceen una y otra vez en cualquier parte del cuerpo, pero eso sí, sin matarlo ni usar vehículos de motor por prohibición expresa del Ayuntamiento que es muy civilizado. Al toro lo obligan a cruzar un puente que desemboca en una vega y por ella sigue la persecución hasta que el animal cae al suelo exhausto. Entonces el que llega primero lo remata acuchillándolo en la nuca, le corta los testículos que enarbola en una lanza y como premio del Ayuntamiento recibe otra lanza, ahora toda de hierro, y una insignia de oro. En cambio en las fiestas de San Juan en Coria (provincia de Cáceres), al toro no lo alancean: lo acosan por las calles durante horas bajo una lluvia de dardos que la chusma católica y borracha le lanza con cerbatanas hasta que lo matan. Y en Medinaceli (provincia de Soria), ni lo alancean ni lo asaetean: echan el toro a correr vuelto una bola de fuego. Son los "toros de fuego", de los que los hay también en las provincias de Zaragoza, Teruel y Tarragona y por toda la comunidad valenciana: la turba arrastra al toro hasta un pilar donde lo inmovilizan, le atan en los cuernos un dispositivo metálico con bolas de material inflamable (como las candilejas de nuestros globos) que encienden y sueltan al animal que huye envuelto en fuego mientras el líquido encendido le chorrea por la cabeza y por los ojos. O como los toros "ensogados" de las provincias andaluzas de Almería, Málaga, Huelva, Córdoba, Cádiz y Jaén; o los de Lodosa en Navarra; o los de Cenicero y Cabretón en La Rioja; o los de las provincias aragonesas de Zaragoza y Teruel; o los de la provincia catalana de Tarragona, o los de San Sebastián en el País Vasco, víctimas todos de la crueldad más vesánica. O como las vacas "enmaromadas" de las provincias de Zamora y de Cuenca o las que sacrifican a la vista del que pasa por las calles de los pueblos de Extremadura. O como las becerradas de El Burgo de Osma (provincia de Soria) o las de Segovia en que sacan terneros al ruedo para que la turba los golpee, les clave banderillas y los mate. Y todo ello en honor de las Vírgenes y los santos de nuestra infame Iglesia Católica, Apostólica, Carnívora y Romana, que calla y mama de la ubre grande de la vaca. Todo esto es hispanismo, cultura hispánica, de esa que tanto defiende mi taurófilo amigo Antonio Caballero, en lo cual, con todo y ser él la conciencia de Colombia, coincide con el difunto padre de nuestro reelecto Primer Mandatario, y padre asimismo del tenebroso Santiago, el de los Doce Apóstoles. Papá Uribe solía organizarles corridas de toros en sus fincas a los Ochoa, los del cartel de Medellín, nuestra inefable Medallo a la que dentro de unos días llegará el Rey entre centenares de agentes secretos españoles y un batallón de soldados colombianos, más cuidado que ni que fuera la chimba de la Virgen.

¿Juan Carlos Borbón es una vergüenza de España? No. España es una vergüenza de la humanidad. Él la representa a la perfección. España es eso: crueldad con los animales, cerrazón del alma, servilismo de lacayos. Hay que sacarla de la Unión Europea rapidito, antes de que la pudra.

Señor alcalde de Medellín, paisano: por desinformación e ignorancia de la Historia (y no quiero pensar que por bajeza moral) metió usted las patas al invitar a mi ciudad a ese bellaco. No nos vaya a salir ahora de arrodillado con zalemas uribescas, lacayunas. Nada de "Majestad", que le va a sonar muy lambón y montañero. Dígale doctor. Doctor Borbón.

Ah, y no lo suba en su Metrocable que de pronto se le descula. Mejor llévelo a La Macarena y que Santiaguito Uribe, buen hijo de su papá, le organice una corrida.

dimarts, 30 d’octubre de 2007

CAMINEM PER CAMINS DE FANG PER CONVERTIR-LOS EN CAMINS D'OR

A casa meva el televisor serveix generalment per fer bonic i per veure les pelis que puc baixar via Emule. de tant en tant també s'hi pot veure algun documental (viatges, natura, ciència...) i dibuixos dels surrealistes (coses del Sembrador). De tant en tant, i només de tant en tant, i si coincideix amb les hores de preparació dels àpats també pot ser que pugueu veure algun telenotícies, dels que fan a can tv3.
Avui, mentre em preparava el sopar m'he decidit per veure el tn. Jeje, hauríeu d'haver vist i escoltat els constants renecs i malediccions que aquest servidor anava dirigint a tots els grandiosos salvadors de la pàtria: han sortit en Montilla, l'Hereu, en Zaplana el bon vivant, i en general els de sempre. Us ben asseguro que veure els tn és una autèntica teràpia per a mi, com ho és el riure. Cada cop que surt un de diferent, jo vinga acollonir-lo i dir-li tots els malnoms haguts i per haver.
Bé, si surten els del pepé (i en especial aquell de l'opus), llavors amics meus, ho sento, però l'única teràpia possible és tancar definitivament el televisor, no fos cas que m'haguessin de portar a Figueres a urgències amb un còlic estomacal.
Sé que em direu que això només tinc pebrots de dir-ho a casa. Potser sí, però m'és ben bé igual perquè com a teràpia funciona molt bé. Si sabéssiu com de bé em queda el cos després d'haver-li dit quatre mots carinyosíssims als "sublims", "simpàtics", "democràtics", etcètera, etcètera, jutges de l'audiència fran..., espanyola (en què devia estar pensant?)
Tots aquests directors de vides, d'opinions, de com hem de...., pastors del gran ramat de xais sense opinió, han aconseguit una gran cosa: fer-me un ciutadà que els envia a tots a pren... (bé, deixem les escatologies per a altres moments.)

I per acabar, us recordo allò del malaguanyat maig francès: DEMANEU L'IMPOSSIBLE!

Salut, pau, felicitat, diners i si toca, també una bona cardada!!