dimecres, 28 de novembre de 2007

QUÈ LI PASSA A LA GENT?

Ahir a la tarda vaig haver de baixar a Figueres a fer algunes gestions. Vaig tenir sort i vaig poder aparcar el cotxe en un lloc prou cèntric.

Quan va ser l'hora de marxar cap a casa, vaig engegar el cotxe i vaig tirar cap a la via del tren, per la carretera de Roses. Hi havia la barrera baixada i com és natural, per vergonya de Renfe i del ministerio corresponent (si en tenen, que vist el que s'ha vist, això no saben pas el que és), una bona caravana de cotxes estava esperant a cada costat de la via.

Com que a la meva dreta sortien els cotxes que venien de la part de l'estació, vaig deixar una certa distància respecte al cotxe que tenia al davant, perquè poguessin sortir. Aquest cotxe havia fet el mateix que jo, situar-se un pèl abans de la següent entrada, per deixar passar els cotxes que havien d'entrar cap al carrer de l'estació (Les dues entrades estan molt juntes i aquest cotxe es trobava al mig, entre l'una i l'altra.

Tot anava bé, els cotxes que volien sortir i els que volien entrar "no problem". Fins que va arribar una dona de mitjana edat que volia sortir per un carrer i entrar per l'altre (Ja m'enteneu, volia fer una U) Doncs el primer que fa la bona senyora és començar a moure els braços, la boca i totes les parts del seu cos disponibles (les no disponibles o no visibles no sé si les movia)volent indicar al pobre conductor que tenia al davant que què cony hi feia allà, que si no veia que ella havia de passar i què s'havia cregut, i que vaja tios que no saben conduir i jo ara aquí ves, per culpa d'aquest merdós que ja podria fotre's el cotxe on li capigués... En fi, que el pobre home, veient per la finestra els fums que gastava la meravellosa i pacient conductora de l'altra turisme, va optar per avançar uns metres per deixar-la passar i que callés d'una vegada.

Nosaltres feia tres minuts o quatre que estàvem allà, aturats, esperant, soferts, que ja hi estem avesats. La senyora no va haver d'esperar ni mig minut. Només d'arribar ja es va posar histèrica. Em pregunto on devia anar; potser havia quedat al bar amb les amigues?

Ja sé, amics, que aquesta situació l'heu viscuda -i molt pitjor, segurament- un munt de vegades. Però, el que de veritat em pregunto és què està passant a la gent. Cada cop es veu més agressivitat, continguda i sense contenir, pel carrer. Jo, que ja sabeu que "sóc pacífic i no m'agrada cridar", puc entendre les causes, però no les justifico. No volem pagar les dèries ni les frustracions dels altres. I ja sabeu allò que diuen : "Que cada cual encienda su vela"

Sigueu feliços.