Avui parlava amb la Rosa, una companya de l’escola, de la necessitat que veig en molta gent per enfadar-se per qualsevol cosa. Discussions, conflictes, odis,paraules grosses... La majoria de vegades per coses que al meu criteri, tenen ben poca importància.
I el que de vegades és pitjor: aquestes mateixes persones, que són capaces d’enviar una bona amistat de molt de temps a la merda per qualsevol tonteria, davant de fets que sí, que realment són importants, o si més no, haurien de ser-ho, resulta que reaccionen amb un tansemenfotisme realment aclaparador.
Senyor! Quina necessitat de discutir, de portar la contrària, de no estar d’acord en res, de dir paraules gruixudes i feridores. De vegades em pregunto de quina matèria de segona o tercera mà estem fets els humans.
Certament que ja conec el panorama, i procuro, personalment, que no em toquin massa de prop aquestes ànsies guerrejants dels meus companys d’espècie, però malgrat tot, sovint no me’n puc desfer. Perquè tots tenim el nostre petit cor i, vulguem o no, sempre hi ha certes actuacions humanes que fan mal.
¿Seria demanar molt si llenço un crit als quatre vents demanant una més de comprensió, de respecte, d’estima, de paciència i de tolerància envers els altres i les seves idees? No ser com ells, no estar d’acord amb ells, no hauria de ser l’autorització expressa a trepitjarlos. Penso.
PER QUÈ COSTA TANT DIR: “HO SENTO, M’HE EQUIVOCAT”
La nit es fa llarga.
Bons somnis!
I el que de vegades és pitjor: aquestes mateixes persones, que són capaces d’enviar una bona amistat de molt de temps a la merda per qualsevol tonteria, davant de fets que sí, que realment són importants, o si més no, haurien de ser-ho, resulta que reaccionen amb un tansemenfotisme realment aclaparador.
Senyor! Quina necessitat de discutir, de portar la contrària, de no estar d’acord en res, de dir paraules gruixudes i feridores. De vegades em pregunto de quina matèria de segona o tercera mà estem fets els humans.
Certament que ja conec el panorama, i procuro, personalment, que no em toquin massa de prop aquestes ànsies guerrejants dels meus companys d’espècie, però malgrat tot, sovint no me’n puc desfer. Perquè tots tenim el nostre petit cor i, vulguem o no, sempre hi ha certes actuacions humanes que fan mal.
¿Seria demanar molt si llenço un crit als quatre vents demanant una més de comprensió, de respecte, d’estima, de paciència i de tolerància envers els altres i les seves idees? No ser com ells, no estar d’acord amb ells, no hauria de ser l’autorització expressa a trepitjarlos. Penso.
PER QUÈ COSTA TANT DIR: “HO SENTO, M’HE EQUIVOCAT”
La nit es fa llarga.
Bons somnis!