dijous, 20 de novembre de 2008

POEMA DEL POBLE I DE INFANTESA


Aquest és un poema que parla de la meva infantesa al poble, dels meus sentiments i dels meus avorriments. Vull dedicar-lo a una de les poques persones del poble amb qui em segueix unint una bona amistat. Per a tu, Climent, que vas ser capaç d’ensenyar doctrina catòlica a aquell marrec tímid i estrany i que anys més tard vas esdevenir-ne un bon amic.




UN DIUMENGE, MIL DIUMENGES


Pujo i baixo. Carrer enllà.


Diumenge.

Tothom passa.


Uns de pressa; altres amb tot el temps del món.


No sé on vaig. El temps passa lentament. Tampoc cal que vagi de pressa.


Total... Per què?


No sé què fer. No hi ha somnis de futur en el meu cap.


Només la incertesa.

Saber que tot arribarà... si ha d’arribar.


I estar segur d’alguna mancança,


De totes les mancances del món...


Però jo estic allà, en els meus passos de nen, anys seixanta.


Ensopiment per tot.

El cos prohibit, el sexe prohibit...


Inexistent.


I el sentiment de la diferència


Ser diferent. No copsar l’abast real d’aquesta diferència.


Amb el temps, diferència que serà el tresor més preuat.

Però ara, dotze anys, tretze anys,


Innocent, insatisfet, desconeixedor...


Pujo i baixo. Carrer enllà.


Diumenge.


El cine.


Can Corrioles, el Centre, el Rovira...


Empresonat pels carrers ben coneguts del poble.


Sempre sense futur definit, o ni tan sols futur

Penso...


Un amic que no tinc.

Solitud de la meva infantesa.

Lluny.


Únic.


El pecat em fa por.


A la tarda, cap a casa, Torrent d’en Puig amunt,


L’Hostal del Sol dalt del turó,

Fragància dels alocs.

Sentor de les escombraries del Torrent.


I els estimats gossos de casa, que vénen a rebre’m.