dissabte, 1 de novembre de 2008

FUGIDA?


Vols ser lluny de qualsevol lloc, però entre tots els llocs, del que vols ser més lluny és sempre d’aquell en què et trobes. On vols anar, ocellet meu? A l’altre confí de la Terra? Enllà de les galàxies més llunyanes? De fet, tampoc no ho saps... Fugir: paraula molt coneguda i feta servir en el teu vocabulari habitual, el que fas servir amb tu mateix davant del mirall.

La fugida cap endavant, o potser cap enrere. Qui ho sap? Però sempre fugida, al capdavall. I de què vols fugir? De què has volgut fugir sempre?

Peixet sempre diferent, sempre sorprenent, sempre variable, com les ones del mar, en el seu infinit anar i venir, anar i venir. Inconformista ferotge amb tot, fins i tot amb la cadira en què seus, davant dels amics. Culet inquiet. Necessitat de moviment i alhora amant del silenci i de la quietud. Contradictori fins a les últimes partícules de la teva sang.

Tranquil. Diuen que ets tranquil. Què dius ara? Jo, tranquil? De què, noi? En el fons, ocellet, no ho has estat mai de tranquil. De petit, tot i que fort i resistent, eres ben prim: els nervis ho consumien tot.

Segueixes sent fort, ocellet, tal com ho has estat sempre. Els déus t’han donat força per resistir els mals moments. I tampoc et preocupa massa el mal que puguin arribar a anar les coses. De pitjors te n’has sortit.

Malgrat tot, encara que molt fort, no ets immune a la preocupació, al dubte –tu mateix t’anomenes cagadubtes, recordes?- a la inseguretat, al pas del temps, al dubte del que pot passar si..., a la malaltia...

Ai, ocellet, aquest ego traïdor... com t’enganya!

Aguanta fort, company, que tu pots! No demanis la fugida. Prou! Planta cara al vent i vulgues ser més fort que ell. I si cap dels dos no guanya, no et preocupis. La lluita haurà valgut la pena. Haurà donat sentit a moltes coses que ara ni sospites.

Digues amb mi: “Jo sóc l’amo de les meves accions i només realitzaré aquelles que siguin plaents per a mi”

No fugis, doncs, ocellet. Gira’t, treu les ungles i esgarrapa! La Vida s’ho mereix.

4 comentaris:

Bardo i l'Estel del Matí ha dit...

Ai, Ocellet Tronador, l'Estel fuig de moltes coses, una d'elles, de la responsabilitat,qui no?, però en canvi després és la que mou la batuta aquí i allà, organitzant coses. Encara que en certa manera també és una fugida; estic ocupada i no haig de fingir... Quan som autèntics?com puc saber quan sóc JO, però qui sóc Jo?.Ai senyor!

Saps que ara entrem en l'estació de la foscor i que en medicina xinesa s'ocupa dels ronyons ( les pors)si en vols saber més... ja saps a qui preguntar. Doncs justament és el treball que em de fer i que jo personalment m'haig de currar Molt. M'he passat la vida fuigint de les coses que em pensava que em superaven, que no podria portar a terme més la comoditat donada pels pares perque t'ho feien tot... però la culpa és meva i ara haig de fer el doble d'esforç.Per començar? anar a veure el meu Monstre i enfrontar-me a ell. Inconscientment surto cames ajudeu-me quan el vaig a buscar, però seguiré provant i l'agafaré per les banyes i quan arribi el dia, tot l'Empordà em sentirà perque crec que amaga un bon paquet de "me.." i quan l'alliberi, molts d'aquests Jo's que em ronden desapareixeran.

Què t'haig de dir peixet variable,culet inquiet i silenciós, amb la teva experiència ?.....

Et faré una recomanació per aquesta tarda tan adient, pelis:
"V de Vendetta" ( màscares i revolta social), "Los amigos de Peter" ( sinceritat entre amics), "Wilde" (l'inconformista). El nexe que hi ha en totes tres pel.licules és l'actor. Entre tu i jo, m'agrada molt!!. És ell, la seva planta ( no per guapo) sinó per com es mou, s'expressa... ja en parlaré un altre dia.

Au, fuig al sofà i passa una bona tarda de cine.

Petons Dolços

l'Estel del Matí

Lluís ha dit...

En una tarda tan plujosa, he deixat dormir els meus dubtes i fugides. És un temps ideal per fer una llaaaaarga migdiadeta.
Seguiré el teu consell i ja em miraré aquestes pelis.
Això que entrem o hem entrat en l'estació de la foscor, no cal que ho juris. Espero el solstici d'hivern amb candeletes per anar cap endavant. Com és allò? "Per Nadal un pas de pardal" Però val més un pas de pardal que res.
Molts petons.

Duc Engrescador ha dit...

A força de fugir, que tots el conjuguem força aquest verb, anem coneixent aquest ximplet juganer que és el nostre "ego". Entremeliat com és, li acabes agafant carinyo i tot. Ell sí que no ens abandona, és com la nostra ombra. És tan sumament "punyetero" i tan insustancial en el fons... Darrerament, en moments de tranquil·litat, quan el sento present, tendeixo a mirar-me'l tal qual és amb maneres franciscanes: germà sol, germana aigua, germà llop, germà dia, germà "ego"...
No ho sé, potser és una forma de l'anomenada síndrome d'Estocolm...

Records!

DUC ENGRESCADOR

ANNA ha dit...

Agafat-ho bé ocellet...quan fugim és per anar a algun lloc i descobrim nous mons...encara que després en volguem tornar a fugir i així,fugida a fugida,anem alimentan la nostra curiositat perquè em sembla que aquest ocellet ho és molt de curiós i que no ho perdi mai!
de vegades el meu ego em diu que m´apalanqui...que ja estic bé així...però llavors jo li donc una bona cossa i torno a fugir