dimecres, 28 de novembre de 2007


Decorate Your Own Christmas Tree

QUÈ LI PASSA A LA GENT?

Ahir a la tarda vaig haver de baixar a Figueres a fer algunes gestions. Vaig tenir sort i vaig poder aparcar el cotxe en un lloc prou cèntric.

Quan va ser l'hora de marxar cap a casa, vaig engegar el cotxe i vaig tirar cap a la via del tren, per la carretera de Roses. Hi havia la barrera baixada i com és natural, per vergonya de Renfe i del ministerio corresponent (si en tenen, que vist el que s'ha vist, això no saben pas el que és), una bona caravana de cotxes estava esperant a cada costat de la via.

Com que a la meva dreta sortien els cotxes que venien de la part de l'estació, vaig deixar una certa distància respecte al cotxe que tenia al davant, perquè poguessin sortir. Aquest cotxe havia fet el mateix que jo, situar-se un pèl abans de la següent entrada, per deixar passar els cotxes que havien d'entrar cap al carrer de l'estació (Les dues entrades estan molt juntes i aquest cotxe es trobava al mig, entre l'una i l'altra.

Tot anava bé, els cotxes que volien sortir i els que volien entrar "no problem". Fins que va arribar una dona de mitjana edat que volia sortir per un carrer i entrar per l'altre (Ja m'enteneu, volia fer una U) Doncs el primer que fa la bona senyora és començar a moure els braços, la boca i totes les parts del seu cos disponibles (les no disponibles o no visibles no sé si les movia)volent indicar al pobre conductor que tenia al davant que què cony hi feia allà, que si no veia que ella havia de passar i què s'havia cregut, i que vaja tios que no saben conduir i jo ara aquí ves, per culpa d'aquest merdós que ja podria fotre's el cotxe on li capigués... En fi, que el pobre home, veient per la finestra els fums que gastava la meravellosa i pacient conductora de l'altra turisme, va optar per avançar uns metres per deixar-la passar i que callés d'una vegada.

Nosaltres feia tres minuts o quatre que estàvem allà, aturats, esperant, soferts, que ja hi estem avesats. La senyora no va haver d'esperar ni mig minut. Només d'arribar ja es va posar histèrica. Em pregunto on devia anar; potser havia quedat al bar amb les amigues?

Ja sé, amics, que aquesta situació l'heu viscuda -i molt pitjor, segurament- un munt de vegades. Però, el que de veritat em pregunto és què està passant a la gent. Cada cop es veu més agressivitat, continguda i sense contenir, pel carrer. Jo, que ja sabeu que "sóc pacífic i no m'agrada cridar", puc entendre les causes, però no les justifico. No volem pagar les dèries ni les frustracions dels altres. I ja sabeu allò que diuen : "Que cada cual encienda su vela"

Sigueu feliços.

dilluns, 26 de novembre de 2007

QUÈ ÉS AIXÒ DE LA MAT? (2)

QUÈ ÉS AIXÒ DE LA MAT? (1)

...I MÉS VENT. AIXÒ JA TOCA ELS OUS!!!

I quin dia de tramuntana, marededéu! L'Empordà gaudeix de coses meravelloses, és una delícia de terra, però per desgràcia porta en la seva essència aquest cony de ventot, salvatge, huracanat, destructor, inacabable, ensordidor... A d'altres indrets estan ben tocats del bolet (es refereixen a un bolet que sembla que a certes dosis té propietats al·lucinògenes que es diu "amanita muscaria" que és aquell que dibuixen com la casa dels follets i gnoms, aquell que té la teulada vermella amb unes piguetes); a l'Empordà, a més d'estar ben tocats del bolet, estem ben tocats per la tramuntana. Home, si més no els dels bolets poden passar-s'ho de conya, segons sembla. En canvi quan et toca aquest airot, us ben asseguro que d'agradable no en té res. Quan bufa de valent, com ahir, com avui, tothom a casa i si és possible mirar de no treure'n ni el nas. Hòstia, gent, que els cotxes van fent esses quan els arriba una envestida d'aquestes que poden anar a més de cent quilòmetres l'hora. La gent gran es troba en gran perill a l'hora de caminar pel carrer: que se'ls emporta! O els estavella contra una paret! Digueu-me si això és gens agradable. Ah, i al pic de l'hivern, resulta que és d'un fred terrorífic, ja que moltes voltes aquest maleït vent arrenca de les regions polars. Ja se'l podrien confitar.


I de vegades costa un munt de diners: Avui m'ha fet volar les ulleres. Au va, vinga, cap a l'òptica a fer-ne unes de noves. Quin collons. Sí, ja sé que podia haver estat pitjor: que hagués fet caure un pal de telèfon sobre el meu cotxe, per exemple. D'acord, però deixeu-me el dret a dir com ho farien els pagesos d'Arenys de Munt: "Me cago en la puta tramuntana i en la mare que la va parir!" Ahhhhh!!!: M'he quedat més a gust!

diumenge, 25 de novembre de 2007

VENT, MÉS VENT, I MÉS VENT (I D'AIGUA... NI UNA GOTA!)


Hola,

desitjo que hàgiu passat un excel·lent cap de setmana i que totes aquestes hores que no heu malgastat treballant, hagin estat farcides de felicitat.


Aquí, a Maçanet avui ha estat un dia ben ventós, els arbres s'han mogut de valent. Només he sortit de casa per anar a buscar un parell de coses que necessitava del súper. Ha estat un dia ben familiar. Han vingut els meus cunyats de Palafolls amb els seus dos fills petits. En fi, els que us deia... un dia ben familiar.

Us penjo una foto (no gaire bona, perquè la vaig fer amb el mòbil) dels cinc fills de la Lilith quan tenien només uns dies. Van néixer el 23 de maig. Tres mascles i dues femelles: el Titan, el Baal, l'Anubis, la Nefer i la Bastet.

dimecres, 21 de novembre de 2007

AQUELLS ANYS DE DESAPRENENTATGE ( 6 )

L'amic Jaume de Campdevànol em feia patent fa uns dies el seu desacord amb el tìtol que jo li havia posat a aquesta sèrie d'escrits. Deia no entendre això del "desaprenentatge", quan és bastant evident que d'una manera o d'una altra tots nosaltres en una situació semblant vam aprendre un munt de coses. No li vull treure la raó, a l'amic Jaume, perquè considero que fins a cert punt bé que la té. El que passa és que potser en el moment de començar a escriure aquesta sèrie d'entrades sobre uns anys primordials de la meva vida, no em va sortir cap paraula millor que aquesta. Que no és ben encertada? Sí, ja me'n faig càrrec. Hauria estat més propera a la realitat haver escrit, per exemple, "els anys de l'esclavisme" o "els anys de la repressió religiosa" o "els anys de la por al pecat" o "els anys en què encara anava a missa, i a confessar, i a combregar..." Però, sigui com sigui, encara que el títol no sigui un gran encert, m'agrada, sona força bé!

Be, després d'aquest preàmbul us faré quatre pinzellades més del que van ser aquells temps, o si més no, com els vaig viure jo.

La pedagogia d'aquells bons homes estava basada en aquella dita castellana que diu que "la letra con sangre entra". Un altre element imprescindible per reeixir dintre de l'esmentada pedagogia era la memòria (i no us penseu pas que jo n'hagi anat mai sobrat, d'aquesta cosa; sempre he tirat justet justet, per anar fent.) Recordo amb força precisió les classes de "Geografía de España" de primer curs i de "Geografia Universal" de segon que fèiem amb l'hermano Rafael, el que avui n'haguérem dit "el nostre tutor", ja que a part de les Matemàtiques i la Gimnàstica, ell era el que s'encarregava de fer-nos "entrar" la resta de les matèries.

El seu mètode d'avaluació era, vist des de l'òptica actual, poc més que curiós: havíem de recitar deu lliçons. Cada lliçó valia un punt. Els que no aprovaven, a l'hora dels patis ("recreos") es posaven en aquella feixa que he comentat en una altra entrada, que hi havia entre el segon i el tercer pati, amb el llibre de geografia entre les mans i de cara a la paret estudiant. Sempre podies anar recuperant, clar, però com que jo sempre anava algunes lliçons endarrerit, no havia acabat un cicle que ja començava el cicle següent. Je! Deunidó!

Tots els hermanos ens estovaven, i de valent! L'hermano Rafael tenia predilecció per reblanir-nos el cul, fent-nos posar de genolls i amb un bon i llarg llistó de fusta ens el deixava ben calent. Ell d'això en deia "la posi" (de "posición"). Un altre mètode, reconec que molt més perillós era el de la bufetada pura i dura, en posició de "firmes" Em sembla que aquest només el vaig provar una vegada que no sabia "los afluentes del Ebro por la derecha" Em va dir: "Firmes!" i em va fotre una bufetada doble, amb les dues mans. Quina hòstia, tios. Fa mal de veritat, per uns moments et tornes sord i tot.

UN MÓN MILLOR I MÉS FELIÇ (1)

LA COHERÈNCIA HA DE SER LA PRIMERA NORMA QUE DIRIGEIXI LES NOSTRES ACCIONS: FES ALLÒ QUE EL TEU COR ET DIU QUE HAS DE FER, ÉS A DIR, SIGUES COHERENT AMB TU MATEIX.

dimarts, 20 de novembre de 2007

MILLOR...

Bé diuen que tot s'acaba: el bo i el dolent. En el meu cas, la petita crisi digestiva ("una passa", que diuen als pobles) està remetent sensiblement. Ho sento pels meus alumnes, que quan em perden de vista es posen molt contents.

Avui fa un dia "de gos", un dia que ni sol, ni pluja, ni fred, ni calor, humit, emboirat, trist... Ni els gats de casa tenen ganes de sortir del garatge. No és el d'avui un dia que acompanyi l'optimisme. És ben bé un dia d'estar malalt, o d'estar recollit a casa, o de pensar, o de fer ioga, ves a saber...


Aquesta tarda, com que encara estic una mica "en fase de recuperació", he buscat a la meva biblioteca algun llibre dels que encara tinc pendents de llegir, que són molts. M'he decidit per "Onze minuts" de Paulo Coelho, que comença així: "Vet aquí una vegada, hi havia una prostituta que es deia Maria..." De les cinquanta-quatre pàgines que porto llegides, només en puc escriure un adjectiu: "fantàstic"!

diumenge, 18 de novembre de 2007

MALALT...

Aquest cap de setmana tenia previst escriure una o dues entrades, però la veritat és que m'haureu de disculpar, ja que a part d'una diarrea ferotge, he estat des d'ahir amb febre. Vull trobar-me bé i escriure-us amb tota tranquil·litat!
Sigueu feliços i que hi hagi salut!!!

dimecres, 14 de novembre de 2007

I AQUÍ TENIU "LA FIGURA" (EN PETIT)


Avui toca veure les coses amb una mica de melangia. A tots suposo que ens passa, que quan ens veiem (els de la meva generació només ho podem fer a través de fotos en blanc i negre) o millor encara, quan veiem l'aspecte que oferíem als altres quan en els nostres ulls resplendia la llum de la innocència, ens quedem tristois, melangiosos, com si de sobte recordéssim el Paradís perdut, d'on algun dia vam ser vilment foragitats. Compte amb el que dic: No parlo de pena, ni d'una situació on voldríem tornar, només parlo de melangia. Potser barrejada amb una gran tendresa envers a aquest nen bonic, rosset, ben cuidat, estimat, mimat, fill únic, tendre, carinyós, innocent, agosarat, preguntaire, xerraire, valent, curiós... Quan veig aquest nen, no puc fer altra cosa que estimar-lo profundament, acaronar-lo, besar-lo, protegir-lo, perquè a més de ser una ànima tendra i noble, amb un cor més gran que els seus grans ullassos, veig des de la meva posició privilegiada, com si fos un Déu-que-tot-ho-veu tot el que serà la seva vida, si més no fins als cinquanta-quatre anys: les seves frustracions, les seves alegries, els seus amors, els seus amics, els seus dubtes, els seus temors, les seves reeixides, els seus pensaments, els seus poemes, els seus oblits, els seus records... Sí, amics. Aquest nen és la cosa que estimo més profundament en aquest món, aquest nen que viu amb mi, però que tot i estimar-lo d'una manera tan i tan intensa moltes vegades oblido que existeix. I sé que plora; plora perquè el deixo sol. Us demano a tots els que em coneixeu i m'estimeu que de tant en tant en tant em pregunteu pel meu amor petit. Això m'ajudarà a no oblidar-lo mai més. Una forta abraçada a tots. L'infant us estima. Jo també.

diumenge, 11 de novembre de 2007

SANT MARTÍ


Sí, nois: l'onze de novembre se celebra la festa de Sant Martin de Tours, aquell que sembla que li va donar la seva capa a un pobre. A mi aquest sant no em diu res, igual que la resta de sants que s'ha empescat l'església catòlica. Però no sé si és casualitat o no, resulta que dos llocs molt importants en la meva vida, Arenys de Munt (comarca del Maresme) i Maçanet de Cabrenys (Alt Empordà) comparteixen el sant patró; per tant la festa de Sant Martí és la festa major dels dos municipis. Ara es parla molt de "l'estiuet de Sant Martí" i, si més no, el temps que ha fet tota aquesta setmana ha semblat donar la raó a la "vox populi". Tanmateix, quan jo era un infant i vivia en aquell poble del Maresme curull d'humitat, ja que es troba al bell mig de la riera de Sobirans (la famosa riera d'Arenys, que es forma als turons d'Arenys de Munt), per Sant Martí estrenàvem la roba d'hivern: primer aquells abrics que ens tapaven les cames (dúiem calces curtes i mitjons llargs, fins als genolls) i després els calents anoraks. Per Sant Martí es pot dir que començava l'hivern de debò; clar que hi havia mesos pitjors, com el febrer, però vull dir que la tardor pràcticament havia finit en aquestes dates. En els temps que corren tot ha canviat i suposo que el pitjor està per veure. Els rosers floreixen per Nadal, jo he trobat rovellons al Maresme durant el gener, en ple hivern la gent aprofita les hores centrals dels dies que no fa gens de vent per anar a gaudir, nus, del solet hivernal a la platja... En fi... Estic d'acord amb els que es meravellen davant dels colors de la tardor. A mi també m'agraden, aquests colors; el que de fet no m'agrada és la tardor: els dies es van escurçant, les hores de nit de vegades sembla que no s'acabin mai (a mi, que sóc com una gallina, m'agrada aixecar-me a l'alba, perquè sóc un enamorat de la llum del dia...), el fred i les tramuntanes senyoregen el nostre cos, el paisatge es torna gris, darrerament no plou (ai, senyor!)... Com que tots sou molt simpaticots, us penjaré una foto presa a Maçanet fa uns quatre anys. Espero que us agradi. Gràcies a en Jaume, a la Neus i al Duc Engrescador pels vostres comentaris. I tots els altres, els que ja sé que m'aneu llegint, què? Jo també us vull llegir, és una passada per a mi quan llegeixo els vostres comentaris. Allò de "0 comentaris", a veure si ho canvieu. Petons a tots i totes.

dissabte, 10 de novembre de 2007

dimecres, 7 de novembre de 2007

EL DIA QUE NO RIES ES UN DIA PERDIDO

Meravellosa frase que tanca un dels powerpoint que avui m'ha enviat Delfín II!. Riure i plorar (sí, plorar també!) són dues magnífiques teràpies per a la nostra pròpia felicitat. Estem envoltats de gent que no riu, que "s'ho pren tot seriosament", gent que té molt de seny (ja!), gent que camina incansablement cap a la mort, però que ja està morta, perquè va morir el mateix dia que aquell rictus de tristor, de frustració, de "què hi farem" va aparèixer als seus llavis.
Tots tenim mals moments... I clar que sí, però també tenim amb nosaltres coses meravelloses, cada dia, a cada moment. Cal valorar doncs allò que de bo ens dóna la vida i abandonar d'una vegada aquesta serietat de la que som esclaus. Deixem-la pels polítics, pels que es creuen importants i riem, riem molt. I plorem si cal: de vegades davant d'algun fet entendridor, de vegades d'un fet que ens ha dolgut fins a l'ànima.
Dedico aquest post d'avui a un noi que en sap molt de riure, tot i que també coneix la tristor i les llàgrimes. Jo li dic, amb tot el meu afecte "L'alegria de la zer". Va per tu, Miquelet!

dilluns, 5 de novembre de 2007

REME: GRÀCIES!

Ho sento, amics, però avui no penso ser molt transcendent, potser perquè tot i ser dilluns vaig una mica cansat.
Permeteu-me donar des d'aquí les gràcies per tot a la Reme, gran amiga de les de fa molts anys: espero que la vida comenci a anar-li una mica més pausadament, que tingui temps per gaudir dels seus fills i de les coses bones de la vida (que encara que no ho sembli, n'hi han, i moltes) Vull per a ella el millor que pugui trobar en aquest món de bogeria.
Va, avui que no volem ser transcendents, us recomanaré un llibre, el que estic rellegint. Ja el primer cop que el vaig llegir em va agradar força i l'altra dia, remenant per la meva biblioteca em va tornar a arribar a les mans i vaig decidir tornar a llegir-lo i gaudir-lo de nou.
Que de quin llibre es tracta? Per mi és de les millors obres d'Stephen King, "Insomnia" (publicat per Mondadori). No patiu, no és de terror, els seus personatges són, com en algun moment es defineix a si mateix el protagonista, "viejos carcamales", gent que viu els darrers anys de les seves vides. La trama està molt ben aconseguida, i el lector s'hi sent atrapat molt fàcilment. Sentiments, però sobretot valors humans són perfectament tractats per aquest magnífic escriptor que sap arribar molt endintre dels seus personatges, gent, d'altre costat, d'allò més normal i quotidià. De fet, en més o en menys, tots ens podem emmirallar en algun dels seus personatges. Per a bé o per a mal.

PENSA SEMPRE EN EL QUE VOLS, MAI EN EL QUE NO VOLS.

dissabte, 3 de novembre de 2007

LILITH



Avui aprofitaré per presentar-vos la Lilith (àlies "la petita" o "la doleeenta"). Ara tot just té un any, però quan va venir a casa tenia només dos mesos. Està molt mimada i consentida, però, què voleu!
Quan ens va fer patir de veritat va ser una nit de febrer en què no va tornar a casa i l'endemà tot estava cobert d'una suau enfarinada. Al matí del segon dia va aparèixer, tota feliç i contenta. Vaig veure immediatament què li havia passat: tenia l'esquena mullada i això només volia dir una cosa: la meva gateta seria mare!
En un altre post us parlaré dels seus fills.

dijous, 1 de novembre de 2007

AQUELLS ANYS DE DESAPRENENTATGE ( 5 )

"Vilá, ¡de rodillas!"
Aquesta frase va ser molt habitual durant aquells quatre anys.
D'entrada, cap de nosaltres no teníem nom, només el cognom. Tot i que evidentment tots coneixíem els noms dels companys, la inercia de sentir aquells ensotanats professors adreçar-se a cada un de nosaltres com a Castillo, Hernández, Albertí, Mitjá, Moreno... feia que nosaltres féssim el mateix. Jo, personalment no em vaig treure aquest costum fins que no vaig anar a l'institut.
L'única cosa agradable que recordo de la meva estada en aquell lloc era l'olor dels llibres nous. Era un olor especial, que no he tornat a sentir en cap llibre posterior. M'encantava anar al col.legi a comprar el pilot de llibres nous, un per matèria. Les llibretes, les gomes i el material fungible més elemental, el demanàvem directament a l' hermano quan se'ns acabava i ell ens el lliurava i s'ho apuntava en una llibreta. Després ho cobraven amb el rebut corrent del mes.
Dues de les classes de l'escola eren les dels que fèiem batxillerat. A cada una hi havia dos nivells diferents: els de primer i segon en una , i els de tercer i quart en l'altra. Aquesta última classe era, d'alguna manera, la més prestigiosa, ja que era la dels "grans".
La nostra vida escolar s'escolava asseguts en uns pupitres de fusta d'aquells d'abans, però a diferència dels que havia fet servir a les "Escuelas Nacionales", aquests no tenien tinters; és a dir, que només fèiem servir llapis, goma i els inoblidables bolis bic.
L'horari era bastant llarguet: de 9 a 12 i de 3 a 6 de dilluns a divendres i el dissabte tot el matí. Cal dir que hi havia la possibilitat de ser-hi castigats el dissabte a la tarda i si calia, també el diumenge. Això ja us ho explicaré més endavant, ja que d'aquest servei, per desgracia meva, en vaig fer ús més d'una vegada.
Oblidava dir-vos que la taula de l'hermano estava més elevada que les nostres, ja que reposava en una tarima de fusta. A cada costat d'aquesta tarima hi havia una pissarra una mica alta per a nosaltres. Per solucionar el problema, hi havia uns bancs de fusta, com els que es troben en els vestidors dels camps de futbol o dels gimnasos, i quan ens feien sortir a mostrar els nostres avenços, no havíem de fer altra cosa que pujar al banc corresponent. A la paret de la classe de primer i segon, darrere de la taula de l'hermano, hi havia una finestra minúscula que li permetia controlar la classe del costat en el cas que estigués desatesa. Això en general era una cosa ben singular, perquè us ben asseguro que durant tot el temps que hi vaig anar, no recordo mai que cap dels hermanos es posés malalt. (Segurament que la memòria em deu fallar, perquè això és gairebé impossible.)
Suposo que no cal que us digui que, igual que ja m'havia passat a l'escola del meu poble, el català oficialment no existia per a res. De tota manera, tampoc no recordo cap conflicte per raons lingüístiques. Entre nosaltres fèiem servir la llengua de casa i amb els hermanos parlàvem amb tota naturalitat en castellà.

PENSAMENT

JA QUE NINGÚ ÉS LA FOTOCÒPIA DE NINGÚ,
SIGUES ORIGINAL:
SIGUES TU MATEIX!