dijous, 1 de novembre del 2007

AQUELLS ANYS DE DESAPRENENTATGE ( 5 )

"Vilá, ¡de rodillas!"
Aquesta frase va ser molt habitual durant aquells quatre anys.
D'entrada, cap de nosaltres no teníem nom, només el cognom. Tot i que evidentment tots coneixíem els noms dels companys, la inercia de sentir aquells ensotanats professors adreçar-se a cada un de nosaltres com a Castillo, Hernández, Albertí, Mitjá, Moreno... feia que nosaltres féssim el mateix. Jo, personalment no em vaig treure aquest costum fins que no vaig anar a l'institut.
L'única cosa agradable que recordo de la meva estada en aquell lloc era l'olor dels llibres nous. Era un olor especial, que no he tornat a sentir en cap llibre posterior. M'encantava anar al col.legi a comprar el pilot de llibres nous, un per matèria. Les llibretes, les gomes i el material fungible més elemental, el demanàvem directament a l' hermano quan se'ns acabava i ell ens el lliurava i s'ho apuntava en una llibreta. Després ho cobraven amb el rebut corrent del mes.
Dues de les classes de l'escola eren les dels que fèiem batxillerat. A cada una hi havia dos nivells diferents: els de primer i segon en una , i els de tercer i quart en l'altra. Aquesta última classe era, d'alguna manera, la més prestigiosa, ja que era la dels "grans".
La nostra vida escolar s'escolava asseguts en uns pupitres de fusta d'aquells d'abans, però a diferència dels que havia fet servir a les "Escuelas Nacionales", aquests no tenien tinters; és a dir, que només fèiem servir llapis, goma i els inoblidables bolis bic.
L'horari era bastant llarguet: de 9 a 12 i de 3 a 6 de dilluns a divendres i el dissabte tot el matí. Cal dir que hi havia la possibilitat de ser-hi castigats el dissabte a la tarda i si calia, també el diumenge. Això ja us ho explicaré més endavant, ja que d'aquest servei, per desgracia meva, en vaig fer ús més d'una vegada.
Oblidava dir-vos que la taula de l'hermano estava més elevada que les nostres, ja que reposava en una tarima de fusta. A cada costat d'aquesta tarima hi havia una pissarra una mica alta per a nosaltres. Per solucionar el problema, hi havia uns bancs de fusta, com els que es troben en els vestidors dels camps de futbol o dels gimnasos, i quan ens feien sortir a mostrar els nostres avenços, no havíem de fer altra cosa que pujar al banc corresponent. A la paret de la classe de primer i segon, darrere de la taula de l'hermano, hi havia una finestra minúscula que li permetia controlar la classe del costat en el cas que estigués desatesa. Això en general era una cosa ben singular, perquè us ben asseguro que durant tot el temps que hi vaig anar, no recordo mai que cap dels hermanos es posés malalt. (Segurament que la memòria em deu fallar, perquè això és gairebé impossible.)
Suposo que no cal que us digui que, igual que ja m'havia passat a l'escola del meu poble, el català oficialment no existia per a res. De tota manera, tampoc no recordo cap conflicte per raons lingüístiques. Entre nosaltres fèiem servir la llengua de casa i amb els hermanos parlàvem amb tota naturalitat en castellà.