dimecres, 21 de novembre de 2007

AQUELLS ANYS DE DESAPRENENTATGE ( 6 )

L'amic Jaume de Campdevànol em feia patent fa uns dies el seu desacord amb el tìtol que jo li havia posat a aquesta sèrie d'escrits. Deia no entendre això del "desaprenentatge", quan és bastant evident que d'una manera o d'una altra tots nosaltres en una situació semblant vam aprendre un munt de coses. No li vull treure la raó, a l'amic Jaume, perquè considero que fins a cert punt bé que la té. El que passa és que potser en el moment de començar a escriure aquesta sèrie d'entrades sobre uns anys primordials de la meva vida, no em va sortir cap paraula millor que aquesta. Que no és ben encertada? Sí, ja me'n faig càrrec. Hauria estat més propera a la realitat haver escrit, per exemple, "els anys de l'esclavisme" o "els anys de la repressió religiosa" o "els anys de la por al pecat" o "els anys en què encara anava a missa, i a confessar, i a combregar..." Però, sigui com sigui, encara que el títol no sigui un gran encert, m'agrada, sona força bé!

Be, després d'aquest preàmbul us faré quatre pinzellades més del que van ser aquells temps, o si més no, com els vaig viure jo.

La pedagogia d'aquells bons homes estava basada en aquella dita castellana que diu que "la letra con sangre entra". Un altre element imprescindible per reeixir dintre de l'esmentada pedagogia era la memòria (i no us penseu pas que jo n'hagi anat mai sobrat, d'aquesta cosa; sempre he tirat justet justet, per anar fent.) Recordo amb força precisió les classes de "Geografía de España" de primer curs i de "Geografia Universal" de segon que fèiem amb l'hermano Rafael, el que avui n'haguérem dit "el nostre tutor", ja que a part de les Matemàtiques i la Gimnàstica, ell era el que s'encarregava de fer-nos "entrar" la resta de les matèries.

El seu mètode d'avaluació era, vist des de l'òptica actual, poc més que curiós: havíem de recitar deu lliçons. Cada lliçó valia un punt. Els que no aprovaven, a l'hora dels patis ("recreos") es posaven en aquella feixa que he comentat en una altra entrada, que hi havia entre el segon i el tercer pati, amb el llibre de geografia entre les mans i de cara a la paret estudiant. Sempre podies anar recuperant, clar, però com que jo sempre anava algunes lliçons endarrerit, no havia acabat un cicle que ja començava el cicle següent. Je! Deunidó!

Tots els hermanos ens estovaven, i de valent! L'hermano Rafael tenia predilecció per reblanir-nos el cul, fent-nos posar de genolls i amb un bon i llarg llistó de fusta ens el deixava ben calent. Ell d'això en deia "la posi" (de "posición"). Un altre mètode, reconec que molt més perillós era el de la bufetada pura i dura, en posició de "firmes" Em sembla que aquest només el vaig provar una vegada que no sabia "los afluentes del Ebro por la derecha" Em va dir: "Firmes!" i em va fotre una bufetada doble, amb les dues mans. Quina hòstia, tios. Fa mal de veritat, per uns moments et tornes sord i tot.

1 comentaris:

Duc Engrescador ha dit...

Podem entendre, per tant, la diferència existent entre l’ensenyament i “el ensañamiento” tot i que, en casos com el que ens expliques, puguem detectar alguna mena d’identificació.
Si m’arriba a fer mal a mi i tot tan hidrogràfica bofetada...

DUC ENGRESCADOR