dimecres, 7 de novembre del 2007

EL DIA QUE NO RIES ES UN DIA PERDIDO

Meravellosa frase que tanca un dels powerpoint que avui m'ha enviat Delfín II!. Riure i plorar (sí, plorar també!) són dues magnífiques teràpies per a la nostra pròpia felicitat. Estem envoltats de gent que no riu, que "s'ho pren tot seriosament", gent que té molt de seny (ja!), gent que camina incansablement cap a la mort, però que ja està morta, perquè va morir el mateix dia que aquell rictus de tristor, de frustració, de "què hi farem" va aparèixer als seus llavis.
Tots tenim mals moments... I clar que sí, però també tenim amb nosaltres coses meravelloses, cada dia, a cada moment. Cal valorar doncs allò que de bo ens dóna la vida i abandonar d'una vegada aquesta serietat de la que som esclaus. Deixem-la pels polítics, pels que es creuen importants i riem, riem molt. I plorem si cal: de vegades davant d'algun fet entendridor, de vegades d'un fet que ens ha dolgut fins a l'ànima.
Dedico aquest post d'avui a un noi que en sap molt de riure, tot i que també coneix la tristor i les llàgrimes. Jo li dic, amb tot el meu afecte "L'alegria de la zer". Va per tu, Miquelet!

3 comentaris:

Jaume Forment i Garcia ha dit...

Ep, Lluís!!!!!

He entrat a la blogosfera a través del teu blog.

He de dir que els primers pensaments que m´han vingut al cap han estat: sincer, amè i pedagògic.

He passat una bona estona llegint els posts.

De fet, és un plaer el llegir i l´escriure. Tot i que jo sóc dels que prefereixo tenir un bon llibre entre mans.

Nogensmenys, he de discrepar d´una cosa amb tu.

Vols dir que van ser anys de desaprenentatge?. Penso que d´una manera o altre vam aprendre quelcom (jo sóc ex-alumne salesià). D´alguna manera vam interioritzar "coses" que ens han servit després a la vida (jo mateix he xalat llegint els teus posts per capítols).

Què me´n dius?

Per acabar, transcric un poema d´Alfred Lord Tennyson, que m´agrada molt i em fa reflexionar i m´acompanya en moments durs.



Veniu amics.
No és tard
per a cercar un món nou,
ja que somio en navegar
més enllà del crepuscle
i, encara que ja no tinguem
la força que havia
mogut cel i terra,
som el que som:
una mateixa templança
de cors eròtics
debilitats pel temps, però
voluntariosos per a lluitar,
buscar i trobar,
i no rendir-se.


Alfred Lord Tennyson (1809-1892)

Jaume Forment i Garcia ha dit...

Ep, Lluís!!!!!

He entrat a la blogosfera a través del teu blog.

He de dir que els primers pensaments que m´han vingut al cap han estat: sincer, amè i pedagògic.

He passat una bona estona llegint els posts.

De fet, és un plaer el llegir i l´escriure. Tot i que jo sóc dels que prefereixo tenir un bon llibre entre mans.

Nogensmenys, he de discrepar d´una cosa amb tu.

Vols dir que van ser anys de desaprenentatge?. Penso que d´una manera o altre vam aprendre quelcom (jo sóc ex-alumne salesià). D´alguna manera vam interioritzar "coses" que ens han servit després a la vida (jo mateix he xalat llegint els teus posts per capítols).

Què me´n dius?

Per acabar, transcric un poema d´Alfred Lord Tennyson, que m´agrada molt i em fa reflexionar i m´acompanya en moments durs.



Veniu amics.
No és tard
per a cercar un món nou,
ja que somio en navegar
més enllà del crepuscle
i, encara que ja no tinguem
la força que havia
mogut cel i terra,
som el que som:
una mateixa templança
de cors eròtics
debilitats pel temps, però
voluntariosos per a lluitar,
buscar i trobar,
i no rendir-se.


Alfred Lord Tennyson (1809-1892)


Bé doncs, fins un altre moment!!


Jaume, el que ve de Campdevànol

neus ha dit...

No plorar no!!!!!!
Ja sé q va molt bé i q és una necessitat més q té el nostre cos i bla, bla, bla.....
Però si t'ho pots estalviar durant una bona temporada perquè malgastar mocadors de paper eixugant llàgrimes???? val més q els usem pel refredat q més falta fan.

Aquesta frase teva (la del dia perdut si no rius) la penso penjar al meu suro del "bon rotllo" pq la trobo genial....

Q si, q si!!!!! q tens raó
La vida és senzilla, no cal buscar-li embolics, val més divertir-nos i punt.
Per tant, seguint els teus consells i jo q de treballar ja en tinc poques ganes,... plego i m'en vai al bar a dinar a veure si trobo algú amb qui xerrar i riure q fa unes hores q no ho fai i ja toca.

Petonàs molt gros!!!!!!!