FUGIDA?

Vols ser lluny de qualsevol lloc, però entre tots els llocs, del que vols ser més lluny és sempre d’aquell en què et trobes. On vols anar, ocellet meu? A l’altre confí de la Terra? Enllà de les galàxies més llunyanes? De fet, tampoc no ho saps... Fugir: paraula molt coneguda i feta servir en el teu vocabulari habitual, el que fas servir amb tu mateix davant del mirall.

La fugida cap endavant, o potser cap enrere. Qui ho sap? Però sempre fugida, al capdavall. I de què vols fugir? De què has volgut fugir sempre?

Peixet sempre diferent, sempre sorprenent, sempre variable, com les ones del mar, en el seu infinit anar i venir, anar i venir. Inconformista ferotge amb tot, fins i tot amb la cadira en què seus, davant dels amics. Culet inquiet. Necessitat de moviment i alhora amant del silenci i de la quietud. Contradictori fins a les últimes partícules de la teva sang.

Tranquil. Diuen que ets tranquil. Què dius ara? Jo, tranquil? De què, noi? En el fons, ocellet, no ho has estat mai de tranquil. De petit, tot i que fort i resistent, eres ben prim: els nervis ho consumien tot.

Segueixes sent fort, ocellet, tal com ho has estat sempre. Els déus t’han donat força per resistir els mals moments. I tampoc et preocupa massa el mal que puguin arribar a anar les coses. De pitjors te n’has sortit.

Malgrat tot, encara que molt fort, no ets immune a la preocupació, al dubte –tu mateix t’anomenes cagadubtes, recordes?- a la inseguretat, al pas del temps, al dubte del que pot passar si..., a la malaltia...

Ai, ocellet, aquest ego traïdor... com t’enganya!

Aguanta fort, company, que tu pots! No demanis la fugida. Prou! Planta cara al vent i vulgues ser més fort que ell. I si cap dels dos no guanya, no et preocupis. La lluita haurà valgut la pena. Haurà donat sentit a moltes coses que ara ni sospites.

Digues amb mi: “Jo sóc l’amo de les meves accions i només realitzaré aquelles que siguin plaents per a mi”

No fugis, doncs, ocellet. Gira’t, treu les ungles i esgarrapa! La Vida s’ho mereix.