NAVIDÁ, NAVIDÁ, FELIS NAVIDÁ...

Com molta gent, suposo, la meva visió del Nadal és ben contradictòria: Per un costat, estic plenament d'acord amb el missatge universal que ens transmet, un missatge amb el qual connectem totes les persones que hi estem en sintonia prèvia. Però com a molta gent, em molesten qui sap lo certs aspectes, potser els més externs, els més rellevants, els que més es porten en aquesta endimoniada societat en què vivim.
Anem per parts.
Consumisme. Sembla que hi hagi una regla no escrita que digui que en aquestes dates hem de llençar la casa per la finestra. Ja he explicat en alguna entrada anterior que no dedico el meu temps lliure a estar encadenat a allò que vulguin fer-me empassar els de les diferents cadenes de televisió, però tot i això, com que tinc una mare de vuitanta-vuit anys i ella aquestes coses no les entén, ella sí que mira i escolta el que passen per la maleïda caixa. He constatat que un mes i mig abans de Nadal, certes cadenes i en horaris apropiats per als infants han programat sessions d'anuncis de joguines de quinze i vint minuts seguits. I més. Em pregunto com tenen el valor per utilitzar els nens d'aquesta manera per fer el seu negoci. I tot en nom del Nadal, del Papà Noel (invent que han hagut d'importar de fora i que sembla que els ha donat molt bons resultats), dels patges reials, dels reis d'orient, i de la mare que els va parir a tots plegats! Pobres nens i nenes, els d'aquest país, haver d'aprendre a ser compulsius devoradors d'articles absolutament inútils des de tan tendra edat! Mireu, mireu, les cartes que els nostres fills envien als reis: poden ser cartes quilomètriques. Saben perfectament el que volen, ja que els nostres excel·lents comerciants amb tota la seva barra, i amb el vistiplau dels eminents governants que diuen que ens governen, ja s'han cuidat d'omplir-los el cap d'allò que "han de demanar"
Sabeu el que gasta una família mitjana en joguines? Ostres! N'hi ha per espantar-se!
Però la cosa no acaba aquí. El Nadal és sinònim de despesa econòmica. S'ha de menjar bé, s'ha de celebrar el cap d'any com si fóssim marquesos, si cal anem uns dies a la muntanya a esquiar, hem de comprar regalets per a tot déu... en fi... (Ah, i m'oblidava de les postres: les rebaixes del gener!)
Jo, amics, vaig criar-me en un ambient on no faltava mai l'essencial, però no anàvem sobrats de res. Venien els reis i ens duien un regal o dos, potser una bici. Quina il·lusió, déu meu, aquella única cosa que entrava per casa. Eren altres temps... Potser per això no em sé acostumar a aquesta moderna manera de consumir; no li veig el sentit. Però la gent sembla esclava del calendari i de les convencions socials. És com si algun poderós digués: "Nois, ara toca comprar. Au, va, tots a les botigues,. Així fareu país, sereu més demòcrates i uns bons ciutadans, que els comerciants també han de viure"
Hi ha també la hipocresia. Ara toca estimar-nos, desitjar-nos un bon nadal i un venturós any nou, molts petonets i abraçadetes. I jo pregunto: I la resta de l'any, què? Aquest esperit del nadal que algunes persones lluitem per portar a dintre sempre, a cada segon de la nostra vida, on queda? S'acaba el nadal, s'acaben les festes, i tornen les cares agres, torna la maledicència, torna la mala llet, torna el "ja s'ho faran" torna... (sí, sembla que tornin tots els mals de la caixa de Pandora)
(Continuarà)