dimecres, 5 de desembre de 2007

AQUELLS ANYS DE DESAPRENENTATGE ( 7 )

Ja sé que em podeu dir que les coses passades no tenen ja cap importància: des del present res no podem ja canviar. Ja ho sé, això, amics. I de fet, no crec que calgui canviar absolutament res del que va ser. Si explico tot això és perquè considero que el jo actual és el fruit d'una llarga història que va començar un fred dissabte de febrer de l'Any del Congrés Eucarístic. I m'agrada recordar, d'una banda, perquè m'entendreix esguardar en la meva memòria aquell pre-adolescent de pantalons curts, mitjons llargs i genolls pelats, la seva gran innocència, el descobriment que anava fent del món que l'envoltava, i de l'altra, per entendre tot el procés que ha portat els meus camins cap on sóc ara; la vida d'un mateix, ben estudiada, sense fer trampes, quan es mira amb tota la sinceritat possible, és una grandiosa font d'aprenentatge.

Bé, continuem amb els "hermanos". Avui em plau fer-vos cinc cèntims de la sexualitat en aquells temps. Només una frase: "El sexe no existia". No existia a casa, ja que mai ningú me'n va fer la més petita al·lusió; no existia al carrer, car ningú no en parlava, ningú es petonejava... tota la vida era pura i casta. El sexe estava desterrat.

Al col·legi, només recordo un fet, clarament relacionat amb el sexe: Va ser un autèntic cataclisme, un dia de judici final, quelcom infernal: resulta que algun hermano va descobrir que uns alumnes, tres en concret, portaven una revista de "ties" (en aquell temps, devia ser estrangera per força), que no sé dir-vos si era de nusos integrals o alguna cosa més "light". Pel cas era igual, perquè els van dir de tot, igual que si estiguessin empestats. Els van presentar a la resta de l'alumnat com si haguessin comès el més abominable dels crims. Van ser castigats a passar-se tres caps de setmana sencers (tot el dissabte a la tarda i tot el diumenge) copiant un munt de lliçons.

La hipocresia funciona en totes les societats. Els sexe era cosa del diable; recordo encara avui que un dels hermanos ens informava que els moros es netegen el cul amb el dit i aigua, i tots nosaltres vinga riure, perquè ens semblava una acció molt porca (quan de fet, és molt més higiènica que el nostre paper "higiènic"). També ens aconsellava que quan ens dutxéssim, no ens ensabonéssim ni toquéssim per a res la titola perquè podíem fer algun pecat. En fi...

Algun cop havia vist com l'hermano que ens donava religió ficava suaument la mà pel camal dels pantalons (curts) d'algun alumne que estava recitant-li la lliçó. Aquella mà arribava clarament a la natja i hi descansava una mica. Res més, però suficient perquè el noi enrogís com una tomata. Nosaltres, clar que ens n'adonàvem, però callàvem com putes. A casa no comentàvem res, tot ens ho guardàvem a dintre. Ni
entre nosaltres comentàvem res!

Una cosa sí que em va arribar i que encara recordo, i això devia passar abans d'anar-hi jo, perquè sé que l'hermano en qüestió no vaig arribar a conèixer-lo. Sembla que una tarda va marxar la llum i tota la classe va quedar a les fosques. Quan va tornar la llum un altre cop, l'hermano li estava fotent mà descaradament a un dels nanos. Ja us dic que aquesta informació és de segona mà, que jo no la vaig viure, però penso que és perfectament possible.