dilluns, 10 de desembre de 2007

AI, AQUESTS NOSTRES POLÍTICS!

Mira que m'ho havia dit de vegades, el meu pare! "Tant de bo fessin les eleccions cada quatre mesos". I, com sempre, l'encertava.

Avui en dia anar a votar ja forma part de la litúrgia dels auto-anomenats "demòcrates". Ja esdevé un ritus de la nostra societat. (De fet, més que un ritus, sembla un "tic"). Tot servit amb la parafernàlia a què ens tenen acostumats: tones i més tones de paper per ensenyar-nos una foto del pretendent a la "poltrona", mítings multitudinaris on es digui el que es digui, tothom s'autoaplaudeix fins a fer-li mal les mans, frases oportunament estudiades perquè puguem adonar-nos de la gran categoria intel·lectual dels nostres prohoms, estudis d'intenció de vot sensiblement divergents segons qui l'ha encarregat, promeses de futurs pactes o de futurs no pactes, notari inclòs, promeses que després se les emportarà el vent, com la de RZ sobre l'estatut que sortís del Parlament de Catalunya, gent emprenyada perquè li ha tocat formar part d'una mesa electoral, la nit electoral de TV3, alegria desfermada entre els seguidors de l'equip (vull dir partit) guanyador, cares moixes entre els que han perdut, justificacions de tot allò que és injustificable... I la vida segueix... i els polítics també...

Jo també penso que les eleccions s'haurien de fer cada quatre o màxim cada sis mesos. Quins cabassos de promeses, amics meus! Els pensionistes veurien apujada la seva pensió a nivells d'autèntica dignitat, els ajuntaments rebrien els diners necessaris per tirar endavant projectes que fessin la vida de la gent de molta més qualitat: equipaments, serveis públics, comunicacions..., les lleis haurien de ser justes, els que diuen que "yo me metí en la política para forrarme"no tindrien temps de pensar com podrien robar els diners de tots perquè com que les següents eleccions serien a tocar, haurien de seguir inventant promeses, però promeses possibles, de les que es poden complir, perquè si no... A curt termini, tothom se'n recorda, dels mentiders.

Aquests darrers dies ha començat ja el carnaval de les promeses (aquelles que ja sabeu que ben poques es compliran). I espereu-vos! El que veureu i sentireu, encara! Us aconsello que cada cosa que diguin (que si ajudaran els joves a comprar-se un pis, que si apujaran el salari mínim, que si abaixaran els impostos, que si eliminaran l'impost de successions, que si l'AVE arribarà a BCN -no, això em sembla que ja no s'atreveixen a prometre-ho-, que si blablabla) l'apunteu a la nevera i l'hi tingueu penjada fins que esdevinguin realitats. En la majoria dels casos tindreu la promesa electoral ben bé quatre anys davant dels ulls.

INNOCENTS QUE SOM...

Per cert, ja has pensat a quin mentider penses anar a votar?

Una abraçada de l'ocell de vidre a tots els seus companys i amics de vol.

VOLA, VOLA, OCELLET.
ESPOLSA'T EL FANG DE LES ALES,
I GAUDEIX DELS ESPAIS INFINITS.


1 comentaris:

Duc Engrescador ha dit...

Aquests teus últims comentaris polítics m'han fet pensar en altres temps i en el meu amic José Luís.
En José Luís va ser durant molts anys company meu a l'escola. Tots dos estàvem apuntats també al mateix centre excursionista.Van ser unes colònies d'estiu a Vallcebre. Teníem 13 o 14 anys.
El Generalísimo no feia gaire que criava malves.
El José Luís va començar a fer la revolució amb la seva guitarra.
No sé ni com van anar a parar a les nostres mans uns cançoners monogràfics de "cançó protesta".
Les meves conviccions revolucionàries eren llavors molt més modestes, però feia una mica el que podia acompanyant també a la guitarra i fent alguns coros.
Cantàvem coses tan curioses com quelcom similar a això: "Sóc buròcrata, demòcrata, plutòcrata, tecnòcrata i hipòcrita",o alguna cosa similar, que ja són anys i a vegades falla una mica la memòria.
Fa molts anys que no sé res d'aquest xicot. No sé si haurà acabat fent la revolució a algun lloc. Potser s'ha hagut de guanyar la vida com assessor financer, comprant i venent cromos de títols de borsa dels anomenats "mercats emergents". Tant se val...
Només sé que, si ens tornéssim a trobar, agafaríem ambdós les nostres guitarres i hi tornaríem com si no haguéssin passat els anys, cantant, segur, alguna d'aquelles antigues cançons:

"Cuándo llegará el día
en que la tortilla se vuelva;
que los pobres coman pan
y los ricos coman mierda".

DUC ENGRESCADOR