Tots sabem el que costa a la gent del nostre país posar-se a llegir un llibre. Les coses millor que te les donin fetes; això explicaria el gran èxit dels suports visuals, com el cinema i la televisió i dels exclusivament auditius, com la ràdio.
Els meus alumnes de 10-12 anys no en són cap excepció. Quan els faig llegir un llibre, el primer que pregunten és pel nombre de pàgines que té: a més pàgines més patiment. A alguns ja els agrada llegir, però troben massa incentius en la vida de carrer o en les cases dels amics. Els pares, prou que els agradaria que els seus fills llegissin força, però ca!, tira més el "Hight School Musical", per exemple. El que sí que tinc comprovat, és que a tots els nens els entusiasma que algú els expliqui algun conte, alguna rondalla, històries de por o d'aventures, o de fantasia (si són més grans). I si jo, com a mestre, o el seu pare o la seva mare els llegim algun llibre que expliqui alguna història de les que he citat abans, escolten i tot i els agrada. Feu-ne la prova, amb els vostres fills. Teniu poc a perdre i molt a guanyar.
En aquest sentit, els adults som igual que els nens: ens encanta sentir històries. Les més senzilles i quotidianes són les del "safareig" ("Saps què li va passar ahir, a la Rosa, la meva veïna?"). Qui no ha rigut com un desesperat escoltant els acudits del cosí, del pare o de la tieta en un dinar de Nadal? A qui no li agrada que li expliquin una història ben contada?
Quan jo era petit, quasi ningú tenia televisor. La gent gran (i la petita també) estàvem enganxats a la ràdio. M'agradava el conte que explicaven cada dia (amb diferents veus) a Ràdio Barcelona, que es deia "Tambor". A Ràdio España al vespre en feien un de molt semblant que crec que es deia "Cascabel". I la gent gran escoltava "La Novela La Lechera" escrita crec recordar que per Guillermo Sautier Casaseca (perdoneu-me si m'equivoco amb el nom, però la meva memòria ja no és el que era).
Va ser curiós aquest fenomen de novel·les representades per la ràdio. Tenien el mateix seguiment que avui en dia tenen les telenovel·les de TV3 (Poble Nou, i les de després).Tothom en parlava, grans i petits, tothom frisava per saber com continuaria i com acabaria. I al final, "veus, ja t'ho deia jo, que acabaria així, no podia pas acabar d'altra manera".
Trobo que seria genial que alguna emissora o moltes emissores de casa nostra actualitzessin aquelles velles fórmules i que en lloc de programar tanta música, tants comentaris idiotes sobre diferents aspectes de la quotidianitat, i sobretot, tant d'esport (de competició), ens tinguessin engrescats amb lectures acurades d'obres de la literatura univeral de tots els temps. Crec que seríem uns oïdors perfectes. Quant trobo a faltar aquells "quadres escènics de l'emissora", aquelles grans veus dels mestres de la ràdio dels anys seixanta i setanta!
Històries llegides i representades pels grans professionals de la ràdio. Poemes, contes, novel·les, teatre, assaig. Això sí que seria una passada!: per als oients i per a la cultura del país. I a més, crec que faria un altre efecte: Fer venir la curiositat per explorar més aquest món de la imaginació, és a dir, acabar per ser un mateix el lector real de la història.
Ja sé que el meu blog és molt humil; però desitjo de tot cor que si algun dia aquesta entrada pot arribar a algun responsable d'alguna emissora de ràdio, li serveixi per encaminar una de les grans mancances que trobo en la ràdio actual.
Els meus alumnes de 10-12 anys no en són cap excepció. Quan els faig llegir un llibre, el primer que pregunten és pel nombre de pàgines que té: a més pàgines més patiment. A alguns ja els agrada llegir, però troben massa incentius en la vida de carrer o en les cases dels amics. Els pares, prou que els agradaria que els seus fills llegissin força, però ca!, tira més el "Hight School Musical", per exemple. El que sí que tinc comprovat, és que a tots els nens els entusiasma que algú els expliqui algun conte, alguna rondalla, històries de por o d'aventures, o de fantasia (si són més grans). I si jo, com a mestre, o el seu pare o la seva mare els llegim algun llibre que expliqui alguna història de les que he citat abans, escolten i tot i els agrada. Feu-ne la prova, amb els vostres fills. Teniu poc a perdre i molt a guanyar.
En aquest sentit, els adults som igual que els nens: ens encanta sentir històries. Les més senzilles i quotidianes són les del "safareig" ("Saps què li va passar ahir, a la Rosa, la meva veïna?"). Qui no ha rigut com un desesperat escoltant els acudits del cosí, del pare o de la tieta en un dinar de Nadal? A qui no li agrada que li expliquin una història ben contada?
Quan jo era petit, quasi ningú tenia televisor. La gent gran (i la petita també) estàvem enganxats a la ràdio. M'agradava el conte que explicaven cada dia (amb diferents veus) a Ràdio Barcelona, que es deia "Tambor". A Ràdio España al vespre en feien un de molt semblant que crec que es deia "Cascabel". I la gent gran escoltava "La Novela La Lechera" escrita crec recordar que per Guillermo Sautier Casaseca (perdoneu-me si m'equivoco amb el nom, però la meva memòria ja no és el que era).
Va ser curiós aquest fenomen de novel·les representades per la ràdio. Tenien el mateix seguiment que avui en dia tenen les telenovel·les de TV3 (Poble Nou, i les de després).Tothom en parlava, grans i petits, tothom frisava per saber com continuaria i com acabaria. I al final, "veus, ja t'ho deia jo, que acabaria així, no podia pas acabar d'altra manera".
Trobo que seria genial que alguna emissora o moltes emissores de casa nostra actualitzessin aquelles velles fórmules i que en lloc de programar tanta música, tants comentaris idiotes sobre diferents aspectes de la quotidianitat, i sobretot, tant d'esport (de competició), ens tinguessin engrescats amb lectures acurades d'obres de la literatura univeral de tots els temps. Crec que seríem uns oïdors perfectes. Quant trobo a faltar aquells "quadres escènics de l'emissora", aquelles grans veus dels mestres de la ràdio dels anys seixanta i setanta!
Històries llegides i representades pels grans professionals de la ràdio. Poemes, contes, novel·les, teatre, assaig. Això sí que seria una passada!: per als oients i per a la cultura del país. I a més, crec que faria un altre efecte: Fer venir la curiositat per explorar més aquest món de la imaginació, és a dir, acabar per ser un mateix el lector real de la història.
Ja sé que el meu blog és molt humil; però desitjo de tot cor que si algun dia aquesta entrada pot arribar a algun responsable d'alguna emissora de ràdio, li serveixi per encaminar una de les grans mancances que trobo en la ràdio actual.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada