divendres, 28 de desembre del 2007

AQUELLS ANYS DE DESAPRENENTATGE ( 8 )

La meva percepció posterior d'aquells anys és una barreja de sentiments ben contradictoris. Per un costat, em va quedar per sempre una sensació d'afecte cap a aquells homes ensotanats, i sé que dintre meu, he intentat sempre disculpar les seves falles humanes, que en tenien, i moltes. Això no és estrany, en mi: sempre he mirat d'explicar-me el perquè de les coses que fa la gent, buscar-hi una explicació i una justificació també. El mal que de vegades m'han fet, al llarg de la vida, l'he pogut relativitzar, explicar, justificar en la majoria d'ocasions. Només així m'he pogut perdonar a mi mateix i he pogut perdonar els altres, amb la qual cosa m'he quedat en pau.
Un altre sentiment és el d'haver-me negat un creixement natural. Ja sé que això va ser també el producte d'una època històrica i d'unes circumstàncies familiars i socials, però el fet d'haver anat a aquell col·legi va acabar de fer el fet. És fort dir que la primera ejaculació de la que vaig ser conscient, tot i ser una cosa especial, ben especial, perquè mai no havia experimentat un sensació com aquella, no sabia en absolut què era. Clar que, ràpidament vaig lligar caps amb certes frases que havia sentit algun cop i que en el moment de ser dites no tenien el més mínim sentit per a mi. En poc temps vaig descobrir una mica com anaven les coses al món de la sexualitat.
I el pecat. Tot era pecat, en especial al que es referia al sexe. Fins i tot podíem pecar de pensament! Quina vergonya, quan havies d'anar a confessar i deies alguna cosa així com: "M'he tocat, mossèn" Fixeu-vos si era forta, aquesta obsessió pel pecat, que jo no recordo haver dit mai en tots aquells anys cap paraula "malsonant" (Pobres de nosaltres si algun hermano ens sentia algun renec!)
I amb el pecat, el sentiment de culpa. Quan feia una "mala acció" em sentia poc més important que un cuc, em sentia dolent i veia la resta de la humanitat com "els bons" ("Què diran els altres, si ho saben?")
Totes aquestes coses que us acabo d'explicar van marcar molt especialment la meva manera de comportar-me amb el món i evidentment, van ser el fonament d'actuacions meves que van venir més tard.

4 comentaris:

Fermin ha dit...

Acabo de abrir tu blog y me quedo asombrado de lo bonito e interesante que es
A ver si hay más gente que te lo ve y lo comenta
En cuanto lo lea bien todo te vuelvo a comentar

Fermín

Fermin ha dit...

Me faltó desearte una muy FELIZ Y BULLICIOSA SALIDA Y ENTRADA DE AÑO

Fermín (de nuevo)

Lluís ha dit...

Hombre, Fermín, tú por aquí, ¡qué gozada!
Sobre mi blog, sólo puedo decir que uno hace lo que puede y sabe. No da para más la burra, al menos de momento. Como todos, supongo que tengo momentos mucho más inspirados que otros. Lo que sí puedo afirmar es que el plasmar mis pensamientos, ideas y vivencias en estas entradas me sirve de mucho para reflexionar yo mismo sobre cosas que muchas veces las pasamos de largo.
Estuve mucho tiempo meditando sobre si abrir un blog o no. Sabes, soy muy poco dado a ser una vedette, la discreción ha sido siempre mi tónica, no estar nunca en primera fila, si podía evitarlo. Pero al fin me decidí, un poco acongojado, y de momento me gusta lo que estoy haciendo.
Haber si los demás también se animan (tú mismo quizás), y también crean su espacio de libertad para escribir lo que les apetezca o tengan necesidad de transmitir.
Sobre mis lectores, yo sé que los tengo, más o menos habituales, pero, a pesar de mis ruegos de que hagan algún pequeño comentario (aunque sea para decir "hola, estoy aquí. Te leo", prefieren no involucrarse. Bueno, yo se lo tengo que respetar. Todo llegará.
Un abrazo, Fermín.
Sé bienvenido.
Te deseo que durante el próximo año
tu Camino esté lleno de realizaciones y de salud.

Anònim ha dit...

Explendido post tienes razon, pero nunca imagines lo que pensaran los demas, lo importante es como seas y como pienses tu. Me encanto lo del arbol te contestare pronto.
Feliz entrada y salida de año.

Un besazo enorme guapisimo