dissabte, 26 de gener de 2008

SEGUIM AMB LA SOLITUD


Hola Lluís, tens un bloc molt guapo i molt complert.
De totes maneres volia dir-te que hi ha una cosa que has escrit que jo no hi estic gaire d'acord; quan dius que: "Estar sols és el nostre estat natural; cal no oblidar-ho."
Bé, jo la veritat penso que el nostre estat natural és estar sempre acompanyats, de fet jo penso que l'ésser humà necessita la companyia o bé d'un amic o amiga, parella, familiar.....
Hi ha una frase d'en Friedrich Nietzsche que deia que: "Para vivir solo, uno tiene que ser un animal o un dios."
Jo la veritat també penso això, encara que això no vol dir que no necessitem els nostres moments de soledat. En canvi hi ha una cosa en la que hi estic totalment d'acord, i a mesura que em faig gran cada vegada m'hi faig més fort i més fanàtic, i és quan dius que: "Procuro no tenir idees fixes. Les situacions canvien; les idees també"; jo això m'ho noto amb mi mateix i cada vegada penso molt i molt diferent comparat amb el pas del temps, des de fa molt de temps m'he tornat supermegaprogre, i cada dia una mica més....serà que em faig gran....???
(...)
Hola, Joan, hola amics.
Estic content de tornar a estar amb vosaltres. Ahir vaig haver d'anar a seure una estona en aquella maleïda cadira que tenen els dentistes i que per desgràcia, he hagut d'ocupar moltes vegades al llarg de la meva vida. Quina sort que tenen aquells que diuen que no han hagut d'anar mai al dentista! No saben del que s'han lliurat (fins ara). He passat una nit bastant dolenta, sort de Sant Ibuprofeno! A més, el gust de la sang no m'agrada gens. Avui,però, la cosa va molt millor, ja no em fa mal la ferida (em va haver de treure un pont que estava en pèssimes condicions) encara que no puc menjar res sòlid de moment. Segurament en un parell de dies la cosa ja estarà més o menys normalitzada.
En Joan, (joandetor) va fer ahir aquest comentari a un dels darrers posts d'aquest blog. Amb el seu permís, que suposo, el penjo aquí, perquè enceta, o millor dit, continua un tema certament apassionant, com és el de la solitud, que d'una manera més o menys explícita vaig començar amb la traducció al català de "Ma solitude" de G. Moustaki.

En Joan, a qui de tot cor agraeixo les seves valuoses i sempre ponderades opinions, em comenta el seu desacord amb l'"essència solitària" dels homes i dones i afirma que "el nostre estat natural és estar sempre acompanyats".
A veure. Vull provar d'explicar ni que sigui de manera superficial el meu pensament sobre aquest aspecte que tu, Joan, toques. Penso que una cosa és el que som, o el que tenim; i una altra, diferent, és el que volem, o a on volem arribar.
Crec que una persona, vulgui o no vulgui, li agradi o no li agradi, està sola davant del seu destí; ella és l'única responsable de les seves decisions. En el gran viatge que és la Vida, certament que moltes vegades està acompanyada, que camina al costat d'altres ànimes com la seva, que se les estima, perquè és un ésser d'Amor, tot i que sovint no se n'adona. Però... crec que compartir el Viatge no fa que deixem la nostra individualitat. Perquè solitud i individualitat semblen realitats molt semblants, quasi quasi iguals.
Que busquem sempre l'estar acompanyats, hi estic plenament d'acord; això sí que sembla una tendència universal humana. Tothom necessita, tothom busca la companyia dels altres. És difícil viure sol, és difícil estar sol. El que passa, amic Joan, és que potser aquesta solitud de la que jo parlo és una realitat més metafísica, és un autèntic atribut del nostre esperit. I és bo, perquè a partir d'aquesta mancança original, és quan tendim a suplir els seus efectes buscant els altres. Però en tot cas, encara que ens creiem acompanyats, seguirem estant sols (sols per viure, sols per decidir, sols per morir).
I recorda: serà més fàcil viure la Vida si ajuntem les nostres solituds. Però no per ajuntar-les deixarem d'estar sols.

Una abraçada a tots.

(El gos de la foto es diu Llamp i com que al seu amo, en Jaume de Campdevànol, li feia il·lusió de veure'l en el meu blog... És preciós, Jaume).

3 comentaris:

Joan ha dit...

Hola Lluis, qui va escriure no era el de Torelló, sinó l'altre Joan.
Salut

Joan

Lluís ha dit...

jua, jua...quin "lapsus"!
Perdona, Joan.

Jaume ha dit...

Iep!! Lluís.
Des de CAmpdevànol, al Ripollès(107 Kms de Maçanet), gràcies perhaver penjat en Llamp, el gos de the King of the road

Jaume