Vagi per davant que sóc una persona força tímida. I com jo, suposo que passa el mateix a molta gent. I de fet aquesta és una de les coses que més em molesten de mi, de les moltes imperfeccions humanes que va ser decidit donar-me. I si en moltes coses, al llarg de la vida he pogut anar perfeccionant, llimant, suavitzant determinats defectes de la meva manera innata de ser, amb aquesta no hi ha hagut manera.
Ja sabeu que em vaig criar a pagès. Tot i que el meu poble estava a tres quilòmetres del mar, jo de petit no podia gaudir de l'alegria de capbussar-me en les aigües de la Mediterrània, perquè a casa no hi havia temps per portar-me a la platja. Així que, amb deu anyets, els meus peus pràcticament no coneixien l'especial sensació que representa trepitjar la sorra granulosa de les platges del Maresme. Però no sé què va passar que tot de cop, a la meva mare se li fa ficar al cap que jo havia d'anar a la platja i gaudir-la com la resta de nens. Ja us podeu imaginar que això per a ella era un autèntic sacrifici, perquè havia de deixar de banda la feina del mas, havia de deixar de fer el dinar, haver-ho de deixar tot, perquè el seu fillet pogués anar a la platja. Així és que em va comprar un banyador (ja!, encara me'n recordo d'aquell banyador: era absolutament horrorós. Em feia vergonya de posar-me'l). I apa, a agafar el cotxe de línia, i cap a la platja, a Arenys de Mar. Ella no sabia nedar, i jo tampoc. O sigui que ens situàvem al costat de la tercera platja, en un lloc arrecerat i tranquil, on hi havien moltes barques de pescadors i, au, ja podia entrar a l'aigua.
I per què us explico tot això? Paciència. La meva mare prou que ho veia que jo no sabia nedar, i que igual que el meu pare, em feia por l'aigua, cosa lògica perquè era un element al que no estava gens acostumat. Doncs un dia, jo que la veig tota decidida anar cap a un altre noi, més gran que jo, que acabava de sortir de l'aigua, per demanar-li si em podia ajudar una mica a aprendre de nedar, encara que no fos més que poder-me aguantar a l'aigua. Penso que el noi no li va posar cap problema. Però, ai nois... Un servidor, que es veia horrible amb aquell banyador que ja he esmentat abans, va preferir desaparèixer misteriosament darrere d'una de les barquetes. Es veu que em van estar buscant una mica i al final, en no trobar-me, ho van deixar córrer.
De veritat, que va ser pel banyador? Com que em conec, crec sincerament que no, tot i que el banyador "de marras" va ajudar en el fet. El que em va fer por va ser el noi: tenia por de no saber què dir-li, de quedar davant d'ell com un autèntic estúpid.
Aquesta història que us acabo d'explicar, la recordo amb una netedat increïble. Tingueu en compte que jo era un nen del camp, que s'havia criat sol, sense germans, sense veïns ni amics de la seva edat. Resulta lògica doncs una reacció d'aquesta mena.
Els que em coneixen saben que sóc un gran escoltador, més que un conversador (que també ho sóc). Per això, molta gent (les persones sempre tenim necessitat d'algú que ens escolti) m'ha transmès les seves penes , les seves alegries i els seus desitjos. Això està molt bé, sóc així, què voleu. Però el meu problema, el que no he sabut resoldre és el que jo anomeno el "trencament del gel" Quan em presenten una persona, com fa tothom, comencem a parlar i em desenvolupo força bé. Però quan sóc jo el que s'ha d'adreçar a algú desconegut pel que sigui i especialment si veig en aquesta persona alguna cosa que m'agrada (els seus ulls, el seu somriure, alguna cosa especial que pugui tenir), amics meus, no sé com posar-m'hi, em vénen les mateixes sensacions d'aquella vegada quan tenia deu anys i em vaig amagar darrere la barca.
Vergonya? Inseguretat? Poca autoestima? Potser una mica de tot, no sé.
Quan vaig anar a Suècia, em vaig adonar que en aquest aspecte m'assemblo molt als suecs. Al metro no se sent pràcticament ningú, poca gent que parli (i si ho fan, ho fan baixet, no com aquí que ens han de sentir el que diem des de l'altra punta). Comentant el tema amb el Tomás-Gerardo, un bon amic canari que viu des de fa anys a Stockholm, em va informar que els suecs tenen un greu problema de comunicació: que els costa moltíssim trencar les barreres (Mira, com a mi!, vaig pensar jo) i que quan fan algun tipus de festa particular, cosa molt freqüent a Suècia, hi van amb una ampolla de wodka o del que sigui sota el braç. Els suecs beuen per poder-se desinhibir i poder comunicar-se.
Pobres suecs!
Procuraré seguir el tema. Passeu una bona nit. I no feu com jo: si trobeu algú pel carrer que per algun motiu us interessa, no us talleu.
Ja sabeu que em vaig criar a pagès. Tot i que el meu poble estava a tres quilòmetres del mar, jo de petit no podia gaudir de l'alegria de capbussar-me en les aigües de la Mediterrània, perquè a casa no hi havia temps per portar-me a la platja. Així que, amb deu anyets, els meus peus pràcticament no coneixien l'especial sensació que representa trepitjar la sorra granulosa de les platges del Maresme. Però no sé què va passar que tot de cop, a la meva mare se li fa ficar al cap que jo havia d'anar a la platja i gaudir-la com la resta de nens. Ja us podeu imaginar que això per a ella era un autèntic sacrifici, perquè havia de deixar de banda la feina del mas, havia de deixar de fer el dinar, haver-ho de deixar tot, perquè el seu fillet pogués anar a la platja. Així és que em va comprar un banyador (ja!, encara me'n recordo d'aquell banyador: era absolutament horrorós. Em feia vergonya de posar-me'l). I apa, a agafar el cotxe de línia, i cap a la platja, a Arenys de Mar. Ella no sabia nedar, i jo tampoc. O sigui que ens situàvem al costat de la tercera platja, en un lloc arrecerat i tranquil, on hi havien moltes barques de pescadors i, au, ja podia entrar a l'aigua.
I per què us explico tot això? Paciència. La meva mare prou que ho veia que jo no sabia nedar, i que igual que el meu pare, em feia por l'aigua, cosa lògica perquè era un element al que no estava gens acostumat. Doncs un dia, jo que la veig tota decidida anar cap a un altre noi, més gran que jo, que acabava de sortir de l'aigua, per demanar-li si em podia ajudar una mica a aprendre de nedar, encara que no fos més que poder-me aguantar a l'aigua. Penso que el noi no li va posar cap problema. Però, ai nois... Un servidor, que es veia horrible amb aquell banyador que ja he esmentat abans, va preferir desaparèixer misteriosament darrere d'una de les barquetes. Es veu que em van estar buscant una mica i al final, en no trobar-me, ho van deixar córrer.
De veritat, que va ser pel banyador? Com que em conec, crec sincerament que no, tot i que el banyador "de marras" va ajudar en el fet. El que em va fer por va ser el noi: tenia por de no saber què dir-li, de quedar davant d'ell com un autèntic estúpid.
Aquesta història que us acabo d'explicar, la recordo amb una netedat increïble. Tingueu en compte que jo era un nen del camp, que s'havia criat sol, sense germans, sense veïns ni amics de la seva edat. Resulta lògica doncs una reacció d'aquesta mena.
Els que em coneixen saben que sóc un gran escoltador, més que un conversador (que també ho sóc). Per això, molta gent (les persones sempre tenim necessitat d'algú que ens escolti) m'ha transmès les seves penes , les seves alegries i els seus desitjos. Això està molt bé, sóc així, què voleu. Però el meu problema, el que no he sabut resoldre és el que jo anomeno el "trencament del gel" Quan em presenten una persona, com fa tothom, comencem a parlar i em desenvolupo força bé. Però quan sóc jo el que s'ha d'adreçar a algú desconegut pel que sigui i especialment si veig en aquesta persona alguna cosa que m'agrada (els seus ulls, el seu somriure, alguna cosa especial que pugui tenir), amics meus, no sé com posar-m'hi, em vénen les mateixes sensacions d'aquella vegada quan tenia deu anys i em vaig amagar darrere la barca.
Vergonya? Inseguretat? Poca autoestima? Potser una mica de tot, no sé.
Quan vaig anar a Suècia, em vaig adonar que en aquest aspecte m'assemblo molt als suecs. Al metro no se sent pràcticament ningú, poca gent que parli (i si ho fan, ho fan baixet, no com aquí que ens han de sentir el que diem des de l'altra punta). Comentant el tema amb el Tomás-Gerardo, un bon amic canari que viu des de fa anys a Stockholm, em va informar que els suecs tenen un greu problema de comunicació: que els costa moltíssim trencar les barreres (Mira, com a mi!, vaig pensar jo) i que quan fan algun tipus de festa particular, cosa molt freqüent a Suècia, hi van amb una ampolla de wodka o del que sigui sota el braç. Els suecs beuen per poder-se desinhibir i poder comunicar-se.
Pobres suecs!
Procuraré seguir el tema. Passeu una bona nit. I no feu com jo: si trobeu algú pel carrer que per algun motiu us interessa, no us talleu.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada