dilluns, 18 de febrer de 2008

LA VIDA I LA POR

I seguim parlant d'aquest camí ple de sorpreses que és la nostra vida.
Una cosa de la qual no he fet cap comentari directe fins ara és la por. Certament que d'alguna manera, d'esquitllentes potser, sí que l'he fet sortir, potser involuntàriament, fins i tot. I de fet, és un tema important, un tema que porta moltes conseqüències, i evidentment, cap d'elles mínimament agradable.
Que què vull dir quan parlo de por? Doncs d'això mateix, de la Por. Però por de què? em preguntareu. I jo us diré: "Por de tot el que creieu que pot passar: por de quedar-vos sense la feina, por a no poder arribar a final de mes amb el vostre sou, por a l'abandonament de la vostra parella, por que el cotxe us deixi abandonats en plena nit en mig d'una carretera desconeguda i sense cobertura, por a no poder pagar la hipoteca, por que algú nou i més jove que vosaltres us prengui el lloc de treball, por a... tot!
Penso que no hem nascut amb aquesta canguelis al damunt. Això no és natural, no està en harmonia amb les lleis de la natura. Per tant, d'alguna manera és una por induïda, apresa, una por que, això sí, hem après des de ben petits. Una por que hi és, que ens acompanya com l'ombra que trepitgem i que sabem que està sempre aquí, amb nosaltres. Però per alguna raó que, us sóc ben franc, no m'he parat gaire a pensar, resulta que no la volem reconèixer. I la suavitzem, com si en fer-ho els seus efectes disminuïssin. Diem que tenim inseguretat, que no veiem el futur massa clar, que home, potser... No: tenim por, i cada cop estem més cagats de por. I quan més amunt ens sembla (remarco aquest "ens sembla") que hem arribat en els cànons d'aquesta nostra societat de merda, més por tenim de perdre-ho tot.
Amb això que acabo d'escriure, m'ha vingut al cap una notícia que fa alguns anys vaig llegir al diari: un home, (crec que això va passar a Vilassar, si no vaig errat), amb una bona professió i estatus de vida alt, es va quedar sense feina (no recordo exactament com va anar la cosa, el cert és que davant d'aquesta nova situació, no va ser capaç d'afrontar-ho, i es veu que a fi que els seus éssers estimats no haguessin de patir com estava patint ell, doncs va i amb una escopeta es carrega la seva dona i dos fills petits. Només es va salvar de l'acte "amorós" el fill gran, de quinze o setze anys, que havia passat la nit a casa d'uns parents. Naturalment, el pare de família, després de deixar reposar la seva família en braços de la mort, es va disparar un tret al cap. Aquest home no tenia por, tenia terror, pànic, fins a tal punt que se li'n va anar completament l'olla.
I si us hi fixeu, al darrera d'aquesta por, en la majoria dels casos hi ha la preocupació pels béns materials.
La gent tenim coses, cada vegada més coses, muntanyes de coses (moltes de les quals no necessitem per punyetera merda) I això ja ho sabem, però continuem comprant, continuem adquirint compulsivament. Tots. Uns més i altres menys, cert. Però tots. Perquè vivim en una societat on ens podem permetre fer aquestes coses. Però tot té un preu senyors i senyores. Ja ho sabeu que aquí no es regala res. Una de les monedes amb què paguem és... temps. Temps que necessitem per relacionar-nos amb els amics, temps que necessitem per gaudir dels nostres fills i educar-los, temps que necessitem per llegir, per olorar, per dibuixar, per estimar, per plorar, per riure, per caminar, per estar sols i pensar en la nostra vida, per ajudar els altres, per rebre l'ajut dels altres, per fer una trucada de telèfon a aquella persona que sap que ho necessita, per anar a un concert, per anar a ballar, per anar al teatre, per viatjar, per...
"No tinc temps. La feina, saps? Tinc una hipoteca per pagar, un milió de coses pendents, he de seguir escalant llocs a l'empresa... Ja ho faré més endavant, o quan em jubili".
No tenim temps per gaudir de la vida, de la vida de debò i tenim por de perdre l'altra, la que ens hem creat (que no és vida, sinó la mort de la vida).
Tot i que el tema dóna molt per comentar, de moment us deixo aquestes línies perquè penseu una mica i al mateix temps m'atreveixo a recomanar-vos molt especialment aquella meravellosa, entranyable i divertida pel·lícula argentina que es diu "Conversaciones con mamá", que precisament toca bastant de ple tots aquests temes.

2 comentaris:

The bookkeeper ha dit...

Qué gran tema has tocat!! La por te tantes cares com li vulguis donar.La por d'aquest pare que comentes, per mi, era una por egoista, insana, i per tant malaltisa. Aquesta por no naixia per el devenir sino per la incapacitat d'afrontar davant la societat que el seu status havia canviat, que ja no era un puntal important económicament a dins del seu cercle.
Però també és veritat,com deia Eneas al seu llibre, que la por donar sentit als actes heròics, i de tant en tant, tots necessitem creure que en un moment determinat podriem arribar a ser petits herois...

Duc Engrescador ha dit...

Tots som herois,realment herois, tot i que molts de nosaltres no ens n'adonarem mai.
La resposta de l'heroi és espontània, fresca, no premeditada.
Vivim atrapats, però,tal com ens comenta en Lluís en el següent post, en els tentacles de l'ego,dels seus afanys i exigències inesgotables, de pors, inseguretats, odis, angúnies, per cercar i mantenir allò que erròniament creiem que ens dóna sentit i identitat. Vivim aclaparats per l'engany, falsament disgregats, atrapats en els miratges de la nostra ment.
Si realment poguéssim sentir la nostra vida com a aliada, veure la nostra realitat, entendre'ns, acceptar-nos plenament tal com som, ens sabríem lliures, únics, irreductibles i actuaríem, potser, talment com els herois.

DUC ENGRESCADOR