diumenge, 3 de febrer de 2008

FÈNIX


Són moltes les morts on ens hem enfonsat i molts els matins on hem renascut.
Les aigües baixaven sempre tèrboles pels rierols de la nostra ment. I aquest plural, que no satisfà, és més cert que la llum del dia, inexorable, immisericordiós. Tots hem begut de l'aigua de la Vida, dolça unes vegades, agra unes altres.
Hem hagut de riure, hem hagut de plorar. Injustícies i justícies, comprensions i incomprensions.
Hem hagut de lluitar salvatgement contra nosaltres mateixos, sense comprendre. Potser ningú ens ho ha promès mai, això que havíem de comprendre alguna cosa. O sí?
Desencisats i desencantats moltes vegades, hem tingut la necessitat de posar-nos a dormir, o potser més: tornar a l'úter matern, l'únic lloc que la nostra memòria ens presenta com a gratificant. Però ja sabem que un bon dia vam ser expulsats del paradís per anar a parar directament a les mans d'una bona llevadora. Les seves mans van provocar el començament del nostre Camí. I vam començar: perduts, però il·lusionats perquè Ella estava amb nosaltres, ens protegia, ens vestia, ens alimentava, ens cuidava, ens somreia, ens rentava... i nosaltres ben feliços perquè érem la nineta dels seus ulls, perquè necessitàvem ser la nineta dels seus ulls.
Però després tot va canviar. Ens vam quedar sols, vam començar a deixar de costat l'infant i van venir els camins recargolats i les aigües espesses que baixaven lentes, com les hores, com el temps que maldava per no passar.
Volíem ser grans, volíem ser petits, volíem ser, volíem no ser.
Cada dia deixàvem enrere els fantasmes de les nostres petites morts, perquè necessitàvem desprendre'ns de les noses que anàvem carregant pel camí.
Però el final és sempre el pas previ a un nou començament i cada nou començament prepara la propera mort I així es tanca el cercle.
I aquests fènix d'ales de foc al final arribarem al començament. I unirem l'alfa amb l'omega.
Però cada petita mort representa un renaixement. Oblit de l'antic ésser i creació d'un de nou, que s'aixeca sobre les cendres de l'anterior. Un nou ésser que participa de l'essència positiva de l'anterior però que vol marcar la petja per camins diferents.
"Que el camí sigui llarg i ple de coneixences..."
Dedico aquest post d'avui a tots els fènix que em llegiu, però avui especialment al fènix de la ciutat de la boira, desitjant que el seu nou camí sigui molt millor.

2 comentaris:

Tiz ha dit...

Bonitas criaturas los fénix, lo malo que alguno de ellos se llevan sin darse cuanta a la destrucción, y esperan que en ese caso, se les vuelva a presentar el buen camino…

Pero no hay ni buenos, ni malos, sólo los que uno mismo se crea.
Sólo espero que los fénix no se equivoquen demasiado en sus decisiones…

Me gusto mucho, me hizo plantearme muchas cosas…

Gracias por volverme hacer pensar, saludos, Tiz.

Lluís ha dit...

Me das una alegria por saber que a veces escribo algo que puede ayudar a los demás.
Si el fénix se equivoca, no debe preocuparte. Volverá a nacer, pero con más sabiduría, con más experiencia.
Un abrazo.