dimarts, 26 de febrer del 2008

AIGÜES TRANQUIL·LES



De sempre la gent m’ha considerat una persona molt i molt tranquil·la. Ja sabeu que la visió que tenen els altres de la nostra manera de ser, sovint no coincideix amb la nostra. És cert que sempre he donat una aparença de tranquil·litat, parlo a poc a poc, suau; poques persones m’han vist realment enfadat, dono la impressió d’un bon jan... En realitat, des de petit se’m menjaven els nervis; de nen era prim com un fideu, tot i que menjava com una llima. I sóc conscient, que tot i les aparences, tinc un temperament nerviós. Que he après a controlar, això sí, i la feina que m’ha donat! Però el nerviós, l’impulsiu, resta sempre a flor de pell. De vegades em costa molt refrenar la meva tendència a desbocar-me. Especialment hi ha una cosa que em pot destarotar completament: l’agressivitat externa. Em posa malalt. I parlo de l’agressivitat física, especialment. No suporto veure dos éssers humans fotent-se hòsties a tort o a dret, i encara menys quan és només un el que agredeix l’altre, la víctima. Se’m regira la sang, i és llavors que puc arribar a ser perillós, perquè la raó s’esvaneix i tot és cor. Físicament no em considero una gran cosa; de fet no he estat mai fort (allò que en diuen un “catxes”) Però quan he vist, per exemple, dos alumnes meus, pràcticament adolescents, quasi més alts que jo, esbatussar-se de valent, cecs d’ira, no he tingut cap problema per posar-m’hi al mig i treure les forces de no sé on i enviar-los tos dos d’una empenta a dos metres de distància.

Suposo que coneixeu aquella dita que diu: “Líbrame de las aguas mansas, que de las bravas ya me libro yo.”

Salut a tots.

(La fotografia correspon als Quintanels, de Mç. A aquest lloc, supertranquil, aprofito per fer-me algunes refrescades quan ve l'estiu.)­­

1 comentaris:

ANNA ha dit...

Hola Lluís!
Passejant-me pels enllaços del blog de la Laia he retrobat el teu.Dic retrobat perquè l´havia visitat quan el vas començar i reconec que m´ha impressionat.Renoi! que de material hi ha. No sé per on començar....un moment....comencerem per la cançó del "facteur"...ja se sap...és difícil desconectar de la feina...Ara no ho aprofitis per queixar-te de la teva cartera!!!
Una abraçada i felicitats pel blog. Es realment interessant
ANNA