divendres, 21 de març de 2008

EQUINOCCI DE PRIMAVERA

Avui és l’equinocci de primavera. També el dia mundial de la poesia. No està gens malament, no.

Per un costat ens podem alegrar d’haver deixat enrere l’hivern. I que consti que aquest no ha estat precisament un hivern dur, sinó més aviat el contrari: fins i tot hem tingut dies d’autèntica primavera. Al començament, semblava que pintaven bastos, especialment amb el vent (que ja sabeu que em desagrada profundament). Efectivament, vam tenir a final de tardor unes tramuntanades d’aquelles que no desitjo ni als pitjors enemics. Això feia pensar que potser aquest hivern podria ser més o menys ventós. Però resulta que no, amb prou feines l’Empordà ha pogut fer honor al seu nom de “Palau del vent”.

Ja ha arribat la primavera. Fabulós. I d’aquí a una setmaneta tindrem una hora més de llum a la tarda. M’encanta, l’horari d’estiu. Això de sortir de la feina i que encara tinguem hores de llum m’eixampla el cor, em puja la moral, i no com passa a l’hivern, que tot sortir de la feina, de seguida es fa fosc.

Personalment, encara no he vist cap oreneta. Ja sabeu el que es diu: que les orenetes venen amb la primavera, o millor potser, que la primavera arriba amb les primeres orenetes. Bé, deu ser cosa de viure en aquest petit racó de món, a 370 metres d’altitud i una mica allunyats del mar (encara que no gaire, uns trenta o quaranta quilòmetres en línia recta).

Hi ha gent que adora la tardor, pels seus colors. Reconec que són magnífics, que tenen una diversitat fabulosa. Però tot i la seva bellesa, em produeix una tristesa que es va repetint any rere any. Poques hores de llum, nits molt i molt llargues, fred, vent...

La primavera és el reviure de totes les coses. El naixement i el creixement que s’anunciaven ja des dels primers dies del gener quan ens adonàvem que la llargada dels dies anava augmentant de manera quasi imperceptible.

I els diferents tons del verd. Tots.

I poc a poc germinaran les llavors que el vent o els animals han anat espargint per damunt de la terra. I veurem els camps, vora carretera, disfressats de colors llampants (“Arreu els camps hi ha vermell de roselles...”

També crec que és el renéixer del nostre esperit i del nostre cos. És a partir d’ara que ens sentim ben vius, amb la sang bullent dintre del cos, amb ganes de fer mil coses diferents, amb una vitalitat diferent, més oberta.

Amb la primavera ens convertim en fènix ressuscitat de les seves pròpies cendres.

I seguim el Camí. Ara, però, un xic més planer i ple de llum.

Que tingueu una bona primavera.

Per celebrar el dia mundial de la poesia, permeteu-me que us pengi el poema de V.Andrés Estellés “Els amants” que tan extraordinàriament va musicar i interpretar el sempre enyorat Ovidi.


boomp3.com