diumenge, 2 de març de 2008

SILENCI (1)


El silenci hauria de ser un dels béns més preuats. Ningú ens ha ensenyat a estar en silenci. Els nostres ambients acostumen a ser sorollosos de mena. Arreu on anem el soroll regna de manera absoluta: cotxes, nens, dones, màquines, homes, sirenes, crits, motos, botzines... I tan és que parlem del carrer, com dels locals interiors, fins i tots de les nostres pròpies cases.

És difícil trobar un lloc on el silenci s’hagi fet l’amo de tot, potser els llocs especials, dedicats al culte religiós, com les esglésies. De vegades ni aquells llocs on es demana d’una manera absolutament clara el silenci de la gent aconsegueixen escapar-se de tota mena de sorolls, com els hospitals, per exemple.

La nostra vida de bons occidentals sembla que té una relació amorosa amb el diguem-ne “no silenci”. Aquest ens acompanya arreu, talment una ombra amorosa: al mercat, a la barberia, a l’escola, al bar, al cinema (no hi heu patit mai aquests cafres que no callen en tota la pel·lícula?), a la platja, a la muntanya, a la discoteca, al metro, al taxi...

No tots els llocs d’Europa tenen aquesta devoció passional pel soroll. Els països nòrdics, per exemple, són un gratificant exemple per als que ens agradaria escapar d’aquest esclavatge. Recordo també un viatge que vaig fer fa uns anys a Romania. Per mi va ser com una mena de xoc veure jugar els nens a les places públiques de Bucuresti, Brasov, Sibiu i altres ciutats i pobles sense que ni se’ls sentís. Això, aquí seria impensable.

Diria que hem nascut amb els sorolls a l’esquena. I de fet, només ens en queixem quan la cosa ja passa de tots els límits tolerables. Ens hem acostumat que la nostra sigui una vida de soroll.

1 comentaris:

Duc Engrescador ha dit...

Soroll, soroll i tot és soroll. A dins nostre i a fora, el soroll és qui regna.
Soroll d'una "civilització" que agonitza, necessària mutació, com el llop que udola ferit de bala.
Els homes hem esdevingut una plaga plens de vanitat, crueltat i cobdícia. Hem d'entendre aquest soroll, que és fruit també del nostre desconcert i ignorància.
El soroll és aquest mal. Soroll mediàtic, que narcotitza. Soroll per tapar la realitat, per anar fent, per anar tirant, per fer que no siguem capaços d'escoltar-nos, de mirar fixament els ulls de la fera.
Soroll,com un crit inacabable dels que no tenen veu, dels que moren cada nit sota els estels perquè d'altres mengem les engrunes d'un plat que ja és mig buit , perquè puguem opinar i triar cofois, entre el dolent i el pitjor.

Però sabem que l'ocell vola, lluny del fang,a menjar i beure, a descansar,a escoltar el silenci. Silenci que no és necessàriament absència de so, que portem gravat dins del cor des de temps inmemorials i que hem anat oblidant sense saber que és allò que ens defineix i ens dóna vida.
És en aquest silenci, i en el d'altres ocells que han volat com ell,on hi ha la font eterna de l'Amor i de la Pau que, sense fer soroll, i malgrat tot,perviu en el cor de tants homes.És aquest silenci el que ens ha permés fins ara, sentir aquest molest soroll com una nosa, tot mantenint a lloc
i en bon funcionament els nostres preuats timpans.

DUC ENGRESCADOR